El Mimó Vell - Vacarisses

El Mimó Vell 

Quan vam ser francesos 1808 - 1814

Datació: s. XIII - XIX
Coordenades: 41°34'52.1"N 1°55'33.8"E

El finir d'aquest mas és encara incert, hi ha qui diu que es va produir en un temps, en el qual, el poble va ser més aviat una víctima, que no pas protagonista.  Un poble combatent, que no dubtava en defensar la terra, però tampoc en tornar a l'arada durant les treves locals. Parlem de la guerra del francès i de veus que expliquen que aquest mas va ser saquejat i cremat, en càstic per donar suport al bàndol rebel. 

Però, les recerques ceràmiques*, amb datació del s. XIX fan trontollar aquesta línea d'investigació i la perfila, poder, com un possible mite.
* Aquestes ceràmiques van ser trobades pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

És doncs, que un segon mas Mimó, a l'altra banda de la riera de la Torra, va erigir de nou el protagonisme durant la primera meitat del s. XIX. 

Mur dempeu del Vell Mimó

El mas Mimó Vell va ser retrobat després de l'incendi forestal, de 1994, que assolí la zona.  En aquest moment  les ruïnes es va identificar com a tals.

"No són fàcils de localitzar i sort en vaig tenir que en Jaume Morera, cicerone perfecte, me les va mostrar". El mas Mimó. Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Àngel M. Hernández i Cardona.

Per recerques a la Diputació i actes notarials, els primers documents del mas amb aquest nom, són del 1597, quan Joan Mimó, un pagès de Vacarisses i el  propietari en el moment, la ven el 15 de gener de 1598, a Antic Illa.  Illa la dona en dot per la seva filla Joana Illa com a regal de noses amb Pau, l' 1 de desembre de 1601, hereu de mas Torra (actual mas Torr(a)eblanca). Des d'aquest moment la saga familiar dels Torra passa per aquest mas: Valentí Torra, Josep Torra (pare) i Josep Torra (fill). Els Torra van ser propietaris: de mas Torra (on vivien), mas Mimó Vell (portada per masovers) i mas Arbós (deshabitada). És a finals del s. XVIII que els Torra emparenten amb els Ubach i, l'Arbós passa a ser propietat d'aquesta segona saga familiar.

Mas Mimó Vell es perd,  en aquest moment, del llinatge i control d'aquestes famílies. Poder, motiu significatiu pel seu abandonament i deteriorament.
 

El mas Mimó "nou" que coneixem, i habilitat com a restaurant en l'actualitat, data originàriament del s. XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés.

Mur amb restes de teula àrab

En l'àmbit descriptiu, de mas Mimó Vell, es conserven les restes estructurals i parets, a diferents nivells.  El trobem ubicat sobre un pendent encarat cap a migdia, a la serra de Collcardús. Entre el torrent de la Torre i el Torrent de Collcardús. 
Aquesta disposició, fa pensar en les característiques dels assentaments ibers, com són casos propers. Situació enlairada, per prestigi, control i defensa, però també properes a les rutes comercials i a zones d'explotació econòmica, com seria el cas d'aquest emplaçament. No obstant això, són apunts personals.

Estructuralment, trobem una planta lineal i podem intuir les estances que es van anant edificant en diferents moments o necessitats.

Així trobem, l'estructura de la portalada  que donava pas a l'espai comú o cuina, on encara hi ha les restes d'una possible sitja pel gra o cereals. Petits espais que devien fer els afers de rebost, intuïm els perfils de l'enclavament de la porta que donava tancament a aquesta estança. 

Perfil escairat del marc d'una porta.

Carrió escairat  decoratiu - biselat

Sitja

Resseguint l'edificació, encara hi existeix un cup amb la seva tina cilíndrica. La boixa, de segur, està ensorrada totalment. Les estances que segueixen al cup, devien ser de construcció posterior, l'aparició dels materials ceràmics emprats són de diferent constitució que els trobats a les dependències comuns.

Tina

Per reforçar la linealitat en el temps d'aquest mas i el seu origen medieval, les troballes per part del grup del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. Pels volta'ns de la casa es van descobrir restes ceràmiques dels segles XIII o XIV. I prova que encara hi ha més "tresors" amagats, són les petites troballes ceràmiques que vam tenir oportunitat de veure el dia que vam anar.

Restes ceràmiques

I amb aquest desenllaç... va concloure el capítol de la vida, que no pas la seva història, d'aquest mas, i així doncs, el vull mirar als ulls. I em faig la següent reflexió: Aquest mas, ara en ruïnes, i amb petits vestigis sota les pedres del que va ser, pot simbolitzar amb el seu mas veí, Mimó nou o mas Mimó germà, la gran transició a la nostra era: El pas de la societat de l'antic règim a una nova societat liberal, tot en aquest mateix enclavament

Nota: Pocs metres més dalt d'aquest mas, hi ha les restes d'una altra construcció que no he sabut identificar. Sembla una construcció més antiga, inclús, que el Vell Mimó. Però encara intuïm els dintels de les portes i la base d'alguna de les llindes a les estances.

Ruïnes altre edificació propera a mas Vell Mimó

  

Fonts:
- Patrimoni de Vacarisses
- Girona.cat - Efectes de la guerra del Francés 
- Diba 
- Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat . Àngel M. Hernández i Cardona
- Joan Valls i Pueyo. "El mas Mimó i el conreu de la vinya". Vacarisses. Balcó de Montserrat, número 302, octubre del 1993.