Des dels aconteixements del passat 7 d’octubre de 2023 no havia tornat a analitzar públicament aquesta realitat complexa i dolorosa. Ara, amb la perspectiva que dona la distància i immersa en una situació que continua marcada per la incertesa i la fragilitat, reprenc el fil. Torno a compartir les reflexions anteriors, i en breu publicaré les noves, corresponents als darrers mesos del conflicte. Perquè callar no és una opció.
 |
| Imagen tomada de Freepik. |
En resum:
Des de les últimes reflexions (Reflexió 15 al 7‑oct‑2023), el conflicte ha evolucionat cap a una guerra prolongada amb altes pèrdues civils, desplaçaments massius, increment de pressions judicials internacionals, protestes internes als territoris palestins i una invasió militar a gran escala amb greus repercussions humanitàries.
Des del conflicte de 7 d’octubre de 2023 fins avui (juny 2025)
〽 Reflexió 16.
Octubre 2023 – Gener 2024: Escalada massiva i crisi humanitària
L’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i la brutal resposta israeliana van suposar un punt d’inflexió en el conflicte: el que va començar com una irrupció violenta es va transformar en una guerra de càstig, d’anihilació sistemàtica, amb la població civil atrapada enmig del foc creuat.
Entre octubre i gener, Gaza es va convertir en un escenari de devastació absoluta. Les xifres de morts i ferits, la destrucció gairebé total de les infraestructures i l’ús deliberat de la fam com a arma de guerra revelen una realitat que supera qualsevol noció de “conflicte convencional”.
Tant Hamàs com el govern israelià han abocat gasolina a l’incendi, però han estat homes, dones i criatures —persones anònimes, indefenses— qui han pagat el preu més alt.
Aquest període marca també la vergonyosa paràlisi de la comunitat internacional: condemnes sense conseqüències, diplomàcia buida, i una inacció clamorosa. Mentrestant, grans potències occidentals han estat còmplices, justificant amb la “seguretat d’Israel” la vulneració sistemàtica dels drets humans més elementals.
Gaza s’ha convertit en un mirall incòmode. Un crit. Un avís al món: si normalitzem el patiment, si mirem cap a una altra banda, acabarem tots formant part de la mateixa tragèdia.
〽 Reflexió 17.
Any 2024: Pressions internacionals i processos judicials
El 2024 ha estat l'any en què la pressió internacional sobre Israel ha crescut com mai. La denúncia formal davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ) i el Tribunal Penal Internacional (TPI), juntament amb la crida cada cop més àmplia a un alto el foc humanitari, han posat el conflicte de Gaza al centre del focus global. Sud-àfrica ha acusat Israel de genocidi davant la CIJ, i ONG com Amnistia Internacional i Human Rights Watch han documentat, amb informes sòlids, crims de guerra i violacions flagrants del dret internacional humanitari per part de tots dos bàndols.
Tanmateix, el xoc amb la realpolitik és frontal. El suport incondicional —i sovint cec— dels Estats Units a Israel actua com un escut geopolític. Els vetos al Consell de Seguretat de l’ONU bloquegen qualsevol acció contundent, i la maquinària judicial internacional, feixuga i lenta, fa que la justícia sembli més una promesa trencada que una esperança viva.
Els tribunals poden escriure un relat legítim, donar nom als crims i posar rostre als culpables, però mentre la comunitat internacional es manté dividida i molts governs opten per una ambigüitat calculada, la impunitat segueix campant amb absoluta llibertat.
La reflexió és crua: avui per avui, els òrgans internacionals han fracassat a l’hora de garantir una mínima justícia. Els botxins no són jutjats. Les víctimes no són escoltades.
Potser més endavant, la suma de pressions diplomàtiques, socials i jurídiques farà trontollar els fonaments de la impunitat. Però aquest 2024 deixa una imatge devastadora: la justícia camina a pas de tortuga… mentre la destrucció avança a pas de gegant, amb soroll de míssils i silenci de governs.
(1) Informes internacionals: Amnistia Internacional i HRW denuncien possibles crims de genocidi, apartheid i persecució sistemàtica
〽 Reflexió 18.
Inici 2025: Ceasefire parcial i nova violència al West Bank
 |
| Situació actual de Cisjordània (West Bank), amb un enfocament en les ciutats de Nablus, Jenín i Hebron |
Després de mesos d’ofensiva militar i pressió diplomàtica, l’inici del 2025 ha portat un alto el foc parcial entre Israel i Hamàs. Però no és una pau. És una pausa. Un silenci carregat d’electricitat, fràgil i inestable. L’ajuda humanitària entra amb comptagotes i no hi ha cap full de ruta creïble per a la reconstrucció. Gaza, devastada, respira només per inèrcia.
Mentrestant, la violència ha trobat un nou escenari: Cisjordània. Ciutats com Nablus, Jenín i Hebron viuen una escalada alarmant. L’exèrcit israelià i colons extremistes actuen amb impunitat sota l’excusa de la “seguretat preventiva”. Els assentaments il·legals creixen, les detencions arbitràries es multipliquen i els desnonaments continuen esborrant vides.
La població palestina, sense un lideratge sòlid i esgotada per dècades de repressió i fragmentació interna, resisteix com pot. Viu atrapada entre la por, la precarietat i un futur que s’esvaeix cada dia una mica més.
Aquest escenari fa evident una veritat incòmoda: un alto el foc, per si sol, no és cap solució. Si no hi ha un procés polític valent, amb memòria, amb reconeixement de les asimetries i les ferides obertes, la pau serà només maquillatge sobre runes.
I la pregunta persisteix com una ferida oberta:
Pot existir pau sense justícia? I justícia sense memòria?
〽 Reflexió 19.
L’ocupació militar i les operacions de l’exèrcit israelià a Cisjordània s’han intensificat sota el pretext de desmantellar cèl·lules armades. Però els resultats sobre el terreny són clars: desenes de morts civils, entre ells infants, habitatges arrasats i serveis bàsics destruïts. Els bombardejos intermitents a Gaza i els talls de subministraments essencials –aigua, electricitat, medicaments– accentuen una crisi humanitària que ja fregava el col·lapse.
La violència no s’atura. Els coets i míssils tornen a creuar el cel, en una coreografia mortífera. L’ús indiscriminat de la força per part d’Israel i les rèpliques armades de faccions com la Jihad Islàmica o restes d’Hamàs reactiven una espiral sense final clar ni sortida viable. Una repetició que esdevé condemna.
Mentrestant, la comunitat internacional torna a fer equilibris entre la condemna retòrica i la inacció pràctica. Les resolucions de l’ONU xoquen amb el mur dels vetos i les ajudes humanitàries arriben amb comptagotes. Les ONG, impotents, denuncien la manca d’accés a zones greument afectades.
Enmig d’aquest panorama, la població civil palestina esdevé hostatge d’un sistema que l’ofega: repressió, destrucció i desesperança. Sense lideratges clars ni un horitzó polític real, entre la fragmentació territorial i l’expansió imparable dels assentaments, es consolida una lògica d’apartheid i ocupació. Una ferida oberta que el món observa… i deixa sagnar.
〽 Reflexió 20.
Operació Lleó Ascendent: el dia que el Pròxim Orient va contenir la respiració
El 13 de juny de 2025, Israel va llançar una ofensiva a gran escala sobre el territori iranià, batejada com a Operació Lleó Ascendent. En un atac preventiu sense precedents recents, l’exèrcit israelià va colpejar desenes d’instal·lacions nuclears i militars considerades “objectius estratègics”, incloses centrals d’enriquiment d’urani i bases del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica. L’operació es va justificar com a resposta imminent a un risc nuclear creixent: segons els serveis d’intel·ligència israelians, l’Iran disposava d’urani enriquit suficient per construir fins a 15 armes nuclears en qüestió de dies.
L’ofensiva va causar una gran devastació: múltiples víctimes, destrucció d’infraestructures crítiques i un missatge clar enviat al cor del règim iranià. La reacció no es va fer esperar. L’Iran va respondre amb el llançament de míssils i drons sobre ciutats israelianes, provocant morts civils i encenent totes les alarmes regionals.
Aquest intercanvi d’atacs marca una nova fase en l’escalada geoestratègica al Pròxim Orient. Lluny de frenar-se, el conflicte s’internacionalitza, amb actors globals a l’aguait i fronteres cada cop més tenses.
L’administració Trump, des de Washington, va reaccionar amb suport verbal explícit a Israel i va reconèixer haver compartit informació d’intel·ligència prèvia a l’atac. Tot i que no hi va haver implicació militar directa, la complicitat política va ser evident. Altres aliats occidentals van reaccionar amb missatges de suport discret o amb un silenci calculat, evitant trencar aliances però sense avalar obertament l’operació.
Aquest episodi no només tensiona encara més el Pròxim Orient: posa de manifest la fragilitat sistèmica d’una regió sotmesa a lògiques d’enfrontament, prevenció armada i diplomàcia d’alt voltatge. Mentrestant, la pau —com la confiança— sembla una quimera, i qualsevol pas en fals podria precipitar una guerra oberta d’abast imprevisible.
Trump, durant una conversa amb ABC News, va dir textualment:
“I think it's been excellent… They got hit about as hard as you're going to get hit. And there's more to come. A lot more.”
Reflexió obligada: Quina responsabilitat assumeixen realment els líders que aplaudeixen la guerra sense carregar amb les seves conseqüències?
La pregunta no és retòrica: mentre la diplomàcia es veu cada cop més eclipsada per la lògica del poder i la força, els qui impulsen el conflicte semblen distants dels horrors que es despleguen sobre el terreny.
La realitat és que, ahir, 16 de juny de 2025, l’Armada dels Estats Units ha mobilitzat el portavions nuclear USS Nimitz cap a l’Orient Mitjà, un missatge inequívoc que eleva l’amenaça i la tensió a nivells crítics.
I, en paral·lel, el mateix Donald Trump —en paraules recollides pel diari digital El Escenario Mundial— reafirma el suport incondicional a les accions d’Israel, sense cap menció a les víctimes civils ni a la necessitat urgent d’una sortida pacífica.
Quin preu estan disposats a pagar aquests líders? I quina responsabilitat moral els correspon quan les seves decisions, discursos i accions alimenten un foc que consumeix vides i esperança?
La guerra pot ser un joc per a ells. Però per a milions d’innocents, és una condemna a patir, a perdre-ho tot i a viure en l’ombra permanent de la por.
“El president Donald Trump, que ja ha reafirmat el dret d’Israel a l’autodefensa, ha advertit que qualsevol atac iranià contra interessos nord-americans tindrà ‘conseqüències severes’, augmentant encara més la tensió internacional.”
.jpeg)
