La Lemuria: El "Halloween" romano

La nit del difunts de Roma

Escoltar a la sempre gran, Ana Maria Vázquez Hoys, i llegir a un altre "monstre", excepcional investigadora de la història de l'antiga Roma, Mary Beard; és voler vendre l'ànima, per tal de ser capaç d'assimilar tanta informació i coneixement junt.

Ja m'hauria agradat ser Obélix, per poder dir, amb coneixement de causa, "Aquests romans estan sonats"... i no poc cert, deu tenir aquesta afirmació. El romans estaven sonats, però ben sonats. 

Mossaic s. III a. C Turquía. L'escrit sembla convidar a disfrutar en vida.

El món romà, sempre m'ha agradat pensar-ho com una "truita de patates a la campesina -de les que faig per sopar- ". D'aquestes que li vas afegint, verduretes que tens per casa, patates, pastanagues, pebrot, ceba... i, com l'ou ja deixa fer el que vulguis amb ell, sempre està bona. Doncs, així devia de ser el món romà; Ara agafem dels grecs, dels egipcis, dels fenicis, ara del que van deixar els hitites, dels hurrites, dels assiris, dels sumeris... i surt: una truita molt, però que molt bona. 

La improvisació d'aquests "cuiners", un pessic de sort i un parell de bones decisions, van fer el plat que estudiem i encara copiem.

I un d'aquests ingredients, que hem mantingut en tradició, -tot i que hem variat les dates, per conveni catòlic/cristià-  és la nit dels difunts, de "Todos los santos", en castellà;  La Lemuria romana.

_____________________________________________________

• Dos tipus d'espectres (fantasmes):

La dualitat, sempre present a l'ésser humà, també dóna forma al món del més enllà. 

Dos tipus de fantasmes: Els bons i els dolents, segons la cultura romana.

- Els bons: LARES - Són esperits arribats a terme en el moment de la seva mort. És a dir, aquells que han mort naturalment en el temps que es considerava normal.  A més, se'ls atribueixen la virtut de ser guardiants i protectors de les cases.

- Els dolents: LEMURS - Esperits morts abans de temps, nens, malalts joves, assassinats... Alguns d'ells ja tenien un esperit dolent de base, d'altres eren fets servits per les bruixes i bruixots, via encanteri, per fer turment als vius. Els agradava fer bretolades i espantar als vius.

_____________________________________________________

Així doncs, els bons eren cuidats i els dolents controlats. El control d'aquests, consistia en la celebració d'un conjur i certs rituals privats, fets per cada família. 

Sembla ser, que un dels principals motius dels lemurs (els considerats dolents), per ser tan "tocaturrons", era l'anhela de tornar a tastar aliments humans. Per aplacar aquesta necessitat, se'ls hi feien ofrenes de pa, vi, llet, etc. 

Dins d'aquest ritual, també se'ls oferiens faves negres, considerades sagrades i de sang, i es feia sonar un gong de bronze. Ara, els familiars del difunt, podien respirar tranquils, durant un any més... 

    

Una curiositat és el nom dels lèmurs. Els animals de Madagascar que coneixem i de segur, molts nens, també. Doncs aquest nom, va ser donat per un científic naturalista. Pels costums nocturnes d'aquests, pels seus grans ulls i pels crits "sons" que emetien durant la nit.

Fonts:

- Conferéncia ràdio Ana Maria Vázquez Hoys 
- Gastronomia romana blog

El Bovet - Vacarisses

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

 

Enfilant l’eterna recta de la C-58, en el seu tram entre les urbanitzacions de Can Serra i el Palà, s’alça altiva i vigilant una preciosa construcció: el mas del Bovet. Des del capdamunt del turó, sembla saludar-nos just abans de fer el revolt en direcció a Castellbell.

Vista amb ulls actuals, es mostra com una gran casa de maó massís, totxanes i teules àrabs, com si un arquitecte bucòlic s’ho hagués passat d’allò més bé construint una gegantina estructura de Lego, evocant els records de la seva infantesa. Però més enllà de l’estètica —pròpia d’un temps de bòbiles i produccions ceràmiques— el mas Bovet s’ha anat conformant estrat rere estrat damunt d’uns fonaments molt més antics, que podrien remuntar-se fins a la baixa edat mitjana.

El Bovet. Des de ponent.

• Una cronologia de propietaris

  Any	Esdeveniment
  Segle XVI	Primeres referències documentals; propietat d'un monistrolenc anomenat, Antoni Tries; el mas es considerava rònec el 1634 i 1656
  1656	Josep d’Olzina i Riusech (Castellbell) el compra; passa al seu fill Jeroni, doctor en dret. Publicacions relacionades amb aquest llinatge: Can Cavaller de Monistrol de Montserrat  i Torre de can Feu de Sabadell.
  1678	Isidre Padró el compra, pagès de Castellbell
  (Data desconeguda)	Simó Grau (pagès de Vacarisses) n’és propietari
  1697	Venut a l’abat de Montserrat
  1711	Josep Palà (mas Palà) el compra; el 1719 els fills el retornen al monestir
  1720	Valentí Viladoms l’adquireix; els fills Macià i Joan en són hereus (documentat 1727 i 1759 ) Publicacions relacionades amb aquest llinatge familiar: Viladoms de dalt a Castellbell i el Vilar.
  1875	Josep Bouvet compra el mas i li dóna el nom actual, “Bovet”
  Mitj s. XIX	Durant el regnat d’Isabel II, es descobreix una cova amb moneda falsa; Josep Vila, el masover, és detingut
  1939	La vídua ven a Miquel Segarra, que transforma radicalment l’estil arquitectònic
  1940s–1960s	Se sumen galeries, arcs, torrota amb aerogenerador, pallissa, jardí i bassa circular

 

Bovet. Fotografia J. Morera

 

• Un mas amb història tèrbola

El Bovet va assolir certa “fama” cap a mitjan segle XIX, durant el regnat d’Isabel II. En un context d’inestabilitat econòmica i convulsió social, es descobrí una cova propera al mas on s’hi fabricava moneda falsa. Josep Vila, el masover d’aleshores, fou detingut com a principal sospitós. La cova, segons es creu, fou tapiada i condemnada a l’oblit.

 

Planimètric 1914. Identificat Casa del Boubet

• Transformacions del segle XX

Després de la Guerra Civil, l’any 1939, la vídua del propietari vengué el mas a Miquel Segarra. Aquest nou propietari n’impulsà una profunda transformació, tot remodelant l’aspecte original i dotant-lo de la seva aparença actual: nivells de galeries amb baranes d’obra calada, arcs de diversos estils, dintells i altres elements ornamentals.

 

Fotografia. J. Morera

 

Un dels trets més singulars fou la construcció d’una torrota amb un aerogenerador, avui dia visible només com una estructura metàl·lica, però que durant molts anys proporcionà electricitat a la casa gràcies a l’energia eòlica.

A partir de 1940, el mas anà adquirint nous annexos: una pallissa, un jardí amb una bassa circular, i diverses edificacions al voltant del nucli original, avui difícilment identificable entre tantes reformes.

 

Bovet nocturna. Fotografia de l'autora

El mas Bovet, tot i ser avui una propietat privada de difícil accés, continua alçant-se amb discreta elegància sobre la C‑58, com una atalaia muda d’històries amagades.

Avui, el mas resta com un testimoni callat d’un passat que s’esmicola entre els maons de terrissa i les herències difuses. No hi ha visites guiades, ni rètols, ni actes commemoratius. Però hi ha la mirada de qui passa, de qui recorda, de qui investiga. Potser el repte de les properes dècades serà justament aquest: retornar al Bovet el lloc que li pertoca dins del patrimoni viu de Vacarisses. Fer-lo parlar de nou.

Perquè els masos no moren del tot quan algú els mira i en reconstrueix la història.

 

 

Font de la Reixa. Relació directa amb el mas

Per les contrades tres fonts destacables:

Font de la Reixa.

Font de la Teula.

Font de l'Hort Gran.

 

Fonts:

- Diputació de Barcelona. (s. d.). El Bovet. Vacarisses
- VALLS i PUEYO (1996). "Els masos Bovet, Janer i Vidal", Balcó de Montserrat, núm. 331 (març)
- VALLS i PUEYO (1998). "Els Olzina del mas Bovet", Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny)

- Sitja universitària. (s. d.). Mas El Bovet de Vacarisses 

La Balma de l'Espluga - Mura

La Balma de l'Espluga de Mura

Una espluga és una cova. I d'aquí topònims com,  Esplugues del Llobregat, Espluga de Francolí, etc., tota una curiositat etimològica, derivada del llatí vulgar speluca i/o llatí clàssic spelunca.

Balma de l'Espluga - Mura

 

Ací doncs, la Balma de la cova o de l'Espluga és una balma, òbviament, però no és molt lluny de ser pensada com una cova, de petites dimensions.  Vista a primer ull, impressiona pel gran rocam calcari que la precedeix, i ens mostra una bona lliçó d'història: 

________________________________________________________

 El trogloditisme va ser ben viu al Bages

________________________________________________________

 

 

Els homes i dones prehistòrics van escollir les cavitats naturals, com a refugi o habitatges, més o menys temporal, això ja ho sabíem.  Però, sort d'aquestes en temps de turbulències històriques i penúries econòmiques, que van fer de caliu a famílies senceres. La Balma de l'Espluga és un combinat de tots aquests ingredients, ben amanits. Situada a uns 20 minuts de la Font-Balma de la Pola, la Balma de L'Espluga podria donar testimoni contemplatiu de la història cisellada en aquesta preciosa terra.

Un espai, on poder parlar als més petits, del gran salt transformatiu dels homes i dones de la prehistòria. Un temps evolutiu, envers el neolític, de caçadors a recol·lectors i pagesos. Malauradament, també un espai, per parlar d'altre tipus de  troglodites, els dels "bàrbars" del s. XX.  Colla de descerebrats, que sense mirament i amb falsos arguments, hi han  atemptat directament contra el patrimoni natural, geològic i arqueològic del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Un territori explotat, gairebé fins al seu últim reducte. Tocant 1982 es va aplicar un nou pla d'ordenació, a causa del desmesurat creixement dels espais urbanitzats i de la tala indiscriminada d'alzines i roures.  Poc després l'any 1987 va ser declarat Parc Natural, per decret de la Generalitat de Catalunya, però els senyals del maltractament ja eren presents.

La Balma de l'Espluga va ser indiscriminadament castigada, en post dels ànims de lucre. Un espai, d'un importantíssim valor històric, va ser obviat, excusat i malmès, sense cap respecte. No es va impulsar cap intent de rehabilitació, ni de la seva memòria, ni del seu record. Les úniques intencions, encaminaven vers l'explotació econòmica. La grollera reconstrucció de l'espai obrat, de voltant els 1980, es va portar sense cap criteri històric. Sembla ser, que una petita filera d'Opus Spicatum, característic d'un temps passat, va queda mig soterrada, sota la nova construcció de pedra i ciment del balmat.

Avui dia, dos vestigis obrats són a anys llum del mas que conformava aquest espai. Les ruïnes de dues cledes per arrecerar el  bèstia. Uns pobres animals torturats fins l'últim alè, en el traginar de troncs amunt i avall,  pels voltants de la finca de Matarrodona. Propietària d'aquesta balma en aquell temps.

Pel record, hi ha qui afirma, que una de les mules va caure exhausta i, encara es troba enterrada, davant la porta de la construcció de ponent. 

• Publicació realitzada a l'Arxiu PDF de la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat” núm. 612 – Agost 2019.

Fonts:

Blog trailsant Llorenç
Diba: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac
  

El dino Casimiro Salgado

El Dino Casimiro:  El vigilant de l'Ocàs a Vacarisses.

No cal agafar la màquina del temps per traslladar-nos al Juràssic, tenim a Casimiro Salgado, l'últim dinosaure feliç, amb un somriure d'orella a orella ben gran. Tot a tocar la C-58, concretament al Camp del Grill.

El dino Casimiro

El diari el Món Terrassa, va publicar un complet i preciós resum de la seva història, que ara he volgut fer rondalla.

___________________________________________________

 Unes obres, a casa seva, van fer que viatges a noves contrades. Els senyors que havien de fer net als dominis del dino i eliminar-ho, van saber veure en Casimiro, un simpàtic animaló. Així, és que va ser indultat i va anar a viure als voltants de Montserrat, però amb una tasca; 

Casimiro vigila que el Sol, no es despisti i, marxi sempre pel mateix costat de la muntanya, abans d'anar a dormir.

___________________________________________________

Salgado, atresorat, estimat i sempre content, és visitat per moltes famílies amb nens i nenes i escoles dels voltants, que es fan fotos al seu llom, i parlen de la seva història.  Sembla se conscient de la sort passada, quan va ser indultat de patir un "Fahrenheit - lític", com alguns dels seus antics companys, i sempre manté el simpàtic somriure.

Temps recent, l'han fet bretolades, llençada brutícia i no només a ell, també pels voltants. La tanca, actual, fa funció dissuasòria a camions, furgonetes, que aboquen de tot colors allà. I dic dissuasòria, que no pas efectiva, ja que veure abocaments que no toquen amb tot el que implica, tal com explica Juan Moreno, són un constant.

 

Però, així igual que els dinosaures de carn i ossos, la mala sort va fer finiquitar la seva existència, la vida d'en Casimiro sembla també ser molt incerta.

 

El Camp del Grill, casa actual d'en Casimiro, podria ser un magnífic espai per fer parada de viatgers, unes tauletes, papereres, un punt que no enveja cap mirador, però cal fer feina... l'excusa fer feliç a Casimiro. Poder donar peu a una nova llegenda del nostre bestiari particular. 

El motiu, poder és el moment de reaprofitar aquest espai i donar un nou valor.