Coordenades: 41°36'37.0"N 1°50'42.7"E
Marques de picapedrer i simbologia lapidària a Monistrol de Montserrat
Una aproximació entre la matèria i el símbol
Aquest text neix d’un retorn. D’un tornar a mirar.
L’any 2018 vaig fixar-me per primera vegada en unes marques incises en un mur del carrer Pas de la Canaleta, molt a prop de l’aqüeducte de Cal Pla, a Monistrol de Montserrat. Eren petites, discretes, gairebé invisibles si no hi pares atenció. Però, com passa sovint, allò petit pot contenir preguntes grans.
Ara hi torno amb la voluntat no tant de donar respostes, sinó d’obrir una mirada. De deixar que aquestes formes —gravades a la pedra fa segles— ens continuïn parlant.
Perquè el lloc on apareixen no és qualsevol. Monistrol és porta d’accés a Montserrat, un espai carregat d’història, espiritualitat i camins. Camins que, d’una manera o altra, connecten amb l’univers del Camí de Sant Jaume i amb tot el que aquest representa.
Marques de picapedrer - Simbologia lapidaria - Monistrol de Montserrat
 |
Marques picapedrer Monistrol de Montserrat
|
Aquestes incisions són el que coneixem com a marques de picapedrer. Durant l’edat mitjana, els constructors deixaven signes a les pedres que treballaven. Servien per organitzar la feina, per identificar qui havia fet què, per comptar.
Eren, en essència, eines pràctiques.
Però amb el temps, aquestes marques han despertat una altra mena d’interès. Perquè moltes tenen formes senzilles però suggeridores. Creus, fletxes, figures geomètriques… i, en el cas de Monistrol, algunes que recorden clarament una forma molt concreta: tres línies que s’obren com un ventall.
Una forma que avui associem fàcilment a la “pota d’oca”.
La “pota d’oca” i el Camí
Si has caminat per trams del Camí de Sant Jaume, potser t’hi has fixat: aquesta mena de signe apareix en diferents llocs. I sovint s’ha interpretat com un símbol de guia, d’orientació, fins i tot de protecció.
La idea és bonica. L’oca com a animal vigilant, savi, capaç de marcar camins.
Però aquí convé fer una petita pausa.
No sabem del cert si els picapedrers medievals volien representar oques. La forma és tan simple que podria haver sorgit de manera independent, sense cap intenció simbòlica concreta. Moltes de les interpretacions que avui li donem són fruit de mirades posteriors, de lectures que han anat creixent amb el temps.
I, tot i així, això no les fa menys interessants.
Perquè els símbols, al capdavall, també neixen de com mirem.
 |
| Potes d'Oca a Burgos. Mur del C/ Emperador. |
|
Parroquia de San Pere de la Font.
Ubicació: 42°20'30.2"N 3°42'45.9"W
Més marques a l'església de Santa Maria la Blanca, en Villalcazar de Sirga, Palència. Imatges cessió d'Antonio Carlos Santana.
 |
. Santa Maria la Blanca de Villalcazar de Sirga. Plasència
|
Templers, camins i imaginari
Quan es parla de camins, sovint apareix una paraula que desperta fascinació: els Orde del Temple.
Sabem que van tenir un paper important a la Península Ibèrica. Que protegien rutes, que organitzaven territoris, que facilitaven el pas dels pelegrins. En aquest sentit, la seva presència en l’univers del Camí és real.
El que ja és més incert és la seva relació directa amb aquestes marques o amb la “pota d’oca” com a símbol codificat. Aquesta connexió forma part, sobretot, d’un imaginari que barreja història, misteri i tradició oral. I potser aquí hi ha part del seu encant.
Mentres tant, aquestes marques continuen allà, al mur. Silencioses. Potser, en origen, només eren això: marques de treball. Gestos repetits de mans anònimes. Senyals per comptar, per ordenar, per construir. Però el temps les transforma. Quan les mirem avui, ja no són només això. Són també preguntes. Són ponts entre el passat i el present. Són petites escletxes per on s’escola la imaginació.
Com a caminants —sigui pel Camí de Sant Jaume o pels nostres propis camins— tendim a buscar sentit. A connectar punts. A llegir signes. I en aquest gest, inevitablement, projectem.
Una hipòtesi oberta
Les marques del carrer Pas de la Canaleta no ens permeten afirmar amb certesa que siguin símbols templers ni indicadors d’un camí secret. No ho sabem. Però sí que ens permeten una altra cosa: aturar-nos. Mirar la pedra amb calma. Acceptar que no tot té una única resposta. Entendre que entre el que és i el que imaginem hi ha un espai fèrtil.
Potser no són, en origen, potes d’oca. Però si avui ens ho semblen, si ens fan pensar en camins, en guies, en viatges interiors… potser també estan complint una funció. No la que tenien, sinó la que els donem.
I, en el fons, potser és aquí on la matèria es troba amb el símbol.
 |
Disco de Phaistos o Festos. Finals Edat Bronze
El joc de l’oca i el Temple
En aquest entramat de lectures simbòliques, sovint s’ha proposat també una possible connexió entre el Joc de l’oca i l’Orde del Temple, així com amb el Camí de Sant Jaume.
La idea suggereix que el recorregut en espiral del joc, amb les seves caselles d’avanç i retrocés, podria reflectir un itinerari simbòlic vinculat al pelegrinatge i a una lectura iniciàtica del camí.
Tanmateix, des del punt de vista històric, no hi ha cap evidència que relacioni l’origen del joc amb els templers ni amb cap sistema de codificació medieval. Aquesta associació forma part d’un imaginari posterior, alimentat per interpretacions esotèriques i lectures simbòliques modernes.
I, malgrat la manca de fonament documental, la connexió continua essent suggeridora. Potser no perquè sigui real en termes històrics, sinó perquè parla d’una mateixa intuïció humana: la de comprendre la vida —i el camí— com un moviment ple d’etapes, girs i retorns. |
I la oca?
En aquest fil d’interpretacions, la figura de la oca apareix sovint com si fos una clau antiga, un símbol amagat que donaria sentit al joc i fins i tot al camí. Però, en realitat, la seva naturalesa és més oberta i menys fixa.
En relació amb el Joc de l’oca i el Camí de Sant Jaume, la oca ha estat llegida com a guia, com a animal vigilant o com a imatge del moviment constant: aquell que travessa distàncies, que anuncia canvis, que acompanya els desplaçaments.
Potser, per això, la oca no funciona tant com una “clau oculta”, sinó com una imatge que s’adapta. Un animal que ha acabat encarnant idees de guia, de protecció i de viatge, no perquè ho fos d’origen, sinó perquè el nostre pensament tendeix a buscar en la natura un reflex dels nostres propis recorreguts.
Per tot això, amigues i amics pelegrins: Ultreia et Suseia.
