La portalada tardobarroca de l'Església de Vacarisses
La nova dinastia dels Borbons, s. XVIII, definiria i marcaria molts aspectes culturals, artístics, socials, polítics, etc., sempre entroncats amb les mateixes tradicions locals de cada territori.
Aquest és el cas de l'església de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, la qual parteix i ocupa l'espai d'una primerenca romànica, amb datació del s. XI. L'actual, bastida durant el s.XVIII, dins de la tradició tardobarroca i neoclàssica, evidenciava les tensions estilístiques del moment amb una nova manifestació plàstica, manifesta d'una realitat històrica i evidenciada en el canvi del llenguatge arquitectònic, predominant fins el moment.
El cansament, l'avorriment i una reacció contra l'excés decoratiu de l'arquitectura barroca, pròpia del món rural, quedava filtrat dins del marc de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Els il.lustrats estaven ferventment convençuts que la transformació de l'art i l'arquitectura, reformaria la societat, que respirar un llenguatge clàssic en els espais de la vida, conformava els nous valors universals de la raó, l'ordre i l'harmonia.
 |
| Porta principal església |
El requeriment d'un nou temple.
S'estima, en diverses fonts, com a mecenes de la construcció actual a l'Amat (1), no obstant això, segons documentació aportada pel catedràtic emèrit, senyor Àngel Manuel Hernández i Cardona (2) , les gestions per la nova edificació parroquial iniciaren l'agost de 1790. Aquesta quadratura temporal, aporta uns nous promotors, en aquest cas, a l'hisendat local Jaume Ubach i una comitiva anomenada per l'Ajuntament de Vacarisses. Així com, a Pere Vivet, el mossen de Vacarisses, qui sol.licitava permís, en el seu cas, al bisbat de Vic.
Fonts documentals de Hernández i Cardona (3) mostren una carta enviada a Carles IV (1748 - 1819), dit el caçador, sol.licitant permís i finançament, per la construcció d'un nou temple que esmenés l'estàs ruïnós de l'actual i donés espai als, cada cop, més nombrosos fidels.
La documentació aportada fins el moment, pel catedràtic, queda complimentada amb els valuosos document descoberts a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid, pel doctor en Història de l'Art, Óscar da Rocha Aranda (4).
En aquests expedients, es relata un seguit minuciós de dades (pagaments, memorials, instàncies, informes, planols originals, etc.), així com s'extreu el nom de l'arquitecte dels traçats a Josep Sitjas (5) , arquitecte local, autor del projecte i de tots els aspectes tècnics i, a l'acadèmic, Mateo de Medina (6) , autor del projecte alternatiu, segons els principis neoclàssics de la Comissió d'Arquitectura de l'Acadèmia.
El reciclatge vers noves formes arquitectòniques.
L'Acadèmia feia vetllar pel compliment dels principis clàssics vigents, en la construcció d'edificis públics i noves esglésies. És així doncs, l'inici d'un periple de plànols, desaprovats i negatives per part del comissionat acadèmic, titllant les primeres formes de l'avantprojecte "de gust bàrbar i poc adequat".
Òbviament, fer net de ment a les apegades formes barroques locals, no era feina d'un dia. Era, sens dubte, una realitat típica i freqüent en aquells anys. Es promou un canvi de directiva, donant pas a Mateo de Medina, més vinculat amb l'estil de l'Acadèmia, com l'arquitecte principal encarregat del projecte principal.
Una pugna més, entre els dos conceptes antagònics, la tradició i la modernitat, en aquest cas definit com a la clàssica.
No deixava de ser una instrumentalització més, al servei d'un despotisme il.lustrat (ara absolutisme il.lustrat, per edulcorar-ho en la seva designació), part d'un reformisme borbònic, sistematitzat per la tabula rasa, per tal de fer net a les acaballes d'un rococó Europeu, estil xurrigueresc o riberesc a Espanya. La concepció clàssica era indiscutible i única. Un sistema heretat de la norma francesa, on cap edifici podia erigir sense la seva aprovació.
 |
| Interior Església |
La portalada manté el llenguatge propi tardobarroc de la tradició local.
Els preceptes clàssics de l'Acadèmia oficial i les locals, feien la seva feina arribant a tot arreu. Aquelles formes recarregades xurrigueresques, més pròpies del segon quart de segle havien desaparegut gairebé, no obstant això, subsistien concepcions i reminiscències d'allò que va ser. És el cas de la portalada de l'església de Vacarisses. Tot i sotmesa als depuraments formals de l'ortodòxia, la resolució final és clarament tardobarroca. Tradició impossible d'abandonar totalment. El seu plantejament asimètric d'una única torre campanar de planta octogonal aixamfranada a les cantonades, les curvatures, les pilastres i les retropilastres, generadores de clarobscurs, el dinamísme dels arcs mixtilinis, les volutes, etc., formen part, tot i, com elements plàstics molt suavitzats, del repertori propi del barroc.
 |
| Detall portalada |
És el valor d'aquest temps de transició històric i social, manifest en saber llegir-ho a la plàstica de l'art. L'Església ens parla d'això, d'aquest pas, d'aquesta realitat centralitzadora, molt diferent, ni millor, ni pitjor, però amb un important pes històric, escrit en aquesta portalada, del nostre poble.
 |
| Escultura Sant Pere. |
(1) Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarisses, entre 1704 i 1707 Barcelona, 1782) militar català i virrei del Perú. Família nobiliària borbònica.
(2) Àngel Manuel Hernández Cardona (Barcelona, 1948) és llicenciat en Ciències i doctor en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona. Fou professor ajudant de Botànica del Colegio Universitario de la Universidad de Málaga y professor adjunt de Botànica de la Universidad de Murcia. Obtingué el Certificat d’Aptitud Pedagògica a la Universitat de Barcelona. Guanyà per oposició una càtedra d’institut en Ciències Naturals i ha exercit la docència a Espanya, Colòmbia i Marroc. És titulat per la Universitat Autònoma de Barcelona en Recerca Històrica i Filològica Aplicada i en Recerca als Arxius Locals.
(3) Hernández Cardona, Àngel Manuel. "Un document sobre la construcció de l'església nova de Vacarisses". Vacarisses, Balcó de Montserratn nº 465,2007; pp. 36-38.
(4) Da Rocha Aranda, Óscar. La construcció de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico.
(5) Josep Sitjas. Manca informació. L'únic document on surt la seva signatura és al 1813, en un plànol de les fortificacions de Cardona (Barcelona), com a "Jose Sitjas. Maestro Mayor Interino".
(6) Eustaquio Mateo de Medina i Moreno, conogut com a Mateo de Medina (Jaén, 20 de setembre de 1741 - ibidem, 5 de setembre de 1813), escultor i entallador espanyol.
