La Torrota de Vacarisses

 La Torrota de Vacarisses: una sentinella medieval

 

Alçat damunt d’un turó amb vistes espectaculars al massís de Montserrat, trobem un dels testimonis més antics del passat medieval del Vallès Occidental: la Torrota de Vacarisses. Aquesta torre de guaita, solitària i majestuosa, ens parla d’una època en què la vigilància del territori era essencial per a la seguretat i la comunicació.

 

Torrota de Vacarisses

Construïda entre els segles X i XI, la Torrota formava part d’un sistema defensiu que complementava la xarxa de castells i torres de guaita del territori. Amb una planta circular de 5,25 metres de diàmetre exterior i murs de més d’un metre de gruix, aquesta estructura robusta servia per controlar els moviments en el territori i transmetre senyals òptics en cas d’amenaça.

 

Sentinella medieval

 

L’accés original es trobava a uns set metres d’alçada, al segon pis, fet que oferia una protecció extra en cas d’atac. Avui encara es pot veure aquesta porta elevada, un detall que ens parla de l’enginy de les construccions militars medievals.

Encara que no existeix documentació medieval directa sobre la Torrota, molts estudiosos apunten que podria haver estat el primer emplaçament del castell de Vacarisses, esmentat en textos dels segles X i XI. Més endavant, el castell es va traslladar a l’emplaçament actual, al costat de l’església parroquial, però la Torrota va continuar com a punt d’observació privilegiat. 

 

La Torrota de Vacarisses i l’origen dels castells a la Marca Hispànica 

La Torrota de Vacarisses només s’entén dins del marc de la Marca Hispànica, creada pels carolingis com a frontera defensiva davant Al-Àndalus. Aquesta no era un estat unificat, sinó un conjunt de comtats independents —Barcelona, Girona, Osona, Urgell, Cerdanya, Pallars, Ribagorça, Rosselló i Empúries— disposats estratègicament per protegir els límits de l’Imperi Carolingi.

La frontera amb els musulmans no es dibuixava amb línies rectes, sinó amb rius, muntanyes i valls que servien de defenses naturals. El Llobregat, el Cardener i el Segre eren les principals línies defensives: ajudaven a controlar passos muntanyosos, valls i la Segarra, i es convertien en els punts clau on més endavant es construirien castells i torres de guaita com la Torrota.

Però abans que arribessin els senyors feudals, els veritables protagonistes de la frontera eren els camperols. Vivien dispersos, cultivaven terres ermes i s’enfrontaven a la realitat hostil del territori amb coratge i enginy. La seva necessitat de defensar-se els va portar a construir les primeres torres de guaita: senzilles, robustes i funcionals, col·locades en punts elevats per vigilar l’entorn i transmetre senyals davant del perill. Aquelles torres eren molt més que defenses: eren el reflex de la valentia, de la capacitat d’adaptació i de la iniciativa d’un poble que volia sobreviure.

Amb l’arribada dels senyors feudals i la consolidació de la feudalització, aquelles torres primitives van créixer i es van transformar en castells complexos, amb funcions defensives, administratives i residencials. Nobles i clergues veien en aquestes construccions una manera de consolidar el seu poder, ocupar territori i controlar els pagesos. Però sense l’esforç inicial dels camperols, molts d’aquests castells no haurien existit. Els camperols van ser, de fet, els primers arquitectes i guardians de la frontera catalana, deixant un llegat visible avui en construccions com la Torrota.

Durant els segles IX i X, la fortificació del territori va evolucionar ràpidament: les torres de fusta es van convertir en torres de pedra, més estables i resistents, i les formes quadrades van donar pas a torres circulars, més eficients defensivament i millor adaptades a la vigilància del territori. Paral·lelament, els castells residencials esdevenien centres d’administració i guarnicions permanents, nodrint i organitzant les primeres comunitats.

Així, els castells i torres no eren només defenses, sinó eixos que configuraven el paisatge i la societat rural: generaven pobles al seu voltant, estructuraven les terres i transmetien coneixement i cultura. Els camperols s’hi establien per protegir-se i alhora servir al senyor feudal, creant un vincle indissoluble entre territori, defensa i economia.

Les tipologies desenvolupades a Catalunya, com les torres circulars i els castells amb pati, van influir posteriorment en els castells senyorials francesos i anglesos dels segles XII al XV, demostrant que l’evolució de l’arquitectura militar catalana no només responia a la necessitat immediata de defensa, sinó que també va marcar tendències a nivell europeu (1). 

A la segona meitat del segle XI, la consolidació cristiana i l’ampliació del poder feudal van permetre superar les defenses musulmanes: zones com la Segarra, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona van ser conquerides, mentre es creava un sistema de feus al voltant dels castells. Al segle XII, amb el creixement del casal de Barcelona i la conquesta de punts clau com Balaguer, Tarragona, Tortosa i Lleida, s’acabà l’expulsió dels musulmans cap al sud i es configurà la Catalunya Nova, completant la frontera medieval catalana.

 

 

Torrota de Vacarisses

 

Després de segles de silenci, la Torrota va ser objecte d’una restauració l’any 1999, que va permetre recuperar-ne elements originals i preservar-la com a bé patrimonial. Es va retirar una obertura moderna feta a la base i es va posar en valor l’accés original, restaurant-ne la dignitat arquitectònica i històrica.

 

Accés original

 

Avui, la Torrota és visitada per senderistes, famílies i amants del patrimoni que volen descobrir un racó carregat d’història, envoltat d’un paisatge natural d’alt valor ecològic.

 

Un mirador del passat... i del present

Des dels cims, els castells catalans altmedievals no eren només murs i torres: eren la combinació perfecta entre defensa, poder i vida quotidiana. La seva forma responia tant a la necessitat de protegir-se com a l’organització social i territorial; estaven vinculats a esglésies, termes i altres punts clau del paisatge, i acollien la residència del senyor feudal. La influència de la cultura islàmica encara és un camp per descobrir: cal combinar documents i excavacions per entendre-la del tot i replantejar la idea que aquests castells només eren obra dels senyors feudals. Avui, des dels seus murs, encara podem sentir aquell passat viu: les vistes s’estenen de la serra de l’Obac fins a Montserrat i, quan el dia és clar, fins als Pirineus. I com tota bona història, la llegenda del túnel secret que connectava la torre amb el castell ens recorda que aquests espais continuen amagant misteris i màgia.

 

 

Consell Comarcal del Vallès Occidental. (s. f.). La Torrota de Vacarisses. Visitvalles.com. 

Diputació de Barcelona. (s. f.). La Torrota. Patrimoni Cultural.

Enciclopèdia Catalana. (s. f.). La Torrota de Vacarisses. Catalunya Romànica. 

Catalunya Medieval. (s. f.). Torrota de Vacarisses (Vallès Occidental). CatalunyaMedieval.es.

MonTerrassa. (2023, 3 març). La Torrota de Vacarisses, un dels millors balcons de la comarca. 

 

(1) A França, durant el regnat de Felip II (Filip August, 1180-1223), torres circulars com la Tour Jeanne d’Arc (1204) van mostrar major resistència i visibilitat, seguint models similars als de Cardona o Bellver. A Anglaterra, Eduard I (1272-1307) va impulsar castells concèntrics amb torres rodones, com Harlech (1283-1295) i Caernarfon (1283-1330), demostrant la influència de les fortificacions europees, incloses les de la Marca Hispànica. Altres exemples inclouen el Château de Coupiac (segle XV) i el Château de Castagnac (segle XIV), amb torres rodones a les cantonades, que reflecteixen la transició de l’arquitectura medieval cap a formes més avançades defensivament.