L'inèdit petròglif - Castellbell i el Vilar.

L'inèdit petròglif de Castellbell i el Vilar

La Pedra del David

Unes contrades estrictament de pas, freqüentades per ciclistes i caminares. Tot just en el trencall que fa pujada a  un antic mas,  hi ha aquest curiós petròglif, també dits escultures, sobre la roca sorrenca que, per la seva disposició, sembla mirar-nos de cara.

Petròglif d'estètica esquemàtica

Hi destaca, entre el seguit de pedres caigudes de la carena, un esquemàtic gravat, com si es tractés d'un fragment caigut de l'abric proper. El corpus representat evidencia un gravat en "u", amb un burí prou afilat, i traçat amb força decisió. 

Un gravat rupestre, marques d'època medieval o un senzill gravat de propietat del mas proper en el temps que va ser actiu ...? Fins que soni la tecla adequada, no ho sabrem.

En qualsevol cas, sobta la seva similitud amb els traços esquemàtics de les pintures rupestres, descobertes a Sierra Morena (Jaén) o a la part de Galícia, durant el neolític (ca. 6.000 - 2.000 aC), i temps posterior a la península Ibèrica. No obstant això, la datació d'aquestes manifestacions artístiques és molt dificultosa.  El dipòsit de minerals acumulats a la superfície, podria orientar-nos en aquesta fita, però, en el cas d'aquesta roca i degut a la seva ubicació, no resulta una tasca fàcil. És la comparació estilística la que podria parlar amb una mica de claretat.

Com a referents propers cronològics, podem parlar de la Pedra de les Bruixes de Sovassona, o la Pedra de les orenetes (en pintures rupestres) a La Roca del Vallès.

________________________________________________________

En aquest sentit, els gravats lítics han estat considerats com un "art" de segona. El cosí lleixo de l'art parietal. Per algun motiu, no ha aconseguit despertar l'atenció dels investigadors, tal  com ho han fet les pintures rupestres.

________________________________________________________

El criteri representatiu del petròglif és un misteri, com ho és tot l'art prehistòric. Per saber-ne la intencionalitat, ens haurien de poder ficar en el cap dels seus creadors i, per evidències cronològiques, és merament impossible. 

Teoria de "portes Xamàniques", un pas entre el món proper i altres d'onírics i sensorials; punts per desenvolupar rituals propis de qualsevol cultura, diverses cerimònies, etc., totes les interpretacions tenen un espai davant aquesta pedra. 

Un enclau per pensar i aprofundir en els pensaments epistemològics més humans i socials.

La realitat més propera, a part dels registres arqueològics físics, són els estudis etnogràfics. Les cultures o societats de "primitius actuals" o, com anomenem actualment aquests grups, pobles caçadors-recol·lectors actuals, són, com aquell que diu, fòssils d'informació vius.

Les seves tradicions, rituals i les seves temàtiques iniciatives, ens apropen al món dels "xamans" i la seva interpretació en els diferents estats de consciència alterada.

Tot això, són teories. Intents de donar resposta a un tema què, mai millor dit, hi ha per picar pedra.

Què és un llenguatge, és evident, què no sabem el significat, donat la simbologia esquemàtica, encara més. Però que són manifestacions d'homes i dones que van fer camí i visqueren el dia a dia en aquesta mateixa terra, això és una sublim realitat. Grups socials que, escolliren, amb molt de seny, aquestes contrades per viure. Espais propers de recursos naturals, l'aigua del Llobregat; la climatologia estacional adient per la nostra altitud, voltant els 200 m, etc., sabies decisions dels nostres antecessors.


Ara el que més sorprèn i emociona, en un "bati burri" de sentiments, és la manca d'estudi, envers aquest patrimoni fràgil i desconegut, que de segur hi resta amagat, a l'espera dels seus descobridors o descobridores.

En el seu entorn

HIPÓLITO COLLADO GIRALDO- Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, t 8, 1995, págs. 135-190  Link URL
Pedra de les Orenetes  
Anati, Emmanuele. EL ARTE DE LOS COMIENZOS. UNESCO - El Arte de los comienzos

Desmuntant tòpics de l’edat mitjana: les sabates medievals

Les sabates de l'Edat Mitjana

No fa gaire, tot fent una xerrada amb un bon amic, em va preguntar per què m’apassiona tant l’Edat Mitjana. Un període que, segons els tòpics, és vist com una època fosca, plena de bàrbars, misèries i dones cremades per bruixes... (tot i que l’Edat Moderna també en va fer tip, d’aquestes coses).

— Ahhh! —va ser la meva resposta! I no era pas injustificada, la seva visió. Els horrors de l’Edat Mitjana, la superstició, la caça de bruixes... Dracs i masmorres!

Posem-hi una mica d’ironia: encenem el YouTube i el que hi trobem són senyors amb cucurutxos al cap, monjos amb hàbit, castells, càstigs corporals... Sempre les mateixes dantesques visions d’un temps poc racional.

I bé, sí, aquesta part de l’Edat Mitjana hi és. Però no ho és tot. No és una única realitat compacta i uniforme. I ara, sense ànims d’adoctrinar ningú, intentaré argumentar-ho una mica.

L’“Edat Mitjana” és un nom que simplement indica que és un temps “del mig”. Però això no defineix res. Sembla una obvietat, però ens allunya molt de la seva complexitat real.

És un constructe, un nom acordat des de la cultura europea occidental del segle XVIII, que ha servit per justificar el valor d’altres períodes que, per interessos diversos, ens resulten més còmodes i familiars.

Fem una visió d’ocell sobre el temps. Segles XVIII i XIX: Roma és el gran referent dels estudiosos del moment. Roma, com a cultura clàssica, es considera precedent dels valors artístics, funcionals i polítics que sostenen el nostre sistema capitalista —el que tant ens agrada. L’Estat és l’única “religió” i, com a tal, mereix tot el respecte. Una idea d’estat actual que es conforma imitant aquell temps antic.

Recordem que els segles XVIII i XIX van ser el bressol dels estats nacionals moderns. Aquesta repartició “interessada” de la terra necessitava un fil conductor, una justificació històrica, i s’emparava en una estructura que ja havia demostrat la seva eficàcia.

Roma i el Renaixement, a més de ser cultures urbanes —i això també ens resulta molt còmode— s’ajustaven perfectament als valors que es volien transmetre socialment, especialment el protagonisme i el valor dels diners.

 

La consolidació de l’Estat era la directriu principal dels segles XVIII i XIX

 

Així doncs, allà pel mig, quedava una cosa estranya. Un temps incòmode. Un període amb valors diferents, amb una manera de treballar tancada, corporativa, sovint rural en un 80%. Un temps feudal, de reis i senyors, de monarques absoluts i poder local, de monjos, d’epidèmies, de comunitats autosuficients... Un món que no encaixava gens bé amb el model racionalista i progressista que es volia construir des del poder intel·lectual i polític del segle XIX.

Aquesta valoració era difícil —i fins i tot incòmoda— per als intel·lectuals del moment, que vivien immersos en una mentalitat clarament "anti-feudalisme", "anti-irracionalisme", "anti-monestirs"... anti-tot-allò que s’associés a l’Edat Mitjana.

Els únics que s’hi van fixar van ser els romàntics. I sí, pobres meus... encara van embolicar més la troca. Cementiris, abadies abandonades, amors impossibles, princeses melancòliques, trobadors tristos tocant el llaüt a la llum de la lluna... Tot ben embolicat amb un gran llacet vermell. Un Edat Mitjana decorativa, plàstica, idealitzada i alhora fosca, carregada de tòpics emocionals i estètics, però amb poc rigor.

 

L’Edat Mitjana, durant massa temps, ha quedat desnotada i infravalorada 

Però si ens posem les “sabates de l’Edat Mitjana” i mirem d’entendre aquell món des dels seus propis codis, ens adonarem que era molt més rica del que pensem.

La universitat, per exemple, és un invent medieval. I no només com a espai d’ensenyament, sinó com a lloc de debat, de ciència, de transmissió de coneixement... com a comunitat. El pensament escolàstic va posar les bases del raonament científic i filosòfic posterior.

I si busquem figures inspiradores, què me’n dieu de Francesc d’Assís? El primer “hippy” de la història —encara que ell no ho sabia. Segurament considerat boig pels seus contemporanis, però amb uns valors radicalment alternatius: pobresa voluntària, respecte pels animals, comunió amb la natura, crítica a l’excés de poder i riquesa de l’Església... Ja voldríem, avui dia, una societat que recuperés una mica d’aquella mirada.

Guda de Weissfauen va ser una monja del convent de Weissfauen, en la ciutat de Frankfurt, que va treballar en la copia i il·luminació de manuscrits al segle XII. Encara ella, tota xula es va fer un "autobombo" de retrat.

 

 

Bruixes! Aquí farem riure…

Perquè si hi ha un tema que fa tremolar les idees preconcebudes, és aquest: l’extermini sistemàtic de bruixes i heretges no va ser pas a l’Edat Mitjana, sinó en plena exaltació del magnànim Renaixement i ja ben entrada l’Edat Moderna. Parlem de finals del segle XV, XVI i XVII. I sí, ho va fer aquella Europa ja “civilitzada”, culta, refinada… i, curiosament, molt obsessionada amb el dimoni.

Per contra, en època medieval, les dones —tot i les limitacions evidents del sistema patriarcal— disposaven de més espais de llibertat i accés a professions com llevadores, sanadores, botigueres, artesanes, fins i tot mestresses de tallers i abadesses amb autoritat real. Les persecucions de “bruixes” com a constructe social van arribar després, quan l’Estat i l’Església van voler controlar el cos i el saber femení.

De fet, va ser durant el tan “gloriós” Renaixement quan es va decretar que totes les dones religioses havien de fer clausura. Pin, pan! Cap a dins! Fora món, fora influència, fora autonomia.

 

“Les sabates medievals” ens fan caure del pedestal

També ens traurien del cap altres tòpics que encara corren per xarxes i memes: no, la gent de l’Edat Mitjana no pensava que la Terra fos plana. Aquesta bajanada la va inventar la historiografia del segle XIX per fer-se els moderns. L’esfericitat de la Terra ja era coneguda des de l’antiguitat clàssica i defensada per molts intel·lectuals medievals (com el gran Isidor de Sevilla, per exemple).

Per tant, fins a Colom, res d’“analfaburros”. De fet, hi havia escoles monàstiques, catedralícies, universitats, còdexs, biblioteques i molt més. El problema és que quan ens posem les ulleres del present per mirar el passat, només veiem allò que ens han volgut fer creure.

Santa Anna (mare de Maria), Maria i Nen Jesús. I què tenim a les manetes...?  Obra s. XIII.

 

Doncs no, tampoc. Qualsevol persona formada a l’edat mitjana tenia ben clar que la Terra era rodona. Això ja ho sabien els grecs! I ho va recollir i transmetre la cultura medieval a través de figures com Isidor de Sevilla, el món àrab o les escoles monàstiques.

Aquesta creença que a l’edat mitjana tothom pensava que la Terra era plana és un mite modern, fruit de la superioritat amb què mirem el passat. Ens agrada pensar que venim d’un temps obscur, perquè així ens sentim més lluminosos. Però això, és clar, no és història, sinó autoengany amb packaging pedagògic.

Són prejudicis, sovint inconscients, que ens impedeixen pensar o, millor dit, ens impedeixen repensar. I és que l’Edat Mitjana és molt diferent de la que ens han volgut fer empassar. I encara més diferent dels llibres de text que recordo haver estudiat: aquells amb castells, fam, por, superstició i barbes brutes. Però hi havia molt més.

 

Parlem d’arquitectura?

No em pot passar pel cap una arquitectura més funcional que la gòtica. D’acord, Le Corbusier, potser... però cap arquitectura ha sabut expressar millor l’elevació espiritual, el joc de llums, l’eficiència estructural i l’enginy estètic alhora. Els arquitectes gòtics no només coneixien la tècnica: eren mestres de la vanitat discreta. I sí, presumien. Però ho feien amb arcs apuntats, vitralls i claus de volta que treuen l’alè.

Ah! I que no se’ns escapi una altra cosa: el nom “gòtic”, com tot en aquesta història, també és un prejudici. Se li va posar al Renaixement com a sinònim d’“art bàrbar”, associant-lo als visigots que, segons el relat, van enderrocar aquell món romà, pur, clàssic, perfecte... ja sabem com va. I encara ara arrosseguem aquest mot com si res.

 

I l’art musulmà?

Parlem-ne. Quatre elements constructius i una capacitat infinita per generar espais. La mesquita és un exercici de puresa funcional i poètica. Altres “medievals”, sí, però també desvalorats o ignorats per la mirada eurocèntrica que ha dominat durant segles.

Però vaja, aquest tema dona per un altre cafè llarg... o dos.

 

Conclusions de cafè... fàcils i sabates ben calçades

Potser és hora de deixar de veure l’edat mitjana com un túnel fosc entre Roma i el Renaixement. Potser ja toca posar-nos les sabates medievals, caminar per aquells segles amb ulls nous, i entendre que allà hi havia vida, pensament, bellesa, contradiccions i, sobretot, humanitat.

Busquem les sabates?

 

Si has arribat fins aquí... t’has guanyat un altre cafè! Sí, sí, un d’aquells amb calma, xerradeta i sabatilles posades. Perquè ets tot un (o una) medieval de cap a peus: curiós/a, inconformista, i capaç de mirar el passat sense les ulleres brutes del present.

Vingui de gust! I gràcies per caminar amb aquestes sabates.

Font d'inspiració

Luz sobre a Idade Média  Régine Pernoud

Para Acabar Con La Edad Media  Régine Pernou

Mina dels Morts - Vacarisses

Mina dels Morts  

Vacarisses

41°34'30.7"N 1°55'14.4"E

Un d'aquells elements del nostre patrimoni immoble. Un trist testimoni, forjat de la seva mateixa història, encara latent al seu nom.

La Mina del Morts és un enclau, on 5 treballadors, fent el cobriment de la volta de l'obra, van deixar la seva vida. Un greu accident, en els seus darrers moments constructius, quan la volta encara no estava apuntalada.

Dins del terme de Vacarisses, en el tram acotat entre el Viaducte del Boixadell (Terme de Viladecavalls) i el Túnel de la Mina Llarga de Torrella (Vacarisses), hi ha tres túnels petits, que la companyia del moment, concretament Zaragoza-Barcelona (ZB) va construir: el de la Mina dels Morts, el Mimó i la Torre.

Aquesta trilogia de l'enginyeria ha quedat, discreta i poc atesa per l'admiració popular. Possiblement sota faig del fabulós Viaducte que els precedeix, però, de segur també, per la sensació d'inestabilitat sensorial i emocional que, des de temps remots, el sota món hi ha transmet a totes les civilitzacions.

L'extensió ferroviària dels s. XIX i XX, va generalitzar aquestes construccions, de penetració dins la roca verge. Un compendi d'errades i encerts, d'arriscades decisions, de túnels abandonats en nous traçats, etc., però amb un afer constant, la d'un viatger que vol veure la llum del final del túnel.

____________________________________________

La Mina dels Morts és el túnel, d'uns viatgers que no van veure aquesta llum.

____________________________________________

L'auxili va ser un afer difícil. Uns camins de tartana, hores que passaven fins que les ajudes podien arribar i fer el trasllat a Terrassa, tot un conjunt de realitats que van esdevenir en un accident mortal, per aquestes persones. Les víctimes van ser enterrades al cementiri de Vacarisses.

Fonts:
Vacarisses: Un poble amb dues Estacions de Ferrocarril. Eduard Martínez Hernández