Turó de Tres Creus - Mura

 

Turó de Tres Creus de Mura

929,70 m

Coordenades:   41° 39′ 00″ N, 1° 58′ 11″ E

 

Geodesic al Turó de la Pola o de Tres Creus

Un conglomerat de 930 m d'altitud, dins el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i dins del municipi de Mura al Bages. 

És conegut per la doble terminologia de Tres Creus o de la Pola, probablement per la proximitat a ambdós espais, el coll de Tres Creus (un veritable nus de camins a la carena de l'Obac) i el santuari luni-solar de la Pola (espai curiós del qual parlaré en un altre post). No obstant això, el fet de no tenir un nom propi o de ser un turó molt més modest que la Mola o el Montcau, i poc transitable, no el deixa sense protagonisme dins el conjunt d'espais destacats que formen el parc natural de Sant Llorenç. 

Un enclau d'excel·lents vistes a 360 º vers el massís de Montserrat, els Pirineus, el Montcau, la Mola, Castellsapera, etc.

Espectaculars panoràmiques les que podem contemplar en les diferents estacions de l'any, així com en diferents moments del dia.

 

Panoràmica des del turó de Tres Creus, gener 2023

 

Panoràmica de del turó. Vistes del Montcau i la Mola.

 

“La natura és tot el que veiem: el turó, la tarda, l'esquirol, l'eclipsi, la vespa. O millor dit, la natura és el paradís. La natura és tot el que sentim: el pardal bobolink, el mar, el tro, el grull. O millor dit, la natura és harmonia. La natura és tot el que sabem sense tenir la capacitat de dir-la, de manera que la nostra saviesa és imponent en comparació amb la seva senzillesa."

Emily Dickinson

(Amherst, Massachusetts, 1830-1886)

 

Cartografia

 

Fonts

Diba - Patrimoni  

https://cartotecadigital.icgc.cat

 

 

Escultura d'una dona de Montserrat Font - Vacarisses

 

Escultura d'una dona a Vacarisses

de Montserrat Font, 1986

 

 

Davant del Casal d'avis del poble i el centre d'atenció primaria, concretament al carrer Salvador Badia, trobem l'escultura figurativa d'una dona. 

De postura recolzada sobre una cama, mig asseguda, amb el cap sobre la mà dreta, pensativa, amb rostre i cabell lleugerament inclinat, trobem aquesta escultura de formes arrodonides i d'estil contemporani elevada sobre un pedestal quadrat.

 

Un univers femení condensat en un volum rodó, materialitzat en ciment i pintura blanca, una musa treballada des de la visió d'una dona. 

 

Tot i que moltes artistes del passat, de vegades, van mostrar en el tractament donat als temes recurrents en la història de l'art, una visió diferent de la dels artistes barons, durant el segle XX, i de forma paral·lela als canvis socials i polítics despuntats voltant els '70, les dones van adquirint un paper que ha anat incrementant la seva importància al món del treball i la realitat social, la qual s'ha reflectit en  un art, especialment, realitzat per dones.

 

 

 

Entre els temes que les artistes del passat, i del present, han desenvolupat de manera significativa, destaquen la reflexió sobre el propi cos. La reflexió sobre el cos femení i l'exhibició, de vegades desafiant o influenciat d'un art incòmode de mirar, constitueixen una forma d'oposició a l'arcaica concepció de la dona, vers els quadres recurrents dels homes. Dona com un cos nu i passiu que s'ofereix a la mirada masculina i com a representació de dona com a essència d'una bellesa tipificada, objectual, sensual, inclús matisada de sexualitat i sense individualitat. 

A partir dels anys '70 del s. XX, de la mà dels canvis socials, l'art va començar a qüestionar els pressupostos iconogràfics presents d'èpoques anteriors, tractant d'oferir alternatives des de la mateixa mà i pensament femení. L'objectiu de les noves imatges figuratives o conceptuals, intentava exalçar la diferència sexual i afirmar l'otredat de la dona, substituint les connotacions d'una dona objecte sempre present, per la d'una feminitat orgullosa del seu cos i de la seva ment. 

Obres de creació artística de dones, desvetllades d'unes experiències i vivències quotidianes diferents de les establertes per la cultura canònica patriarcal, amb una consciència del cos i de la subjectivitat que no han estat reflectides en els discursos artístics històrics convencionals i que obliguen als espectadors, a plantejar-se una visió de la dona tant en el passat com en el present i, amb sort, en el futur.

 

L'escultura anteriorment s'ubicava a una de les entrades del poble.

 

 

Font:

 

Diba 

Poema: Magdalena S. Blesa 

https://www.magdalenasanchezblesa.com/

 

Sant Feliuet de Terrassola - Santa Maria d'Oló

 

Sant Feliuet de Terrassola de Santa Maria d'Oló

“Tan pacífic ni tan pobre, no hi ha al món cap més indret”.

Màxima de Josep Maria Bellpuig i Vila, rector de la Parròquia de Sant Feliuet de Terrassola des del any 1943 al 1983.

 

Sant Feliuet amb cúmuls

    Quan l'Eva em va dir que em convidava a visitar la parròquia de Sant Feliuet, donat que era una de les darreres oportunitats que teníem, vaig volar!. De fet, l'Eva fa molts anys que se'n cuida d'aquesta casa i té una relació molt bonica d'amistat amb la Lourdes, la dona que ha viscut els darrers anys, així com una estreta relació amb aquesta construcció, donat que una gran entessa de tots els seus espais i misteris.

Vaig arribar i, tot i que ja havia vist algunes imatges per la web, vaig quedar descol·locada. Un, dos..., falta un absis!. Tenim una planta basilical de disseny clàssic amb la seva torre-campanar, però falta la tercera nau!.  Allà on hauria d'haver-hi la tercera nau, hi ha la casa pagès. Si aquests absis fossin iguals, hi hauria un criteri constructiu i una intencionalitat, però no és el cas. Tal com, sembla que falta una de les naus axials. Tot apunta al fet que en algun moment es va optar per  prescindre de la construcció d'aquesta tercera nau i es va quedar amb aquestes dues.

↫↬

M'agrada fer la gràcia que és una parròquia amb cert grau de discapacitat física, com si li manqués un braç a la figuració del cos de Crist subrogat a la planta de l'edifici.

↫↬

Si més no, és una construcció molt estranya. Paral·lel a la Catalunya Central, només hi ha Sant Ramon de Sobirana de Ferrans a Balsareny.

Però encara hi han més rareses. Per acabar d'amanir aquesta església, el seguit de transformacions i, en concret les més acusades fetes al s. XVIII, van canviar l'orientació habitual en aquest edifici. El presbiteri va ser reconstruït a ponent. No hi ha cap criteri que justifiqui aquesta acció.  

Donat que el més comú és escenificar el cos humà amb la sortida del Sol astre, m'explico si escau. El llevant és la simbologia del cap, mentre que ponent és la simbologia dels peus en una església d'aquest dogma. Si mirem en planta aquestes esglésies el cap vindria a ser en simbologia l'absis. Això no és matemàtic, donat que moltes reformes s'han fet tal com s'ha pogut i adaptacions de tota mena, però en aquest cas es va canviar voluntàriament l'estructura inicial o, diguem-ne, clàssica.

 

   Sant Feliuet abans de la reubicació dels absis.

 

 

Sant Feliuet antic

Amb tot i això, un seguit de reformes, força intervencionistes ha fet proposta per reconstruir els dos absis en la que consideràven posició inicial. Ara per ara, és difícil saber quina era l'obra original abans del seguit d'actuacions.

Veiem, doncs, un absis principal reconstruït, completament, al tradicional estil, arcs cecs, faixes llombardes i una absidiola també refeta completament (curiosament amb pedra portada d'una altra església), que segueix un esquema similar al gran. 

A tramuntana la torre-campanar devia ser afegida vers el s. XIII, molt austera i sense decoració. Sota aquest hi ha indicis d'un possible túnel que devia anar cap a la riera o un espai amb funció de primitiva presó (1).

Al costat del campanar, fora de l'església i tocant el nord, hi ha les restes d'un antic comunidor o conjurador. Segurament, com és tradicional, aixopluc obert a quatre vents, per les restes dels fonaments visibles. 

Devia de ser fascinant veure al rector comunir (és a dir, conjurar amb oracions o fórmules exorcitzadores) tempestes o calamitats, vers els quatre punts cardinals des d'aquell enclau elevat de vistes privilegiades.  

Ara hi posiciona una creu sobre una base pedra.

 

Creu amb base de pedra

 

També destacar els antics cementiris, un més proper al campanar i, possiblement el més antic i d'altre, proper, però no tocant el campanar.  Encara hi ha el seguit de lloses visibles, les quals formaven aquesta tipologia de tomba de cista. Els ossos s'han exhumat i s'ha fet un nou cementiri més lluny de l'edifici, visible des de la casa, però més apartat.

A ponent, la darrera ampliació va ser la de donar espai a una petita habitació per donar funció de sagristia, amb tots els complements necessaris per a l'ofici. I, seguint a l'interior, destacar la pica baptismal, de datació incerta, tanmateix refeta a acaballes finals del s. XX. També es conservar, tot sortint de la sagristia, una llosa que donava tomba a un rector, enterrat en 1840.

 

Llosa d'un rector de l'església

 

La história més antiga de Sant Feliuet remunta, per alguns historiadors, a l'època dels ibers, donat el seu enclau i certes restes trobades. La teoria apunta un primer santuari d'aquesta cultura. No obstant això, hi ha referències una mica més fiables d'època visigoda, quan ja existia una primitiva esglesiola, abandonada a partir del 826, en plena contingència musulmana per l'emir Abderraman II. Unes terres despoblades fins Guifré el Pilós. De cert..., no sabem la veritable història. 

El que sí que hi ha són, avui dia, en l'Arxiu Capitular de Vic amb datació del s. X, la menció del temple de Terrassola. És aquí que dona principi la vida documentada d'aquestes pedres. 

De les darreres i múltiples reformes, sota un dels absis, s'avala un possible temple primitiu, d'una única nau, amb capçalera carrada (quadrat) per fora i en forma de ferradura per dins. Posteriorment, s. XI, es van edificar les dues naus, consagrat pel bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà.

 

” L’any de l’encarnació del Senyor, 1093,… vingué el senyor Berenguer … a un lloc que en diuen Terrassola, i hi dedicà una església molt ben construïda en honor de sant Feliu i sant Joan, i li donà per cementiri una extensió al voltant de trenta passes, i li confirmà les primícies i els dons igual com els tenia fins al dia d’avui….i determinà els termes d’aquesta parròquia..”.

 

A acaballes del s. XII erigir una torre defensiva d'espilleres a  migdia, avui el Campanar, batejada amb el nom de Joana.

Cap al 1590, Sant Feliuet continuà amb les obres. Es construí una rectoria adossada a l'església, tot tapant el portal d'accés sud. S'obrí una entrada més avall amb uns graons per resoldre el desnivell.  Aquest edifici que refereixo, la rectoria, és al lloc on hauria d'haver-se construït el tercer absis, que mai es va fer.

Però seguim, en 1780 un incendi crema la rectoria. En la seva reconstrucció es decideix fer una ampliació a l'estil de casa de pagès. Tot apunta, al fet que en aquelles dates l'església també es reformada de manera radical. Els absis romànics són suprimits i l'altar de llevant salta a ponent. L'accés és ara al lloc de l'absis major i la façana queda totalment canviada, amb un portal i un rosetó sobre. Ha desaparegut el llenguatge romànic totalment.

L'altar queda substituït per un d'estil barroc, tendència de l'època, amb un retaule de Josep Giol de Centelles. Aquest, finalment durant la Guerra Civil es cremat.

Retaule cremat el 1936

El prebiteri després de la Guerra.

 

De les darreres restauracions de Sant Feliuet, anem voltants 1970, quan el rector Mn. Josep Maria Bellpuig es va trobar amb les arcades de l'antiga església, quan es va estrenar l'il·luminaria elèctrica en voler penjar un llum.

 

 

Així doncs, tornem a fer viatge d'absis, entre 1974 i 1977.  El major es recupera seguint el llenguatge del seu temps i es refà el menor amb pedres de l'absis (en ruïnes) de l'ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol. També s'arregla el primitiu portal romànic, tot eliminant una habitació que hi havia a sobre i de la qual encara hi ha el record d'una porta morta al pis superior.

Escolapi Judit i mossén Càrol amb l'absis restaurat.

 (1)  Mossèn Bellpuig en el seu llibret “Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola”.

 Fonts:

Bisbatvic 

Sant Feliuet

 

Rajoleria de la Calsina - Marganell

 Forn de calç?? de la Calsina

Rajoleria de la Calsina

Coordenades:   41°36'47.1"N 1°49'22.6"E

 

 Rajoleria (teuleria) de la Calsina

 

 

Si fem carretera amunt des de Monistrol en sentit Montserrat, just al revolt de la paella i, concretament, en el trencall que fa confluència vers la Calsina, passem per aquest espai . A primer cop d'ull sembla una edificació antiga, que podem pensar-ho com una font o similar. No obstant això, si fem recerca o parem a fer el tafaneig, hi ha un cartell on ho cataloga com: forn de calç de la Calsina. 

 

 

 

Cert, que vaig pensar-ho com a tal, donada la seva estructura i distribució, així com el suggerent nom que l'acompanya, el qual sembla fer associació, sense més. Però, un amic em va fer dubtar.

Estructuralment, la part que es manté dempeus, és similar a les estructures d'aquesta tipologia d'arquitectures preindustrials per fabricar calç. Una boca principal i una part de pasterior que recorda la cambra de combustió. Així doncs, no és gaire desorbitada aquesta catalogació de manera impulsiva.

No obstant això, un mapa topogràfic de la muntanya de Montserrat, amb datació de 1909 ho defineix com a: rajoleria. I, es troba ubicat, tot just, al giravolt que us descric, a l'esplanda de la ferradura. En el mateix lloc, on emplaça el suposat forn de calç, retolat com a tal. Així doncs, no crec sigui possible aquesta dualitat de funcions. Hi ha una gran possibilitat esdevingui una errada en la seva catalogació oficial. 

 

Per fer més sucosa aquesta deducció, cal fer menció d'un torrent naixent en aquest vessant est: el torrent del Tortuguer. Aquest torrent està format per la rebuda d'aigües de dos torrents del vessant nord, el torrent de l 'Alba i el torrent del Piteu i fa aigües fins el riu Llobregat.

Hi ha citació d'aquest torrent des de l'any 888 a cròniques del comte Guifré (ca.840-897). El primerenc nom que va rebre, era el de riu Sec (1). 

Molt temps després es denomina torrent del Tortuguer. El topònim tortuguer defineix una tipologia ceràmica. Les tortugues  són teules més curtes, més corbades i fondes que les ordinàries. La seva composició formava "les tortugades", una terminologia que definia els canalons per recollir les aigüa de les teulades (2). 

Fa pensar en una forta relació entre el nom del torrent i un possible punt de fabricació proper.

 

 

Exemple de Tortuga amb inscripció i datació de l’any 1838

 

Així doncs, descartada la hipòtesi de funció d'un forn de calç, investiguem aquesta segona possibilitat.

 

 

Mapa topografic de la muntanya de Montserrat. 1909. 2a ed. 1928 / per D. Joan Cabeza

 

Per poder ampliar-ho: https://cartotecadigital.icgc.cat/digital/collection/catalunya/id/2233/

 

 

 

Un breu d'aquestes construccions 

 

Les primerenques construccions de forns d'obra, dites rajoleries, teuleries, per arribar a esdevenir bòbiles, entre d'altres terminologies, i segons el seu marc cronològic, són components d'un inventari patrimonial, disseminat per diverses localitats.  En podem trobar de molt diferents, en dimensió o ubicació, però tot plegat, formen un document d'alt valor històric, tecnològic i etnogràfic. Una preindustria de marcat caràcter local i altament funcional, amb un aspecte comú, manufacturar un producte indispensable  en aquest moment.  

 

Pel voltant també trobem el Forn d'obra del Flequer, a peu de la riera i davant de la casa del Flequer a Castellgalí,  Forn d'obra del Grau a Castellbell, molt malmès en l'actualitat o els Forns de Can Còdol a Vacarisses, per citar un parell.

 

En aquests forns d'obra es fabricaven diferents elements de terra cuita, per un gran ventall d'usos: maons, teules, rajols, etc., una activitat vinculada a una societat de predomini rural i agrària, definitòria d'una economia de subsistència. La rajoleria complia una producció  tosca i senzilla, sense gaire ornament, però eren peces fetes per resistir, funcionals i destinades a complir funcions auxiliars per a la construcció. Elements manufacturats i artesanals, sempre seguint una mateixa dinàmica en el procés de producció.

 

La matèria prima era l'argila (el tapàs). Una roca sedimentària composta de diferents silicats. Les seves característiques particulars i cromàtiques deriven de la quantitat d'òxids metàl.lics que la compossen. L'aigua permet la modelació, per, després, passar a l'enduriment i acabat per  acció de la calor, a temperatures entre 1100 i 1200 ºC.

 

A les teuleries s'utilitzaven diferents tipus d'argila segons les peces que es volien fer. Si el requisit eren peces gruixudes (totxos i maons), es feia servir una tipologia d'argila més heterogènia, però si calien peces més primes (rajoles i teules), s'optava per una argila més pura i homogènia.

 

 ↫↬

 

L'abastiment d'argila pel forn d'obra de la calcina devia ser relativament assumible i s'obtenia, possiblement, de terrers propers. 

La geologia de la muntanya és perfecte per aquesta necessitat d'acopi de la matèria primera. 

 

 

Recordem que Montserrat era el centre d'un ventall al·luvial on s'hi dipositaven centenars de metres de materials grollers, els quals, avui dia, ens donen els conglomerats montserratins i la seva característica morfologia. Aquests sediments passen cap al centre de la conca a sediments fins (argiles, margues i capes de gresos).  

 

És una muntanya no feta de tectònica, en el seu cas és l'erosió diferencial entre roques dures (conglomerats) i roques toves (argiles i gresos) la que l'ha anat treballat. 

 

 

Amb aquesta explicació apreciem l'existència d'argila. Un material que no devia ser difícil d'aconseguir.

 

En modernitzar-se el procés i posar-se en funcionament les primeres bòbiles, la necessitat d'argila va augmentar molt i, dels espais propers no n'hi havia prou per acatar la producció.  També cal dir que, aquestes primeres rajoleries tenien una durada molt limitada, la raó era que a l'estar excavat directament sobre el terreny, quan es coïen les peces, també ho feien les parets interiors del forn. La part més feble era la paret de la boca de foc. En les construccions més modernes, aquestes es reforçaven per l'exterior amb un mur de pedra i morter de calç i entre paret i paret el talús s'omplia de terra, per tenir menys pèrdues de calor.

La rajoleria (teuleria) de la calsina està formada per dues estructures, l'espai del forn i la caseta. El forn està ubicat als marges de dues feixes, aprofitant el desnivell de terreny, de manera que fos fàcil l'accés a la part superior per accedir a la cambra de combustió o canó i dipositar les peces a coure. D'aquesta cambra no queden restes, però la podem pensar com una construcció de pedra unida amb morter. La cambra de la fogaina té una porta d'accés, amb un arc "apuntat", denominat primitiu o  d'atmetlla, tot conformant una volta decreixent, com si fos un embut. Les mides de l'espai d'accés a la boca són 1,78 h/m, 75 m amplada i 2 m llargada. En aquest espai hi ha, al fons, la boca de foc, per on s'alimentava la fogaina i es feia control de la temperatura interior. Entre la cambra de la fogaina i la de combustió hi devia haver la solera, una graella foradada que deixava passar la calor i permetia fer efectiva la cocció.

 

 

Damunt dels forns que funcionaven sovint es solia construir una teulada muntada sobre pilars, per protegir l'obra de la pluja. També es construïa una estructura similar, propera a la boca de foc, en aquest cas per aixopluc dels treballadors i els feixos de llenya.

La feina de rajoler o teuler devia ser una tasca feixuga i llarga, des que els talladors anaven al bosc a fer llenya per fer previsió de feixines, passant pels rajolers donant forma a la composició del producte, fins que, un cop encès el forn es donava cocció. L'espai de treball no es podia abandonar, ni de dia ni de nit. 

 

 

 

Una curiositat, de sentit comú, era l'aprofitament del forn per fer-se el menjar sobre el mateix, per parts dels treballadors.

Un cop el producte era acabat, eren uns altres els encarregats del transport i la distribució d'aquestes peces "arreu arreu".

 

Rajolers al forn d'obra de Can Déu del Veïnat (1930) a Sant Feliu

___________________

 

(1)"et afrontat in rio Sicco qui venit de Castello Marro (...) et infundit in fluvio Lubricato". 

Font: Topònims de Castellbell i el Vilar

 

(2) Canaló fet de teules o tortugues que es posa al capdavall i tot al llarg d’una teulada per a rebre’n l’aigua i conduir-la a una canonada. DIEC2

 

___________________ 

Fonts

La minería de la caliza en el Bages. 

https://cenbn.cat/ca/publicacions/butlletins-1/butlleti-31/falguera-18.pdf

Diba - Patrimoni  

https://cartotecadigital.icgc.cat

De la teuleria a la bòbila. L'Erol. Joan Pujol Vilaseca

https://www.tallerhistoriacelra.cat/ca/coneix-el-poble/rajoleries/

https://rctgn.cat/podcast/estructura/apunt/una-tortuga-a-la-teulada/

http://wikipedra.catpaisatge.net/?obrir&tipus=forn&num=149 ---  Fitxa d'autor: Joan M. Vives i Teixidó

 

Torre de can Feu - Sabadell

 

La Torre de can Feu de Sabadell

41°32'21.6"N 2°05'37.3"E

41.539333, 2.093703

 

Fer un resum històric en l'espai idoni d'aquesta publicació, per tal no avorrir a ningú, no és fàcil. Així doncs, tot i que he de fer cor petit, agafaré un punt de partida amb el fundador i l'hereu de la nissaga familiar d'aquesta edificació o casa-palauet. 

 

Farem inici d'aquesta publicació amb el primer Feu, en Pau de Feu, qui donà el nom a com es coneix ara l'edifici i, amb el descendent número 16 i l'últim, Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret.

 

Torre de Can Feu de Sabadell

 

 

La Torre de can Feu, el castell de can Feu, la Torre d'en Puigverd, la Torre d'en Vallcorba, la Torre Cremada, la Torre d'en Mir i la Torre de Sobarbe, són terminologia que fan referència a la mateixa construcció, en diferents períodes històrics de la seva existència.

 

Un honrat ciutadà de Barcelona, mercader i fill de Sabadell, Pau de Feu i Soler, el 18 de juny de 1674, va adquirir la Torre Cremada o Torre de Sobarbe, conjuntament amb una gran extesió de terres boscades, als voltants de l'edifici. És doncs, un punt d'inici a la història, que donaria espai a una etapa nova de la Torre. 

 

Els Feu, una família que havia fet molts diners del comerç i nou arribat de blasó, van ennoblir de la mà de l'últim dels Àustria, Carles II  (1661-1700) (l'embruixat), en 1686. 

 

 

"Aquest sistema d'ennobliment, esdevingut de la compra-venda, era ben habitual, així com una font d'ingrés per les monarquies absolutes, per tal fer front a les despeses i enriquir la seva teranyina clientelar." 

 

 

Les reformes estructurals de l'edificació, iniciats pels Feu, foren la llavor al canvi de nom de manera oficial, per sempre més. Així doncs, des d'aquest moment, que el seu nom de referència popular fou: la Torre de can Feu. El canvi o matís, com a castell, és a dir, el ser conegut també com castell de Can Feu, vindria donat al s. XIX. Esdevinguts dels nous aports constructius més teatrals, dels acabats d'estètica historicista, que es van anar implantant, conformant l'aspecte que esdevé en l'actualitat a l'estil d'un conte de fades.

 

La mort de Pau de Feu i Rojas, fill de Pau de Feu i Soler, a la segona meitat del s.XVIII, sense descendència, comportar que el patrimoni dels Feu passés a la seva germana Elisabet de Feu i Rojas.

 

Així fou com, Elisabet, casada l'any 1746, amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusec, donzell de Barcelona i hereu d'una nissaga originària de Cardona, establerta a Barcelona des del s. XVI, família de notaris i mercaders, amb vincles administratius tant al Consell de Cent com a la generalitat, històricament, agruparen un gran patrimoni.

 

Els Olzina de Riusec, també escrit com Riusech (1), i, molt especialment l'últim d'ells: Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret (1842-1924), seria el principal actor d'aquesta preciosa i romàntica trama.

 

 

Escuts de les nissagues. Olzina (esquerra) i Feu (dreta)

 

                          
 

Blasò a un dels trencadissos del Parc Güell.

                                

 

A Josep d'Olzina li va caure una bona. Va fer la promesa al pare, d'arreplegar tots els difunts de la família, en una capella o panteó familiar a la Torre de Feu (2). És doncs que, tots els seus esforços en endavant, foren destinats a complir la seva paraula.

 

J. Nicolau d'Olzina i Ferrer. Autor A. Alarcon. 1872

 

Una de les premisses principals era obtenir el permís papal, per exhumar els seus familiars i portar-los a Sabadell. En aquesta espera de licitacions, Josep, iniciar les obres sense demora.

 

L'arquitecte encarregat de les obres fou August Font i Carreras (1846 - 1924) (3). 

La tendència constructiva de l'època va definir l'estil que reconeixem. Ens posicionem en temps d'influències de l'escola de Viollet-le-Duc (1814 - 1879), la convenció estilística del moment és l'eclèctica tendència dels "neo". Així trobem un evident afrancesament amb apunts del gòtic internacional, pinzellades del gòtic anglès, etc., que percebim en la torre de l'homenatge amb troneres, matacans, decoracions i acabats d'estil gòtic, finestres geminades, arcs apuntats, florons, gablets, folies, vèrtexs amb torretes circulars que, segons el projecte rematarien amb teulada conoidal, etc., tot un ventall de la tendència estètica de moda.

 

La nova capella de can Feu, projectada per August Font i Carreras, es va dissenyar sota les directrius de Josep d'Olzina, l'any 1881, d'estil neogòtic, en sintonia amb el palauet. La proposta era enderrocar l'antiga per construir la nova, a taula rasa.  La contrapartida va ser, el fet de no guanyar la jugada als poders papals a finals de 1889. L'església no li va concedir l'exhumació de difunts, així doncs, es va quedar sense enderrocar i la nova sense construir. I, en sintonia, Josep no podia finalitzar el seu projecte i promesa, així doncs, les obres es van parar i la casa-palaut quedar a mig fer. Moltes de les accions que es van fer doncs, anaven destinades a donar solució ràpida, fora del que era el projecte dissenyat.

 

No obstant això, cal dir, que sí que es van arribar a fer molts espais interiors, jardins, espais de serveis, etc., donat que la família venia a estiuejar a la casa, de tant en tant.

 

 

Jardins del castell de Can Feu, s. XIX/ Font: Ass. Cultural Can Feu

 

La història final de la casa, amb l'spoiler que ja us he fet al principi, va donar acabament amb Josep Niculau d'Olzina i Riusech, en morir sense descendència. Els hereus van segregar tots els dominis dels voltants (imatge inferior) i viure de les rendes, sense aportar cap millorar o prospecció de futur, més que la construcció de naus i més naus industrials, així com la destrucció del que havia estat el bosc de can Feu, per la vida cultural i societat del moment.  

 

 

Pànol de la finca de Can Feu 1886

 

 

(...) els terrenys del nord del castell van ser venuts a "l'Obra Sindical del Hogar" per a la construcció de dues fases d'habitatges l'any 1958 (...)

 

La font de Sant Rol.lo subsistí fins als anys 60 (...)

 

El pont de Sant Quirze, construït entre 1883-1885, va ser soterrat (...), a causa dels moviments de terra que feien els camions per a la urbanització dels voltants.

 

(...) costat est de la finca (...) parcel.les de terreny es van anar venent i construint habitatges (...)

 

(...) la finca va anar perdent terreny davant l'expansió de la ciutat (...)

 

Pel que fa als jardins, van desaparèixer als anys 40 i 50, fins als 90, (...)

 

(...) sucessors de Guillem de Pallejà van vendre l'any 1994 a Mas Duran S.A., una immobiliària, la finca. La nova titularitat volia tirar endavant un projecte d'oci (...) 

 

(...) l'Ajuntament de Sabadell no va donar els permisos corresponents. 

(...) l'any 2006 es creà un conveni ubanístic en què es cedia el castell (no la propietat) a l'Ajuntament a canvi d'una requalificació urbanística. La crisis de l'any 2007 ho frena tot,, fins el 2015 (...)

(...) es va aprovar un Ple Municipal deixant sense efecte el conveni del 2006. 

Fragments extrets del llibre: Aleix González Campaña, Judith Urbano Lorente i Marta Ibáñez Fuentes; Can Feu i les imatges del record. Ass. Cultural Can Feu. ed. 2016

 

 

↫↬

(1) El Riusech es dedicaven al comerç i eren grans terratinents. Els seus orígens es remunten a Monistrol de Montserrat. Mai foren ennoblits amb cap títol nobiliari, però sempre van voler fer pompa de la seva distinció. Un afer que la mateixa família donava per atribuir-ser era la vinculació amb la llegenda montserratina de la troballa de la Verge.  Segons defensaven van ser als seus dominis, per uns pastorets que treballaven les terres del Mas Piteu, de propietat dels Riusech, que la van trobar. És doncs, que s'autoatribueixen aquest fet com a propi, l'any 888.

 

La distinció social i el bon posicionament econòmic, els va permetre casar la seva pubilla, l'any 1637, l'Elisabet Ferrer d'Alçamora (també Elisabet de Riusech) amb Josep d'Olzina i de Gualmar. Aquests segons, els Olzina, amb titulació nobiliària des del s. XVI, per Ferrar el Catòlic.

 

En aquesta filigrana de famílies és que, els Feu, entronquen amb els Olzina l'any 1747, amb el matrimoni de la pubilla Elisabet de Feu i Rojas amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusech, com us explico a la publicació general. 

 

 (2) Hem d'explicar en aquest moment que, les ordenances, per salubritat, no permetien enterraments familiars, ni en esglésies, ni panteons familiars, etc., aquésts, els difunts havien d'estar als cementiris municipals als ravals, destinats per aquests afers. Aquest fet, per una família noble, era un desdeny al seu blasó.

 

(3) De Carreras us diré que va ser el professor de Gaudí. Sembla que la relació dels dos no era gaire bona, inclús, Font i Carrera va suspendre a Gaudí en els exàmens finals de llicenciatura. Un tema que Gaudí va recórrer als rectors i finalment va aprovar. Parafrejant paraules de Carreras vers Gaudí, sembla va dir: "No sabem si és un boig o un geni, el temps ens ho dirà". 

 

Fonts:

Gonzàlez Campaña, Aleix. Can Feu i les imatges del Record. Ass. Cultural Can Feu. Edició 2016

Visita guiada a la Torre de Can Feu, cada primer diumenge de mes. 

Imatges. Font: Ass. Cant Feu. Imatges del Record. Aleix G.C.