Entre la riera i els masos, les restes de dos antics molins expliquen com l’aigua es va convertir en força, farina i vida quotidiana a la Vacarisses preindustrial.
Prop de la riera de Can Còdol, també coneguda com a riera de Sanana, amagades entre la vegetació i a tocar del camí que uneix Can Còdol amb Ca l'Alzina, es conserven les ruïnes d'un dels antics molins fariners de Vacarisses. Malgrat el seu estat de conservació, aquest conjunt continua sent un magnífic testimoni de com les comunitats rurals aprofitaven els recursos naturals per garantir un aliment tan essencial com era la farina.
La primera referència documental coneguda és de 1727, quan el propietari del mas, Josep Còdol, declarava que el molí existia "de molt temps abans". Aquesta expressió indica que la seva construcció és anterior i, molt probablement, cal situar-ne l'origen a finals del segle XVII o fins i tot abans.
Un molí construït amb prudència
Els molins hidràulics es construïen sempre prop d'un curs d'aigua, però rarament al seu costat immediat. La proximitat als torrents facilitava l'aprofitament de l'aigua, mentre que una certa distància protegia l'edifici de les riuades sobtades, molt habituals en els torrents mediterranis.
El molí de Can Còdol és una construcció de dimensions mitjanes, amb planta gairebé quadrada. L'accés es fa per la façana de migdia a través d'una porta adovellada, que conduïa directament a la sala on treballaven les moles.
 |
| Porta adovellada d’accés a la sala de moles del molí hidràulic fariner de Can Còdol, a la riera de Sanana, Vacarisses. |
El cub: l'autèntic motor del molí
El dipòsit encara es conserva en bona part. Té forma circular i combina dues tècniques constructives: la part exterior està feta amb carreus escairats, mentre que l'interior presenta un acabat molt més polit i un perfil que s'estreny progressivament en forma d'embut.
Aquest disseny no era casual. En reduir el diàmetre del conducte, l'aigua augmentava la velocitat i la pressió abans d'arribar al càrcol, l'espai inferior on es trobava el rodet hidràulic.
 | |
| Cub o dipòsit circular del molí fariner de Can Còdol, destinat a acumular i conduir l’aigua que accionava el mecanisme hidràulic. |
Com funcionava un molí fariner?
Durant segles, el pa va constituir la base de l'alimentació quotidiana. Blat, ordi o sègol es transformaven en farina gràcies a la força de l'aigua, substituint l'esforç humà o animal que havia estat habitual en èpoques anteriors.
El funcionament del molí de Can Còdol era relativament senzill, però extraordinàriament eficaç.
L'aigua acumulada al cub queia verticalment fins al càrcol i feia girar el rodet o turbina. Aquest moviment es transmetia mitjançant un eix vertical a la mola voladora, la pedra superior, que girava sobre la mola sotana, la pedra inferior fixa.
El gra s'introduïa lentament entre les dues moles, on era triturat fins a convertir-se en farina.
Les moles, el cor del mecanisme
Actualment encara es conserva la mola inferior o sotana, mentre que la superior ha desaparegut del conjunt i es troba uns metres més amunt.
 |
Mola inferior o sotana del molí fariner de Can Còdol, peça fonamental del sistema tradicional de mòlta del cereal.
|
 |
Mola voladora del molí de Can Còdol, conservada uns metres més amunt del conjunt principal.
La superfície de les moles estava gravada amb un sistema d'estries que començava al centre i s'obria cap a l'exterior. Aquest dibuix permetia trencar primer el segó —la pell del gra— i conduir progressivament la farina cap a l'exterior. El manteniment d'aquestes pedres era una feina especialitzada. Cada any calia repicar-les amb uns martells anomenats escodes per recuperar les estries desgastades. Igualment important era mantenir perfectament anivellades les dues moles, ja que un desnivell podia provocar que la farina sortís massa gruixuda o, al contrari, es cremés a causa de la fricció. Per evitar que les pedres es fracturessin, les moles estaven reforçades amb cèrcols de ferro, dels quals encara es poden observar alguns fragments.
|
 |
| Detall del perfil ferrat de la mola voladora, reforçada amb un cèrcol metàl·lic per protegir la pedra durant el funcionament del molí. |
La tremuja i la sala de treball
Damunt les moles hi havia la tremuja, un dipòsit de fusta en forma de piràmide invertida que funcionava com un embut. El blat, prèviament netejat amb un sedàs, s'hi abocava manualment utilitzant portadores transportades a mà o amb animals.
Les impureses separades durant aquest procés no es llençaven: habitualment es destinaven a l'alimentació de les gallines.
| |
| Interior de la sala de treball del molí fariner de Can Còdol, coberta amb una característica volta de canó. |
La sala de treball conserva encara una magnífica volta de canó, que cobreix tot l'espai on els moliners desenvolupaven la seva feina diària.
El carcabà: la sala subterrània del mecanisme
Després d'accionar el rodet, l'aigua era conduïda cap al carcabà, una cambra subterrània situada sota la sala de moles.
Aquest espai tenia una funció essencial: allotjava part del mecanisme hidràulic i permetia evacuar l'aigua cap al torrent mitjançant una petita sortida adovellada, avui pràcticament ensorrada.
 |
| Sortida del carcabà del molí de Can Còdol, per on l’aigua retornava a la riera després d’accionar el mecanisme de mòlta. |
Un sistema adaptat al paisatge de Vacarisses
Vacarisses sempre ha estat una terra de secà, però alhora està travessada per nombroses rieres i torrents de règim irregular. Aquesta aparent contradicció explica la presència de molins com el de Can Còdol.
En lloc de dependre d'un cabal continu, els moliners aprofitaven els episodis de pluja per omplir basses i dipòsits, convertint l'aigua acumulada en energia disponible quan calia moldre.
És un magnífic exemple d'enginyeria popular adaptada al medi mediterrani.
 |
Esquema del funcionament d’un molí hidràulic fariner: tremuja, moles, eix giratori, rodet i canal d’aigua |
1.- Tremuja
2.- Baixant o embut
3.- Mola superior o voladora
4.- Mola inferior o sotana
5.- Sortida del gra
6.- Depòssit de recollida del gra
7.- Eix giratori
8.- Rodet o turbina
9.- Canal aigua
El segon molí fariner de Can Còdol o molí de Tramuntana
Uns cinquanta anys després de la primera referència documental del molí principal, es construí un segon molí a pocs metres de distància.
La documentació situa aquesta nova construcció l'any 1766, a l'aiguabarreig del torrent de Can Còdol amb un altre torrent proper.
Avui només es conserva un mur reforçat amb diversos contraforts, que probablement formava part de la bassa d'acumulació d'aigua.
 |
| Restes del segon molí fariner de Can Còdol, conegut també com a molí de Tramuntana i documentat a partir de 1766. |
El creixement demogràfic explica la necessitat de més molins
L'evolució de la població de Vacarisses mostra clarament aquest canvi.
| 1515 | 1553 | 1717 | 1787 | 1857 | 1877 | 1887 | 1900 | 1910 | Fecha |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 22 | 23 | 399 | 657 | 1993 | 928 | 949 | 808 | 754 | Habit. |
 |
| Font de les dades: síntesi demogràfica de Vacarisses (fonts històriques i censos recollits a la Viquipèdia). |
L'increment és especialment notable entre 1717 i 1857, quan la població pràcticament es quintuplica. Aquest augment de persones també implica més camps conreats, més cereal i una major demanda de molins capaços d'abastir el territori.
Del món preindustrial a la industrialització
Durant el segle XVIII Catalunya inicia un procés de transformació econòmica que acabarà desembocant en la Revolució Industrial. Abans de l'arribada de les grans fàbriques i de les màquines de filar —les conegudes jennies— el camp experimenta petites però constants millores agrícoles, tècniques i comercials.
Els molins fariners formen part d'aquest moment de transició. Encara representen una producció artesanal i local, però cada vegada treballen per a una població més nombrosa.
Amb la industrialització del segle XIX, molts d'aquests molins deixen de ser rendibles. La producció es concentra en instal·lacions més grans, mentre bona part de la població abandona el camp per treballar a les colònies industrials o a les ciutats.
Les restes de la resclosa
Entre els dos molins encara s'identifiquen les restes de la resclosa i de les estructures que probablement servien per retenir i conduir l'aigua cap a les basses.
 |
Restes de la resclosa situada entre els dos molins de Can Còdol, destinada a retenir i conduir l’aigua per al funcionament del sistema hidràulic.
|
 |
Detall constructiu de la resclosa del conjunt de molins de Can Còdol, testimoni de l’antic aprofitament hidràulic de la riera de Sanana.
|
Aquestes estructures completen la lectura del conjunt hidràulic i permeten entendre que els dos molins compartien un mateix sistema d'aprofitament de l'aigua.
Un patrimoni que mereix més respecte
L'estat actual del conjunt és clarament ruïnós. Les estructures han patit l'abandonament, l'acció del temps i també nombroses pintades i actes vandàlics que desfiguren un espai de gran valor històric.
He preferit no mostrar aquestes imatges perquè no formen part del patrimoni que val la pena divulgar. El que sí mereix ser conegut és l'enginy constructiu dels nostres avantpassats i la importància que aquests molins van tenir en la vida quotidiana de Vacarisses durant més de dos segles.
Avui, malgrat el silenci de les seves pedres, el molí fariner de Can Còdol continua explicant una història d'aigua, de treball i de supervivència, i constitueix un dels exemples més interessants de patrimoni hidràulic conservats al terme de Vacarisses.
També et pot interessar:
Si vols continuar explorant...
Bibliografia i fonts
Fonts documentals i patrimonials
Diputació de Barcelona. Molí de Can Còdol. Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses. Oficina de Patrimoni Cultural
Diputació de Barcelona. (2010). Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses. Fitxes 145 i 146: Molí de Can Còdol i Molí de Can Còdol II. Oficina de Patrimoni Cultural.
Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. (s. d.). Inventari del Patrimoni Cultural Català (IPCC).
Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. (s. d.). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)
Bolòs, J. (2004). Els molins hidràulics a Catalunya: tecnologia i paisatge medieval. Universitat de Lleida.
Bolòs, J., & Hurtado, V. (2001). Atles del comtat de Barcelona (801-993). Rafael Dalmau Editor.
Buxó, R. (2008). Arqueologia de l'alimentació. Agricultura i alimentació en el món antic i medieval. Universitat de Barcelona.
García Espuche, A. (2010). La vida quotidiana a la Catalunya moderna. Editorial Barcino.
Nadal, J. (1992). El fracàs de la Revolució Industrial a Espanya, 1814-1913. Editorial Crítica.
Pierre Vilar. (1987). Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Edicions 62.
Salrach, J. M. (1990). El procés de feudalització (segles III-XII). Edicions 62.
Generalitat de Catalunya. (1993). Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català
No coneixia la petita resclosa de la riera de Can Còdol. Més avall n'hi ha una altre que recull aigua per a un rec que arriba fins a la bassa de la Farinera.
ResponderEliminarDoncs d'aquest espai, et diré que tenim pendent... tisores en mà, anar a fer tafaneig, que de segur hi ha més "tresors". No cal, et digui, estàs convidadíssim!
ResponderEliminarNomés cal acordar dia i hora. Jo tinc tots els caps de setmana lliures.
ResponderEliminarOk CRACK
ResponderEliminarMolt interessant aquest reportatge. Estic buscant informació sobre molins d'aigua fariners. N'hi ha de molts tipus, de diferents construccions,... jo busco algú que sàpiga bé els noms dels diferents components, el tipus de fusta, etc... Ja m'he apuntat molta informació d'aquest (gràcies!) i voldria saber si hi ha cap llibre que t'hagi ajudat a obtenir la informació...
ResponderEliminarEstimat Gepi. No sóc pas entesa en el món dels molins en concret, ho sento. Sóc historiadora i la meva cultura és més general. No obstant això, a Castellò d'Empúries hi ha un ecomuseu vers aquest tema que t'interessa, Sort!
ResponderEliminar