Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

El descobriment del món dels fòssils i els orígens geològics dels murs del Monestir de Sant Cugat

 

Hi ha descobriments que comencen durant la infància i que, sense que ens n’adonem, ens acaben acompanyant tota la vida. Per a moltes persones, el primer contacte amb el món dels fòssils arriba a l’escola, en una excursió o potser davant d’una pel·lícula com Jurassic Park, que va fer que tota una generació mirés els dinosaures amb una barreja de fascinació i incredulitat. Però amb els anys he descobert que, de vegades, no cal anar gaire lluny per trobar testimonis d’un passat molt més antic que qualsevol resta humana. Només cal mirar amb una mica d’atenció les pedres que tenim al davant.

Això és el que em va passar quan vaig començar a fixar-me en els carreus d’alguns edificis històrics. A primera vista, una pedra d’un mur medieval pot semblar simplement això, una pedra, però si ens hi acostem podem descobrir-hi petites formes que no són fruit de la mà de l’home. Són restes d’éssers vius que van existir fa milions d’anys, quan el paisatge que coneixem avui era completament diferent. Petxines, fragments de mol·luscs i altres organismes marins poden quedar atrapats dins la roca i arribar fins a nosaltres convertits, molts milions d’anys després, en part d’una església, una muralla o un monestir.

Petxina mur Monestir

 

Un dels llocs on podem observar aquest fenomen és el Monestir de Sant Cugat del Vallès. En alguns dels seus murs encara es poden veure restes de mol·luscs marins fossilitzats. La roca que els conserva és una lumaquel·la, una roca sedimentària calcària formada en gran part per fragments de petxines i altres restes d’organismes marins que, amb el pas del temps, es van acumular, compactar i convertir en pedra.

Quan penso en això, em resulta inevitable imaginar el llarg viatge que han fet aquests fragments. Abans de formar part d’un mur medieval, havien estat vida. Havien format part d’un mar antic que ja no existeix, d’un paisatge que no s’assembla gens al que avui podem contemplar des dels carrers de Sant Cugat. Després, durant milions d’anys, aquella matèria orgànica es va anar transformant fins a convertir-se en roca. Molt més tard, els humans la van extreure d’una pedrera, la van tallar i la van transportar fins al lloc on havia de formar part d’un edifici. I així, sense que ningú ho hagués previst, la història d’un mar antic va acabar incorporada a la història d’un monestir.

Eres geològiques a gran escala

• Segons diversos indicis, part d’aquesta pedra podria procedir de la pedrera de Campanyà, situada també al terme de Sant Cugat i activa, com a mínim, fins al segle XIX. La seva localització aproximada és al carrer de Campanyà, a les coordenades 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E. No deixa de ser curiós pensar que el mateix territori que durant milions d’anys havia format i conservat aquells sediments marins acabaria proporcionant la pedra amb què els habitants d’èpoques posteriors construirien els seus edificis. 

  Aquesta relació entre el territori i l’arquitectura és molt més important del que sovint pensem. Durant l’edat mitjana, transportar grans quantitats de pedra era una feina lenta i costosa. No existien els mitjans de transport actuals i moure materials pesants depenia sobretot de la força animal i humana. Per això, sempre que era possible, s’aprofitaven els recursos que hi havia a prop. La geologia d’un lloc acabava condicionant, d’una manera molt directa, la seva arquitectura.

 

 

I és aquí on la història del Monestir de Sant Cugat es torna especialment interessant, perquè les seves pedres ens permeten acostar-nos al passat des de diferents escales de temps. Els orígens documentats del monestir es remunten al segle IX, tot i que el conjunt podria estar relacionat amb un assentament romà anterior conegut com a Castrum Octavianum. La tradició cristiana situa també en aquest indret el martiri de Sant Cugat, un predicador cristià que hauria estat executat durant les persecucions romanes. Com passa sovint amb els primers segles del cristianisme, història, tradició i llegenda es barregen, i cal llegir-les amb prudència, però formen part de la memòria que durant segles ha donat sentit a aquest espai.

El monestir va anar canviant amb el temps. El conjunt que avui contemplem és el resultat de moltes generacions, de diferents moments constructius i de les circumstàncies polítiques, econòmiques i religioses de cada època. El preromànic, el romànic i el gòtic hi van deixar la seva empremta, mentre que les necessitats de la comunitat i els recursos disponibles anaven transformant l’edifici. També va patir moments de destrucció, com la ràtzia d’Almansor de l’any 985, després de la qual va ser necessari reconstruir i consolidar bona part del conjunt. La construcció es va prolongar durant segles i alguns dels seus elements, com el campanar, no es van acabar fins molt més tard, ja entrat el segle XVIII.

 

 

 

Les muralles formen part d’aquesta mateixa història. Com molts altres monestirs medievals, el de Sant Cugat disposava d’un recinte fortificat que permetia protegir la comunitat i els seus béns en un context de conflictes feudals i inestabilitat. Avui encara podem observar alguns trams d’aquest antic recinte, i és precisament quan ens hi acostem que la història natural de la pedra torna a aparèixer. Entre els carreus hi trobem de nou la lumaquel·la, amb aquells petits fòssils marins que han sobreviscut al pas dels milions d’anys i que ara formen part d’una construcció humana.

Les muralles, però, tampoc no han arribat intactes fins als nostres dies. Amb el pas dels segles, alguns trams van ser desmantellats i les seves pedres van ser reutilitzades en altres construccions. És una cosa que ha passat moltes vegades al llarg de la història: una pedra no necessàriament mor quan desapareix l’edifici per al qual havia estat tallada. Pot passar d’una muralla a una casa, d’una església a un altre edifici, i continuar formant part del paisatge mentre canvia la seva funció.

 

 

Aquesta manera d’aprofitar els materials explica també per què la lumaquel·la apareix en altres construccions històriques de Catalunya. El seu ús es relaciona amb la disponibilitat local d’aquesta roca i amb la facilitat d’obtenir-la i treballar-la. En diferents indrets del Vallès i d’altres territoris catalans podem trobar-la en edificis religiosos, masies, murs i altres construccions. El Monestir de Sant Llorenç del Munt, algunes construccions de Castellar del Vallès o diversos edificis antics de Sabadell formen part d’aquest paisatge construït amb materials que provenien del mateix territori.

I potser és això el que més m’interessa de mirar les pedres d’aquesta manera. Quan estudiem un edifici històric, acostumem a preguntar-nos qui el va construir, quan es va fer, quin estil arquitectònic té o quina funció va tenir. Són preguntes necessàries, però hi ha una altra pregunta que de vegades oblidem: d’on va sortir la pedra?

Perquè aquesta pregunta ens porta molt més lluny del que sembla. Ens porta a les pedreres, als paisatges antics, a la geologia i fins i tot als mars que van existir molt abans que els primers humans trepitgessin aquest territori. Ens recorda que el patrimoni no és només una creació humana, sinó també el resultat d’una relació molt profunda entre les persones i el lloc on viuen.

 

  

Quan passegem davant d’un mur medieval i veiem un petit fòssil incrustat en un carreu, podem pensar que allò és només una curiositat. Però, en realitat, tenim davant nostre una història immensament més antiga que el mateix monestir. Aquella petxina va viure, va morir, es va convertir en sediment, el sediment es va transformar en roca, la roca va ser extreta d’una pedrera i, molts milions d’anys després, algú la va convertir en un tros de mur.

Per això m’agrada pensar que les pedres tenen memòria. No només perquè conserven les marques dels qui les van treballar, sinó perquè també guarden la memòria del paisatge que les va veure néixer. I potser mirar el patrimoni és, en el fons, aprendre a escoltar aquestes memòries superposades: la del mar que ja no hi és, la de la terra que el va substituir, la de les persones que van extreure la pedra i la dels qui, segles després, van construir amb ella.

Així, quan mirem els murs del Monestir de Sant Cugat, ja no veiem només un edifici medieval. Veiem un tros de territori convertit en arquitectura i, dins d’aquesta arquitectura, una petita finestra oberta a un món que existia molt abans que nosaltres.

Perquè de vegades, per entendre la història d’un lloc, només cal acostar-se a una pedra i mirar-la amb prou atenció.

 

També et pot interessar: 

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

Cul de la Portadora de Vacarisses: història paisatge i jaciment ibèric 

L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat

 Si vols seguir exploranto...

Un camí de pedra sota Montserrat

Sant Salvador de les Espases: l'ermita que vigila Montserrat des de fa més de mil anys

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

 

 

Bibliografia i fonts:

Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Pedrera de Can Campanyà. Portal de patrimoni de Sant Cugat. 

Baulenas, J. (2003). El Monestir de Sant Cugat: Història, art i espiritualitat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Carreras, C., & Gutiérrez, A. (2004). Materials de construcció en època romana a Catalunya: producció i distribució. Universitat de Barcelona - Servei de Publicacions.

ICGC – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s.d.). Mapa geològic de Catalunya 1:25.000.  

Márquez, R. (1994). Lumaquelas y otros materiales constructivos con fósiles visibles en edificios históricos de Catalunya. Revista Española de Paleontología, 9(2), 251–260.

Morera, J., & Palet, J. M. (2009). Paisatge i societat a la Laietània interior entre l’antiguitat tardana i l’edat mitjana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Orriols, X. (2010). Arquitectura monàstica a Catalunya: del romànic al gòtic. Edicions 62.

Sánchez Real, J. (1957). Sant Cugat del Vallès: su monasterio y su historia. CSIC - Instituto Español de Historia Eclesiástica.

•