La Pedra de la Bossa - Vacarisses

La Pedra de la Bossa de Vacarisses

Vacarisses, Vallès Occidental

Coordenades: 41°34'42.9"N 1°53'59.7"E

 

Molt abans carreteres actuals, ferrocarrils i tota obra d'infraestructures que fan fàcil i segurs els desplaçaments, la mobilitat es limitava a la tracció a sang, fos amb animals o a peu.

 

Pas de la Pedra de la Bossa

Un camí de pas habitual, pels vacarissencs i vacarissenques en connexió amb els veïns d'Olesa, era el conegut com a camí Vell d'Olesa a Vacarisses. Aquest, als s. XVIII i XIX pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de Pastora, fins que arribava, tot entrant a Vacarisses, al pla del Fideuer. En aquest punt derivava en una bifurcació, vers l'oest, direcció cap al coll de Bram (també coll de Bran) i la serra de l'Hospici, en direcció al Palà (referim l'Hostal del Palà com punt estratègic dins d'aquesta cruïlla d'intineraris) i què, després, donava continuació cap a Castellbell i Manresa. L'altra derivació, que podies agafar al pla del Fideuer, era en direcció nord-est, també cap a Vacarisses, però aquest, era el camí que passava per l'estret denominat, coll de la Pedra de la Bossa.

 

Parlem d'un pas molt estret, enfilat entre roques, amb una roca o pedra molt gran que treu tota visibilitat vers a ponent. Era considerat un pas molt perillós, un enclau on els viatgers intentaven no anar mai sols, per la por de trobar-se lladres. Un fet que era habitual. 

De fet, el nom "pedra de la bossa" esdevé del sistema que els lladregots feien servir, obligant els caminants a deixar damunt la pedra, tot allò de valor que portaven. 

 

Panell informatiu que recorda el nom

Tot i això, el pas de la Pedra de Bossa és una més de les llegendes conegudes als voltants del terme i del nostre poble, no hi ha cap documentació oficial que faci confirmació fefaent, donat a la publicació de J. Solà, Sant Salvador de les Espases, 1929. 

No obstant això, de cert sí hi havia en aquesta afirmació, tal com va deixar escrit  el Sr. Fermí Gibert, qui va ser procurador del Sr. Marquès de Castellbell.

 

"Entre els moltíssims cops que transità per aquest Coll, una vegada allà pels anys 1820, vaig ésser esperat pels lladres mentre tornava d'Olesa, carregat de diners, creient-se que, com sempre, tornaria sol; però en veure'm acompanyat de tres personatges verament invisibles per mi, però no per ells, no es van atrevir a atacar-me. Mesos més tard, en explicar el cas, assegurava que anava sol, però que, essent tanta la meva devoció als Sants Reis, podria ser que, els seus Advocats, m'haguessin volgut acompanyar en moment de tant perill."

Publicació: Balcó de Montserrat - setembre 2003 

Transcripció de J.M. Farrés Tries

Fonts

FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118

HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127

 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa.

https://mapcarta.com/N8087405481/Map

 

El joc de l'Oca a Monistrol de Montserrat. El possible Joc del Temple.

 

El joc de l'Oca a Monistrol de Montserrat

Coordenades:   41°36'37.0"N 1°50'42.7"E

 

Aquest post serveix com a nous apunts vers un que vaig escriure el 2018. 

Marques de picapedrer - Simbologia lapidaria - Monistrol de Montserrat 

He volgut ampliar informació o, si més no, obrir una nova hipòtesi vers el significat d'aquests petròglifs trobats en un mur del carrer Pas de la Canaleta, molt a prop de l'aqüeducte de Cal Pla a Monistrol de Montserrat.

 

Marques picapedrer Monistrol de Montserrat

 

Tres camins de Sant Jaume m'has servit per trobar certa similitud en les formes d'aquests gravats amb els marcats de tradició templera, relacionades amb el camí. 

 

Estic parlant de les marques conegudes com a "potes d'oca".

 

__________________________________

 

Com a peregrina catalana enamorada de la història i del Camí de Sant Jaume, en el seu sentit més ampli, però molt especial, en el sentit "d'amplificador de consciència" que és capaç d'aportar aquest camí, així com a estudiant d'història i buscadora incansable d'aspectes màgics i simbòlics, he quedat atrapada en aquest viatge que canvia d'arrel a les persones sensibles.

__________________________________

 

El camí és molt més que conxes, carbasses, bordons o peus adolorits, hi ha tantes lectures que reduir la seva riquesa a una mera o única interpretació es deixa-ho en una posició injusta.

L'olfacte em recorda als aromes egipcis i, em fa pensar en Osiris (1) en transcurs del meu camí, un sobirà considerat just i generós, una deïtat relacionada amb el bé i el mal, així com amb la possibilitat de vida més enallà de la mort. Tal com sigui, la ruta màgica, ja era abans de ser domada per l'Església catòlica, una entitat que li va donar forma i ensinistrar tant com va poder. No obstant això, només són els meus pensaments pas a pas del camí.

 ↫↬

 

Els petròglifs, aquestes marques de picapedrer de Monistrol, les miri com les miri, són potes d'oca i, en aquest cas, dobles. Les recordo, donades les que he pogut trobar en el meu camí, com ara aquestes en un mur de la ciutat de Burgos.

 

Potes d'Oca a Burgos. Mur del C/ Emperador.

 

 Parroquia de San Pere de la Font. 

Ubicació: 42°20'30.2"N 3°42'45.9"W

 

Més marques a l'església de Santa Maria la Blanca, en Villalcazar de Sirga, Palència. Imatges cessió d'Antonio Carlos Santana.

 

. 

Santa Maria la Blanca de Villalcazar de Sirga.

Potes d'Oca a Plasència.

 

 

 📹El tesoro oculto de los templarios 

 

Relació templera i breu història dels templers.

 

La història del Temple inicia al 1.118, moment en què nou cavallers es presenten al rei Balduí II de Jerusalem per custodiar els camins de pelegrinatge fins a Terra Santa (Eslava, 1994). Però durant els anys següents, en lloc de complir amb el seu compromís, es concentren a realitzar una sèrie de treballs arqueològics a les ruïnes de l'antic Temple de Salomó, i als seus subterranis sembla que descobreixen alguna cosa. Alguns investigadors especulen amb la troballa de l'Arca de l'Aliança, altres amb el Sant Grial, encara que cap d'aquestes hipòtesis sembla demostrada. L'única dada coneguda és que a partir d'aquesta misteriosa troballa, tornen a Europa, on començarien a créixer econòmicament i políticament. (L'any, 2005).

 

Pocs anys després, el 1128 a la ciutat francesa de Troyes, sant Bernat de Claravall (1090 - 1153) conforma la nova orde militar, amb un concepte de soldat desconegut fins aleshores per a la cristiandat: el monjo-guerrer. Una categoria que els permet assassinar en nom de la fe de Crist. Posteriorment, onze anys més tard, Innocenci II dicta una butlla per la qual els templers obtenen una sèrie de drets i mesures que els fan gairebé intocables en mans de la jurisdicció dels monarques locals i del poder eclesiàstics ordinari (Morales, 2017)

 

Privilegis i recursos econòmics fan del temple una ordre amb un múscul econòmic sense precedent fins al moment. El 1129 trobem la seva implantació amb un reclutament a França, Espanya, Portugal, Anglaterra, Alemanya i Bèlgica.

 

El sistema d'encomanda va ser la manera que van propiciar per una gestió i explotació eficaç dels seus grans dominis i recursos. Així, com un important pas evolutiu per tal administrar tal descomunal estructura econòmica, va ser el "crèdit bancari " (2). En certa manera, els templers, van posar la llavor de la banca moderna.

 

Aprofitant que les seves encomandes estaven distribuïdes per tota la cristiandat, el peregrí no necessitava portar tots diners en el seu viatge a Terra Santa, donada la inseguretat que implicava aquest fet. Ara, podia dipositar-ho en una encomanda, on estava protegit per soldats armats, i anar traient-lo segons necessitat per una comissió. 

 

Les conseqüències del seu dominat, les sabem, brutalment erradicats dos segles després, per ordre de Felip IV el Bell i Climent V. 

 

 

 

Els Templers a Espanya.

 

Els templers arriben a Espanya c. 1130, amb un objectiu, fer creuada contra els musulmans de al-Àndalus. Fet fonamental pel procés expansiu cristià. Un factor que va modificar la configuració del mapa polític fins a l'actualitat, per bé o no.

 

D'altra banda, l'ordre va tenir com a objectiu secundari la protecció dels pelegrins que emprenien el Camí de Sant Jaume, complint així amb la seva missió fundacional de protecció dels camins als Llocs Sants (Contreras, 2015).  

 

Als seus múltiples encomanes repartides al llarg del camí, oferien allotjament i un hospital. A més, com he explicat anteriorment, també brindaven la possibilitat d'extreure diners a les seves encomanes com si d'una "sucursal bancària" es tractés.

 

 

Torre Merola i la llegenda del cavaller de Merola - Puig Reig

 

La Torre de Merola o "Torre dels moros"

La Torre de Merola del Castell de Puig-reig, Barcelona.

Coordenades:  41°55′53″N 1°52′17″E

 

Vers el sud, al municipi de Puig-reig, hi ha els vestigis del castell de Merola amb datació del s. XIII i catalogats com BCIN. Segons les evidències, i degut als terretrèmols del s.XV a Catalunya, nomès resta dempeus una de les dues cares del que va ser la torre defensiva.

Originàriament de planta rectangular de 5 x 3,8 metres i una alçada de 14,8 metres. Devingut del temps es va desprendre una part al 2016, alertant a l'Ajuntament pel risc d'ensorrament i pèrdua del monument. L'actual intervenció, obra de l'arquitecte Carles Enrich Studio, per la recuperació i prevenció, és un dels atractius més visitats d'aquest petit poble.

Torre dels moros

 

 

Axométrica

 

Tot i aquesta magnífica conjunció entre patrimoni i enginyeria, el conjunt patrimonial de l'entorn que l'envolta és, també, molt interessant.

El que va ser el castell se situava al capdamunt d'un turonet, com referim, només resta dempeus el llenç nord del que va ser la torre de guaita, la resta està en ruïnes sota terres i enderrocs.

Vestigis d'una de les cases i la torre al fons

Properes, s'hi conserven restes de dues cases abandonades a mitjans del s. XX i una gran quantitat de tines de datació del s.XVIII, així com nombroses restes de murs de feixes, testimonis de la gran activitat de l'entorn i de tota la vall de Merola.

A ponent hi ha l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense activitat.

 

Església de Merola

 

La Llegenda del Cavaller de Merola

 

Aquell dia, a palau tot era festa i alegria. Els sarraïns s'havien redit i el rei Jaume I havia entrat victoriós a la ciutat de València. Les principals dames de la cort no cabien a la pell de contentes: després de tanta guerra tornarien a veure els seus marits i fills.

La frisança i el neguit d'aquestes dames eren tan grans que van anar a veure la reina:

- Us imagineu, Majestat, quina sorpresa no tindrien els nostres cavallers si els anàvem a rebre?

Tal dit, tal fet. No s'ho van pensar pas dues vegades. Sense dir-ne res a ningú, reina i dames de la cort van posar-se en camí fins arribar al mateix límit de les terres cristianes i, quan se'n van voler adonar, els sarraïns les havien envoltades per tots cantons.

- Pobres de nosaltres! - es lamentaven.

- Aquests moros ens faran presoneres!

Per sort el cavaller de Merola s'havia adonat de tot i, tement del que pogués passar a la reina i a aquelles dames imprudents, les havia seguides d'amagar amb els seus homes. La lluita va ser ferotge i sagnant, com ho eren totes en aquell temps, en què els cavallers lluitaven només amb l'espasa i la força del seu braç; però gràcies al coratge i valentia del cavaller de Merola els moros van fugir i les dames foren salvades del perill.

Quan el bon rei En Jaume I ho va saber, va voler recompensar el cavaller de Merola com es mereixia:

- Demana'm el que vulguis i t'ho concediré -digué el rei.

- Senyor - va respondre el cavaller Merola -, és deure de tot cavaller servir sempre el seu rei sense esperar-ne res a canvi. Per això no vull ni terres, ni cavalls, ni riqueses. L'únic cosa que voldria de debò és una de les cinc barres del vostre escut.

I fou així com l'escut de Catalunya es va quedar només amb quatre barres. La que hi falta, des de llavors, pertany a l'escut del cavaller de Merola. 

 www.altbergueda.cat

  

Fonts

Revista plo

 

Portalada tardobarroca de l'Església de Vacarisses

 

La portalada tardobarroca de l'Església de Vacarisses  

La nova dinastia dels Borbons, s. XVIII,  definiria i marcaria molts aspectes culturals, artístics, socials, polítics, etc., sempre entroncats amb les mateixes tradicions locals de cada territori.

Aquest és el cas de l'església de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, la qual parteix i ocupa l'espai d'una primerenca romànica, amb datació del s. XI. L'actual, bastida durant el s.XVIII, dins de la tradició tardobarroca i neoclàssica, evidenciava les tensions estilístiques del moment amb una nova manifestació plàstica, manifesta d'una realitat històrica i evidenciada en el canvi del llenguatge arquitectònic, predominant fins el moment.  

El cansament, l'avorriment i una reacció contra l'excés decoratiu de l'arquitectura barroca, pròpia del món rural, quedava filtrat dins del marc de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Els il.lustrats estaven ferventment convençuts que la transformació de l'art i l'arquitectura, reformaria la societat, que respirar un llenguatge clàssic en els espais de la vida, conformava els nous valors universals de la raó, l'ordre i l'harmonia.

 

Porta principal església

 

El requeriment d'un nou temple.

S'estima, en diverses fonts, com a mecenes de la construcció actual a l'Amat (1),  no obstant això, segons  documentació aportada pel catedràtic emèrit, senyor Àngel Manuel Hernández i Cardona (2) , les gestions per la nova edificació parroquial iniciaren l'agost de 1790. Aquesta quadratura temporal, aporta uns nous promotors, en aquest cas, a l'hisendat local Jaume Ubach i una comitiva anomenada per l'Ajuntament de Vacarisses. Així com, a Pere Vivet, el mossen de Vacarisses, qui sol.licitava permís, en el seu cas, al bisbat de Vic.

Fonts documentals de Hernández i Cardona (3) mostren una carta enviada a Carles IV (1748 - 1819), dit el caçador, sol.licitant permís i finançament, per la construcció d'un nou temple que esmenés l'estàs ruïnós de l'actual i donés espai als, cada cop, més nombrosos fidels.

La documentació aportada fins el moment, pel catedràtic, queda complimentada amb els valuosos document descoberts a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid, pel doctor en Història de l'Art, Óscar da Rocha Aranda (4). 

En aquests expedients, es relata un seguit minuciós de dades (pagaments, memorials, instàncies, informes, planols originals, etc.), així com s'extreu el nom de l'arquitecte dels traçats a Josep Sitjas (5) , arquitecte local, autor del projecte i de tots els aspectes tècnics i, a l'acadèmic, Mateo de Medina (6) , autor del projecte alternatiu, segons els principis neoclàssics de la Comissió d'Arquitectura de l'Acadèmia. 

El reciclatge vers noves formes arquitectòniques.

L'Acadèmia feia vetllar pel compliment dels principis clàssics vigents, en la construcció d'edificis públics i noves esglésies. És així doncs, l'inici d'un periple de plànols, desaprovats i negatives per part del comissionat acadèmic, titllant les primeres formes de l'avantprojecte "de gust bàrbar i poc adequat".

Òbviament, fer net de ment a les apegades formes barroques locals, no era feina d'un dia. Era, sens dubte, una realitat típica i freqüent en aquells anys. Es promou un canvi de directiva, donant pas a Mateo de Medina, més vinculat amb l'estil de l'Acadèmia, com l'arquitecte principal encarregat del projecte principal. 

Una pugna més, entre els dos conceptes antagònics, la tradició i la modernitat, en aquest cas definit com a la clàssica. 

No deixava de ser una instrumentalització més, al servei d'un despotisme il.lustrat (ara absolutisme il.lustrat, per edulcorar-ho en la seva designació), part d'un reformisme borbònic, sistematitzat per la tabula rasa, per tal de fer net a les acaballes d'un rococó Europeu, estil xurrigueresc o riberesc a Espanya. La concepció clàssica era indiscutible i única. Un sistema heretat de la norma francesa, on cap edifici podia erigir sense la seva aprovació.

 

Interior Església

La portalada manté el llenguatge propi tardobarroc de la tradició local.

Els preceptes clàssics de l'Acadèmia oficial i les locals, feien la seva feina arribant a tot arreu. Aquelles formes recarregades xurrigueresques, més pròpies del segon quart de segle havien desaparegut gairebé, no obstant això, subsistien concepcions i reminiscències d'allò que va ser. És el cas de la portalada de l'església de Vacarisses. Tot i sotmesa als depuraments formals de l'ortodòxia, la resolució final és clarament tardobarroca. Tradició impossible d'abandonar totalment. El seu plantejament asimètric d'una única torre campanar de planta octogonal aixamfranada a les cantonades, les curvatures, les pilastres i les retropilastres, generadores de clarobscurs, el dinamísme dels arcs mixtilinis, les volutes, etc., formen part, tot i, com elements plàstics molt suavitzats, del repertori propi del barroc.

 

Detall portalada

És el valor d'aquest temps de transició històric i social, manifest en saber llegir-ho a la plàstica de l'art. L'Església ens parla d'això, d'aquest pas, d'aquesta realitat centralitzadora, molt diferent, ni millor, ni pitjor, però amb un important pes històric, escrit en aquesta portalada, del nostre poble. 

Escultura Sant Pere.

 ↬↫

(1)  Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarisses, entre 1704 i 1707 Barcelona, 1782) militar català i virrei del Perú. Família nobiliària borbònica.

(2) Àngel Manuel Hernández Cardona (Barcelona, 1948) és llicenciat en Ciències i doctor en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona. Fou professor ajudant de Botànica del Colegio Universitario de la Universidad de Málaga y professor adjunt de Botànica de la Universidad de Murcia. Obtingué el Certificat d’Aptitud Pedagògica a la Universitat de Barcelona. Guanyà per oposició una càtedra d’institut en Ciències Naturals i ha exercit la docència a Espanya, Colòmbia i Marroc. És titulat per la Universitat Autònoma de Barcelona en Recerca Històrica i Filològica Aplicada i en Recerca als Arxius Locals.

(3) Hernández Cardona, Àngel Manuel. "Un document sobre la construcció de l'església nova de Vacarisses". Vacarisses, Balcó de Montserratn nº 465,2007; pp. 36-38.

(4) Da Rocha Aranda, Óscar.  La construcció de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico. 

(5) Josep Sitjas. Manca informació. L'únic document on surt la seva signatura és al 1813, en un plànol de les fortificacions de Cardona (Barcelona), com a "Jose Sitjas. Maestro Mayor Interino".

(6) Eustaquio Mateo de Medina i Moreno, conogut com a Mateo de Medina (Jaén, 20 de setembre de 1741 - ibidem, 5 de setembre de 1813), escultor i entallador espanyol. 

 

Turó de Tres Creus - Mura

 

Turó de Tres Creus de Mura

929,70 m

Coordenades:   41° 39′ 00″ N, 1° 58′ 11″ E

 

Geodesic al Turó de la Pola o de Tres Creus

Un conglomerat de 930 m d'altitud, dins el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i dins del municipi de Mura al Bages. 

És conegut per la doble terminologia de Tres Creus o de la Pola, probablement per la proximitat a ambdós espais, el coll de Tres Creus (un veritable nus de camins a la carena de l'Obac) i el santuari luni-solar de la Pola (espai curiós del qual parlaré en un altre post). No obstant això, el fet de no tenir un nom propi o de ser un turó molt més modest que la Mola o el Montcau, i poc transitable, no el deixa sense protagonisme dins el conjunt d'espais destacats que formen el parc natural de Sant Llorenç. 

Un enclau d'excel·lents vistes a 360 º vers el massís de Montserrat, els Pirineus, el Montcau, la Mola, Castellsapera, etc.

Espectaculars panoràmiques les que podem contemplar en les diferents estacions de l'any, així com en diferents moments del dia.

 

Panoràmica des del turó de Tres Creus, gener 2023

 

Panoràmica de del turó. Vistes del Montcau i la Mola.

 

“La natura és tot el que veiem: el turó, la tarda, l'esquirol, l'eclipsi, la vespa. O millor dit, la natura és el paradís. La natura és tot el que sentim: el pardal bobolink, el mar, el tro, el grull. O millor dit, la natura és harmonia. La natura és tot el que sabem sense tenir la capacitat de dir-la, de manera que la nostra saviesa és imponent en comparació amb la seva senzillesa."

Emily Dickinson

(Amherst, Massachusetts, 1830-1886)

 

Cartografia

 

Fonts

Diba - Patrimoni  

https://cartotecadigital.icgc.cat

 

 

Escultura d'una dona de Montserrat Font - Vacarisses

 

Escultura d'una dona a Vacarisses

de Montserrat Font, 1986

 

 

Davant del Casal d'avis del poble i el centre d'atenció primaria, concretament al carrer Salvador Badia, trobem l'escultura figurativa d'una dona. 

De postura recolzada sobre una cama, mig asseguda, amb el cap sobre la mà dreta, pensativa, amb rostre i cabell lleugerament inclinat, trobem aquesta escultura de formes arrodonides i d'estil contemporani elevada sobre un pedestal quadrat.

 

Un univers femení condensat en un volum rodó, materialitzat en ciment i pintura blanca, una musa treballada des de la visió d'una dona. 

 

Tot i que moltes artistes del passat, de vegades, van mostrar en el tractament donat als temes recurrents en la història de l'art, una visió diferent de la dels artistes barons, durant el segle XX, i de forma paral·lela als canvis socials i polítics despuntats voltant els '70, les dones van adquirint un paper que ha anat incrementant la seva importància al món del treball i la realitat social, la qual s'ha reflectit en  un art, especialment, realitzat per dones.

 

 

 

Entre els temes que les artistes del passat, i del present, han desenvolupat de manera significativa, destaquen la reflexió sobre el propi cos. La reflexió sobre el cos femení i l'exhibició, de vegades desafiant o influenciat d'un art incòmode de mirar, constitueixen una forma d'oposició a l'arcaica concepció de la dona, vers els quadres recurrents dels homes. Dona com un cos nu i passiu que s'ofereix a la mirada masculina i com a representació de dona com a essència d'una bellesa tipificada, objectual, sensual, inclús matisada de sexualitat i sense individualitat. 

A partir dels anys '70 del s. XX, de la mà dels canvis socials, l'art va començar a qüestionar els pressupostos iconogràfics presents d'èpoques anteriors, tractant d'oferir alternatives des de la mateixa mà i pensament femení. L'objectiu de les noves imatges figuratives o conceptuals, intentava exalçar la diferència sexual i afirmar l'otredat de la dona, substituint les connotacions d'una dona objecte sempre present, per la d'una feminitat orgullosa del seu cos i de la seva ment. 

Obres de creació artística de dones, desvetllades d'unes experiències i vivències quotidianes diferents de les establertes per la cultura canònica patriarcal, amb una consciència del cos i de la subjectivitat que no han estat reflectides en els discursos artístics històrics convencionals i que obliguen als espectadors, a plantejar-se una visió de la dona tant en el passat com en el present i, amb sort, en el futur.

 

L'escultura anteriorment s'ubicava a una de les entrades del poble.

 

 

Font:

 

Diba 

Poema: Magdalena S. Blesa 

https://www.magdalenasanchezblesa.com/

 

Sant Feliuet de Terrassola - Santa Maria d'Oló

 

Sant Feliuet de Terrassola de Santa Maria d'Oló

“Tan pacífic ni tan pobre, no hi ha al món cap més indret”.

Màxima de Josep Maria Bellpuig i Vila, rector de la Parròquia de Sant Feliuet de Terrassola des del any 1943 al 1983.

 

Sant Feliuet amb cúmuls

    Quan l'Eva em va dir que em convidava a visitar la parròquia de Sant Feliuet, donat que era una de les darreres oportunitats que teníem, vaig volar!. De fet, l'Eva fa molts anys que se'n cuida d'aquesta casa i té una relació molt bonica d'amistat amb la Lourdes, la dona que ha viscut els darrers anys, així com una estreta relació amb aquesta construcció, donat que una gran entessa de tots els seus espais i misteris.

Vaig arribar i, tot i que ja havia vist algunes imatges per la web, vaig quedar descol·locada. Un, dos..., falta un absis!. Tenim una planta basilical de disseny clàssic amb la seva torre-campanar, però falta la tercera nau!.  Allà on hauria d'haver-hi la tercera nau, hi ha la casa pagès. Si aquests absis fossin iguals, hi hauria un criteri constructiu i una intencionalitat, però no és el cas. Tal com, sembla que falta una de les naus axials. Tot apunta al fet que en algun moment es va optar per  prescindre de la construcció d'aquesta tercera nau i es va quedar amb aquestes dues.

↫↬

M'agrada fer la gràcia que és una parròquia amb cert grau de discapacitat física, com si li manqués un braç a la figuració del cos de Crist subrogat a la planta de l'edifici.

↫↬

Si més no, és una construcció molt estranya. Paral·lel a la Catalunya Central, només hi ha Sant Ramon de Sobirana de Ferrans a Balsareny.

Però encara hi han més rareses. Per acabar d'amanir aquesta església, el seguit de transformacions i, en concret les més acusades fetes al s. XVIII, van canviar l'orientació habitual en aquest edifici. El presbiteri va ser reconstruït a ponent. No hi ha cap criteri que justifiqui aquesta acció.  

Donat que el més comú és escenificar el cos humà amb la sortida del Sol astre, m'explico si escau. El llevant és la simbologia del cap, mentre que ponent és la simbologia dels peus en una església d'aquest dogma. Si mirem en planta aquestes esglésies el cap vindria a ser en simbologia l'absis. Això no és matemàtic, donat que moltes reformes s'han fet tal com s'ha pogut i adaptacions de tota mena, però en aquest cas es va canviar voluntàriament l'estructura inicial o, diguem-ne, clàssica.

 

   Sant Feliuet abans de la reubicació dels absis.

 

 

Sant Feliuet antic

Amb tot i això, un seguit de reformes, força intervencionistes ha fet proposta per reconstruir els dos absis en la que consideràven posició inicial. Ara per ara, és difícil saber quina era l'obra original abans del seguit d'actuacions.

Veiem, doncs, un absis principal reconstruït, completament, al tradicional estil, arcs cecs, faixes llombardes i una absidiola també refeta completament (curiosament amb pedra portada d'una altra església), que segueix un esquema similar al gran. 

A tramuntana la torre-campanar devia ser afegida vers el s. XIII, molt austera i sense decoració. Sota aquest hi ha indicis d'un possible túnel que devia anar cap a la riera o un espai amb funció de primitiva presó (1).

Al costat del campanar, fora de l'església i tocant el nord, hi ha les restes d'un antic comunidor o conjurador. Segurament, com és tradicional, aixopluc obert a quatre vents, per les restes dels fonaments visibles. 

Devia de ser fascinant veure al rector comunir (és a dir, conjurar amb oracions o fórmules exorcitzadores) tempestes o calamitats, vers els quatre punts cardinals des d'aquell enclau elevat de vistes privilegiades.  

Ara hi posiciona una creu sobre una base pedra.

 

Creu amb base de pedra

 

També destacar els antics cementiris, un més proper al campanar i, possiblement el més antic i d'altre, proper, però no tocant el campanar.  Encara hi ha el seguit de lloses visibles, les quals formaven aquesta tipologia de tomba de cista. Els ossos s'han exhumat i s'ha fet un nou cementiri més lluny de l'edifici, visible des de la casa, però més apartat.

A ponent, la darrera ampliació va ser la de donar espai a una petita habitació per donar funció de sagristia, amb tots els complements necessaris per a l'ofici. I, seguint a l'interior, destacar la pica baptismal, de datació incerta, tanmateix refeta a acaballes finals del s. XX. També es conservar, tot sortint de la sagristia, una llosa que donava tomba a un rector, enterrat en 1840.

 

Llosa d'un rector de l'església

 

La história més antiga de Sant Feliuet remunta, per alguns historiadors, a l'època dels ibers, donat el seu enclau i certes restes trobades. La teoria apunta un primer santuari d'aquesta cultura. No obstant això, hi ha referències una mica més fiables d'època visigoda, quan ja existia una primitiva esglesiola, abandonada a partir del 826, en plena contingència musulmana per l'emir Abderraman II. Unes terres despoblades fins Guifré el Pilós. De cert..., no sabem la veritable història. 

El que sí que hi ha són, avui dia, en l'Arxiu Capitular de Vic amb datació del s. X, la menció del temple de Terrassola. És aquí que dona principi la vida documentada d'aquestes pedres. 

De les darreres i múltiples reformes, sota un dels absis, s'avala un possible temple primitiu, d'una única nau, amb capçalera carrada (quadrat) per fora i en forma de ferradura per dins. Posteriorment, s. XI, es van edificar les dues naus, consagrat pel bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà.

 

” L’any de l’encarnació del Senyor, 1093,… vingué el senyor Berenguer … a un lloc que en diuen Terrassola, i hi dedicà una església molt ben construïda en honor de sant Feliu i sant Joan, i li donà per cementiri una extensió al voltant de trenta passes, i li confirmà les primícies i els dons igual com els tenia fins al dia d’avui….i determinà els termes d’aquesta parròquia..”.

 

A acaballes del s. XII erigir una torre defensiva d'espilleres a  migdia, avui el Campanar, batejada amb el nom de Joana.

Cap al 1590, Sant Feliuet continuà amb les obres. Es construí una rectoria adossada a l'església, tot tapant el portal d'accés sud. S'obrí una entrada més avall amb uns graons per resoldre el desnivell.  Aquest edifici que refereixo, la rectoria, és al lloc on hauria d'haver-se construït el tercer absis, que mai es va fer.

Però seguim, en 1780 un incendi crema la rectoria. En la seva reconstrucció es decideix fer una ampliació a l'estil de casa de pagès. Tot apunta, al fet que en aquelles dates l'església també es reformada de manera radical. Els absis romànics són suprimits i l'altar de llevant salta a ponent. L'accés és ara al lloc de l'absis major i la façana queda totalment canviada, amb un portal i un rosetó sobre. Ha desaparegut el llenguatge romànic totalment.

L'altar queda substituït per un d'estil barroc, tendència de l'època, amb un retaule de Josep Giol de Centelles. Aquest, finalment durant la Guerra Civil es cremat.

Retaule cremat el 1936

El prebiteri després de la Guerra.

 

De les darreres restauracions de Sant Feliuet, anem voltants 1970, quan el rector Mn. Josep Maria Bellpuig es va trobar amb les arcades de l'antiga església, quan es va estrenar l'il·luminaria elèctrica en voler penjar un llum.

 

 

Així doncs, tornem a fer viatge d'absis, entre 1974 i 1977.  El major es recupera seguint el llenguatge del seu temps i es refà el menor amb pedres de l'absis (en ruïnes) de l'ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol. També s'arregla el primitiu portal romànic, tot eliminant una habitació que hi havia a sobre i de la qual encara hi ha el record d'una porta morta al pis superior.

Escolapi Judit i mossén Càrol amb l'absis restaurat.

 (1)  Mossèn Bellpuig en el seu llibret “Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola”.

 Fonts:

Bisbatvic 

Sant Feliuet