viernes, 6 de septiembre de 2019

Monestir de Sant Llorenç del Munt - Terrassa (Tercera part)

Monestir de Sant Llorenç del Munt  

Coordenades:  41°38'28.4"N 2°01'04.4"E

Ara anirem a l'univers dels sentits. Coneixem la seva història, coneixem la seva llegenda, i ara us parlaré de la seva realitat física, la que podem veure, tocar, olorar, escoltar i sentir. Ens ficarem de ple a la realitat de l'obra artística, anem al món de l'art, anem fora i dins del Monestir de Sant Llorenç del Munt


Abans de tocar a la portar, hem de saber a qui estava destinat aquest monestir. No és gens difícil d'endevinar, el sant o màrtir en qüestió, sí senyor! Sant Llorenç

Aquest senyor, en temps de romans i en un moment on els cristians eren perseguits, era un més dels condemnats, destinat a alimentar lleons a l'amfiteatre romà.  Però, el nostre màrtir, no va donar de menjar a cap lleó, més aviat va quedar ben cruixent a la graella

És un dels sants més representats, especialment després del Concili de Trento 1563, ja que la seva iconografia era molt gràfica i permetia la representació més passional, cridant a la devoció per la seva dura realitat. Un bon element dissuasori, per aplacar les revoltes del protestantisme del moment.

Un "torrat" Sant Llorenç, el podem veure representat a moltíssimes obres post trentines, com ara en aquesta aguada del s. XVIII.


Martirio de San Lorenzo. Museo del Prado


Sant Llorenç és el patró dels bibliotecaris, cuiners i mariners. També és patró de moltes poblacions, és el representant del foc (per la graella), i dels oficis que hi tenen relació, com ara forners, vidriers, etc.  (I afegiria patró de les BBK dels diumenges. Però això no ho expliqueu).

El seu santoral és el 10 d'agost, tot just en temps de pluja dels Perseids, coneguts popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç. Un màrtir amb molt feina post-mortem.

Ara que hem fet un tastet per la seva iconografia, anem a conèixer als moradors del monestir, en aquest cas, els monjos de l'orde benedictina, seguidors de la regla de Sant Benet.  
Amb el seu "Ora et Labora" , ja podem fer cinc cèntims de la seva dedicació diària. Tot d'una, va ser una de les ordres de major pes a terres catalanes, en temps de la repoblació, durant el s. IX i fins al XII. 

Hem de pensar que la seva representativitat tan extensa, tenia un factor comú, molt, però que molt, senzill, la necessitat de frenar i avançar en la conquesta de terres fins al moment de domini andalusí. Aquests monestirs, en enclaus estratègics, controlaven i vigilaven, tal com estructuraven el territori, en favor d'un senyor comtal. La cristianització tornava de nou. 

Per donar uns quants noms de monestirs d'aquesta rècula, citarem; Santa Maria de Montserrat (Bages), Sant Benet de Bages, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Sant Pere de Casserres (Osona), Sant Martí del Canigó (Conflent), Sant Miquel de Cuixà (Conflent), Sant Pere de Rodes (Alt Empordà) i Santa Maria de Ripoll (Ripollès).


Donats els preàmbuls, anem-hi a descobrir l'edifici. Ens trobem, a dia d'avui, davant una església representativa de l'art romànic. No és fortuït aquest nom, romànic - romà. Pensem que els romans, després de cansar-se de perseguir cristians, es van passar al bàndol contrari, van fer seva i única la religió cristiana, vers el Concili de Tessalònica 380 d.C., així doncs, quin millor nom que romà-nic per tornar a l'origen i fer valer la religió davant el bloc musulmà.

El nostre edifici segueix les premisses de l'art romànic, d'estil llombard. Destacables:

- Construcció en grans blocs de pedra, així eren els castells. L'escairat més o menys pulcre, ens ensenyar la professionalització en el temps del sistema. Així parlem de pre-romànic o romànic ple.
- La planta, d'estructura basilical, de tres naus, amb un tram central, denominat transsepte, que separa formalment la capçalera dels peus. El transsepte, a més, de la separació física, formaria part de la simbologia espiritual. És a dir, separa el món terrenal (els peus), del celestial (l'absis). Dalt del transsepte destaquem el cimbori, un altre element característic del romànic, plenament simbòlic. Aquest rematat per quatre petxines.
- La capçalera de la planta en creu llatina sols estar rematada, tant exterior com interior, per un absis central i, en el nostre cas, dos de petits tot flanquejant-lo.
- Les cobertes interiors de volta de canó.
- Les finestres són petites, molt petites, precisament per la necessitat de fer les parets, com a funció de murs de càrrega.
-... i així us podria explicar, però són característiques fàcils de descobrir en qualsevol argumentari d'art romànic. 

Allò que destaco en l'art romànic és la sensació de recolliment espiritual, tancament. La manca de llum, dins l'església, et posiciona a tocar terra i et recorda la realitat terrenal del nostre  memento mori, la dualitat de la vida i la mort.

Interior Monestir de Sant Llorenç del Munt

L'art romànic servei per fer pompa en la lluita contra els sarraïns, parla als mossàrabs (cristians a terra musulmana), i recorda als cristians, que Déu els jutjarà al final de la seva vida. Les emocions que evoquen aquestes construccions vessen cap aquests conceptes.

Penseu en aquest plegat sensorial, les olors de l'encens, la sonoritat d'aquest espai en el moment de l'activitat religiosa i  especialment amb els missatges reconeixedors per la congregació (escultures, pintures, etc.)  inscrits a la pedra.

 Aquest era el dia a dia de la comunitat.  

La vida comunitària va tenir un moment de decadència cap al s. XIV,  molt probablement per la duresa de l'emplaçament, o per les noves veus que encaminaven cap a un nou temps; la Renaixença, tocava a la porta,  moment que tornem a posicionar a l'home a la taula del joc.
A partir del 1608, mort el darrer abat, i finalitza la vida communitaria. A primers del s. XIX l'església queda definitivament tancada al culte i, poc després, es profanada per les tropes francès en el seu arreplec de buscar tresors.  

El seguit de nic-i-noc, de l'edifici, va ser un corral de bestiar, va perdre la teulada així com gran part de les seves edificacions, fins al 1869 que s'inicia la seva restauració.  

Vers la restauració, dirigida pel doctor Antoni Vergés i Mirassó, l'esglèsia torna al seu culte l'any 1871.  
Serà a mitjans del s. XX que l'Associació d'Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, portarà, conjuntament amb la diputació un curós control.


Avui dia, l'edificació es catalogada com a BCIN.
 
Monestir de Sant Llorenç del Munt 
BCIN  béns culturals d'interès nacional 03/06/1931  BCIN: 158-MH-ZA
BIC: RI-51-0000445




Fonts.

Imatges llicencia Wikipedia  
Enciclopedia Cat 
  

   
  

No hay comentarios:

Publicar un comentario