El canvi d’ubicació del cementiri de Vacarisses

Traça d’un cementiri desaparegut: història i vestigis al centre històric de Vacarisses

 

Imatge del dintel de la porta del pati. 2019

Pocs indrets poden presumir d’un passat tan discretament present com el nucli antic de Vacarisses. Allà on fins fa poc s’aixecaven taules de restaurant i converses a la fresca, reposaren durant segles els difunts del poble. El que avui coneixem com el restaurant El Cingle —actualment tancat— i, concretament, el seu pati, ocupà l’espai de l’antic cementiri parroquial, actiu fins ben entrat el segle XIX.

Durant molt de temps, el cementiri s’ubicava al costat mateix de l’església de Sant Pere i Sant Fèlix, com era habitual en molts nuclis rurals catalans. L’enterrament a tocar del temple simbolitzava la continuïtat entre la vida i la mort, entre el món terrenal i l’etern. Però a mesura que el poble creixia i les necessitats d’higiene esdevenien prioritàries, la presència de les tombes al bell mig del nucli urbà començà a resultar incòmoda.

A finals del segle XIX, es va prendre la decisió de traslladar el cementiri fora del poble, seguint les noves normatives sanitàries impulsades per les autoritats civils i eclesiàstiques. El nou cementiri es va construir als afores, en un indret més tranquil i ventilat, segons les recomanacions de l’època. Les restes funeràries van ser traslladades i el recinte antic va quedar desmantellat, deixant pas a un nou ús que transformaria completament el paisatge i la memòria del lloc.

 

Font: Blog Tribuna del Berguedà

 

Maqueta realitzada per Sebastià Codina Padrós. Figuració com debia ser el cementiri vell.

 

Amb els anys, aquell solar que havia acollit tantes històries de dol i de record fou integrat a l’antic Hostal del Cingle, que més endavant es convertiria en el restaurant que coneixem avui. Si bé no en queda cap rastre visible, hi ha un detall curiós, al dintell d’una de les portes del local, la que dona al carrer de l'Església, s’hi poden veure incrustats uns ossos, que semblen restes d’un crani humà. Un possible record mut de la funció original d’aquell espai. Element, que, si pares atenció, causa tanta fascinació com respecte. 

 

Estat actual carrer de l'Església, 2025

 

Una possible explicació

Una de les hipòtesis és que aquestes restes podrien haver aparegut durant les obres de reforma de l’edifici, en el moment de transformar-lo en hostal i, posteriorment, en restaurant. És probable que la terra o els materials procedents del mateix cementiri es reutilitzessin per facilitar la construcció, un fet que, abans de l’existència de normatives patrimonials i arqueològiques estrictes, era força comú en moltes poblacions. Aquesta reutilització involuntària podria haver fet emergir restes humanes que, per desconeixement o indolència, es van integrar com a part de l’edifici mateix, deixant un rastre inquietant i silenciós del seu passat funerari.

 

Un llegat discret però valuós

Aquest episodi forma part de la memòria històrica local i convida a reflexionar sobre com evolucionen els usos dels espais al llarg del temps. Lluny de causar alarma, ens ajuda a entendre millor el passat del nostre entorn i el valor del patrimoni immaterial i arquitectònic. Preservar aquests testimonis, encara que ja no siguin visibles, forma part de la tasca col·lectiva de recordar amb respecte i divulgar amb rigor.

Amb una mirada patrimonial i històrica, aquest petit fragment del passat de Vacarisses esdevé una oportunitat per conèixer millor la relació entre els espais, els costums i les transformacions socials que configuren els nostres pobles.

 

Fonts documentals i generals:

Ajuntament de Vacarisses. (s.f.). Història i patrimoni local.

Ferrer Alòs, L. (1999). Vida i mort a la Catalunya moderna. Edicions 62.

Gisbert, J. (2003). Els cementiris catalans: història, art i simbologia funerària. Angle Editorial.

Fonts orals i d’observació

Testimoni oral de veïns de Vacarisses. (Comunicació personal, any 2019).

Observació directa de l’espai del restaurant El Cingle i l’entorn de la plaça major de Vacarisses. Realitzada per l'autora, 2019.