Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

El descobriment del món dels fòssils i els orígens geològics dels murs del Monestir de Sant Cugat

Per a moltes persones, l'interès per la història de la vida a la Terra comença durant la infància, sovint a través d’experiències escolars o culturals. En alguns casos, aquest descobriment ve de la mà de grans produccions cinematogràfiques com Jurassic Park, que van popularitzar el món dels dinosaures i la paleontologia. Tanmateix, allò que sovint sorprèn encara més és saber que molts fòssils, com les petxines i els caragols marins fossilitzats que trobem incrustats en pedres d'edificis antics, són molt anteriors als dinosaures.

Petxina mur Monestir

Un exemple destacat d'aquesta realitat el trobem en els murs del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Diversos dels seus carreus contenen restes fòssils de mol·luscs marins, visibles encara avui. Aquests fòssils formen part d’una roca sedimentària calcària anomenada lumaquel·la, composta principalment per fragments de petxines compactats. L’extracció d’aquesta pedra, segons diversos indicis, es realitzava a la pedrera de Campanyà, també situada a Sant Cugat, que va estar activa com a mínim fins al segle XIX.

Eres geològiques a gran escala

• Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.

 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.

 _____________________________________________________

 

L'ús de materials de construcció de proximitat era habitual a l’època medieval per motius evidents de logística i economia. El transport de materials pesants es feia amb mitjans rudimentaris, sovint de tracció animal, fet que afavoria l’aprofitament de recursos del mateix territori.

 

Context històric del Monestir de Sant Cugat

Els orígens documentats del Monestir de Sant Cugat es remunten al segle IX, tot i que la seva implantació es podria vincular a un assentament romà anterior conegut com a Castrum Octavianum, actiu possiblement des del segle IV. Aquest context d’ocupació romana tardana hauria afavorit la continuïtat d’activitat religiosa en època altmedieval, tot i la manca de fonts documentals d’aquest període, sovint anomenat “segles de la foscor” per la seva escassa visibilitat històrica al medivo.

Segons la tradició hagiogràfica, el monestir s’aixeca sobre el lloc del martiri de Sant Cugat (o Cucufat), un predicador cristià executat durant les persecucions romanes del segle III. Aquesta llegenda esdevé un element central en la identitat religiosa del cenobi, tot i que cal situar-la en el marc de les narratives devocionals pròpies de l’època.

Al llarg dels segles, el monestir visqué diverses fases constructives que reflecteixen l’evolució de l’arquitectura religiosa catalana. Des del preromànic fins al gòtic, passant pel romànic plenament desenvolupat, l’edifici incorporà elements nous al ritme de les necessitats litúrgiques, del finançament disponible i de les circumstàncies polítiques i militars del moment.

Un dels moments de màxim desenvolupament del conjunt va ser al segle X, malgrat episodis com la ràtzia d’Almansor (985), que provocà greus destruccions. La seva reconstrucció i consolidació posteriors són testimoni del pes creixent del monestir en l’àmbit religiós i econòmic de la comarca.

La construcció es va perllongar durant segles, i un dels darrers elements importants que es va completar va ser la torre del campanar, acabada ja ben entrat el segle XVIII.

 

Els murs i la seva funció defensiva

Com en altres monestirs medievals, el de Sant Cugat fou fortificat per raons defensives. En un context de lluites feudals, incursions militars i inestabilitat territorial, les comunitats religioses sovint es veieren obligades a protegir el seu espai. El recinte emmurallat del monestir respon, doncs, a una funció estratègica de defensa del conjunt monàstic i els seus béns.

Avui, passejant pel carrer de la Torre, encara es poden observar dues seccions diferenciades de muralla: una de més erosionada i primitiva, i una altra amb carreus més escairats. Ambdues presenten una característica comuna: l’ús sistemàtic de la lumaquel·la com a material de construcció.

Durant els segles XIV i XV, en un període de relativa estabilitat, però també de declivi de l'activitat religiosa del monestir, part de les muralles foren desmantellades i aprofitades com a material constructiu per a les cases que començaven a créixer al seu voltant. Aquest procés de desmuntatge, comú a molts conjunts religiosos, comportà la pèrdua parcial del traçat original.

Actualment, la majoria d’aquests habitatges han estat reformats o bé ja no es conserven, però el llegat fossilitzat d’origen marí continua present en els murs que romanen, oferint un testimoni silenciós de la llarga història natural i cultural del lloc.

 

Altres edificis construïts amb lumaquel·la a Catalunya. La pedra de proximitat

L’ús de la lumaquel·la com a material constructiu no es limita al conjunt del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta roca calcària, rica en restes fòssils marins, ha estat emprada en nombrosos edificis de Catalunya, especialment en zones on la seva extracció era possible de forma local i accessible.

Alguns exemples destacats d’arquitectura històrica que també conserven trams, murs o carreus formats amb lumaquel·la:

• Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera): Situat al cim del massís del mateix nom, aquest monestir romànic va aprofitar materials sedimentaris de l’entorn, entre ells, la lumaquel·la. L’explotació de pedreres properes permeté l’ús de roca local en un entorn de difícil accés.

• Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès: En reformes i ampliacions posteriors a l’etapa romànica, s’incorporaren blocs de lumaquel·la, molt probablement extreta de les rodalies entre Castellar i Sentmenat, on es documenta activitat extractiva.

• Muralles medievals de Sabadell i edificis del nucli històric: A Sabadell, diversos trams de muralla i construccions antigues fan ús de lumaquel·la en la seva fàbrica. Aquesta pedra es va obtenir de pedreres situades a prop de la riera de Sant Oleguer i altres sectors del terme.

• Edificis del Baix Llobregat i masies del Vallès: L’arquitectura vernacla i religiosa d’èpoques modernes (segles XVII-XIX) incorpora sovint carreus i pedres de lumaquel·la, especialment en masies, marges i construccions auxiliars. Aquest ús era habitual en àrees properes a les zones d’explotació com Campanyà, el turó de Can Fatjó dels Aurons o entorns similars.

• Altres conjunts patrimonials del Garraf i el Penedès: En algunes esglésies medievals i edificis monàstics, com Sant Sebastià dels Gorgs o Santa Maria de Castellet, s’hi observen elements de fàbrica amb roques bioclàstiques similars, emprades en combinació amb altres materials calcaris de la zona.

  

  Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera)

La presència d’aquest tipus de roca en edificacions històriques no sols respon a criteris constructius, sinó també a la disponibilitat del recurs i a la seva facilitat de treballar. En aquest sentit, la lumaquel·la constitueix un bon exemple de com el paisatge geològic condiciona i acompanya les formes materials del patrimoni.

 Fonts:

Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. (s.d.). Pedrera de Can Campanyà. Portal de patrimoni de Sant Cugat. 

Baulenas, J. (2003). El Monestir de Sant Cugat: Història, art i espiritualitat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Carreras, C., & Gutiérrez, A. (2004). Materials de construcció en època romana a Catalunya: producció i distribució. Universitat de Barcelona - Servei de Publicacions.

ICGC – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s.d.). Mapa geològic de Catalunya 1:25.000.  https://www.icgc.cat

Márquez, R. (1994). Lumaquelas y otros materiales constructivos con fósiles visibles en edificios históricos de Catalunya. Revista Española de Paleontología, 9(2), 251–260.

Morera, J., & Palet, J. M. (2009). Paisatge i societat a la Laietània interior entre l’antiguitat tardana i l’edat mitjana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Orriols, X. (2010). Arquitectura monàstica a Catalunya: del romànic al gòtic. Edicions 62.

Sánchez Real, J. (1957). Sant Cugat del Vallès: su monasterio y su historia. CSIC - Instituto Español de Historia Eclesiástica.