Agulla del Gegant Encantat - Montserrat

El Gegant Encantat de la muntanya de Montserrat

 

Cada vegada veig més clar, que a la muntanya de Montserrat deuen haver-hi més espècies del bestiari català, que animalons a l'Arca de Noè en el seu temps.

En el cas de la Montserrat, en estat petri, però, en certa manera, allà hi són tots ficats. Un poti-poti de "besti-petri-catalanus" ben complet a dojo.

 

Font: Todo colección Imatge dels anys 40

Així doncs, vet aquí una vegada, quan els ocels tenien dents, que a la muntanya de Montserrat vivia un gegant. Un gegant tracalet amb pocs amics, per no dir cap. Enemistat amb els vilatans propers, amb les bruixes de poc pentinar i , fins i tot , amb el Déu omnipotent del seu temps. 

Tan mala baba devia tenir, el nostre gegant, que les pobres bruixes fins als nassos de les seves tocades de pebrots, li van fer un encanteri. 

Un dia, mentre vigilava el seu ramat, un jove vailet, va escoltar el suau murmuri de dos esquirols (i jo afegiria que de color verd, per acabar d'amanir les faules) Però, la història diu que eren dos esquirols i així ho deixem. 

Aquests animalons, comentaven el malefici recaigut al gegant, per part de les bruixes: 

_________________________________________________ 

El gegant estava encantat i condemnat a no veure mai el Sol. Si, el gran astre, feia la seva presència a ulls del gegant, aquest quedaria de pètria testa.

_________________________________________________ 

Ara, el jove, entenia els hàbits noctàmbuls del gegant. Aquest sempre sortia al cap vespre, a l'hora que surt el gripau de les tres potes, destrossava conreus i es menjava els ramats.

El jove pastor va córrer a explicar el descobriment i, va ser que, li van parar un bon parany entre tots els del poble.

Aprofitant que el gegant no podia sortir de dia, els vilatans van anar a buscar el ramat del gegant i se l'emportaren.  Un cop al sac i ben lligat, van anar escampant aquests pels diferents pobles; un xai a Monistrol, una ovella a Collbató, l'altre a Olesa, una vaca a Vacarisses, i xau-xau , que el van dispersar fins més amunt de Martorell.

Quan va arribar la nit, el gegant amb una gana que alça va sortir del seu cau i amb tanta pena que només va trobar ganyips per menjar.  Enfadat i amb gana, s'anava allunyant cada vegada més, fins que trobà, al cap de dues hores, la primera manduca a Monistrol.  La fam feia la seva i va continuar la recerca. Tot devorant les ovelles i bestia que, dispers, anava trobant. A tocar el Pont del Diable s'adonà de la seva ximpleria i tornar a corre-cuita cap al seu cau. Però anava massa panxut i les cames li feien figa. L'albada va fer llum i li il·luminà el cap, tot just, en el moment que enfilava la muntanya. El gegant restà immòbil i es convertí en roca.

És de bona font, el saber, que aquest encanteri té un cicle que va de 100 en 100 anys. En entrar el nou segle, sembla ser, que encara s'escolta la veu del gegant demanant a Déu que, si us plau, desfaci l'encanteri, amb aquestes paraules:

- Senyor, la humanitat ha progressat; ¿em podeu desfer la maledicció?.

I la seva resposta, contundent i voladora per tot l'eco de la muntanya.

- No! 

Imatge: L. Carpio

Font:
Llegendes de Montserrat 
Imatge: Todocoleccion 
  

 

Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

Carreus i fòssils: Monestir de Sant Cugat del Vallès

Hi ha un moment, que tot infant i no tant infant, descobrim el món dels dinosaures. Pot ser a infantil, a primària o, com és el meu cas, mirant Jurassic Park.  

Sam Neil, aquell intrèpid paleontòleg i aventurer, un Indiana Jones, versió "madurita", amb necessitat de corticoides anti-al·lèrgiques, cada vegada veia canalla de menys de 18 anys.

Petxina mur Monestir

Doncs aquestes, petxines i caracolets, van ser de molt abans que els dinos. I això, sembla que encara sobta més, abans dels dinos! Comencem a hiperventilar pel fet de pensar, que una fracció de vida, a la història de la Terra, ara la tenim emmarcada, petrificada i encastada en cada carreu, dels murs que formen part del Monestir de Sant Cugat.

Eres geològiques a gran escala

Jo no sóc geòloga i no podria atrevir-me a dir més del que veig i observo. Què és pedra calcària (lumaquel·la), paraula que he après avui, i que la seva extracció, amb prou indicis, s'ubicava a la pedrera de Campanyà de Sant Cugat del Vallès. Un punt d'explotació, d'aquest material, encara actiu al s. XIX.

• Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.

 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.

 _____________________________________________________

Pensar en pedreres de proximitat, és de sentit comú, i més en un temps en què el transport de material, sempre a sang, no devia ser massa fàcil, logísticament parlant.

Breu d'Història (de butxaca): El Monestir de Sant Cugat té un inici documentat, voltant el s. IX. Per desgràcia, tenim, anteriorment, tota  l'Alta Edat Mitjana indocumentada. D'aquí el seu sobrenom: Els anys de la foscor.

La Llegenda, i alguns historiadors, ens parlen d'un assentament d'origen romà  -El castrum octavià-: Voltan's el s.IV i entorn aquestes comoditats de la vida post-romanorum, es va desenvolupar l'activitat religiosa benedictina. Tot amanit i endolcit amb una bonica llegenda-tradició: Sant Cugat, màrtir (Cucufato). 

Màrtir del S. III, cristià exemplar, i predicador de la doctrina cristiana, que els romans van fer "pernilets" amb ell, a l'emplaçament que després es diria Sant Cugat. Aquest màrtir, (amb més vides que un gat i amb la mala sort de nèixer 100 anys abans del Concili de Milà), sembla que ja a les masmorres, encara va  saber fer amics i, els carcellers es van convertir al cristianisme. Tot un crack de la venda directa de l'època, Amazon deuria tremolar!. El desenllaç d'aquest senyor, sembla que, va ser demanar accedir al regne celestial per via del martiri i finalment esser degollat com a premi.

 

Entre, el capitol de la història del màrtir Cucufato (s.III) i els inicis documentats del Monestir de Sant Cugat (s.IX), un temps de conflictes bèlics constants, aquest edifici va ser construït en diferents èpoques -amb les tendències arquitectòniques de moda del moment (preromànic, romànic, gòtic, etc)-  i per etapes de més o menys esplendor econòmica. Com seria, poc després, voltant el s. X, -tot i la ràtzia sarraïna d'Almansor- que va ser el seu punt auge, arquitectònicament, parlant.  

La seva construcció es va allargar, amb l'acabament de torre campanar,  ben entrat el s.XVIII. 

(Algun misteri devia haver-hi amb les torres campanar de les esglésies i monestirs, que moltes quedaven inacabades. Poder algun tribut extra havia de pagar la comunitat, per disposar d'aquest element..., tot i això, és un misteri "collita pròpia").

Però tornem a les pedres: En aquest devanir, de necessitat d'autoprotecció, envers els atacs d'altres senyors feudals, de sarraïns o d'altres ordes monàstiques (vés a saber), que es va ammurallar l'entorn de Monestir. I eus ací el seu sorgiment i motiu. 

Si volte'm pel mur restant actual ,c/de la Torre, veurem els dos trams de mur. Un de més desgastat i antic i, l'altre amb els carreus una mica més definits o escairats, però amb aquesta constant de material de lumaquel·les.

Voltant el Monestir, a peu de terra, s'han respectat gran part dels marges que devien ser-hi originaris.

__________________________↫↬________________________

Els murs, en un temps més tranquil i de relativa pau, s.XIV - XV, i també de decadència del mateix com a centre religiós, van ser desmantellats per construir moltes de les cases que envolte'n. 

Ara no resta res, ja que moltes estan força reformades, reconstruïdes o desaparegudes.

Fonts:

Monasterios de Catalunya  
Bloc de Camps 

El xiprer un llenguatge medieval

El xiprer com a llenguatge medieval

Els caminaires assenyats i curiosos, que agradem de voltar per cases a pagès, masos, antics hostals medievals o de temps modern, sempre reconeixem el flanqueig del xiprer, que bandejen els camins. Camins més o menys importants, sempre d'accés al mas. I de segur que més d'un cop ens ha vingut al cap, el perquè d'aquest arbre i no altre. A mi sempre...

Quan volto amb la canalla i/o amics, no em puc estar de donar aquesta explicació apresa. Una força, estranya i impulsiva, em fa explicar anades i vingudes d'aquest preciós arbre, ple d'història i misteri. Tan pesada dec ser, que més d'una vegada m'he trobat amb un: "mamà que ja m'ho has explicat vint-i-cinc vegades"!! Però, ho sento, no em puc estar de posar cullera de sucre a l'excursió. I pels que tenen la sort, de no haver escoltat vint-i-cinc vegades la meva xerraire, he fet aquest post.  Espero que us vingui de primeres, en cas contrari... no sóc responsable.

 

Frontedissa Mas Bovet

Així doncs, Edat Mitjana, concretament baixa Edat Mitjana s. X - XV, un temps de relativa tranquil·llitat econòmica, menys conflictes bèl·lic, reactivació del comerç -fins i tot especialització d'oficis- i sorgiment de la burgesia. I com a època de bonança, la gent treu el nas de casa i li agrada viatjar. Viatges que podien ser donats per "plaer-peregrins" o per transaccions de comerç. Certament, poc turisme devia existir a temps medieval; Peregrins amunt i avall, pagesos que visitaven familiars, marxants, comerciants, senyors feudals en carruatge o a cavall, benedictins cap a altres monestirs de la comunitat, etc.

En aquest context de nou transit de caminaires, les cases de pagès o els petits i grans monestirs, que disposaven d'ubicació privilegiada (vora els considerats camins Ral =reals), Camí romeu van veure que farien el seu agost.

____________________________________________________

Moltes d'aquestes residències particulars es van transformar en hostatgeries. Oferint diferents serveis, segons la seva disponibilitat i funcionalitat.

____________________________________ 

Alguns d'aquests hostals, a més, eren ben visitats assíduament per certes classes socials i algun que altre capellà, que devia passar a fer confessions a domicili. Sabut era dels serveis oferits, en alguns d'ells, una mica més llibertins...

Però, quedava una assignatura pendent, que era donar a conèixer els serveis que oferien a cada hostal. En un temps d'analfabets al 99%, els flyers no devien de donar bon resultat, és per això que un sistema, a l'estil "WhatsApp", però sense wifi, es va posar en marxa de manera infal·lible. Els oficis es representaven amb l'eina en qüestió, els espais de pau amb una mà oberta, etc... Tot un sistema de jeroglífics cada vegada més elaborat. 

El llenguatge simbòlic és fabulós, segles després, esdevindria, en el temps, en un llenguatge sorprenen i veritablement críptic-simbòlic, com: el llenguatge de les flors (en temps Victorià) o el llenguatge dels vànols, increiblement preciós. 

Com que veig que me'n vaig, torno a temps medieval i xiprers. Aquest arbre, per les seves característiques, és molt longeu, alt (es pot veure des de lluny), perenne i amb un bagatge místic-simbòlic a l'esquena des de temps de grecs i romans, era dels més apropiats. 

La gent que viatjava a peu, que era el més comú, no podia portar moltes coses a sobre. Coses bàsiques, de seguretat personal i poc més. Per tant, descansar, dinar o inclús fer nit de camí, era la constant. Els hostals, fondes, "figones", a peu de camí principal eren habituals, i per l'alta muntanya o camins menys assidus, l'hospitalitat a les anomenades "barraques/corts dels pobres" era molt típic. 

Com a senyalització de la disposició d'aquests allotjaments, es feia servir el xiprer. Inclús amb un inequívoc codi pel "manual del bon viatger", segons la seva ubicació. 

________________________________________

Un xiprer volia dir que era un punt de descans amb aigua, dos que podies menjar i tres o més, un punt per poder fer nit. 
________________________________________ 

 

Font. Blog Amics arbres

Però també, i ja des de temps romà, el xiprer formalitzava els accessos a les millors domus romanes. Era magnificat l'accés amb dues fileres paral·leles a cantó i cantó.  Aquests eren símbol de disposar d'un bon estatus social a l'època. També, als camins de les poblacions, eren plantats com una salutació al veïnat i visitants. Els masos catalans, els "palacetes" espanyols o les finques rústiques van fer seu aquest vocabulari-simbòlic de "Welcomes".

Més endavant, amb la cristiandat, va ser que el xiprer va agafar un caire més funerari, inclús com a símbol de mal auguri i relacionat amb dimonis. Absurdament merescut.

Ara sí, quan volteu els preciosos masos i pareu a mirar els xiprers, pensareu vint-i-cinc vegades en aquest post! 

Un blog molt interessant: Amics arbres