Casa Vella de l’Obac la ruïna on la història es confon amb el mite de la casa maleïda
A la serra de l’Obac, molt a prop de Vacarisses, la Casa Vella de l’Obac apareix avui com una ruïna oberta al vent, com si la pedra hagués après a escoltar el pas del temps; no és un edifici aturat, sinó un rastre que encara respira entre alzines, silenci i llum trencada, i tanmateix la seva presència no és del tot serena, perquè hi ha llocs que continuen habitant el món fins i tot quan han deixat de viure.
 |
| Casa Vella de l'Obac Vacarisses. J.M. |
Segons l’Inventari del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, la Casa Vella de l’Obac és un conjunt d’una gran complexitat històrica, amb orígens medievals vinculats a una antiga torre de defensa del segle IX, transformada progressivament en masia entre els segles XII i XVIII, amb espais agrícoles, cisterna, capella i estructures defensives; un organisme arquitectònic que ha crescut com creixen els llocs que han d’aguantar el pes del temps, acumulant capes de funció, de treball i de vigilància que encara avui semblen respirar sota la ruïna.
No era una casa aïllada, sinó un punt nerviós del territori, un espai on convergien camins, economies rurals i estratègies de control del pas entre el Vallès i el Bages; un lloc on la vida quotidiana i la tensió del moviment compartien el mateix espai, com si el paisatge mateix estigués sempre en espera d’alguna cosa.
I potser per això la seva història no és lineal, sinó trencada.
Camí i vista de la Casa Vella. J.M.
L’any 1811, en el context de la Guerra del Francès, la Casa Vella va ser ocupada per tropes napoleòniques i va patir un incendi i danys importants; no va ser un fet excepcional, sinó part d’una lògica de guerra en què les masies estratègiques es convertien en refugi, en caserna o en ruïna segons la necessitat del conflicte
L’any següent, el 1812, la família propietària abandona el nucli principal i es trasllada a la Casa Nova de l’Obac; la Casa Vella queda enrere, no com un buit absolut, sinó com un espai desplaçat, encara habitat per masovers, però ja sense el centre vital que l’havia sostingut durant segles.
En aquest gest d’abandonament comença una transformació més subtil que la simple ruïna física; comença el pas de la casa a la memòria, del lloc viscut al lloc recordat sense paraules.
 |
| Interior torre de la Casa Vella. J.M. |
Dècades més tard, el 1836, durant les guerres carlines, la Casa Vella torna a ser incendiada i queda definitivament en estat de ruïna; no hi haurà reconstrucció, no hi haurà retorn, només l’estructura oberta, com una frase interrompuda que el temps no ha acabat de tancar.
Però la ruïna no és només un final; és també una forma estranya de permanència
Perquè el que queda dempeus no és només pedra, sinó la suma de tot allò que ha estat travessat massa vegades per la violència, per l’ús i per l’abandonament; i en aquesta repetició de ferides el lloc adquireix una densitat particular, una densitat que ja no pertany només a la història, sinó també a la mirada que intenta entendre-la.
La imaginació popular, incòmoda davant els silencis llargs, omple els buits amb una altra mena de relat. Un relat que no sempre sap fer justicia, però mira de donar resposta a tot allò que sembla no tenir.
Sorgeix així la idea de la casa maleïda, no com un fet, més aviat com una sensació.
Es parla de desgràcia, de càstig, de llocs marcats per una ombra difícil de nomenar; però la història documentada apunta cap a una altra direcció més terrestre i més dura alhora: guerra, ocupació, incendi i abandonament per necessitat. No hi ha una força invisible que condemni el lloc, sinó una successió d’esdeveniments profundament humans que el van erosionant fins a deixar-lo en silenci.
La Casa Vella no cau per un misteri, sinó per la insistència del conflictes en un mateix espai del món. No obstant això, el misteri no desapareix.
Pas Casa Vella. J.M.
Avui, caminar entre les seves restes és entrar en un temps que no acaba d’avançar; els murs no sostenen sostres, però sostenen aquest misteri; les pedres no protegeixen res, però conserven una memòria que no es deixa del tot interpretar; i el vent, travessant les estances buides, sembla dir alguna cosa que no arriba a convertir-se en paraula.
Potser per això la Casa Vella de l’Obac continua sent un lloc inquietant; no perquè sigui maleïda, sinó perquè pertany a aquesta categoria rara de llocs on la història no s’ha esborrat del tot, però tampoc es deixa tancar en una explicació definitiva.
I avui, en el present més recent, aquest espai entra en una nova etapa.
Les intervencions arqueològiques i els treballs de recerca impulsats en el marc del Parc Natural i la Diputació de Barcelona han anat confirmant la seva llarga trajectòria històrica, i han fet visibles rastres materials dels seus episodis de destrucció i abandonament; al mateix temps, els projectes de protecció i el futur pla director apunten cap a la seva museïtzació i posada en valor com a espai patrimonial visitable, integrat en el relat del territori
Però fins i tot quan la història busca donar la seva millor explicació, el lloc no perd del tot la seva ombra. La idea de la casa maleïda no desapareix; es transforma, es desplaça cap a un altre lloc de la consciència, on ja no és creença sinó sensibilitat, manera de mirar, forma d’escoltar el silenci de la ruïna.
Casa Vella. J.M.
I així, entre la recerca i el mite, entre la pedra i la imaginació, la Casa Vella de l’Obac continua...
Fonts
Borfo, A., & Piquer, E. (1991). Mas de l’Obac Vell. En Catalunya Romànica (Vol. XVIII). Fundació Enciclopèdia Catalana.
Diputació de Barcelona. Casa Vella de l’Obac (Vacarisses). Mapes de Patrimoni Cultural.
Diputació de Barcelona. (2023). Plafó del Roser de Casa Vella de l’Obac. Mapes de Patrimoni Cultural.
Ajuntament de Vacarisses. (2024, 5 de febrer). S’inicia la segona fase de les excavacions arqueològiques a la Casa Vella de l’Obac.
Faura, J. M. (1993). Història de la Serra de l’Obac. L’Avenç.
Ferrando, A. (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa.
Flotats, A. (1979). Vacarisses, assaig històric d’un poble. Ajuntament de Vacarisses.
Flotats, A. (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses.
Valls i Pueyo, J. (1997). Lo bosch de la questió. Balcó de Montserrat, (342).
AA. VV. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; ACMC; Universitat de Vic.
