jueves, 11 de enero de 2018

La Bòbila - Vacarisses

La Bòbila de Vacarisses 

Coordenades:  41°35'08.8"N 1°55'03.2"E

Darrere de l'estació de Vacarisses-Torreblanca, tot seguint un corriol, hi ha una construcció que hom, podria pensar en una barraca molt mal treta i mig abandonada. Certament està abandonada i, voltar pel seu espai dóna molta inseguretat. Captaires i indigents, sembla volten per aquest espai en temps de poc fred.

Però el que no sap és com el que no veu... això deia la meva estimada professora d'art, la Sra. Millàn, a l'introduir les més esperpèntiques obres.  I és ben cert!  Aquesta construcció va formar part d'un temps històric a la nostra vila, i va donar el seu "granet" fent del seu servei i ús indispensable per aquell temps.

 
Bòbila de Vacarisses (2015). Font patrimonidevacarisses.blogspot

En el s. XIX, concretament l'any 1859, va arribar el ferrocarril a Vacarisses. El darrer tram, Terrassa-Manresa, fou obert el 4 de juliol de 1859, però la construcció de la bòbila data d'un parell d'anys anteriors.

Aquesta construcció, com el seu propi nom indica,  la varen emprar, com a fàbrica puntual en la fabricació de maons d'argila, durant la construcció de la via de ferrocarrils. Tot i això, voltant els 1990 encara es trobava en actiu. 

Interior forn (2015). Font Patrimonidevacarises.blogspot

Imatge del conjunt amb la Xemeneia (2010). Font Diba Patrimoni

La matèria prima arribada a aquesta petita bòbila, segurament, provinent d'argiles dels voltans i de les corts de Barcelona. En aquesta part de Catalunya es desenvolupà principalment aquestes bòbiles o forns de rajola. El subsòl és ric en materials àrids que són adequats per fer peces aquestes peces mà. 
El fet que, aquesta bòbila Vacarissenca, es mantingué activa tot esgotat el seu ús principal, (la construcció de la linea ferroviària), està justificat. 
La rajola sempre ha estat un element constructiu fonamental i bàsic en la construcció de cases de pagès i/o masies a tota Catalunya i, també al nostre terme. Les peces fabricades inicialment anaven destinades a satisfer la necessitat de la construcció de la linea, però a finals del XIX i principis del XX la demanda d'aquest material constructiu, l'impulsat per les fires de 1888 i 1929, van fer d'aquest material, un bàsic en el seu ús.

Imatges actuals 2018







Imatge conjunt. Estat 2018

Josep Font, una vida lligada a la bòbila:

Fent cas a un bon amic, vaig voler conèixer a un dels últims treballadors d'aquesta antiga Bòbila. I tirant de coneguts i amics, que vaig descobrir, amb grata sorpresa, que aquest senyor es trobava molt a la vora.

En Josep Font, un senyor encantador i sensible, amb els mals típics de l'edat, però molt accessible i amable. Vam tenir una breu conversa, el temps se'm feia a sobre aquell dia, però vam quedar pendents d'una segona retrobada.

D'en Josep vaig fer contacte amb el seu únic fill Pere Font. Coneixent al pare no vaig tenir dubte de la disposició del seu fill i, certament, no em va decebre.
La trobada va ser "curiosa", l'argot dels vacarissenc, deu ser complicat pel món "exterior"... mira que de places, només tenim dues al poble. Encara ens podíem estar esperant cadascú en una d'elles... Anècdota a part, la visita a la Bòbila, era obligada. Havia pensat, la possibilitat de poder portar a en Josep a veure els últims alens d'aquest edifici, poder seria poc prudent, per les seves emocions. I Pere m'ho va fer saber.

Així doncs, que en Pere em va explicar tot el que sabia de la Bòbila, des dels seus records d'infant i els primers contactes del seu pare, amb la vida d'aquesta Bòbila.

En Josep Font, veí de Vacarisses, gairebé tota la seva vida, va començar a treballar en aquesta, voltant els 12 anys. Va ser un vailet espavilat i eixerit, que ràpidament va agafar el ritme de les llargues jornades de treball, obligades a les bòbiles. Les fornades duraven 10 - 15 dies, en horaris continus. Sempre, havia d'haver-hi algú, vigilant tot estigues bé, el foc no minvés, tallant alzines per fer llenya... la crescuda d'arbres al voltant de l'edifici, és ben nova. En aquell temps, tot era una gran esplanada d'arbres tallats, que havien donat funció a les fornades. La guaita del correcte funcionament i de la bona producció era un treball d'equip!, cap dels treballadors podia badar. Si la producció no era bona, no cobrava ningú, i parlem de produccions d'uns 15.000 maons massissos per fornada, que era la feinada de mig mes.

A l'edat de formar família, en Josep, va anar a treballar, com molta gent de l'època a Terrassa, al gremi del tèxtil. Però tot i això, no va deixar mai el contacte amb la Bòbila. Inclús, uns dels edificis annexos, un habitacle amb una petita llar de foc, segons m'explica en Pere, va ser construït pel seu pare. A més, allà en Josep tenia el seu espai, un hort, que amb molta bona traça feia regar amb aigua recollida de la pluja. Aquesta Bòbila, era el petit paradís d'en Josep.

Pere també m'explica, que el seu pare tenia el domini de fer maons molt, però que molt formalitzat. Cap variant, tenia cabuda, sembla que li deia, com un gran mestre: -Això es fa d'aquesta manera!.

Un secret, de la vida d'en Josep, sembla que va ser la passió per la fotografia. Parlem del sistema de fotografia dels anys 70-80' amb l'inventari d'històries que feien falta per treure imatges de bona qualitat. I pel que veig, en Josep devia ser força bo. Va formar part del gremi de fotògrafs professionals de Barcelona i va tenir molts amics i coneguts del món relacionat amb aquest art. Jo feia dentetes, pensant que trobaríem algunes relíquies d'imatges d'aquesta Bòbila antigues. Però, per alguna raó, en Josep va considerar que aquesta passió devia ser efímera i, un munt de negatius i imatges van desaparèixer d'un dia per altre... "mi gozo en un pozo"! Aquesta impulsivitat d'en Josep, són mostra de la seva personalitat, que amb prou pinzellades he pogut entre veure. Un home sensible, valent, apassionat per les petites coses i de segur un somiador, que ha deixat un trosset seu en aquesta Bòbila, en el nostre poble i en la nostra història.

PD. Moltes gràcies Pere, de tot cor. I sobretot molt agraïda pel teu temps envers mi, prou he vist que ets un home molt ocupat.


Fonts:

- Patrimoni  Vacarisses blog 
- Les corts Gracia blog 
- Diba patrimoni cultural

Aportat a Viquipèdia: Bòbila Vacarisses
  

4 comentarios:

  1. El Jordi Torrella de cal Cargol (carrer Montserra/Font de la Beurada) va conèixer l'última persona que va fer fornades d'obra en aquesta bòbila, no fa gaire temps.

    ResponderEliminar
  2. Em va de perla la teva aportació. Aquest post és un dels previstos a sortir publicat a la revista del poble Vacarisses, balcó de Montserrat. Faig per localitzar aquest senyor. Una abraçada David.

    ResponderEliminar
  3. Localitzar-lo és molt senzill. Només has d'anar al camí de la font de la Beurada, un carreró sense sortida que neix al carrer de Montserrat. Al final del carreró hi ha una única torre "moderna". Allà hi viu el Jordi Torrella. És molt amable i li apassiona parlar dels temps passats. Té la memòria intacte. Millor que jo!

    Només és qüestió de temps i ganes. Si hi vas de part meva, les presentacions ja estaran mig fetes.

    Les memòries d'aquest senyor i de l'Ignasi Gibert (abans que s'esborrin) es mereixen un llibre o dos. Però això no dóna vots, tenint en compte el perfil social i cultural del cos electoral majoritari de les urbanitzacions de "nou vinguts" (en el doble sentit de la paraula). I ho dic jo que els meus pares són nascuts a Andalusia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies David, amb la teva "carta de presentació" aniré a saludar-lo.

      Eliminar