Dos nous petròglifs - Castellbell i el Vilar

Dos nous petròglifs al Bages

Tancant el cercle: Marques de possessió o Marques de Casa 

El dos nous petroglífs que l'Elena em va ensenya van ser, en certa manera, definitori per desvelar el misteri suscitat amb el primer que vam trobar; La pedra del David, també a terme de Castellbell i el Vilar (Bages).

Aquests nous monogrames marcats a la pedra responien a un traçat més aviat de tarannà medieval o posterior, i va ser el fabulós llibre de Rudolph Kock, El libro de los símbolos, que va encaminar a una possible resposta.

Laura i Elena en tasques de neteja

Aquestes marques gravades a la pedra, semblan ser unes fantàstiques Marques de Possessió.

Els particulars símbols, en un principi, eren fets servir pels camperols envers les seves limitacions territorials, així com es podia fer extensió a totes les seves propietats materials. Moltes vegades marcades amb la mateixa simbologia.

Aquestes es podien exhibir en trocs d'arbres, animals domèstics, cavalls, ramaderia, sacs de producció (llana, gra), eines emprades, catifes, teixits, etc.

Un temps posterior, aquestes mateixes marques van definir les diferents Cases o famílies dels voltants, agafant un caire més personal. La marca podia esdevenir en variacions estilístiques, segons els diferents membres de la mateixa saga familiar.

En un temps final, l'ús d'aquestes marques va funcionar com a distintiu comercial o industrial, marques d'artesà o d'artistes.

La creació gràfica també va passar per un seguit evolutiu. En un principi el traçat era recte, en predomini, i senzill. Les formes corbades o amb més elavoració van ser emprades posteriorment.

Era curiós el sistema de repartiment de terres. Un element que formava part d'aquest procés era: el Pal de la sort.

Les primeres comunitats feien a sort, entre ells, al representant que cuidaria pels seus interessos i dominis, davant qualsevol necessitat, conflicte entre cases o assetjament senyorial. Un xic així com un president de comunitat, si em permeteu la comparativa.

El pal de la sort tenia un símbol gravat, un símbol prèviament conegut per tots els candidats. Aquest amb un grapat de més pals, de la mateixa mida, es ficaven dins d'un barret. Els camperols havien d'anar agafant, per tandes, un d'ells. Com no cal dir, a qui li tocava el pal gravat, seria el candidat responsable en afers i gestions de mediació.

Les Marques de Casa més desenvolupades contenien formes més elaborades i inclús noms o lletres, dels seus representants.

Pedra arenisca amb Marques de Possessió.

Fonts:

El significado de las artes visuales.  E. Panofsky
El Libro de los Símbolos. R. Kock

Gràcies a l'ajuda de l'Elena, pel seu sistema rastrejador propi, i a la Laura sempre disposada a donar un cop de mà. La neteja de la pedra es va fer al mes de juny 2019.

La nimfa dels boscos, Cal·listo

El mite de Cal·listo

Dies de calor, de molta calor, ens aquests dies de juliol. Temps que convida a sortir, només a la nit, i aprofitar a mirar cap al cel. És el màgic moment de fer memorables, els petits punts lumínics que ens saluden des de l'espai i observar-los, amb un pessic de visió poètica.

Ara per ara, per nosaltres i pel frenètic ritme diari que portem, els estels són simplement això, petits punts de llum molt llunyans, però va haver-hi un temps, on la seva rellevància era tan gran, reconèixer les constel·lacions i les imatges que anaven associades a elles, era tan important, com per nosaltres identificar els senyals de tràfic per circular, en el nostre dia a dia.

Les constel·lacions formaven part del sistema de navegació més fiable i infal·lible a la nit, i saber llegir-les era vital, fins al punt de poder donar mort a tot el grup, si erraves com a guia de navegació.

Els noms donats a aquestes associacions d'estels, no era més que un intel·ligent sistema mnemotècnic, pel qual fos fàcil recordar la referència i distància envers un altre punt.

Tot un plegat de noms grecs, romans i àrabs, arribats fins als nostres dies. Això ja ens acota el cercle històric, donant peu a la rellevància i protagonisme del moment històric.

Però de mites hi ha per fer un nou blog!, poder en un altre moment... ara, per ara, us convido a conèixer a Cal·listo, tot i ser nom d'home per nosaltres, en temps de grecs i romans, era un nom femení, concretament d'una nimfa dels boscos. 

De segur molts em sentit parlar d'ella, però amb el seu sobrenom, com és més coneguda: l'Osa Major.

Trobar-la és molt fàcil, només has de saber trobar el Nord. Sembla un brillant carro amb cua llarga.

El punt poètic dels déus de l'Olimpi, ens ho explica Hesíode s. VIII a. C i que acabaria de modelar Ovidi, al seu llibre Metamorfosis, vers el 29 d.C.

Aquest darrer poeta romà ens explica que Diana (l'Artemisa grega), juntament amb les seves nimfes, es preparaven per donar-se un bany al riu. Cal·listo, prudent de no mostrar el seu avançat estat de gestació, ja que totes les nimfes seguidores de Diana havien de ser verges, no es volia treure la roba. Però no ho va poder amagar per molta estona, donant peu a la ira de Diana.

Diana y Calisto. Rubens, Pedro Pablo. Museo del Prado

La diosa olímpica la va expulsar i li retirar la seva protecció. Va entrar en escena la gelosa Hera, esposa de Zeus, intuïnt d'on venia aquest embaràs i la  transformar en una osa. Artemis o Diana, deesa de la caça, la va matar.

 

Zeus, qui havia estat el causant de l'embaràs de Cal·listo, ja que havia adoptat la forma de Diana, per aprofitar la benevolència de la nimfa, amb qui sí que accediria a mantenir relacions, s'apiadar i la transforma en la constel·lació de l'Osa Major.

Fonts: 

DICCIONARIO DE MITOLOGIA GRIEGA Y ROMANA . Pierre Grimal

El Rincón de Maite. Maria Teresa García Pardo