Forn de calç?? de la Calsina
Rajoleria de la Calsina
Coordenades: 41°36'47.1"N 1°49'22.6"E
 |
| Rajoleria (teuleria) de la Calsina |
La rajoleria de la Calsina: una hipòtesi plausible?
Si fem carretera amunt des de Monistrol en direcció a Montserrat, just al revolt de la paella, concretament en el trencall que mena cap a la Calsina, passem per un espai que, a primer cop d’ull, sembla una construcció antiga. Podria fer pensar en una font o un element similar. No obstant això, un cartell la identifica com a forn de calç de la Calsina.
D’entrada, aquesta catalogació no sembla forassenyada: l’estructura que es conserva s’adiu amb la tipologia dels forns de calç preindustrials, amb una boca principal ben definida i una part posterior que recorda la cambra de combustió. Tanmateix, un amic em va fer dubtar, i vaig decidir investigar més a fons.
Un mapa topogràfic de Montserrat datat el 1909 descriu aquesta mateixa estructura com a rajoleria, i l’ubica exactament en aquest punt: l’esplanada de la ferradura, al mateix revolt on avui dia es retola com a forn de calç. Difícilment una mateixa construcció podria haver tingut ambdues funcions, de manera que és plausible que la catalogació oficial contingui un error.
Per reforçar aquesta hipòtesi, cal tenir en compte el torrent del Tortuguer, que neix en aquest vessant est i rep aigües del torrent de l'Alba i el del Piteu abans d’abocar-se al Llobregat. Aquest curs d’aigua ja és esmentat en cròniques de l’any 888, sota el nom de riu Sec (1). Amb el temps esdevé torrent del Tortuguer, un topònim amb una clara connotació ceràmica. Les tortugues són un tipus de teula curta, molt corbada i fonda, utilitzada per formar canalons de recollida d’aigües (tortugades) (2). Aquesta relació etimològica i funcional entre el topònim i la producció de ceràmica apunta, novament, a una possible activitat rajolera al lloc.
 |
| Exemple de Tortuga amb inscripció i datació de l’any 1838 |
La rajoleria com a infraestructura preindustrial
Les construccions primerenques destinades a la fabricació d’elements ceràmics com ara teules, maons o rajoles (teuleries, rajoleries, bòbiles...) constitueixen un patrimoni d’alt valor històric, tecnològic i etnogràfic. Malgrat les seves dimensions variables o l’estat de conservació actual, totes comparteixen una funció essencial: produir, amb mitjans manuals i rudimentaris, els materials bàsics per a la construcció.
A l'entorn proper trobem altres exemples com el Forn d’obra del Flequer, a Castellgalí; el Forn del Grau, a Castellbell, molt deteriorat actualment; o els Forns de Can Còdol, a Vacarisses.
Els forns rajolers utilitzaven argila (tapàs) com a matèria primera, un material sedimentari amb gran varietat de composició segons la presència d’òxids metàl·lics. L’argila era modelada amb aigua i cuita a temperatures d’entre 1100 i 1200 ºC, en funció de la peça desitjada. Es distingia entre argiles més heterogènies per a totxos i argiles més pures per a teules fines o rajoles.
Geologia i producció
La muntanya de Montserrat, d’origen sedimentari i modelada per l’erosió diferencial, ofereix un entorn geològic ideal per a la formació d’argiles i gresos. El centre de la conca del ventall al·luvial on s’assentava Montserrat va acumular centenars de metres de materials grollers (conglomerats), però també n’hi ha de fins, com margues i argiles. Aquests materials devien ser fàcilment accessibles per a una producció de rajoleria local.
Amb la modernització i l’aparició de les primeres bòbiles, la demanda d’argila es disparà, i les rajoleries més rudimentàries foren abandonades. A més, aquestes tenien una vida útil limitada: les parets del forn, excavades directament al terreny, s’anaven coent i debilitant. Per reforçar-les, en èpoques posteriors, s’hi afegia un mur de pedra i morter de calç a l’exterior, i entre parets s'hi col·locava terra per evitar pèrdues de calor.
 | |||||||
Característiques del forn de la Calsina
La possible rajoleria de la Calsina es compon de dues estructures: el forn i una caseta annexa. El forn aprofita el desnivell entre dues feixes, per tal de facilitar l’accés a la part superior i alimentar la cambra de combustió. Aquesta cambra, tot i no conservar-se, devia estar feta de pedra i morter.
La cambra de la fogaina, encara visible, presenta un accés amb arc apuntat (tipologia primitiva o “d’atmetlla”), que configura una volta en forma d’embut. Les mesures de la boca són aproximadament 1,78 m d’alçada, 75 cm d’amplada i 2 m de profunditat. Al fons, hi trobem la boca de foc, per on s’hi introduïa la llenya i es controlava la temperatura.
Entre la cambra de foc i la de cocció hi devia haver la solera, una graella de pedra amb forats que permetia passar la calor. Sovint es construïa una teulada sobre el forn per protegir-lo de la pluja, i una altra estructura a prop de la boca de foc per aixoplugar els treballadors i la llenya.
 |
| Rajolers al forn d'obra de Can Déu del Veïnat (1930) a Sant Feliu |
Un ofici feixuc
La feina de rajoler era llarga i exigent: calia fer llenya, preparar l’argila, modelar les peces, carregar el forn, vetllar-ne la cocció nit i dia, i, un cop refredat, distribuir el producte. Una curiositat pràctica: els treballadors aprofitaven la calor del forn per cuinar-hi.
Quan les peces eren cuites, s’encarregaven del seu transport altres treballadors que les distribuïen “arreu arreu”.
Roig i Jalpí, Josep. Els forns d'obra a Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1984.
González Vilalta, Arnau. Arquitectura industrial a Catalunya: inventari del patrimoni industrial. Generalitat de Catalunya, 2005.
Revista "Nostra Terra", Centre Excursionista de Catalunya — monografies sobre elements etnogràfics.
Institut Geològic de Catalunya (IGC): Mapa geològic 1:25.000 de la zona Montserrat – Bages.
Mapa topogràfic de Montserrat, 1909. Consulta a l'Arxiu Cartogràfic de Catalunya
Font i Rius, Josep. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Montserrat (segles IX–XII). CSIC, 1977.
Folch i Guillén, Ramon. La cultura de l’aigua i l’ús de la terra: etnografia de Catalunya interior. Museu Etnològic de Barcelona, 1998.
Cortés, Miquel. Arquitectura del foc: forns, calciners i rajolers a les comarques centrals de Catalunya. Edicions Cossetània, 2003.
Riu, Manuel. Les construccions rurals de pedra seca i els forns de calç a Catalunya. Revista Íber, 1978.
