miércoles, 25 de noviembre de 2020

La cullerada de sucre de la Història

La Cullerada de sucre de la Història


Què faríem sense ella, sense la Història. Jo sincerament no ho sé.
Sort vaig tenir del meu gran professor d'Història i la magnífica professora d'Art en temps de l'institut que ens van saber donar la dosis exacte de sucre en les seves classes magistrals.

Gràcies Sergi Calvo i Maite Millán

i gràcies a tots els professors i professores que en saben donar aquest pòcim als seus alumnes.



             🎤Accediu a l'entrevista 

         Entrevista de @vacarisses_radio 107.3
         Data: 2 d'octubre 2020








viernes, 30 de octubre de 2020

Un rail Barlow de 160 anys - Vacarisses

 

Un rail Barlow de 160 anys a Vacarisses

Tota una sorpresa és aquest testimoni mut. Mut fins que l'Edutren em va fer saber d'ell i, naturalment, el va fer parlar per boca seva.  

Un carril ara jubilat de la seva feina de rigor, però destinat a un altre servei, que m'agrada de dir, amb molta d'estima "servei d'avi".  Ara es dedica a ser observador, dels seus relleus ferroviaris, des de l'alçada del pont.  Li diem el Carril Barlow de Vacarisses.


El trobem al pont, sobre la via del tren, que fa d'entrada a la Masia de l'Orpina. Sempre que,  decidim anar des de la font de la Font Orpina, cap a la masia.

La història d'aquest rail original i denominat del tipus "Barlow" deu ser del tot casual.

Imatge "robada" amb molt
de carinyo i sentit deliberat recolzament del llibre de l'Edu


Si fem mirada temps enrera, com si d'un viatge al passat es tractés, ens ubiquem ara cent anys endarrera, tot just  parem el nostre deambular, l'any 1920. 
Aquesta data ens servirà per fer menció dels cent anys de vida, que té la doble via de tren, al terme.

Ara ja podem dir, que tenim una via amb un segle de vida.

La doble via, com el seu propi nom indica, dóna amdós sentits de circulació a la marxa del tren. Cada via, per un sentit diferent, l'anada i la tornada. Aquesta ampliació, a Vacarisses, és ara, en l'actual 2020, que ha fet els seus cent anys.


Estació Vacarisses Can Serra
Imatge estació de Vacarisses a Can Serra. Crl


Les necessitats d'ampliar l'espai del balast de via (llit on es col·loquen les travesses), va formular la construcció d'un pont , que salvés amb seguretat el pas de les vies, i dones connexió a la masia amb les seves terres. 
 
És doncs, un pont entès també, com a centenari en el seu disseny, barana i forjat.

Però un dels laterals del pont, no devien satisfer les exigències de l'enginyer del moment o, simplement, algú amb bones llums va pensar a donar una mica més de llargada a la curta barana del pont.


Barana forjat pont Mas de Orpina
Barana forjat al pont de l'Orpina. Crl


És aquí, que entra en acció el protagonista de la nostra història.  El Carril Barlow emprat en la primera construcció de la xarxa ferroviària Terrassa - Manresa, ara fa aprox. 160 anys.  Trajecte que disposava d'una única via i un doble sentit de circulació, allà pels seus inicis, ca. 1840/50.

El veurem fent de continuador de la barana existent, com empara del talús de la via.


---------------------
Aquest carril era de secció enrotllada i va ser emprat en substitució dels primers, o més primitius, denominats carrils Brunel.
---------------------


Va ser dissenyat per enginyer W. Henry Barlow (1812 - 1902) i la seva característica, més especial, era el fet de poder ser instal·lat sense travesses. Només subjectant-lo per les vores a una base forta. 

No com el  primogènit sistema constructiu de vies, el qual requeria un dorment de fusta o base sobre el balast petri, emprat sota la via, i fent més costosa la instal·lació i el manteniment.

Carril Barlow - Font ferropedia
                                                           

No obstant això, el nostre rail, tot i ser força  instal·lat a trams de via de poc trànsit, com és el cas del nostre Barcelona-Manresa per la companyia   Saragossa-Barcelona, o a França, per la companyia de le Midi, qui va comprar la llicència Barlows's Permanent Way Company, no va donar el resultat esperat.
 
Era requeriment d'un gran i dificultós manteniment, per tal fer correcte servei.

És doncs que, en el moment de fer l'ampliació al sistema de doble via, es va decidir fer l'ús del tipus "vignole", o de doble cap, que reconeixem a l'actualitat.

↫↬
P.D. Gràcies, Edu, bon amic!, per tota la teva dedicació i constant cura del tema ferroviari. I per les interessants coses que saps!



Fonts:

El fabulós llibre de L'Eduard Martínez Hernàndez
Vacarisses. Un poble amb dues estacions de Ferrocarril

Ferropedia.es




domingo, 25 de octubre de 2020

Barri de la Barceloneta - Vacarisses

 

Barri de la Barceloneta de Vacarisses

Patrimoni immoble destacat del poble, ubicat al sud-est del nucli de Vacarisses. 
Carrer d'un únic sentit de circulació, amb un tram molt estret i ressalt, per reduir la velocitat dels vehicles que circulen. 


Barri Barceloneta Vacarisses
Barri de la Barceloneta

Un barri amb lletres majúscules dins d'un petit poble o un petit poble amb un barri de lletres majúscules. 

No faré apologia del "monta tanto...", però cert és, que s'ha de fer pensament d'aquesta realitat, i de segur que va ser mútua a tots els efectes.

⥓⥒

Hem de fer els crèdits inicials de la seva biografia en un possible inici al s. XVII, o inclús anterior, com a grup de cases de pagesia.  Però el "nus gordià" de la seva raó, sembla emmarcar a la cronologia del s. XVIII - XIX.

El Barri de la Barceloneta de Vacarisses sembla néixer d'esquena al nucli antic, com si fos un poble a part.

Del primer grup de cases de pagès, molt antigues, hi podem comptar, cal Domingo, cal Mateu, cal Sagal, cal Florats, cal Grauet i ca l'Andorrà. 
És possible que alguns d'aquests edificis no fossin unitaris com els entenem ara, és més, molt segur l'annexió d'uns a d'altres, per necessitats funcionals, no deixi t'estimoni de la seva morfologia real. 

Cal dir doncs, que d'ells no hi ha cap d'originari. Les restauracions, remodelacions i noves necessitats contemporànies, han fet mostra de l'evolució que veiem en l'actualitat.  Empremta del dinamisme i vida activa, constant del barri.

No obstant això, hi ha un seguit de cases com serien, cal Navaies, cal Feliu vidrier o ca la Cubana, amb una tipologia de caràcter tradicional, que sí recordaria les cases de pagesia del moment. Com un testimoni dissipat en el temps.


Barri Barceloneta Vacarisses
Barri de la Barceloneta

Del que podem definir com un segon grup de cases edificades. Més similars a la seva morfologia que és mostra actual, alineades i que donen nom al tram propi denominat "les Casetes", són d'una fase posterior, finals del s. XVIII o principis del s. XIX.

La hipòtesi plantejada al Monogràfic de la Barceloneta - Crusafont 2003, parla d'una colònia de necessitat agrícola, vinculada amb la masia de la Torre 
-Torreblanca en l'actualitat -.

Segons aquesta teoria, la colònia és fruit de nou vinguts, forasters, que vingueren a treballar els camps, en temps de puixança d'aquest mercat. 


↜↝
Fem un petit parèntesis per recordar que la fil·loxera va fer la seva aparició al tercer quart del s. XIX. En darrera aquests anys, la vinya va ser uns dels negocis més pròspers al poble. Un mercat de important requeriment, en especial a terres d'ultramar.



Així doncs, no és erroni pensar en aquesta possibitat com encertada.  Del cert és que, els propietaris de la Torre, van anar adquirint diferents masos rònencs dels voltants. Cas del Boixadell i el Guinardeu entre d'altres, fet que reforça el plantejament.

Vers la teoria del seu nom, Barri de la Barceloneta, és d'efecte inmediat pensar en un altre barri de mateix nom, a la Ciutat Comtal. Tot d'una amb un origen formatiu força similar, al del nostre barri.

Com he fet referent anterior, la fil·loxera va donar punt final al lucratiu negoci de la vinya, a finals del s.XIX. 
Motiu pel qual, moltes d'aquestes famílies van marxar, d'altres van haver de fer noves tasques, no obstant, la realitat d'aquest moment va ser l'abandonament  de moltes d'aquestes residències.

 
El boom del moviment de mitjans del s. XX, és el tercer capítol d'aquest barri,  són d'altres nou vinguts. En aquest cas, famílies pudents, que venien a fer estiu, i que, amb el temps van anar remodelant i modificant els habitatges existents, tot fent de noves o ampliant-les.

------------------------------------

Fonts:

Crusafont, Miquel. La Barceloneta 2003.
Farrés, Josep M. El carrer de la Barceloneta.



lunes, 12 de octubre de 2020

Bomba d'aigua del pou de can Còdol- Can Serra

 

Bomba d'aigua del pou de can Còdol

41º35'47.8" N  1º53'40.2"E

Bomba aigua pou Can Codol Vacarisses
Vista de la bomba d'aigua a la rotonda sud - Can Serra


Una de les rotondes de la urbanització de Can Serra té un tresor a vista de tothome i totadona. 

Fem la volta amb el cotxe, una, dues, tres vegades, tantes al dia, que ni parem atenció.

Allà, un motoret, al mig d'una rotonda tota per ell. I només per encuriosits, segurament en algun moment de les infinites voltes que fem a la nostra processió diària, que algú ha pensat en la seva raó de ser. 

Doncs en té, i una d'important o, si més no, curiosa.

Per parlar d'ell ens hem d'apropar al poble i parlar de la seva realitat, donats els inicis de l'experiència que he volgut titular: Experiència aigua a domicili a Vacarisses. 

Però per fer-lo més ben parit "Experience water at home in Vacarisses", per si algú fa una pel·lícula, algun dia.

Una petita broma, ara que obrim aixeta i raja l'aigua a dojo, sense més complicació. Però a principis i escaig del segle passat, aquesta realitat era molt diferent pels vacarissencs i vacarissenques, vers la utilització i servei de l'aigua a les necessitats diàries.

El primer capítol de la saga "Experience water..." té inici l'any 1937. Gestions municipals i aportacions econòmiques de particulars feren realitat un dipòsit d'aigua, que seria alimentat per l'aigua del Pou del Viveret. Aquest, d'ubicació propera a l'edifici de la Rectoria Vella.

El servei de subministració estava assegurat mitjançant un sistema senzill i el seguit de la xarxa de canonades que feien connexió a una part del poble.

El creixement de vilatans a les dècades dels 50 i 60, el segle passat,  evidencià una nova necessitat de captació i subministre. És doncs que, es procedí a portar-ne de can Còdol, en una primera instància, i de terres de l'Orpina i can Serra desprès, per satisfer les necessitats de la població.

Eus ací, el nostre protagonista indiscutible, la primera bomba elevatòria que dóna servei a l'aigua domiciliaria del poble o  "El motoret" a la rotonda de Can Serra.

Una de les curiositats, pels qui gusteu de saber d'enginyeria mecànica, és el fet de ser un motor a sistema de pistons. Sembla que en aquests moments ja eren d'ús comú les d'accionament per força centrífuga, emperò aquestes de nova recerca, no garantien la correcta funció, dels aproximadament 130 metres de desnivell que s'havien de salvar.

És així que les recomanacions indicaven aquest sistema de tradició, que amb tots els seus pros i contres, complia amb el seu comès.  De l'aventura de fer-ho anar us parlaré en una altra publicació, ja que no té desperdici. Tota una gesta hercúlia, gràcies al bon jan o bons jans que s'en ocupaben. 


Detall bomba aigua pou Can Codol Vacarisses
Detall de la bomba

El suministre actual a tot el terme, esdevé dels pous de Can Serra, principalment, i del nou pou de Torreblanca, de datació força recent.


Bomba aigua pou can Codol Vacarisses
Una més

Moltes gràcies al "pou" d'informació.  Gràcies mil Xiscu!!!


Fonts:

- "Re-descobridor" de la curiositat. David Hernàndez
Us deixo l'enllaç del seu exuberant treball, al seu blog:
http://barraquesdevacarisses.blogspot.com/

- Font directe d'informació: Sr. F. Badia.

- Fonts de Vacarisses, Josep M. Farrés Trias.



domingo, 27 de septiembre de 2020

Castell i ermita de Nostra Senyora de Castellet - Sant Vicenç de Castellet

Castell i ermita de Nostra Senyora de Castellet

N 41 39 49.60 E 01 51 02.47


La Muntanya del Castell de Sant Vicenç, el Castell i Santuari de Castellet o Costa del Castell de Sant Vicenç. 

Hi ha quatre maneres actuals i diferents per definir aquest mateix espai del Bages:  muntanya del castell, castell de Castellet, santuari de Castellet o costa del Castell. Tot i que a l'argot popular sempre serà, sense més apologia;  El Castellet.

D'aquest topònim, Castellet,  hi ha dues interpretacions (1). La que defineix castellet com un diminutiu de castell o, un altre,  que emplaça el castell en un terme de petites extensions.

Ressenyable és també, el fet de saber, què el municipi de Sant Vicenç de Castellet és el resultat de la suma de dos antics senyorius; el format pel senyoriu de Castellet i el senyoriu de Vallhonesta. Fet que potenciaria, la segona interpretació del nom.  

Tot i això, esdevé en hipòtesis i com a tal l'hem de pensar.


Dels primers documents que donen llum a l'existència d'aquesta construcció, emmarquen en l'horquilla cronològica i fets socials del s. X (2).  L'ample context històric i multicultural peninsular del moment, sarraïns (3), cristians i jueus, tots en una "convivència" relativa i temporal, són particular visió del mosaic d'aquest temps i aquesta terra.

Un seguit i ràpid canvi de mans de les diferents terres, i la necessitat d'una encara més ràpida repoblació dels fidels del credo cristià, requeria documents legals, per tal donar veracitat dels nous subsidiaris. Així doncs, tot i ser molt probable una existència molt més primerenca, a efectes de fonts documentals, podem parlar d'aquest 1001

Marcat el punt de sortida, a la història  i existència del nostre castell, ara hem de saber del seguit de mans i fets que hi van fer anada i tornada. 

  • Primer com a castell exclusiu de frontera s. IX-X. Fet esdevingut de la Marca Hispànica, com a línia de control i defensa del Llobregat-Cardener, vers  possibles atacs.  
  • Segon com a delimitador del poder feudal i centre residencial, s. XIV. Moment de datació de les primeres ampliacions, noves estances i inclús un espai d'actes nobiliaris. És un moment de  bonança pel castell i els seus propietaris.
  • Tercer com un pobre castell rònec. Els finals de la Baixa Edat Mitjana, s XV -XVI, com d'altres castells, passar al desús. Els senyors van a viure als nous espais referents de la cultura i el poder, la ciutat.  És doncs, el moment que passen, en aquest cas, a viure a l'actual plaça de Sant Vicenç.

Aquest,  sembla ser el curriculum vitae del castell, fins que les parques del destí van estipular fer de les seves. 


Torre Castell ermita Sant Vicenç Castellet
Torre guaita i homenatge
possible datació s. XIII
Cessió imatge J. Suades


L'ermita de Santa Maria de Castellet documenta  alguns segles després que el castell, des de primers del s. XIII, i  comparteix datació amb la construcció de la torre del castell.

No obstant això, el seu protagonisme esdevingué un cop decaigué el castell, vers el s. XV, ja en cronologia de temps moderns. 

Els cuidadors, durant aquells anys, eren un reduït grup d'ermitans. Primer sota autorització dels Amat (4), senyors del castell, al s. XVII (una branca més dels actuals Borbons), i després per altres autories.

És l'època esplendorosa dels romeus i de la nova devoció mariana. Uns personatges de destacada tradició a terres del Bages i amb apunt particular a  casa dels nostres veïns de Monistrol de Montserrat (5)

Les epidèmies que castiguen durament una població sortida de l'Edat Mitjana i entrada l'Edat Moderna, amb la realitat de crisis general (6), va fer donar una resposta particular, segons la classe social a la qual es pertanyia.  

Per una banda és el moment d'una noblesa amb un fort neguit del "carpe diem". Festes de les classes socials més llepafils, grans monarquies i poders absoluts. Una bacanal per recuperar el temps perdut.  
Mentre que, per altres sectors socials de recursos més febles, trobem els "castigats", moment de flagel·lats, romeus i penitents. 
Dues formes de fer front a la difícil realitat viscuda, amb un procés d'oblit i recuperació molt lent.

És doncs, que la troballa de la talla d'una Verge a la cisterna de l'aigua, el 1778, va ser un miracle miraculós!  

Aquest fet dotar d'un nou prestigi  i sentit a l'espai, ara més sacralitzat que mai, amb la construcció, ara sí com ermita de Santa Maria de Castellet. 
L'espai passava de ser una capella parroquial, de relativa importància, a ermita sota jurisdicció del bisbat de Vic. 


Postal Castellet, primers s. XX. còpia.
Cessió imatge J. Suades


Serà vers aquest temps, que les noves ampliacions i remodelacions del Santuari conformaren l'aparença actual.


Cessió imatge J. Suades


A temps contemporani i a l'actualitat, l'edifici està sota protecció BCIN i amb titularitat de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet.
 
De l'antic castell, l'únic element identificatiu que resta és la torre al sud, és a dir, a l'extrem més meridional. També, alguns fonaments del que devien ser les muralles, encara en record de la topografia el·líptica del turó.

La Guerra Civil va limitar molts d'aquests espais i van quedar a la seva sort.  És un cop finita, en temps d'autarquia, que es restableix el culte com tradicional aplec.


↫↬

Agraïment a l'historiador i santvicentí, Jordi Suades. Per la seva disposició i cessió d'imatges i per la seva recerca d'informació al seu llibre. En el qual he basat la meva publicació en aquest blog.

Jordi Suades Marigot - El Castell i santuari de Castellet. Ed. Farell



(1) - Fonts. Historiador Dr. Antonio Vila-.
(2) - Concretament una butlla papal, datada en 1001. Inventariat de possessions del Bisbat d'Urgell.
(3) - Sarraïns i moros vs mudèjars.  Les dues primeres definicions són actualment mal considerades o vistes com a mots despectius, però era realment com es coneixien en temps de la E.M. 
(4) - Molt entretinguda és la cronologia dels Amat, entroncada amb els Desfar de Vacarisses. Famílies que van tenir extensius dominis pels voltants.
(5) - Festa dels Romeus de Monistrol de Montserrat - http://www.turismemonistrol.cat/fires-i-festes/
(6) - Matizació del concepte general. Tot i que dins el marc de la península i a Catalunya, si el podem aplicar.


viernes, 21 de agosto de 2020

El Teix de Vacarisses

El Teix de l'Obac a Vacarisses


Tot un singular senyor molt ben plantat! I no dic cap ximpleria. Singular per la raresa de la seva presencia botànica a la comarca, senyor per la seva llarga vida, es calcula que més de mil anys i, ben plantat, una certesa que tothom i totadona que volti i el saludi ho pot verificar. És d'agradable sorpresa, veure com està d'integrat en el seu entorn natural.


Teix de l'Obac
Teix de Vacarisses


El teix, com espècie, és un arbre de filogènesi molt antiga - fòssils de temps del triàsic - en són testimoni. D'arbres Top-ten en vida perllongada tenim algunes espècies de pi, referim a Matusalem a Califòrnia; la ceiba (conegut pels maies, com l'arbre mitològic que fa connexió de les seves arrels amb l'inframón); les sequoies, tan altes com gratacels; els baobabs d'Àfrica (mítics arbres del fabulós llibre del Principito d'Antoine de Saint-Exupéry), l'olivera de l'Erecteu a Grècia; entre molts altres per fer un petit tastet d'amics ancestrals.

El secret, un creixement lent i una gran capacitat de regeneració. El nostre Teix sembla datar de més de mil anys, tot i que sabem que, com espècie, poden superar els dos mil anys.

El teix, donada la seva persistència a la vida i la seva curiosa manera de créixer, sembla formar-se de forma inversa, de fora cap a dins, ha fet, sigui el guanyador del sobrenom de "l'arbre de la vida i la mort". Degut, segurament, a la seva longevitat i, també,  a la seva toxicitat. 
Cal recordar que tant les baies com les seves fulles són molt tòxiques. De fet, la seva substància, s'utilitzava per enverinar les fletxes en l'antiguitat.

No obstant això, el nostre Teix sembla no gaudir d'una bona salut. Té poques fulles, el troc és foradat -característic d'aquests arbres, que fa que siguin buits per dins. Són les branques què amb una arrel interna, baixa al sòl per tal de nodrir-se-, però la seva fragilitat fa que sigui propici a qualsevol nevada o ventada, puguen-se trencar.

El nostre Teix, malauradament, es troba amenaçat, com els seus companys teixos. El canvi climàtic, els tèrmics, els incendis, etc., és doncs una espècie protegida pràcticament a tota Europa.

El Teix de l'Obac, ubicació:   41° 37′ 03″ N, 1° 56′ 51″ E

domingo, 24 de mayo de 2020

Cal Jan - Vacarisses

Cal Jan de Vacarisses

 

Cal Jan Vacarisses
Cal Jan de Vacarisses
                                                                                                                                             
Al límit nord-occidental de Vacarisses, tot just on el terme de Vacarisses fa frontera amb Bages, hi ha la casa de pagès, o més aviat, les ruïnes del que debia ser aquesta casa, dita: de Cal Jan.
L'edifici que testimoniem és de mitjans del s. XVIII, amb petites remodelacions posteriors, durant el s. XIX i també el XX, fins al seu abondanament. Tot i això, les fonts documentals, parlen de l'existència d'una primera residència vers el s. XVI.

L'estat de la construcció en el 2010, quan es va fer l'inventari patrimonial de Vacarisses i es va catalogar aquest edifici, l'emissor de l'estudi, ja feia ressalt en la dolenta conservació i el perill d'esfondrament de la teulada.  

↫↬
Una evidència que, la passada borrasca Gloria (gener 2020), ha fet real.  La totalitat de la teulada i el bigam ha cedit, arrossegant tots els paviments de les plantes primera i baixa.
Afortunadament ningú va pendre mal.


L'actual propietari, que va adquirir el mas i terrenys, farà uns set anys, m'explica que tenia un projecte en marxa per tal de reforçar estructuralment l'edifici, però per problemes burocràtics, no li van deixar fer endavant.  Ara, tristament, insalvable.

 
La història d'aquest edifici té un primerenc nom, cal March. Les fonts documentals ens parlen d'una carta de precària, datada el 1514. Un document de pràctica comuna, a la baixa edat mitjana i a temps modern, on el propietari cedia l'usdefruit de les terres i/o residència, per temps determinat, a un pagès, a canvi d'un cens. 
Sota nom "lo bosch (el bosc) del mas March",  el propietari cedia a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat.


Paciò Oliva n'era posseidor del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs [...] i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de "Cellent".  Diba.


 
Serà vers el s. XVII que esdevé  propietat de mas Estarrós. Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós, serà el propietari que donaria nom a la urbanització de Castellbell i el Vilar (Bages), de A(e)starrós -com sempre, l'època de l'autarquia va fer la seva particular llicència en la llengua catalana-.

Al s. XVIII, els terrenys que envolten la casa sembla estar força parcel·lats. I és, concretament, el 1745, després de passar per diferents propietaris que, en Joan Moliner, possiblement qui li dona el sobrenom de cal Jan a l'edifici i terreny, és qui va edificar-hi una casa. És doncs, que entenem, que la casa primera havia desaparegut o s'havia refet.

Aquesta construcció, de dimensions petites i modestes, és la tradicional edificació de dos cossos catalana, d'ample consuetud constructiva, vers els s. XIV - XVIII. 
Els murs exteriors erigits en maçoneria enlluida amb vestigis de calç blanca, les cantonades de pedra escairada i de majors dimensiones,  murs interns, estructurals, que conformen el seguit de plantes iguales.  Concepció arquitectònica de dos cossos i soterrani. També podem veure el que possiblement van ser unes petites golfes. 


Façana principal.

L'accés és donat per una terrassa enfocada al sud, on hi ha la façana principal, molt austera. El marcatge de la  senzilla porta i de les petites finestres és amb la tradicional llinda de pedra.  

Els vanos oberts a façana, marquen un seguit tradicional. Dreta: porta d'accés i balcó a la primera planta; Esquerra: petites finestres a les estances més privades.


Cal Jan de Vacarisses
Estat del rebost.
Només entrar, accedíem a la cuina-menjador. Davant la porta, el rebost i a la nostra dreta, el que va ser un forn. Una petita porta de ferro, n'és testimoni.  L'annex exterior, on s'ubicava el cos del forn, està totalment derruït i n'és inexistent.

Des de l'espai de la cuina arranquen, al fons-dreta, les escales que pujaven a la planta primera. 
Avui, donat l'estat, només podem intuir les possibles divisions de les estances. 

Del forjat que conformava les habitacions i diferents estances, només resten els marcatges en negatiu, d'on posicionaven les bigues.  Han caigut, taulada i primera planta, completament. 

Encara podem veure algunes de les finestres de fusta obertes. Com la petita finestra, de la primera planta, que donava al pati d'accés.

L'estructura dels perfilats de la teulada, ens deixa veure el que era una coberta a dos vessants, feta amb teula àrab. 



Estances obertes a la façana.
Accedim al soterrani, per una estreta escala. Aquesta part de la casa manté la divisió en dos blocs que hem vist en tota l'edificació. 

Un mur estructural divisor, separa i fa la partició de la casa en dos blocs i, en aquest espai, conforma dues tradicionals voltes per coberta, encara dempeu.


En un dels cossos hi ha un espai destinant, amb tota probabilitat a la fermentació o conserva d'aliments.  

Escales d'accés al soterrati.

Una gerra ceràmica, sorprenentment, encara intacta, en la seva originària posició, testimonia l'activitat d'autoabastiment a la casa en aquests productes. Com seria una activitat amplament practicada a l'època.


Gerra testimoni de l'activitat a la casa.

A la part de fora de la  casa, a tocar el mur de ponent, hi ha els vestigis d'una tina. En el nostre cas un cub quadrat.  Només podem veure les parets enrajolades, ja que tota la seva estructura, desgraciadament, s'ha perdut. 


Vestigis del cub.

Les edificacions annexes actuals, un petit paller i l'estructura de sota terrassa, són de nova construcció. Espais edificats en funció i necessitat dels nous propietaris i vers l'activitat que hi exerceixen. Actualment un espai d'hípica i pupil·latge d'aquests preciosos animals.

També destacar, la barraca de pedra seca de cal Jan. Catalogat dins l'inventari patrimonial.

Barraca de pedra seca. Cal Jan. L. Carpio.


 Molt agraïda a l'Òscar, propietari amb la seva dona Sílvia, del centre d'hípica de Cal Jan.  Molt amable en tot moment, m'ha ensenyat i explicat el preciós espai, el qual mantenen amb molt de sacrifici i estima, donada la realitat d'abocador il·legal que van trobar en adquirir-ho.

Cap vespre.  Cal Jan de Vacarisses.

Fonts i agaïments.
 
Un segon fort agraïment a la incombustible Laura, que sempre diu sí a les propostes (no sempre amb gaires garanties de 
seguretat vital).

- Diba patrimoni
- Fitxa tècnica. Memòria patrimonial de Vacarisses.
- Valls Pueyo, Joan. 1996. Balcó de Vacarisses. 332