Sant Feliuet de Terrassola - Santa Maria d'Oló

 

Sant Feliuet de Terrassola de Santa Maria d'Oló

“Tan pacífic ni tan pobre, no hi ha al món cap més indret”.

Màxima de Josep Maria Bellpuig i Vila, rector de la Parròquia de Sant Feliuet de Terrassola des del any 1943 al 1983.

 

Sant Feliuet amb cúmuls

    Quan l'Eva em va dir que em convidava a visitar la parròquia de Sant Feliuet, donat que era una de les darreres oportunitats que teníem, vaig volar!. De fet, l'Eva fa molts anys que se'n cuida d'aquesta casa i té una relació molt bonica d'amistat amb la Lourdes, la dona que ha viscut els darrers anys, així com una estreta relació amb aquesta construcció, donat que una gran entessa de tots els seus espais i misteris.

Vaig arribar i, tot i que ja havia vist algunes imatges per la web, vaig quedar descol·locada. Un, dos..., falta un absis!. Tenim una planta basilical de disseny clàssic amb la seva torre-campanar, però falta la tercera nau!.  Allà on hauria d'haver-hi la tercera nau, hi ha la casa pagès. Si aquests absis fossin iguals, hi hauria un criteri constructiu i una intencionalitat, però no és el cas. Tal com, sembla que falta una de les naus axials. Tot apunta al fet que en algun moment es va optar per  prescindre de la construcció d'aquesta tercera nau i es va quedar amb aquestes dues.

↫↬

M'agrada fer la gràcia que és una parròquia amb cert grau de discapacitat física, com si li manqués un braç a la figuració del cos de Crist subrogat a la planta de l'edifici.

↫↬

Si més no, és una construcció molt estranya. Paral·lel a la Catalunya Central, només hi ha Sant Ramon de Sobirana de Ferrans a Balsareny.

Però encara hi han més rareses. Per acabar d'amanir aquesta església, el seguit de transformacions i, en concret les més acusades fetes al s. XVIII, van canviar l'orientació habitual en aquest edifici. El presbiteri va ser reconstruït a ponent. No hi ha cap criteri que justifiqui aquesta acció.  

Donat que el més comú és escenificar el cos humà amb la sortida del Sol astre, m'explico si escau. El llevant és la simbologia del cap, mentre que ponent és la simbologia dels peus en una església d'aquest dogma. Si mirem en planta aquestes esglésies el cap vindria a ser en simbologia l'absis. Això no és matemàtic, donat que moltes reformes s'han fet tal com s'ha pogut i adaptacions de tota mena, però en aquest cas es va canviar voluntàriament l'estructura inicial o, diguem-ne, clàssica.

 

   Sant Feliuet abans de la reubicació dels absis.

 

 

Sant Feliuet antic

Amb tot i això, un seguit de reformes, força intervencionistes ha fet proposta per reconstruir els dos absis en la que consideràven posició inicial. Ara per ara, és difícil saber quina era l'obra original abans del seguit d'actuacions.

Veiem, doncs, un absis principal reconstruït, completament, al tradicional estil, arcs cecs, faixes llombardes i una absidiola també refeta completament (curiosament amb pedra portada d'una altra església), que segueix un esquema similar al gran. 

A tramuntana la torre-campanar devia ser afegida vers el s. XIII, molt austera i sense decoració. Sota aquest hi ha indicis d'un possible túnel que devia anar cap a la riera o un espai amb funció de primitiva presó (1).

Al costat del campanar, fora de l'església i tocant el nord, hi ha les restes d'un antic comunidor o conjurador. Segurament, com és tradicional, aixopluc obert a quatre vents, per les restes dels fonaments visibles. 

Devia de ser fascinant veure al rector comunir (és a dir, conjurar amb oracions o fórmules exorcitzadores) tempestes o calamitats, vers els quatre punts cardinals des d'aquell enclau elevat de vistes privilegiades.  

Ara hi posiciona una creu sobre una base pedra.

 

Creu amb base de pedra

 

També destacar els antics cementiris, un més proper al campanar i, possiblement el més antic i d'altre, proper, però no tocant el campanar.  Encara hi ha el seguit de lloses visibles, les quals formaven aquesta tipologia de tomba de cista. Els ossos s'han exhumat i s'ha fet un nou cementiri més lluny de l'edifici, visible des de la casa, però més apartat.

A ponent, la darrera ampliació va ser la de donar espai a una petita habitació per donar funció de sagristia, amb tots els complements necessaris per a l'ofici. I, seguint a l'interior, destacar la pica baptismal, de datació incerta, tanmateix refeta a acaballes finals del s. XX. També es conservar, tot sortint de la sagristia, una llosa que donava tomba a un rector, enterrat en 1840.

 

Llosa d'un rector de l'església

 

La história més antiga de Sant Feliuet remunta, per alguns historiadors, a l'època dels ibers, donat el seu enclau i certes restes trobades. La teoria apunta un primer santuari d'aquesta cultura. No obstant això, hi ha referències una mica més fiables d'època visigoda, quan ja existia una primitiva esglesiola, abandonada a partir del 826, en plena contingència musulmana per l'emir Abderraman II. Unes terres despoblades fins Guifré el Pilós. De cert..., no sabem la veritable història. 

El que sí que hi ha són, avui dia, en l'Arxiu Capitular de Vic amb datació del s. X, la menció del temple de Terrassola. És aquí que dona principi la vida documentada d'aquestes pedres. 

De les darreres i múltiples reformes, sota un dels absis, s'avala un possible temple primitiu, d'una única nau, amb capçalera carrada (quadrat) per fora i en forma de ferradura per dins. Posteriorment, s. XI, es van edificar les dues naus, consagrat pel bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà.

 

” L’any de l’encarnació del Senyor, 1093,… vingué el senyor Berenguer … a un lloc que en diuen Terrassola, i hi dedicà una església molt ben construïda en honor de sant Feliu i sant Joan, i li donà per cementiri una extensió al voltant de trenta passes, i li confirmà les primícies i els dons igual com els tenia fins al dia d’avui….i determinà els termes d’aquesta parròquia..”.

 

A acaballes del s. XII erigir una torre defensiva d'espilleres a  migdia, avui el Campanar, batejada amb el nom de Joana.

Cap al 1590, Sant Feliuet continuà amb les obres. Es construí una rectoria adossada a l'església, tot tapant el portal d'accés sud. S'obrí una entrada més avall amb uns graons per resoldre el desnivell.  Aquest edifici que refereixo, la rectoria, és al lloc on hauria d'haver-se construït el tercer absis, que mai es va fer.

Però seguim, en 1780 un incendi crema la rectoria. En la seva reconstrucció es decideix fer una ampliació a l'estil de casa de pagès. Tot apunta, al fet que en aquelles dates l'església també es reformada de manera radical. Els absis romànics són suprimits i l'altar de llevant salta a ponent. L'accés és ara al lloc de l'absis major i la façana queda totalment canviada, amb un portal i un rosetó sobre. Ha desaparegut el llenguatge romànic totalment.

L'altar queda substituït per un d'estil barroc, tendència de l'època, amb un retaule de Josep Giol de Centelles. Aquest, finalment durant la Guerra Civil es cremat.

Retaule cremat el 1936

El prebiteri després de la Guerra.

 

De les darreres restauracions de Sant Feliuet, anem voltants 1970, quan el rector Mn. Josep Maria Bellpuig es va trobar amb les arcades de l'antiga església, quan es va estrenar l'il·luminaria elèctrica en voler penjar un llum.

 

 

Així doncs, tornem a fer viatge d'absis, entre 1974 i 1977.  El major es recupera seguint el llenguatge del seu temps i es refà el menor amb pedres de l'absis (en ruïnes) de l'ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol. També s'arregla el primitiu portal romànic, tot eliminant una habitació que hi havia a sobre i de la qual encara hi ha el record d'una porta morta al pis superior.

Escolapi Judit i mossén Càrol amb l'absis restaurat.

 (1)  Mossèn Bellpuig en el seu llibret “Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola”.

 Fonts:

Bisbatvic 

Sant Feliuet

 

Forn de Calç de la Calsina - Marganell

 

Forn de calç de la Calsina

Coordenades:   41°36'47.1"N 1°49'22.6"E

 

Forn de Calç I de la Calsina

 

Estic fent fotos d'aquest indret i escolto a un petit grup de ciclistes, que fan amunt i peu dret per la carretera: 

 

- Què és?. 

I resposta immediata del que devia de saber més. 

- Una font! 

I així de pintxu - pantxu es queden! 

 

 

    Doncs, és un forn de calç i no una font, o, més aviat, el que resta del que va ser un. Penso que l'errada en la percepció esdevé per dos motius. Un de l'atreviment i la falta de coneixement, obvi!, però l'altre més compressible, la ubicació.  Aquest forn de calç està a tocar la carretera que fa dret al monestir, des de Monistrol, dins del mateix parc natural. És doncs, més fàcil entendre que és una font, que qualsevol altra interpretació.

 

El que nosaltres veiem, que sembla una font, és el que va ser la fogaina, conformada amb maó pla i que donen la forma, d'un curiós arc apuntat.  Si voltem, podem veure el cos on es feia la combustió pròpiament. 

Un cop desvelat el misteri, el motiu del meu interès anava una mica més enllà. Em cridava l'atenció el topònim de la masia propera i origen del cognom de la saga familiar que li esdevé.  Hem de pensar que la mineria de la  calcària, al Bages, és de cert un patrimoni força desconegut (comprovat empíricament com diria F. Bacon, en escoltar el simpàtic ciclista) i amb la gran necessitat de ser protegit. 

No cal ser massa estudiós per comprovar-ho amb la bretolada vandàlica que decora la part frontal d'aquest mateix forn.

 

Aquests forns de calç formen part d'un gran inventari patrimonial diseminat per diverses localitats. Un manifest latent, de la dimensió que adquireix l'activitat mineroindustrial d'aquestes pedres. En podem trobar de molt diferents, en dimensió o ubicació, però tots plegats, formen un document d'alt valor històric, tecnològic i etnogràfic. Una petita indústria de marcat caràcter local i inclús comarcal.

El Bages, en concret, no és una comarca que presenti molt del material o varietat litològica necessària per obtenir calç. L'Alt Urgell, el Berguedà o la Segarra, són més productius. 

Així doncs, penso, el fet de ser un forn poc habitual (d'associació al mateix mas, nomès n'hi han inventariats dos),  fa que sigui més important. 

 

El topònim de La Calcina o la Calsina, es troba en diversos enclaus, però amb diferents variants d'us. Com un topònim compost, Forn de Calç del Grau a Castellbell i el Vilar o Forn de calç de la Blanquera a Mura. Però també com a Forns d'obra, ara  "teuleries". Exemples, com la Teuleria dels Postils a Cardona o Teuleria de la Moretona a Moià (1), són testimonis.

 

Curiosament, com a topònim "exclusiu" es troba només en dos municipis del Bages. Un a terme de Fonollosa, centre-oest del Bages (2), i l'altre relacionat amb aquest forn, la Calsina de Marganell al sud, donant nom a la masia homònima.

 

Ara doncs, amb molta simpatia, entenc perfectament, la confusió d'aquell acalorat ciclista en olímpic esforç. Una confusió  ben plausible.

 

 

___________________

 

(1) La Teuleria de la Moretona a Moià, tot i no conservar les fogaines, hi ha consens en definir aquesta funció.

 

(2) La de pau Calsina (1889). Segregació parcelària de Mas Bastardes. Fonollosa.

 

___________________ 

Fonts

La minería de la caliza en el Bages. 

https://cenbn.cat/ca/publicacions/butlletins-1/butlleti-31/falguera-18.pdf

Diba - Patrimoni 

 

Torre de can Feu - Sabadell

 

La Torre de can Feu de Sabadell

41°32'21.6"N 2°05'37.3"E

41.539333, 2.093703

 

Fer un resum històric en l'espai idoni d'aquesta publicació, per tal no avorrir a ningú, no és fàcil. Així doncs, tot i que he de fer cor petit, agafaré un punt de partida amb el fundador i l'hereu de la nissaga familiar d'aquesta edificació o casa-palauet. 

 

Farem inici d'aquesta publicació amb el primer Feu, en Pau de Feu, qui donà el nom amb el qual el coneixem ara i, amb el descendent número 16 i l'últim, Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret.

 

Torre de Can Feu de Sabadell

 

 

La Torre de can Feu, el castell de can Feu, la Torre d'en Puigverd, la Torre d'en Vallcorba, la Torre Cremada, la Torre d'en Mir i la Torre de Sobarbe, són terminologia que fan referència a la mateixa construcció, en diferents períodes històrics de la seva existència.

 

Un honrat ciutadà de Barcelona, mercader i fill de Sabadell, Pau de Feu i Soler, el 18 de juny de 1674, va adquirir la Torre Cremada o Torre de Sobarbe, conjuntament amb una gran extesió de terres boscades, als voltants de l'edifici. És doncs, un punt d'inici a la història, que donaria espai a una etapa nova de la Torre. 

 

Els Feu, una família que havia fet molts diners del comerç i "advenidizos" de blasó, van ennoblir de la mà de l'últim dels Àustria, Carles II (el hechizado), en 1686. 

 

 

"Aquest sistema d'ennobliment, esdevingut de la compra-venda, era ben habitual, així com una font d'ingrés per les monarquies absolutes, per tal fer front a les despeses i enriquir la seva teranyina clientelar." 

 

 

Les reformes estructurals de l'edificació, iniciats pels Feu, foren la llavor al canvi de nom de manera oficial, per sempre més. Així doncs, des d'aquest moment, que el seu nom de referència popular fou: la Torre de can Feu. El canvi o matís, com a castell, és a dir, el ser conegut també com castell de Can Feu, vindria donat al s. XIX. Esdevinguts dels nous aports constructius més teatrals, dels acabats d'estètica historicista, que es van anar implantant, conformant l'aspecte que esdevé en l'actualitat de conte de fades.

 

La mort de Pau de Feu i Rojas, fill de Pau de Feu i Soler, a la segona meitat del s.XVIII, sense descendència, comportar que el patrimoni dels Feu passés a la seva germana Elisabet de Feu i Rojas.

 

Així fou com, Elisabet, casada l'any 1746, amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusec, donzell de Barcelona i hereu d'una nissaga originària de Cardona, establerta a Barcelona des del s. XVI i família de notaris i mercaders, amb vincles administratius tant al Consell de Cent, com a la generalitat, històricament, agruparen un gran patrimoni.

 

Els Olzina de Riusec, també escrit com Riusech (1), i, molt especialment l'últim d'ells: Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret (1842-1924), seria el principal actor d'aquesta preciosa i romàntica trama.

 

 

Escuts de les nissagues. Olzina (esquerra) i Feu (dreta)

 

                           Font: Can Feu i les imatges del Record. Aleix G.C.
 

Blasò a un dels trencadissos del Parc Güell.

                                     Font: Imatge reserca per la xarxa.

 

A Josep d'Olzina li va caure una bona. Va fer la promesa al pare, d'arreplegar tots els difunts de la família, en una capella o panteó familiar a la Torre de Feu (2). És doncs que, tots els seus esforços en endavant, foren destinats a complir la seva paraula.

 

Una de les premisses era obtenir el permís papal, per exhumar els seus familiars i portar-los a Sabadell. En aquesta espera de licitacions, Josep, iniciar les obres.

 

L'arquitecte encarregat de les obres fou August Font i Carreras (1846 - 1924) (3). 

La tendència constructiva de l'època va definir l'estil que reconeixem. Ens posicionem en temps d'influències de l'escola de Le Duc, la moda del moment és l'eclèctica tendència dels "neo". Així trobem un evident afrancesament amb apunts del gòtic internacional, pinzellades del gòtic anglès, etc., que percebim en la torre de l'homenatge amb troneres, matacans, decoracions i acabats d'estil gòtic, finestres geminades, arcs apuntats, florons, gablets, folies, vèrtexs amb torretes circulars que, segons el projecte rematarien amb teulada conoidal, etc., tot un ventall de la tendència estètica de moda.

 

La nova capella de can Feu, projectada per August Font i Carreras, es va dissenyar sota les directrius de Josep d'Olzina, l'any 1881, d'estil neogòtic, en sintonia amb el palauet. La proposta era enderrocar l'antiga per construir la nova, a taula rasa.  La contrapartida va ser, el fet de no guanyar la jugada als poders papals a finals de 1889. L'església no li va concedir l'exhumació de difunts, així doncs, es va quedar sense enderrocar i la nova sense construir. I, en sintonia, Josep no podia finalitzar el seu projecte i promesa, així doncs, les obres es van parar i la casa-palaut quedar a mig fer. Moltes de les accions que es van fer doncs, anaven destinades a donar solució ràpida, fora del que era el projecte dissenyat.

 

No obstant això, cal dir, que sí que es van arribar a fer molts espais interiors, jardins, espais de serveis, etc., donat que la família venia a estiuejar a la casa, de tant en tant.

 

La història final de la casa, amb l'spoiler que ja us he fet al principi, va donar acabament amb Josep Niculau d'Olzina i Riusech, en morir sense descendència. Els hereus van segregar tots els dominis dels voltants i viure de les rendes, sense aportar cap millorar o prospecció de futur, més que la construcció de naus i més naus industrials, així com la destrucció del que havia estat el bosc de can Feu, per la vida cultural i societat del moment. 

 

↫↬

(1) El Riusech es dedicaven al comerç i eren grans terratinents. Els seus orígens es remunten a Monistrol de Montserrat. Mai foren ennoblits amb cap títol nobiliari, però sempre van voler fer pompa de la seva distinció. Un afer que la mateixa família donava per atribuir-ser era la vinculació amb la llegenda montserratina de la troballa de la Verge.  Segons defensaven van ser als seus dominis, per uns pastorets que treballaven les terres del Mas Piteu, de propietat dels Riusech, que la van trobar. És doncs, que s'autoatribueixen aquest fet com a propi, l'any 888.

 

La distinció social i el bon posicionament econòmic, els va permetre casar la seva pubilla, l'any 1637, l'Elisabet Ferrer d'Alçamora (també Elisabet de Riusech) amb Josep d'Olzina i de Gualmar. Aquests segons, els Olzina, amb titulació nobiliària des del s. XVI, per Ferrar el Catòlic.

 

En aquesta filigrana de famílies és que, els Feu, entronquen amb els Olzina l'any 1747, amb el matrimoni de la pubilla Elisabet de Feu i Rojas amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusech, com us explico a la publicació general. 

 

 (2) Hem d'explicar en aquest moment que, les ordenances, per salubritat, no permetien enterraments familiars, ni en esglésies, ni panteons familiars, etc., aquésts, els difunts havien d'estar als cementiris municipals als ravals, destinats per aquests afers. Aquest fet, per una família noble, era un desdeny al seu blasó.

 

(3) De Carreras us diré que va ser el professor de Gaudí. Sembla que la relació dels dos no era gaire bona, inclús, Font i Carrera va suspendre a Gaudí en els exàmens finals de llicenciatura. Un tema que Gaudí va recórrer als rectors i finalment va aprovar. Parafrejant paraules de Carreras vers Gaudí, sembla va dir: "No sabem si és un boig o un geni, el temps ens ho dirà". 

 

Fonts:

Gonzàlez Campaña, Aleix. Can Feu i les imatges del Record. Ass. Cultural Can Feu. Edició 2016

Visita guiada a la Torre de Can Feu, cada primer diumenge de mes.

Casa del Jou - Guardiola de Berguedà

 

Casa del Jou de Guardiola de Berguedà

Ens ubiquem al pla del Jou, a peu de la cinglera de Vallcebre, a l'extensió homònima del coll de Jou. En l'actualitat s'hi ha practicat una reforma completa. Tot l'espai està destinat com a explotació turística.

 

Panoràmica Casa del Jou amb cinglera al fons

Abans de tot, us vull fer un apunt curiós del seu nom, Casa del Jou. Un Jou és una peça de fusta o ferro, amb la qual quedaven units dos bous, ases o animals de treball a sang, per tal de guanyar doble la seva força i poder atendre  tasques dures. Si fem la "marranada" ben feta, allò que en castellà li diem un yugo.  Joan Coromines  i Vigneaux (1905 - 1997), etimològicament donava la següent interpretació, com un terme derivat del llatí iugum, relacionat amb el sànscrit (1) yug "unió". 

 

Un topònim que sigui per la forma donada a la topografia física de l'espai del coll de Jou, la qual pot recordar un jou en quedar endinsat entre els cingles de Vallcebre i la cinglera de la Torre de Foix. O, sigui pel seu camí originari i homònim, el camí de Coll de Jou, en l'actualitat, amb trams embeguts per la BV-4024 i pel PR-126, i el qual donava espai a un medieval i tradicional camí lineal, d'unió del Berguedà amb la Cerdanya. És un espai d'intersseció, fet que pot aportar la base de significació al seu mateix nom.

 

El camí de Jou és a fonts documentades del monestir de Sant Llorenç. Un camí, on les hipòtesis apunten a una existència més primerenca, inclús, al domini romà. Una possible via d'accés a zones altes de pastura o zona d'explotació de treball de minerals. També de gran importància en aquests llindars.

 

Els nuclis residencials estables a l'Alt Berguedà, hi constaten a finals del s. VIII, vers el 826 i el 827, després de la revolta d'Aissó (2). 

 

Així doncs, una hipòtesi probable seria, que el punt de partida d'aquest mas pot emmarcat en aquest mateix periode cronològic o endavant.

Ara, la casa originaria, de la que sí que podem parlar, data del s. XVIII, i va quedar documentada per la historiadora Rosa Serra Rotés, natural de Puig-Reig 1958, abans d'aplicar-hi la reforma, i quedar embeguda per aquesta.

 

En els seus primers documents, el mas quedava sota jurisdicció dels senyors Foix Solanell, propietaris de la casa veïna de la torre de Foix. 

Parafrasejant a la historiadora en el seu llibre: "Aquesta es conformava com una casa de pagès d'estructura clàssica, coberta a dues aigües, teula àrab i petites finestres llindades amb fusta. Organització de planta baixa i dos pisos superiors. Parament de carreus irregulars. Un edifici annexa, de majors dimensions,  per atendre les funcions de quadra de bestiar i pallissa".

 

Foto 1. Ortofoto ICGC 1988

 

Foto 2. Ortofoto ICGC 1996

 

 

Foto 3. Ortofoto ICGC 2005

La primera gran reforma es va atendre a mitjans dels noranta, amb el seu propietari del moment, supra foto 2 - 3. 

La volumetria originaria quedar transformada, amb l'annexió d'un gran cos, abduint l'antiga pallissa, de la qual encara i resten els antics arcs. L'edifici principal també va ser reformat, essent ampliant i afegint finestrals en arc de mig punt, espai que conforma l'actual menjador.

 

De les modernes instal·lacions hoteleres i turístiques, només van mantenir les arcades de la pallissa i part de la casa principal, la qual també va ser ampliada.

 

Estat actual El Jou Nature - Eix Estells

Un apunt interessant que suma a la cosmopolita transformació d'aquesta casa en el  temps, són les restes d'una església romànica dedicada a Sant Salvador. De la qual us faig enllaç amb informació vinculant, El Far del Jou.

(1) Lingüistes europeus, i particularment els alemanys, al s. XIX, trobaren similituds entre el sànscrit i les llengües europees, com serien el llatí, el grec antic o les llengües germàniques. Donant marge a aquelles que definiríem, més tard, com llengües indoeuropees, entre les quals s'incloïa el català i la resta de llengües romàniques.

 

(2) Fem l'apunt un petit apunt d'emmarcat memorístic, a la cronologia i l'enclau físic. Segle IX, tenim els carolingis "fent ús pantalla" de comtats catalans, davant l'avançada dels musulmans. Els comtats catalans, aquells que els historiadors han definit com a Marca Hispànica, tenien uns pactes d'interès amb els francs. Aissó, home de confiança de Berà I, primer comte de Barcelona, Girona i Besalú (entre altres títols), es va sublevar. Una ràtzia que esdevindrà amb victòria dels francs i, conseqüent, control carolingi dels comtats catalans. Un sotmetiment que continuà fins al nomenament del comte Guifré el Pilós (840 -897). Els territoris on la ràtzia va ser més notada, deixant unes terres destruïdes i despoblades, van ser les actuals comarques del Vallès Occidental, el Bages, Osona i el Berguedà.  La recuperació i repoblament no seria fins anys després de Guifré el Pilós, amb iniciatives d'aquests afanys.

 

Fonts

- Enciclopèdia.cat 

- Patrimoni cultural - DIBA

-  SERRA i ROTÉS, ROSA (1990). "casa del Jou".

Cal Masies - Vacarisses

 

Cal Masies de Vacarisses

Parlar de Cal Masies és fer resum d'una llarga història què, sembla manifestar latent, sota petits detalls ocults i plens de misteris als nostres ulls. Però que, l'única complicació és que, hem perdut el coneixement per saber desxifra'ls. Amb això vull dir que, encara són allà els seus senyals emmudits, però, potser el problema està que ens parlen en un idioma que ara no entenem.

    Amb aquesta introducció farem un recorregut de present a passat i viceversa. Farem experiment, com un Michel J. Fox i un Christopher Lloyd, dins d'un Retorn al futur, en versió vacarissenca.

 

El Cal Masies actual és una residència particular, situada al Carrer Sant Josep, i conforma els números 20-24, de Vacarisses. Fins aquí, no us dic res de nou. 

 

El fet d'aglutinar dos números, núm. 20 (cal Masies) i núm. 24, esdevé de la seva conformació per dues cases adossades. Aquesta segona, el número 24, havia estat la residència d'una comunitat de monges, les Dominiques de l'Anunciata (1). Instal·lades l'any 1860 i, les quals, es dedicaven a l'ensenyança de nenes. Mentre que els nens impartien classes a l'edifici del castell.

 

Imatge porta i rètol Cal Masies

Rètol Cal Masies amb data referent

Els esdeveniments del setembre de 1868, l'esclat revolucionari nacional de la Gloriosa, van destronar a la reina espanyola Isabel II de Borbó. La que seria coneguda com a "reina de los tristes destinos", segons l'epítet proverbial que recogia l'escriptor Benito Pérez Galdós i, no tornaria mai més del seu exili.

 

En aquest desconcert, i instaurat un Govern Provisional, les dominiques, les quals es negaven a jurar la nova Constitució de 1869 (2) , van ser destituïdes i expulsades. Però en un moment de més calma, varen tornar i se'ls va restituir el títol de magisteri. Un transcurs temporal conegut com el Sexenni Democràtic o Revolucionari, de 1868 fins a 1874, any final que esdevé la Restauració borbònica.

 

Aquesta primera República va tenir el seu fi, aquest any 1874. Un període caracteritzat per certa inestabilitat institucional. 

 

Les monges es devien reinstal·lar molt abans d'aquesta data, ja que les últimes notícies als fons del padró, daten de 1886. En tot cas, la docència de fèmines va impartir-se en aquest mateix enclau fins ben entrat el s. XX.

Antiga escola de nenes, annexa a Cal Masies

1940 . Escola de nenes - ampliació informació infra. (3)

 

1929. Tram del carrer de Sant Josep i el Cingle al fons. (3)

 

Un segon període que parla amb un fil de veu, és el seu temps com a casa de pagès, amb destacats elements característics com ara, un molí d'oli fins a l'any 1936 i una fassina. D'aquetes últimes funcions, les evidències resten documentades a l'obra d'Antoni Flotats, 1979. 

 

 

I ara, la sorpresa!. Davant de cal Masies, a pocs 25 metres, hi ha uns forats treballats a la roca amb molta precisió, que disten de ser fortuïts.

L'Amadeu Pagès em va fer cridar l'atenció i densà, que hem iniciat una recerca vers la seva possible realitat.

 

 

Forat excavat a la roca.

 

 

De les hipòtesis que hem anat conformant, una de les que poder semblen més coherent, és la d'haver fet funció de sitges, i que el temps ha anat fent reducció de les cotes reals, modificant les dimensions a la que s'aprecien en l'actualitat. Així doncs, veure la sitga plena o buida, és qüestió del seu estat de conservació.

El fet d'aposta vers aquesta hipòtesis, són les parets que conformen els forats. Aquestes han estat sotmeses a intensa calor, fet que deixa les superfícies torrades, les quals solen conservar-se per sota de la cota de màxim diàmetre de l'estructura i, especialment, en la seva base. De vegades desprenen una forma de costra, com podem veure en aquestes de Cal Masies.  Aquests procés es feia per endurir, assecar o per preveure possibles plagues a les parets del contenidor.

 

Més forats excavats.

 

Les parts estructurals més febles de les sitges són les que aproximen a la boca, és a dir, la part superior,  les que molt possiblement s'han perdut.

 

El context espacial i ubicació de les sitges que trobem, sembla reafirmar aquesta hipòtesi.  Era habitual, d'aquelles destinades als emmagatzematge o l'elaboració d'aliments o similars, a estar dins del complex domèstic o en el marge parcel·lari agrari.

 

El referent de comparativa en el que plantegem aquesta teoria són les estructures de sitges baix-medievals que hi han trobat al paratge arqueològic del Pinetons de Ripollet. 

 

No obstant això, deixem obert el plantejament de noves hipòtesis que puguin aportar i donar més llum a la troballa present.

 

(1) Congregació de vida apostòlica, de dret pontifici, fundada en Vic el 18 d'agost de 1856 pel pare Francesc Coll i Guitart, canonitzat en 2009.

(2) Constitució espanyola de 1869 - promulgada el 6 de juny. De tendència liberal radical, per la qual es feia reconeixement d'una monarquia parlamentària, sota predomini de les Corts Generals. És a dir, el rei quedava sotmés a aquestes Corts. Era admesa la llibertat de culte i el proclamava el sufragi universal masculí, com a elements bàsics.

(3) Escola de nenes, 1940. Mestra Doña Josefina.

 

Fonts

- Link escaneig de la Constitució de 1869.

https://www.congreso.es/docu/constituciones/1869/1869_cd.pdf

- FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 42, 122, 125, 129

- Mapes patrimonials de Catalunya - Diputació de Barcelona.

- Col·laboracions famílies de Vacarisses. Retrats de Vacarisses. Persones. 1999

- Imatges Amadeu Pagès

 

 

El Far del Jou - Guardiola de Berguedà

El Far del Jou de Guardiola de Berguedà

La facinació pel Berguedà em porta a no fer una sense dues, tres o ves a saber quantes més. Així doncs, seguint els apunts dels germans Coromines i Camp, faig una petita endinsada per terres del Jou.

 

 

Sant Salvador de Jou i (el conegut com) El Far del Jou

    El Far del Jou és una torre de datació baix medieval, s. XII. L'actual estructura és, certament, d'una torre, la qual va ser descoberta pels germans Coromines i Camp l'any 1984. 

La seva troballa va esdevenir de la recerca d'altra construcció, el desaparegut hostal "d'alfar" o, com els mateixos germans citen als seus escrits la casa vella de El Far (1).  D'aquesta última, no penseu a trobar cap evidència física.  Primer, la mutilació a carreta i sang de pedres viatgeres, per tal dona forma a noves construccions a primers de segle XX i, després, les obres de millora de la C-1411 (2) - codificació antiga de l'actual C-16 - van fer crònica anunciada a la seva desaparició.                    

La malaguanyada premonició, dels estudiosos vers temes històrics berguedans, va ser certa.  No obstant això, ells es van cuidar de fotografiar i inventariar-la, per tal quedés constància documental de la seva estructura i situació. 

 

Antiga i desapareguda edificació del casal El Far. Font Erol, núm 21

                              

Però tornem a l'edificació que vull atendre, El Far del Jou. La troballa d'aquesta edificació, a uns 400 metres del casal d'alfar i d'ubicació a les cotes altes de la cinglera del Jou, va ser fortuïta. La visió que oferia la cinglera des de dalt, podia aportar, visualment, punts referencials que fessin enllaç amb l'antic hostal.  Així és que, com projecte en l'estudi de camp, es va plantejar aquest sistema de treball.

Les restes entre matolls, del que devia ser el basament d'un gran edifici, es van fer latents a ull nu. Tal com expliquen els seus descobridors i, parafrasejant dels seus escrits:

"(...) es mostren davant el que podia ser una construcció de parets gruixudes i carreus alineats, des d'on es veia al fons, el lloc del casal d' El Far". 

De l'afirmació dels historiadors, es va considerar aquesta troballa com l'edificació origen i el veritable Far.  Una edificació que, des del seu enclau i conjuntament amb la Torre de Foix i la Guardia, enllaçava visualment el Baix Berguedà amb el Castell de Guardiola. 

Mantenint, aquesta mateixa hipòtesi, la desapareguda casa de El Far, ubicada on fan núpcies el torrent de Malanyeu i el Llobregat, és a dir al seu aiguabarreig del congost i peu del camí ral, seria un punt de control de pas obligat. En certa manera, el bocí d'avanguarda i control que donava pas a d'altres senyorius adjacents.

És doncs, el que va ser una primera formulació, la possible derivació, per la proximitat de les dues edificacions, del nom de la primera i més antiga construcció  El Far del Jou, generalitzat a tot l'indret i, un cop desapareguda, vers la segona l'hostal "d'alfar".

No obstant això, El Far del Jou encara havia d'aportar més sorpreses.  Així va ser que, durant els treballs de camp practicats pels estudiosos i el seu equip, neteja i fotografiat de l'espai de El Far del Jou, es va anant fer visible el que conformaria l'absis d'una església.  Seria la descoberta de, la documentada i no trovada fins aquest moment, Sant Salvador de Jou (3).

 

Sant Salvador de Jou. Font Diba

 

Aquesta troballa va fer trontollar tota hipòtesis configurada fins al moment, fent obligació de formular una de nova.  És doncs que,  l'aparició d'aquesta església i les restes de l'edificació limítrof que ja es coneixíen (definides, fins el moment, com El Far "originari"), van far pensar que es tractava del mateix antic Jou, i no estava vinculada amb el casal del Far. I que, ambdós, església i mas, eren subsidiaris i pertanyents al desaparegut poble de Sant Salvador de l'Abadella (Sant Salvador de la Vedella a Cercs, Berguedà), com reformulava la deixa de 1443 (3bis).

La reformulació històrica que plantegen els historiadors germans Coromines i Camps en els seus escrits,  fa pensar que les aportacions esmentades a les fonts patrimonials del diba, manquen incompletes. Ja que, tanca l'escrit de l'informe sobre el Far del Jou amb la primera afiliació de noms. És a dir,  El Far del Jou (possible antic mas del Jou), queda relacionat topónicament amb l'Hostal d'alfar, i viceversa. Quan les diferents jurisdiccions d'arxiu, relacionen aquest últim a la baronia de Malaneu (Malanyeu) i, El Far del Jou amb Sant Salvador.  És doncs, una relació difícil de sostindre, donada la disparitat subsidiaria de cada construcció.

Així, és que agafa força aquesta probable segona hipòtesis dels germans Coromines i Camp, que relaciona l'edificació, definida a diferents fonts com:  el Far del Jou, la Torre del Jou o la Torre o castell del moro, com la primigènia casa de pagès del Jou.

Per concloure l'escrit, un apunt vers la reconstrucció actual. Aquesta s'ha sobrealçat en dos pisos, així com s'ha recontruït la capella, sense respectar les restes d'origen, perjudicis que fan més difícil el seu estudi històric.

(1) En el següent escrit faig un ús indiscriminat de l'edificació "El Far", quan em refereixo a la casa o mas. Bàsicament, per fet que els mateixos autors dels estudis ho fan. En les vàries fonts consultades, he trobat menció a la mateixa edificació com a hostal d'alfar o El Far, casal, casa vella o mas. Així doncs, no he volgut desdir aquesta gràcia. 

(2) C-1411 fou la codificació de la carretera (aleshores considerada comarcal) de la N-II a Abrera (Baix Llobregat) fins a l'enllaç amb la N-260 a Bellver de Cerdanya (Cerdanya) tot passant per Manresa (Bages), Berga (Berguedà) i creuant el Moixeró pel túnel del Cadí. El recorregut total de la carretera era d'aproximadament 115 km. Amb la recodificació de carreteres de 2001, el tram entre Abrera i Manresa passa a denominar-se C-55 mentre que el tram entre Sant Fruitós de Bages i Bellver de Cerdanya, s'integra dins de l'eix C-16. El tram intermedi entre Manresa i Sant Fruitós passa a ser el branc C-16C. 

(3) (3 bis) L'existència i nom d'aquesta església quedava testificada a una deixa efectuada per un testador de Sant Climent de Vallcebre, al 1443.

 

Bibliografia

COROMINAS I CAMP, R; COROMINAS I CAMP, JAUME (1987). "El far, Sant Ciprià de Fígols i Sant Salvador del Jou" a Erol. Núm. 21

 SERRA I ROTÉS, Rosa; SANTANDREU M. Dolors. "Dels camins romans a les carreteres asfaltades" a Erol. Comunicacions. 

GARCÍA ESPINA, Sergi, ESCOBET GIRÓ, Manuel. "Sant Salvador de la Vedella, un poble submergit per les aigües" a l'Erol. Dossiers.