Agulla del Gegant Encantat - Montserrat

El Gegant Encantat de la muntanya de Montserrat

 

Cada vegada veig més clar, que a la muntanya de Montserrat deuen haver-hi més espècies del bestiari català, que animalons a l'Arca de Noè en el seu temps.

En el cas de la Montserrat, en estat petri, però, en certa manera, allà hi són tots ficats. Un poti-poti de "besti-petri-catalanus" ben complet a dojo.

 

Font: Todo colección Imatge dels anys 40

Així doncs, vet aquí una vegada, quan els ocels tenien dents, que a la muntanya de Montserrat vivia un gegant. Un gegant tracalet amb pocs amics, per no dir cap. Enemistat amb els vilatans propers, amb les bruixes de poc pentinar i , fins i tot , amb el Déu omnipotent del seu temps. 

Tan mala baba devia tenir, el nostre gegant, que les pobres bruixes fins als nassos de les seves tocades de pebrots, li van fer un encanteri. 

Un dia, mentre vigilava el seu ramat, un jove vailet, va escoltar el suau murmuri de dos esquirols (i jo afegiria que de color verd, per acabar d'amanir les faules) Però, la història diu que eren dos esquirols i així ho deixem. 

Aquests animalons, comentaven el malefici recaigut al gegant, per part de les bruixes: 

_________________________________________________ 

El gegant estava encantat i condemnat a no veure mai el Sol. Si, el gran astre, feia la seva presència a ulls del gegant, aquest quedaria de pètria testa.

_________________________________________________ 

Ara, el jove, entenia els hàbits noctàmbuls del gegant. Aquest sempre sortia al cap vespre, a l'hora que surt el gripau de les tres potes, destrossava conreus i es menjava els ramats.

El jove pastor va córrer a explicar el descobriment i, va ser que, li van parar un bon parany entre tots els del poble.

Aprofitant que el gegant no podia sortir de dia, els vilatans van anar a buscar el ramat del gegant i se l'emportaren.  Un cop al sac i ben lligat, van anar escampant aquests pels diferents pobles; un xai a Monistrol, una ovella a Collbató, l'altre a Olesa, una vaca a Vacarisses, i xau-xau , que el van dispersar fins més amunt de Martorell.

Quan va arribar la nit, el gegant amb una gana que alça va sortir del seu cau i amb tanta pena que només va trobar ganyips per menjar.  Enfadat i amb gana, s'anava allunyant cada vegada més, fins que trobà, al cap de dues hores, la primera manduca a Monistrol.  La fam feia la seva i va continuar la recerca. Tot devorant les ovelles i bestia que, dispers, anava trobant. A tocar el Pont del Diable s'adonà de la seva ximpleria i tornar a corre-cuita cap al seu cau. Però anava massa panxut i les cames li feien figa. L'albada va fer llum i li il·luminà el cap, tot just, en el moment que enfilava la muntanya. El gegant restà immòbil i es convertí en roca.

És de bona font, el saber, que aquest encanteri té un cicle que va de 100 en 100 anys. En entrar el nou segle, sembla ser, que encara s'escolta la veu del gegant demanant a Déu que, si us plau, desfaci l'encanteri, amb aquestes paraules:

- Senyor, la humanitat ha progressat; ¿em podeu desfer la maledicció?.

I la seva resposta, contundent i voladora per tot l'eco de la muntanya.

- No! 

Imatge: L. Carpio

Font:
Llegendes de Montserrat 
Imatge: Todocoleccion 
  

 

Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

El descobriment del món dels fòssils i els orígens geològics dels murs del Monestir de Sant Cugat

Per a moltes persones, l'interès per la història de la vida a la Terra comença durant la infància, sovint a través d’experiències escolars o culturals. En alguns casos, aquest descobriment ve de la mà de grans produccions cinematogràfiques com Jurassic Park, que van popularitzar el món dels dinosaures i la paleontologia. Tanmateix, allò que sovint sorprèn encara més és saber que molts fòssils, com les petxines i els caragols marins fossilitzats que trobem incrustats en pedres d'edificis antics, són molt anteriors als dinosaures.

Petxina mur Monestir

Un exemple destacat d'aquesta realitat el trobem en els murs del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Diversos dels seus carreus contenen restes fòssils de mol·luscs marins, visibles encara avui. Aquests fòssils formen part d’una roca sedimentària calcària anomenada lumaquel·la, composta principalment per fragments de petxines compactats. L’extracció d’aquesta pedra, segons diversos indicis, es realitzava a la pedrera de Campanyà, també situada a Sant Cugat, que va estar activa com a mínim fins al segle XIX.

Eres geològiques a gran escala

• Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.

 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.

 _____________________________________________________

 

L'ús de materials de construcció de proximitat era habitual a l’època medieval per motius evidents de logística i economia. El transport de materials pesants es feia amb mitjans rudimentaris, sovint de tracció animal, fet que afavoria l’aprofitament de recursos del mateix territori.

 

Context històric del Monestir de Sant Cugat

Els orígens documentats del Monestir de Sant Cugat es remunten al segle IX, tot i que la seva implantació es podria vincular a un assentament romà anterior conegut com a Castrum Octavianum, actiu possiblement des del segle IV. Aquest context d’ocupació romana tardana hauria afavorit la continuïtat d’activitat religiosa en època altmedieval, tot i la manca de fonts documentals d’aquest període, sovint anomenat “segles de la foscor” per la seva escassa visibilitat històrica al medivo.

Segons la tradició hagiogràfica, el monestir s’aixeca sobre el lloc del martiri de Sant Cugat (o Cucufat), un predicador cristià executat durant les persecucions romanes del segle III. Aquesta llegenda esdevé un element central en la identitat religiosa del cenobi, tot i que cal situar-la en el marc de les narratives devocionals pròpies de l’època.

Al llarg dels segles, el monestir visqué diverses fases constructives que reflecteixen l’evolució de l’arquitectura religiosa catalana. Des del preromànic fins al gòtic, passant pel romànic plenament desenvolupat, l’edifici incorporà elements nous al ritme de les necessitats litúrgiques, del finançament disponible i de les circumstàncies polítiques i militars del moment.

Un dels moments de màxim desenvolupament del conjunt va ser al segle X, malgrat episodis com la ràtzia d’Almansor (985), que provocà greus destruccions. La seva reconstrucció i consolidació posteriors són testimoni del pes creixent del monestir en l’àmbit religiós i econòmic de la comarca.

La construcció es va perllongar durant segles, i un dels darrers elements importants que es va completar va ser la torre del campanar, acabada ja ben entrat el segle XVIII.

 

Els murs i la seva funció defensiva

Com en altres monestirs medievals, el de Sant Cugat fou fortificat per raons defensives. En un context de lluites feudals, incursions militars i inestabilitat territorial, les comunitats religioses sovint es veieren obligades a protegir el seu espai. El recinte emmurallat del monestir respon, doncs, a una funció estratègica de defensa del conjunt monàstic i els seus béns.

Avui, passejant pel carrer de la Torre, encara es poden observar dues seccions diferenciades de muralla: una de més erosionada i primitiva, i una altra amb carreus més escairats. Ambdues presenten una característica comuna: l’ús sistemàtic de la lumaquel·la com a material de construcció.

Durant els segles XIV i XV, en un període de relativa estabilitat, però també de declivi de l'activitat religiosa del monestir, part de les muralles foren desmantellades i aprofitades com a material constructiu per a les cases que començaven a créixer al seu voltant. Aquest procés de desmuntatge, comú a molts conjunts religiosos, comportà la pèrdua parcial del traçat original.

Actualment, la majoria d’aquests habitatges han estat reformats o bé ja no es conserven, però el llegat fossilitzat d’origen marí continua present en els murs que romanen, oferint un testimoni silenciós de la llarga història natural i cultural del lloc.

 

Altres edificis construïts amb lumaquel·la a Catalunya. La pedra de proximitat

L’ús de la lumaquel·la com a material constructiu no es limita al conjunt del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta roca calcària, rica en restes fòssils marins, ha estat emprada en nombrosos edificis de Catalunya, especialment en zones on la seva extracció era possible de forma local i accessible.

Alguns exemples destacats d’arquitectura històrica que també conserven trams, murs o carreus formats amb lumaquel·la:

• Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera): Situat al cim del massís del mateix nom, aquest monestir romànic va aprofitar materials sedimentaris de l’entorn, entre ells, la lumaquel·la. L’explotació de pedreres properes permeté l’ús de roca local en un entorn de difícil accés.

• Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès: En reformes i ampliacions posteriors a l’etapa romànica, s’incorporaren blocs de lumaquel·la, molt probablement extreta de les rodalies entre Castellar i Sentmenat, on es documenta activitat extractiva.

• Muralles medievals de Sabadell i edificis del nucli històric: A Sabadell, diversos trams de muralla i construccions antigues fan ús de lumaquel·la en la seva fàbrica. Aquesta pedra es va obtenir de pedreres situades a prop de la riera de Sant Oleguer i altres sectors del terme.

• Edificis del Baix Llobregat i masies del Vallès: L’arquitectura vernacla i religiosa d’èpoques modernes (segles XVII-XIX) incorpora sovint carreus i pedres de lumaquel·la, especialment en masies, marges i construccions auxiliars. Aquest ús era habitual en àrees properes a les zones d’explotació com Campanyà, el turó de Can Fatjó dels Aurons o entorns similars.

• Altres conjunts patrimonials del Garraf i el Penedès: En algunes esglésies medievals i edificis monàstics, com Sant Sebastià dels Gorgs o Santa Maria de Castellet, s’hi observen elements de fàbrica amb roques bioclàstiques similars, emprades en combinació amb altres materials calcaris de la zona.

  

  Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera)

La presència d’aquest tipus de roca en edificacions històriques no sols respon a criteris constructius, sinó també a la disponibilitat del recurs i a la seva facilitat de treballar. En aquest sentit, la lumaquel·la constitueix un bon exemple de com el paisatge geològic condiciona i acompanya les formes materials del patrimoni.

 Fonts:

Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. (s.d.). Pedrera de Can Campanyà. Portal de patrimoni de Sant Cugat. 

Baulenas, J. (2003). El Monestir de Sant Cugat: Història, art i espiritualitat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Carreras, C., & Gutiérrez, A. (2004). Materials de construcció en època romana a Catalunya: producció i distribució. Universitat de Barcelona - Servei de Publicacions.

ICGC – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s.d.). Mapa geològic de Catalunya 1:25.000.  https://www.icgc.cat

Márquez, R. (1994). Lumaquelas y otros materiales constructivos con fósiles visibles en edificios históricos de Catalunya. Revista Española de Paleontología, 9(2), 251–260.

Morera, J., & Palet, J. M. (2009). Paisatge i societat a la Laietània interior entre l’antiguitat tardana i l’edat mitjana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Orriols, X. (2010). Arquitectura monàstica a Catalunya: del romànic al gòtic. Edicions 62.

Sánchez Real, J. (1957). Sant Cugat del Vallès: su monasterio y su historia. CSIC - Instituto Español de Historia Eclesiástica.

El xiprer un llenguatge medieval

El xiprer com a llenguatge medieval

Els caminaires assenyats i curiosos, que agradem de voltar per cases a pagès, masos, antics hostals medievals o de temps modern, sempre reconeixem el flanqueig del xiprer, que bandejen els camins. Camins més o menys importants, sempre d'accés al mas. I de segur que més d'un cop ens ha vingut al cap, el perquè d'aquest arbre i no altre. A mi sempre...

Quan volto amb la canalla i/o amics, no em puc estar de donar aquesta explicació apresa. Una força, estranya i impulsiva, em fa explicar anades i vingudes d'aquest preciós arbre, ple d'història i misteri. Tan pesada dec ser, que més d'una vegada m'he trobat amb un: "mamà que ja m'ho has explicat vint-i-cinc vegades"!! Però, ho sento, no em puc estar de posar cullera de sucre a l'excursió. I pels que tenen la sort, de no haver escoltat vint-i-cinc vegades la meva xerraire, he fet aquest post.  Espero que us vingui de primeres, en cas contrari... no sóc responsable.

 

Frontedissa Mas Bovet

Així doncs, Edat Mitjana, concretament baixa Edat Mitjana s. X - XV, un temps de relativa tranquil·llitat econòmica, menys conflictes bèl·lic, reactivació del comerç -fins i tot especialització d'oficis- i sorgiment de la burgesia. I com a època de bonança, la gent treu el nas de casa i li agrada viatjar. Viatges que podien ser donats per "plaer-peregrins" o per transaccions de comerç. Certament, poc turisme devia existir a temps medieval; Peregrins amunt i avall, pagesos que visitaven familiars, marxants, comerciants, senyors feudals en carruatge o a cavall, benedictins cap a altres monestirs de la comunitat, etc.

En aquest context de nou transit de caminaires, les cases de pagès o els petits i grans monestirs, que disposaven d'ubicació privilegiada (vora els considerats camins Ral =reals), Camí romeu van veure que farien el seu agost.

____________________________________________________

Moltes d'aquestes residències particulars es van transformar en hostatgeries. Oferint diferents serveis, segons la seva disponibilitat i funcionalitat.

____________________________________ 

Alguns d'aquests hostals, a més, eren ben visitats assíduament per certes classes socials i algun que altre capellà, que devia passar a fer confessions a domicili. Sabut era dels serveis oferits, en alguns d'ells, una mica més llibertins...

Però, quedava una assignatura pendent, que era donar a conèixer els serveis que oferien a cada hostal. En un temps d'analfabets al 99%, els flyers no devien de donar bon resultat, és per això que un sistema, a l'estil "WhatsApp", però sense wifi, es va posar en marxa de manera infal·lible. Els oficis es representaven amb l'eina en qüestió, els espais de pau amb una mà oberta, etc... Tot un sistema de jeroglífics cada vegada més elaborat. 

El llenguatge simbòlic és fabulós, segles després, esdevindria, en el temps, en un llenguatge sorprenen i veritablement críptic-simbòlic, com: el llenguatge de les flors (en temps Victorià) o el llenguatge dels vànols, increiblement preciós. 

Com que veig que me'n vaig, torno a temps medieval i xiprers. Aquest arbre, per les seves característiques, és molt longeu, alt (es pot veure des de lluny), perenne i amb un bagatge místic-simbòlic a l'esquena des de temps de grecs i romans, era dels més apropiats. 

La gent que viatjava a peu, que era el més comú, no podia portar moltes coses a sobre. Coses bàsiques, de seguretat personal i poc més. Per tant, descansar, dinar o inclús fer nit de camí, era la constant. Els hostals, fondes, "figones", a peu de camí principal eren habituals, i per l'alta muntanya o camins menys assidus, l'hospitalitat a les anomenades "barraques/corts dels pobres" era molt típic. 

Com a senyalització de la disposició d'aquests allotjaments, es feia servir el xiprer. Inclús amb un inequívoc codi pel "manual del bon viatger", segons la seva ubicació. 

________________________________________

Un xiprer volia dir que era un punt de descans amb aigua, dos que podies menjar i tres o més, un punt per poder fer nit. 
________________________________________ 

 

Font. Blog Amics arbres

Però també, i ja des de temps romà, el xiprer formalitzava els accessos a les millors domus romanes. Era magnificat l'accés amb dues fileres paral·leles a cantó i cantó.  Aquests eren símbol de disposar d'un bon estatus social a l'època. També, als camins de les poblacions, eren plantats com una salutació al veïnat i visitants. Els masos catalans, els "palacetes" espanyols o les finques rústiques van fer seu aquest vocabulari-simbòlic de "Welcomes".

Més endavant, amb la cristiandat, va ser que el xiprer va agafar un caire més funerari, inclús com a símbol de mal auguri i relacionat amb dimonis. Absurdament merescut.

Ara sí, quan volteu els preciosos masos i pareu a mirar els xiprers, pensareu vint-i-cinc vegades en aquest post! 

Un blog molt interessant: Amics arbres