Les petjades de la prehistòria: caminant sense sabates
Quan pensem en la prehistòria, ens venen al cap eines de pedra, coves i foc. Però... com caminaven aquelles dones i aquells homes que fa milers d’anys recorrien els turons i fondalades del que avui anomenem Vacarisses? La resposta més probable és que anessin descalços. El concepte de sabata tal com l’entenem avui no existia, però això no vol dir que fossin incauts: tenien peus resistents, formats per trepitjar un món feréstec amb sensibilitat i consciència.
 |
| Oculats de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages |
El peu com a eina per viure
Caminar era sobreviure. Aquells peus nus trepitjaven senders que avui només intuïm: travessaven rieres, pujaven carenes, s’amagaven sota les balmes. El territori era casa seva. Gràcies als peus, seguien rastres, descobrien fonts, caçaven i recollien fruits. El cos humà, encara sense sabates, era una eina precisa, adaptada al paisatge.
Només molt més endavant, en èpoques com el Neolític, aparegueren rudiments de calçat: peces senzilles de cuir, fibres trenades, proteccions de pell. Probablement es feien servir en situacions concretes o per protegir infants i persones grans. Però la norma seguia essent caminar descalç, sobre la terra que els sostenia i els nodria
Vacarisses prehistòrica: un territori habitat des de fa mil·lennis
La zona que avui coneixem com Vacarisses no és aliena a aquesta història profunda. El seu entorn abrupte, ric en fonts, coves i boscos, va ser lloc d’assentament i pas per comunitats prehistòriques des del Paleolític fins a l’Edat del Bronze.
Els vestigis arqueològics, encara escassos però significatius, ens indiquen que aqueste terres van ser ocupades i travessades durant mil·lennis:
- A les Brucades, Sant Fruitós del Bages, es van decobrir, el 2016, pintures rupestres en una balma natural. Pintures que daten de fa aproximadament 5.000 anys, situant-se entre el final del Neolític i l’inici de l’Edat del Bronze.
 |
| Balma de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages |
-
A Puig Madrona i al seu entorn, s’han documentat materials lítics que evidencien la presència humana durant el Paleolític i el Neolític.
-
A la Font del Ferro, al límit amb Terrassa, s’han trobat restes que podrien estar vinculades a comunitats del Neolític mitjà, relacionades amb la metal·lúrgia primitiva.
-
A Puigventós, i també en coves i balmes de la serra de l’Obac, s’han documentat restes que evidencien la utilització d’aquests espais com a refugis temporals o rituals.
-
Icnites (petjades fòssils) trobades a la zona del Puig Cendrós, tot i que corresponents a períodes molt anteriors (Triàsic), ens recorden que el territori que trepitgem conté capes i capes de memòria geològica i humana.
Tot això configura un paisatge arqueològic viu, encara poc estudiat, però amb gran potencial.
El gran llegat de la prehistòria
La prehistòria és l’etapa més llarga de la nostra història: milers d’anys de vida humana abans de l’escriptura, dels imperis i de les catedrals. És la base del que som. D’ella en vam heretar:
-
El foc com a tecnologia fonamental
-
L’organització comunitària basada en l’ajuda mútua
-
L’observació del territori i del cel com a eines de supervivència
-
Els primers rituals i formes de relació amb la mort, la natura i els cicles del temps
Caminar sense sabates era una forma de viure, però també de conèixer. I avui, quan sortim a fer una excursió pels camins de Vacarisses, potser no som tan lluny d’aquelles primeres petjades.
Descobrim la prehistòria pas a pas
El repte d’avui és posar en valor aquest patrimoni silenciós. La prehistòria no deixa castells ni documents, però sí empremtes al territori. Conèixer-les, difondre-les i protegir-les forma part de la nostra responsabilitat com a comunitat.
Cada pedra treballada, cada topònim antic, cada cova, ens parla d’un món anterior al nostre. I si afinem l’oïda, encara hi podem sentir el so de peus descalços travessant la brolla.
Topònims com Els Caus, La Coma, la Font del Ferro o la Roca del Corb tenen un origen medieval, però moltes vegades designen llocs d’importància molt anterior. Són noms que han sobreviscut perquè assenyalen fonts d’aigua, coves, camins i formacions naturals que ja eren rellevants per a les primeres comunitats humanes.
Aquests noms no són només paraules al mapa: són memòria oral fossilitzada en el paisatge. Parlen d’aigua i refugi, de camins antics, de paisatges que van acollir vides fa mil·lennis. Ens recorden que el territori que trepitgem avui ja era habitat, estimat i recorregut per altres éssers humans, molt abans que la història s’escrivís.
Saber llegir aquests noms és escoltar el passat. I en fer-ho, recuperem una part del nostre origen compartit.
Fonts d'inspiració
No hay comentarios:
Publicar un comentario