La comunitat religiosa que va convertir Cal Masies en l'escola de les nenes de Vacarisses durant la segona meitat del segle XIX.
|
| Jean-Baptiste Jules Trayer refleja en su obra Mi escuela ideal. 1882 |
Mentre preparava aquella publicació va sorgir una pregunta que, aparentment, era fàcil de respondre: qui eren aquelles religioses i per què havien arribat a Vacarisses?
La resposta, però, m'ha portat molt més lluny del que imaginava.
La consulta de les cròniques originals de la congregació, juntament amb altres documents històrics, ha permès reconstruir una història gairebé desconeguda. He descobert que la comunitat de Vacarisses va ser una de les primeres fundacions de les Dominiques de l'Anunciata, impulsada només quatre anys després de la creació de la congregació per sant Francesc Coll al 1856. També he pogut conèixer qui va promoure la seva arribada al poble, les dificultats que van afrontar en els seus primers anys i les circumstàncies que van provocar la desaparició de la comunitat l'any 1890.
Aquestes dades no només completen la història de Cal Masies, sinó que ens permeten entendre millor un moment clau de la història de Vacarisses: l'arribada d'un projecte educatiu que va oferir a moltes nenes del poble la possibilitat de rebre una formació en una època en què l'accés femení a l'ensenyament era encara molt limitat.
 |
| Can Masies, Vacarisses |
Us convido, doncs, a descobrir aquesta història. Una història de mestres, d'alumnes, de vocació, de dificultats i de perseverança; però, sobretot, una història de persones que, des de la discreció, van deixar una empremta profunda en la vida de moltes famílies vacarissanes.
- La prova documental: Al Compendio de Historia de la Congregación HH. Dominicas de la Anunciata (1856-2016) hi ha una taula cronològica de totes les fundacions de la congregació. En aquesta relació apareix:
24. Vacarisses — 1860-1890 Celo del Párroco Rdo. D. José Casademunt. Se hicieron cargo de la escuela.
Però, qui era aquest rector i per què va apostar precisament per les Dominiques de l'Anunciata?
La resposta ens porta més enllà de la història local. Josep Casademunt mantenia una estreta relació amb sant Francesc Coll, fundador de la congregació. Les fonts de les Dominiques el descriuen com un dels seus col·laboradors més propers i arriben a qualificar-lo com «l'ànima de la fundació de les germanes a Vacarisses». Aquesta vinculació ajuda a entendre que l'arribada de les religioses al poble no va ser casual, sinó el resultat d'un projecte educatiu compartit entre el fundador de la congregació i el rector de Vacarisses.
Uns inicis més difícils del que es podria imaginar
La fundació de l'escola de les Dominiques a Vacarisses no va estar exempta de dificultats. Lluny d'oferir una imatge idealitzada dels primers anys, la mateixa Crónica de la Congregación explica que la comunitat va haver de superar moments especialment delicats.
Segons aquest document, els problemes no van sorgir tant per l'actitud dels veïns com per una qüestió ben concreta: les primeres germanes encara no dominaven prou l'ensenyament de les "labors", és a dir, les tasques de costura, brodat i altres treballs manuals que constituïen una part essencial de l'educació de les nenes en aquella època.
La crònica de fundació ho expressa a la pàg. 21 del pdf aportat a les fonts i que remet a la Crónica, t. I, pp. 115-116.
Aquest fet va provocar que algunes de les principals famílies del poble decidissin retirar les seves filles de l'escola. Davant aquesta situació, l'inspector d'ensenyament va nomenar una nova germana mestra, millor preparada per assumir les funcions docents.
La decisió va donar resultat. La mateixa crònica explica que, amb l'arribada de la nova mestra, la comunitat «recobrà la tranquil·litat», recuperant la confiança de les famílies i la normalitat en el funcionament de l'escola.
«Vacarisas (Vacarisses). La instalación de las Hermanas en Vacarisas, provincia deBarcelona y diócesis de Vic, en 1860 se debió al celo del Párroco, Rdo. D. José Casademunt. Durante los primeros años, las Hermanas estuvieron expuestas a serios disgustos, no tanto por las exigencias del pueblo, cuanto por no poseer perfectamente ciertos conocimientos en la clase de labores. Esto dio ocasión a los principales propietarios a que retiraran a sus hijas del colegio y el Inspector nombró nueva maestra. Rehabilitadas con una Hermana. Maestra, recobraron la tranquilidad, si bien durante la revolución de 1868 se renovó el disturbio. Muerta la Hermana. Maestra en 1890, carecieron de medios de subsistencia y las Hermanas fueron trasladadas a otras fundaciones realizadas en aquel mismo año (Crónica T. I pp. 115-116)»
Aquest episodi ens ofereix una imatge molt reveladora de la societat vacarissana de mitjan segle XIX. Les famílies valoraven positivament l'existència d'una escola per a les seves filles, però també tenien unes expectatives elevades sobre la qualitat de l'ensenyament. Les tasques de costura i brodat no eren considerades un aprenentatge secundari, sinó una part fonamental de la formació femenina, imprescindible tant per a la vida domèstica com, en molts casos, per contribuir a l'economia familiar.
Lluny de representar un fracàs, aquest episodi mostra la capacitat d'adaptació de la congregació. Davant les dificultats, les Dominiques van reforçar la preparació de la comunitat docent i van aconseguir consolidar una escola que continuaria funcionant durant dècades.
La Revolució de 1868: un nou entrebanc
Quan semblava que la situació s'havia estabilitzat, un nou esdeveniment va tornar a posar a prova la comunitat de les Dominiques. Aquesta vegada, però, les dificultats no tenien l'origen dins l'escola, sinó en el context polític que vivia el país.
L'any 1868, la coneguda com a Revolució de Setembre o «La Gloriosa» va provocar la caiguda de la reina Isabel II i l'inici d'un període de profunds canvis polítics i socials. El nou govern va impulsar mesures que afectaren directament moltes institucions religioses i van generar un clima d'incertesa en nombroses comunitats.
La Crónica de la Congregación resumeix l'impacte d'aquells fets sobre la comunitat de Vacarisses amb una frase tan breu com significativa:
«...si bien durante la revolución de 1868 se renovó el disturbio. (Crónica T. I pp. 115-116)»
La documentació conservada no explica en què va consistir exactament aquest «disturbi». No sabem si es va traduir en una disminució de l'alumnat, en dificultats econòmiques o en tensions derivades del clima polític del moment. Tanmateix, la menció demostra que els esdeveniments de 1868 també van tenir repercussions en un poble petit com Vacarisses i van afectar el funcionament de la seva escola de nenes.
El final d'una etapa: la marxa de les Dominiques
Després de superar les dificultats dels primers anys i les conseqüències de la Revolució de 1868, la comunitat de les Dominiques va continuar la seva tasca educativa a Vacarisses durant prop de tres dècades. Tot fa pensar que l'escola havia aconseguit consolidar-se i formar part de la vida quotidiana del poble.
Tanmateix, l'any 1890 es va produir un fet que canviaria definitivament aquesta història.
La Crónica de la Congregación explica que la mort de la germana mestra, responsable de l'escola, va deixar la comunitat en una situació molt difícil:
«Muerta la Hermana Maestra en 1890, carecieron de medios de subsistencia y las Hermanas fueron trasladadas a otras fundaciones realizadas en aquel mismo año. (Crónica T. I pp. 115-116)»
Aquest breu text és l'única explicació que, fins ara, ofereixen les fonts de la congregació sobre la desaparició de la comunitat de Vacarisses. La referència a la manca de «mitjans de subsistència» suggereix que la pèrdua de la germana mestra va comprometre tant el funcionament de l'escola com la viabilitat econòmica de la casa.
La marxa de les Dominiques no es pot interpretar com un fracàs del projecte educatiu. Al contrari, la documentació conservada indica que la comunitat va superar moments especialment difícils i va mantenir la seva activitat durant tres dècades. El seu trasllat respon, segons les fonts disponibles, a circumstàncies internes de la congregació i a la impossibilitat de mantenir la comunitat després de la mort de la seva principal responsable.
Encara avui, més d'un segle després, el seu pas per Vacarisses continua present en la memòria de Cal Masies, un edifici que va ser molt més que una escola: va ser el lloc on moltes nenes del poble van tenir accés a una educació en una època en què aquesta oportunitat era encara un privilegi.
Davant aquesta situació, la congregació va optar per traslladar les religioses a altres fundacions. Així es posava fi a una presència iniciada trenta anys abans gràcies a la iniciativa de mossèn Josep Casademunt.
No obstant això, la marxa de les Dominiques no va significar la fi de l'escola de nenes. Al contrari, l'ensenyament femení va continuar a Vacarisses durant bona part del segle XX. Les religioses van posar els fonaments d'un projecte educatiu que les va sobreviure i que continuaria formant generacions de nenes del poble. Reconstruir aquesta segona etapa és, sens dubte, una nova pàgina pendent de la història de l'educació a Vacarisses.
Potser aquesta serà la propera història de Vacarisses que descobrirem plegats.