jueves, 29 de marzo de 2018

El forn encantat - Vacarisses

EL FORN ENCANTAT de Vacarisses

Coordenades: 41°34'34.9"N  1°54'09.2"E

En un calorós migdia d'estiu pujava pel camí que va del Mimó al pla del Fiduer una velleta. Cansada, s'assegué a reposar, i en veure els forners que molt a prop preparaven la cuita es dirigí a ells i els demanà aigua per apagar la seva set. Els forners en comptes de donar-li aigua, la van contestar de mala manera, escridassant-la i empaitant-la. En allunyar-se, la vella els va maleir l'obra amb l'amenaça que el forn mai més no tornaria a fer cap cuita. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai hi aconseguiren, trobant-se avui carregat com el dexaren. Des de llavors se l'anomenà el forn Encantant, forn Maleït o forn Embruixat. (Solà 1929, 1200; Boix 1998) (Re.Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac 2000, 48)


Aquesta llegenda intenta donar resposta a la mitja cocció d'aquest petrificat forn. Una fornada, poder simplement, passada de cuita i tal així va quedar, o ves a saber.  


Però pobres dones, aquestes bruixes!! sempre amb la set de venjança al cor... Unes narracions de tradició oral, que vora al caliu del foc, devien despertar  emocions i sensacions d'uns embadalits oients. Un bon recull de valors, anhels i pors manifests, que treballaven a modelar generació rere generació, però que gràcies a elles descobrim el llegat narratiu d'aquests racons amagats.
 
Però també, un llegat material, un forn petrificat de l'edat mitjana. Dualitat de JOIES, narratives i materials, que s'hauria de PRESERVAR.

"Forn encantat"
Font imatge. Elena Santiago - 2018


 ______________________________________________________

 
Els forns d'obra i teuleries eren habituals prop dels masos i, el nostre forn, així és manifesta. Ubicat, proper de les quatre pedres restants, del que va ser, el mas del Coll de Bram. 

Del mas sabem que existiren algunes enemistats i deutes, entre els que van ser uns dels seus propietaris i els nous atorgadors. I que aquests nous atorgadors, l'any 1261, van haver de marxar de la casa, en ser desallotjats per Sr. Batlle de Vacarisses, anant a viure al terme parroquial de Sant Pere de Rellinars.
Documentació Notarial de l'Arxiu de Terrassa , Manual notarial 1248

______________________________________________________ 


Un any després dels incendis de 1994,  van ser redescoberts, mas i forn, pels membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. 
Ara la vegetació crescuda fa el seu rastre i camí, novament, perdut. 

"Mas coll de Bram"
Font Imatge. Jaume Morera 1995 

Aquest forn és un testimoni d'un temps molt pretèrit, de les dificultats i de les necessitats dels homes i dones que vivien en aquestes contrades. 
Però, juntament amb el seu mas, formen la important empremta d'activitat per la zona, de terra d'entramat de camins i d'un punt més, en la lectura de la història de casa nostra. 



Fonts consultades:

- Pàgines Vacarissanes. Àngel Manuel Hernàndez i Cardona
- Històries i Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell. J. Suades 
- Documentació aportada pel Sr. Jaume Morera del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.
  

lunes, 26 de marzo de 2018

Cova de can Còdol - Vacarisses

Cova d'espeleotemes Can Còdol - Vacarisses



Espeleologia per principiants; Aquests és un racó realment meravellós, apte per espeleòlegs novells -no entusiastes d'endinsar-se sota terra- i, molt especialment, per la canalla.

Certament, això de fer el "cuc baduc", és una assignatura encara pendent...  però, anar de caçadors de coves és el que més ens agrada. L' aura de màgia i misteri en aquestes formacions geològiques és, si més no, fascinant, i tots quedem sempre meravellats.

"Cova Can Còdol"
Buscant un ratpanat

El descobriment de la paraula "espeleotema", va ser tot un curiós embarbussament a casa, fins que ens vam familiaritzar amb ella. Ara, ja forma part del més comú vocabulari a l'hora del sopar.

Aquestes formacions a les cavitats, les espeleotemes, són fascinants i no sempre tenim la sort de veure-les al passamà d'una muntanya amb aquesta facilitat. 

De les més comunes i conegudes pels "espeleòlegs de sabatilles d'anar per casa", com nosaltres, serien les estalactites i les estalagmites. Però en la cova hem descobert unes formacions que surten, d'aquestes dues estructures típiques.


"Espeleotemes Cova Can Còdol"
Cova Can Còdol


  • Com es va formar aquesta cova? La pedra calcària -tipus de pedra soluble- sobre la que es forma, és el material més comú en aquestes cavitats. Fa falta un llarg procès inicial, per formar la cavitat i, posteriorment, per esculpir aquestes meravelles al seu interior.

Les espeleotemes: L'aigua de la pluja es va filtra'n per les esquerdes dels terrenys propers a la cavitat. En el seu viatge, abans tocar terra,  absorbeix grans quantitats de minerals, depenent del diòxid de carboni que hi hagi i de la temperatura que faci en el seu recorregut, aquesta es tornarà més o menys àcida. És a dir, trobarem més o menys quantitat de minerals dissolts, en la seva composició.

Quan aquesta aigua surt novament per la cavitat, entra en contacta amb l'aire i descarrega el diòxid de carboni. S'altera, doncs, la capacitat de l'aigua per mantenir els minerals en disolució, que ha anat recollint pel seu filtratge per la terra, i precipiten -endureixen-.



 
Classificació de les espeleotemes:  Ara entren en l'ampli món d'aquestes formacions. Hem descobert que no tot són estalactites i estalagmites, en el món de les espeleotemes, com us hem dit abans. Segons com faci aparició aquesta aigua, tindrem un ampli mostrari depenent de la seva precipitació; degoteig, flux, inundació, condensació, filtració, vapor... etc. Aquí ens perdem. Un bon espeleòleg de segur que ens posaria en ampli coneixement.

A la cova de Can Còdol, hem fet recerca del que sí, hem vist. Així doncs, tenim de dos tipus diferents:

- Colades; Espeleotemes formades per flux laminat, sobre una determinada superfície.


"Colada Can Còdol"
Espeleotemes colades

- Coraloides; Espeleotemes per precipitació.  Són petits nòduls formats a la superfície, tot depenent l'acumulació, poden quedar més o menys dispersos entre ells.


"Coraloides Can Còdol"
Espeleotemes coraloides



I de segur, algunes més, que no hem sabut identificar. Anirem fent un treball de recerca més adient, per tal de posar noms i "cognoms" a aquestes preciositats.

Edat-mitjana-vacarisses-codol
Escala de fusta que dóna accès


Fonts consultades:

- Espeleoquim 
- Vix




 

sábado, 17 de marzo de 2018

La cova dels Lladres - Vacarisses

La cova sepulcral neolítica dels lladres

Prehistòria al Vallès - Vacarisses

Coordenades: 41º 34' 45.4" N  1º 54' 40.8" E


Arran del projecte sobre la prehistòria, a l'escola  dels meus fills, em va venir a la memòria aquesta cova de proximitat al terme. La qual, en Jaume Morera m'havia fet cinc-cèntims en una conversa, no feia gaire.  La seva màgica història podia donar peu, per engrescar-nos a fer una caminada familiar i cap a la recerca d'informació.

  • Flashback breu d'història: El neolític (cap al 9000 aC. Prehistòria) precedeix al paleolític a grans trets. Es defineix pels seus primers passos cap a la domesticació i l'agricultura especialment. Així,  el canvi d'estil de vida nòmada anterior,  dóna pas a una vida més sedentària i formada per col·lectius humans més complexos. 

Aquesta cova ens permet parlar, als més petits, del món de la mort. Però també, té la sort de ser enclau d'indicis dels primers pobladors coneguts, més antics de Vacarisses.

"Cova lladres Vacarisses"
Imatge cedida per J. Morera

La cova dels lladres deu el seu topònim a temps abans de les seves descobertes. Amagatall de bandolers, dels botins robats o simplement un pas perillós, per a qui havia de fer traginer i camí en aquests paratges.
Sense fer una relació amb el nom, sabem també, pels elements moderns trobats a la cova, que va ser habitada en temps de la Guerra Civil (1936-1939). Un bon amagatall d'aquells que volien fugir del terror i la violència durant aquesta guerra.


Però tornem a temps molt passat. Aquest espai màgic és un curiós indret, que la mateixa rocositat de la carena ens vol embolcallar. Una evidència pragmàtica del que som i vam ser, si més no, fa 6000 anys aC (finals neolític). Una espècie animal social, de col·lectius i amb uns valors d'estima que no hem d'oblidar.

Dels treballs d'investigació pels membres del SIS d'Olesà (Secció d'Investigacions Subterrànias), per fer inventari i poder topografià les cavitats de la serralada de Torrelles dels anys 70 (del s. XX), es va fer tota una gran descoberta.  Trobaren fragments de penjols ceràmics i d'ornamentació de diferents grandàries, dins  d'una gerreta en forma de globus -amb decoració incisa-. Un seguit de denes de collaret amb forma "d'ametlla",  denes amb petxines marines -símbol de fertilitat- i sense; dues làmines de sílex; un crani humà en bon estat i fragments d'ossos dispersats. Per la quantitat d'aquests ossos, els estudis van extreure que es tractava d'un enterrament d'entre quatre i sis membres diferents. Havien descobert un enterrament neolític antic epicardial amb els seus aixovars característics.

Pel conjunt d'elements i la seva similitud, l'ús d'aquesta cova sepulcral no va ser llarga en el temps. Ens posiciona en un moment cultural, en un període proper i relativament curt.

"Aixovar Cova lladres"
Imatge cedida per J. Morera

Uns anys després, el 1981, va haver una nova campanya per tal d'aprofundir en les troballes anteriors i datar-les amb més precisió. Aquestes foren finançades per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i tot va apuntar a un mateix període neolític epicardial -ceràmica decorada-.

Dels minerals de les denes es va poder extreure una lectura fascinant. La variscita (mineral de color verd-blau) provenia de Gavà, és per això, que també es podia especular amb un trànsit "comercial", entre individus d'altres llocs. Un fet que donar una nova visió als estudiosos d'aquest període històric.


"Aixovar funerari Cova lladres"
Imatge cedida per J. Morera

Sota el nom: "Un nuevo tipo de cuenta-colgante en el neolítico catalán" es va fer la primera publicació al XV Congrés Nacional d'Arqueologia, de la mà de l'arqueòleg Ramón Ten i Carné.  En aquest moment es generar la corresponent difusió i un interès generalitzat, a diferents àmbits.  Així doncs, sorgiren un seguit d'exposicions els anys 1981 - i durant la dècada dels '90.
  • Barcelona, Saló del Tinell i Capella Santa Àgueda
  • Girona, Sant Pere de Galligants
  • Lleida, Seu Vella
  • Tarragona, Museu Nacional d'Arqueologia
  • Madrid, Museo Nacional Arqueològico 
  • Sala d'exposicions del Govern  d'Andorra (desembre 1991 - gener 1992)
  • Museu de Gavà (febrer - abril 1992)
  • Saló del Tinell i Capella Santa Àgueda i Museu d'Història de la Ciutat (maig 1992)  

_______________________________________________________


L'art funerari al neolític es feia servir de rituals amb aixovars. Els seus morts eren inhumats o cremats amb objectes significatius. D'aquesta manera es suggeria alguna forma de vida després de la mort, ja que en general, aquests eren objectes personals del difunt i/o possibles provisions per l'altra vida. Aquesta pràctica va ser comú en aquest període del Neolític i a l'Edat del Bronze. 
Aquesta petita cavitat, formada per una galeria d'accés d'uns 3 m de llargària i seguida d'una càmera de 12 m quadrats, també tenia una particularitat molt especial:

Només en veure la seva entrada, et fa pensar en el simbolisme d'aquesta amb una regió pubiana o zona vulvar femenina. Un espai de manifestació del principi i fonament femení, el qual es portat a una dimensió sagrada en aquest període. 

"accés cova lladres"
Cova dels Lladres Vacarisses

Dos eren els moments plens de gran simbolisme que s'escapaven del control i l'entesa: el naixement (via part) i el retorno (via mort).  D'aquí el seu caràcter màgic i sagrat.
Aquesta seria una raó que explicaria l'emplaçament d'aquests enterraments, en corredissos i càmeres, d'aquestes tombes i aixovars. La necessitat d'esquematitzar l'aparell reproductor femení: pel que s'accedeix a la vida i, abstractament, es dóna pas a la del més enllà.

"Recerca cova lladres"
Moment de la Recerca amb l'Elena

Fortíssim agraïment a en Jaume Morera del Centre de Recerca d'Olesa, per descobrir-me, parlar-me i facilitar-me tota la informació d'aquesta meravella, fascinant -i encara faig curta- cova.

Fonts consultades:

- Cercador Inventari de patrimoni arqueològic  
- Guia excursionista d'Olesa de Montserrat 
- Notica sobre el hallazgo de un vaso en la cova dels Lladres Vacarisses. Joaquin Pla y Emilio Junyet. pàg 43-46 Pyrenae.
- La cova sepulcral neolítica epicardial dels lladres (Vacarisses, Vallès Occidental) Ramón Ten  i Carné.
- Dialnet -El principio formal femenino en la arquitectura funeraria-. 
- Blog sàpiens.cat

 
Imatge cedida per J. Morera

 

sábado, 10 de marzo de 2018

El Mimó Vell - Vacarisses

El Mimó Vell 

Quan vam ser francesos 1808 - 1814

Datació: s. XIII - XIX
Coordenades: 41°34'52.1"N 1°55'33.8"E


El finir d'aquest mas és encara incert, hi ha qui diu que es va produir en un temps, en el qual, el poble va ser més aviat una víctima, que no pas protagonista.  Un poble combatent, que no dubtava en defensar la terra, però tampoc en tornar a l'arada durant les treves locals. Parlem de la guerra del francès i de veus que expliquen que aquest mas va ser saquejat i cremat, en càstic per donar suport al bàndol rebel. 

Però, les recerques ceràmiques*, amb datació del s. XIX fan trontollar aquesta línea d'investigació i la perfila, poder, com un possible mite.
* Aquestes ceràmiques van ser trobades pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

És doncs, que un segon mas Mimó, a l'altra banda de la riera de la Torra, va erigir de nou el protagonisme durant la primera meitat del s. XIX. 

"Mimó vell"
Mur dempeu del Vell Mimó

El mas Mimó Vell va ser retrobat després de l'incendi forestal, de 1994, que assolí la zonaEn aquest moment  les ruïnes es va identificar com a tals.

"No són fàcils de localitzar i sort en vaig tenir que en Jaume Morera, cicerone perfecte, me les va mostrar". El mas Mimó. Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Àngel M. Hernández i Cardona.

Per recerques a la Diputació i actes notarials, els primers documents del mas amb aquest nom, són del 1597, quan Joan Mimó, un pagès de Vacarisses i el  propietari en el moment, la ven el 15 de gener de 1598, a Antic Illa.  Illa la dona en dot per la seva filla Joana Illa com a regal de noses amb Pau, l' 1 de desembre de 1601, hereu de mas Torra (actual mas Torr(a)eblanca). Des d'aquest moment la saga familiar dels Torra passa per aquest mas: Valentí Torra, Josep Torra (pare) i Josep Torra (fill). Els Torra van ser propietaris: de mas Torra (on vivien), mas Mimó Vell (portada per masovers) i mas Arbós (deshabitada). És a finals del s. XVIII que els Torra emparenten amb els Ubach i, l'Arbós passa a ser propietat d'aquesta segona saga familiar.

Mas Mimó Vell es perd,  en aquest moment, del llinatge i control d'aquestes famílies. Poder, motiu significatiu pel seu abandonament i deteriorament.
 
El mas Mimó "nou" que coneixem, i habilitat com a restaurant en l'actualitat, data originàriament del s. XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés.

"Restes Mimó Vell"
Mur amb restes de teula àrab
En l'àmbit descriptiu, de mas Mimó Vell, es conserven les restes estructurals i parets, a diferents nivells.  El trobem ubicat sobre un pendent encarat cap a migdia, a la serra de Collcardús. Entre el torrent de la Torre i el Torrent de Collcardús. 
Aquesta disposició, fa pensar en les característiques dels assentaments ibers, com són casos propers. Situació enlairada, per prestigi, control i defensa, però també properes a les rutes comercials i a zones d'explotació econòmica, com seria el cas d'aquest emplaçament. No obstant això, són apunts personals.


Estructuralment, trobem una planta lineal i podem intuir les estances que es van anant edificant en diferents moments o necessitats.
Així trobem, l'estructura de la portalada  que donava pas a l'espai comú o cuina, on encara hi ha les restes d'una possible sitja pel gra o cereals. Petits espais que devien fer els afers de rebost, intuïm els perfils de l'enclavament de la porta que donava tancament a aquesta estança. 

"marc porta Mimó Vell"
Perfil escairat del marc d'una porta.

"Carrió porta Mimó Vell"
Carrió escairat  decoratiu - biselat

"Sitja Mimó Vell"
Sitja

Resseguint l'edificació, encara hi existeix un cup amb la seva tina cilíndrica. La boixa, de segur, està ensorrada totalment. Les estances que segueixen al cup, devien ser de construcció posterior, l'aparició dels materials ceràmics emprats són de diferent constitució que els trobats a les dependències comuns.


"Tina Mimó Vell"
Tina

Per reforçar la linealitat en el temps d'aquest mas i el seu origen medieval, les troballes per part del grup del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. Pels volta'ns de la casa es van descobrir restes ceràmiques dels segles XIII o XIV. I prova que encara hi ha més "tresors" amagats, són les petites troballes ceràmiques que vam tenir oportunitat de veure el dia que vam anar.

"Restes ceràmics Mimó Vell"
Restes ceràmiques

I amb aquest desenllaç... va concloure el capítol de la vida, que no pas la seva història, d'aquest mas, i així doncs, el vull mirar als ulls. I em faig la següent reflexió: Aquest mas, ara en ruïnes, i amb petits vestigis sota les pedres del que va ser, pot simbolitzar amb el seu mas veí, Mimó nou o mas Mimó germà, la gran transició a la nostra era: El pas de la societat de l'antic règim a una nova societat liberal, tot en aquest mateix enclavament

Nota: Pocs metres més dalt d'aquest mas, hi ha les restes d'una altra construcció que no he sabut identificar. Sembla una construcció més antiga, inclús, que el Vell Mimó. Però encara intuïm els dintels de les portes i la base d'alguna de les llindes a les estances.

Ruïnes altre edificació propera a mas Vell Mimó
  


Fonts:
- Patrimoni de Vacarisses
- Girona.cat - Efectes de la guerra del Francés 
- Diba 
- Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat . Àngel M. Hernández i Cardona
- Joan Valls i Pueyo. "El mas Mimó i el conreu de la vinya". Vacarisses. Balcó de Montserrat, número 302, octubre del 1993.