La Baixada de la Vaca: llegenda, festa i patrimoni viu a Vacarisses

En ple cor del Vallès Occidental, Vacarisses conserva una de les celebracions més singulars i simbòliques del seu calendari festiu: la Baixada de la Vaca. Lluny de ser una simple recreació folklòrica, aquesta festa, creada l’any 2008, ha esdevingut un ritual col·lectiu carregat de significat, que uneix llegenda, crítica social i memòria compartida.

Baixa de la Vaca 2019 - imatge. Flick Aj. Vacarisses

L’origen de la Baixada de la Vaca rau en una llegenda local ambientada al segle XVIII, però ideada en temps recents com a reflex d’una memòria popular que qüestiona les injustícies. Segons la història, el senyor del castell, Llopis Amat, vivia en l’abundància mentre el poble patia fam. Un jove anònim va alçar la veu amb una cançó que reclamava la dignitat de l’ésser humà per damunt de la riquesa:

"Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances."

Colpit per aquestes paraules, el senyor va decidir donar una vaca al poble cada any, com a símbol de reconciliació i justícia.

Tot i ser una llegenda recent, aquesta història funciona com a metàfora de la resistència i la veu del poble, i ha arrelat amb força dins la comunitat.

La celebració té lloc durant la Festa Major Petita, a finals de maig, coincidint amb Sant Felip Neri. El plat fort arriba amb la representació teatralitzada de la llegenda al castell i, seguidament, la Baixada de la Vaca, amb la figura festiva de la "Vaca Xula" encapçalant un cercavila nocturn, acompanyada de gegants, diables i nens amb torxes.

Durant la nit, es cou lentament una vaca per preparar el dinar popular de l’endemà, conegut com l’Aplec de la Vaca. És aquí on es comparteix, literalment, el fruit de la llegenda: una comunitat unida al voltant de la taula.

Malgrat la seva joventut, la Baixada de la Vaca ha sabut convertir-se en patrimoni immaterial en tota regla. Ha creat una narrativa pròpia, ha donat nous sentits al paisatge i ha reforçat el vincle emocional entre el veïnat i el seu entorn. És un exemple paradigmàtic de com la cultura popular pot reinventar-se per seguir sent viva i significativa.