Quan el Barça va perdre les quatre barres

L’escut del Barça i la memòria reprimida: símbol catalanista sota el franquisme 

 

Durant la dictadura franquista (1939–1975), elements simbòlics vinculats a la identitat catalana van ser prohibits, transformats o silenciats. Un exemple emblemàtic i popular és el del Futbol Club Barcelona, que va patir modificacions imposades al seu escut, convertint-lo en escenari d’una lluita simbòlica entre el règim i la cultura catalana.

Una mutilació simbòlica i doctrinal

A partir del 1941, el règim va forçar canvis a l’escut del Barça:

• La tradicional senyera de quatre barres va ser reduïda a dues, per esborrar qualsevol rastre de catalanitat.

• Les sigles F.C.B. (Futbol Club Barcelona) van ser substituïdes per C.F.B., una forma castellanitzada del nom que també pretenia eliminar l'ús de l’anglès i del català.

  
  

  

  Llàntia Museo Montserrat

  
   

Aquestes modificacions no van passar desapercebudes pels socis ni per la massa social del club. Tot i la repressió, el sentiment d’identitat catalana es mantenia viu entre les grades i els passadissos del Camp de Les Corts, i posteriorment del Camp Nou, inaugurat el 1957.

 

 

Anècdotes que revelen resistència

“Més que un club” en veu baixa
Durant els anys més durs del franquisme, l'expressió "Més que un club" encara no s’utilitzava oficialment, però el sentiment hi era. A les graderies, molts afeccionats xiuxiuejaven frases en català o cantaven amb discreció, tot i el risc de ser sancionats.

Un directiu valent
El 1949, amb motiu del 50è aniversari del club, el directiu Enric Martí Carreto va impulsar una discreta però significativa recuperació de les quatre barres a l’escut. Tot i que el règim no ho va prohibir explícitament, aquesta decisió va ser un acte de resistència tàcita, tolerada per la necessitat d’estabilitat social i econòmica en aquell moment.

El públic xiula l'himne espanyol
A finals dels anys 60 i inicis dels 70, era habitual que el públic del Camp Nou xiulés l’himne espanyol quan sonava abans d’un partit internacional. Aquesta pràctica, tot i les represàlies, es va convertir en una manera col·lectiva de mostrar descontentament polític.

Recuperació i memòria

Amb la mort de Franco i la transició democràtica, el club va recuperar el seu nom complet i el disseny original de l’escut. A partir de 1974, coincidint amb el 75è aniversari, van tornar oficialment les quatre barres i les sigles F.C.B.

Avui, aquest escut no només representa una entitat esportiva, sinó també un patrimoni identitari col·lectiu, una forma de resistència simbòlica i un testimoni viu d’una època en què fins i tot l’estètica esportiva era motiu de censura política.

 

Fonts 

Burns, J. (2000). Barça: A people’s passion. Bloomsbury. 

Santacana, C., & Gamper, X. (2009). Història del FC Barcelona. Edicions 62.

Ballbé, M. (2011). Esport i política a la Catalunya del franquisme: el cas del FC Barcelona. Revista Catalana d’Història, 23(3), 45–62.

Museu de Montserrat. (s. f.). Llàntia de bronze romana. Col·lecció permanent.