Agulla del Gegant Encantat - Montserrat

El Gegant Encantat de la muntanya de Montserrat

 

Cada vegada veig més clar, que a la muntanya de Montserrat deuen haver-hi més espècies del bestiari català, que animalons a l'Arca de Noè en el seu temps.

En el cas de la Montserrat, en estat petri, però, en certa manera, allà hi són tots ficats. Un poti-poti de "besti-petri-catalanus" ben complet a dojo.

 

Font: Todo colección Imatge dels anys 40

Així doncs, vet aquí una vegada, quan els ocels tenien dents, que a la muntanya de Montserrat vivia un gegant. Un gegant tracalet amb pocs amics, per no dir cap. Enemistat amb els vilatans propers, amb les bruixes de poc pentinar i , fins i tot , amb el Déu omnipotent del seu temps. 

Tan mala baba devia tenir, el nostre gegant, que les pobres bruixes fins als nassos de les seves tocades de pebrots, li van fer un encanteri. 

Un dia, mentre vigilava el seu ramat, un jove vailet, va escoltar el suau murmuri de dos esquirols (i jo afegiria que de color verd, per acabar d'amanir les faules) Però, la història diu que eren dos esquirols i així ho deixem. 

Aquests animalons, comentaven el malefici recaigut al gegant, per part de les bruixes: 

_________________________________________________ 

El gegant estava encantat i condemnat a no veure mai el Sol. Si, el gran astre, feia la seva presència a ulls del gegant, aquest quedaria de pètria testa.

_________________________________________________ 

Ara, el jove, entenia els hàbits noctàmbuls del gegant. Aquest sempre sortia al cap vespre, a l'hora que surt el gripau de les tres potes, destrossava conreus i es menjava els ramats.

El jove pastor va córrer a explicar el descobriment i, va ser que, li van parar un bon parany entre tots els del poble.

Aprofitant que el gegant no podia sortir de dia, els vilatans van anar a buscar el ramat del gegant i se l'emportaren.  Un cop al sac i ben lligat, van anar escampant aquests pels diferents pobles; un xai a Monistrol, una ovella a Collbató, l'altre a Olesa, una vaca a Vacarisses, i xau-xau , que el van dispersar fins més amunt de Martorell.

Quan va arribar la nit, el gegant amb una gana que alça va sortir del seu cau i amb tanta pena que només va trobar ganyips per menjar.  Enfadat i amb gana, s'anava allunyant cada vegada més, fins que trobà, al cap de dues hores, la primera manduca a Monistrol.  La fam feia la seva i va continuar la recerca. Tot devorant les ovelles i bestia que, dispers, anava trobant. A tocar el Pont del Diable s'adonà de la seva ximpleria i tornar a corre-cuita cap al seu cau. Però anava massa panxut i les cames li feien figa. L'albada va fer llum i li il·luminà el cap, tot just, en el moment que enfilava la muntanya. El gegant restà immòbil i es convertí en roca.

És de bona font, el saber, que aquest encanteri té un cicle que va de 100 en 100 anys. En entrar el nou segle, sembla ser, que encara s'escolta la veu del gegant demanant a Déu que, si us plau, desfaci l'encanteri, amb aquestes paraules:

- Senyor, la humanitat ha progressat; ¿em podeu desfer la maledicció?.

I la seva resposta, contundent i voladora per tot l'eco de la muntanya.

- No! 

Imatge: L. Carpio

Font:
Llegendes de Montserrat 
Imatge: Todocoleccion