domingo, 4 de julio de 2021

Torre de can Feu - Sabadell

 

La Torre de can Feu de Sabadell

41°32'21.6"N 2°05'37.3"E

41.539333, 2.093703
 

Fer un resum històric en l'espai idoni d'aquesta publicació, per tal no avorrir a ningú, no és fàcil. Així doncs, tot i que he de fer cor petit, agafaré un punt de partida amb el fundador i l'hereu de la nissaga familiar d'aquesta edificació o casa-palauet. 

 

Farem inici d'aquesta publicació amb el primer Feu, en Pau de Feu, qui donà el nom amb el qual el coneixem ara i, amb el descendent número 16 i l'últim, Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret.

 

Torre de Can Feu de Sabadell
 

 

La Torre de can Feu, el castell de can Feu, la Torre d'en Puigverd, la Torre d'en Vallcorba, la Torre Cremada, la Torre d'en Mir i la Torre de Sobarbe, són terminologia que fan referència a la mateixa construcció, en diferents períodes històrics de la seva existència.

 

Un honrat ciutadà de Barcelona, mercader i fill de Sabadell, Pau de Feu i Soler, el 18 de juny de 1674, va adquirir la Torre Cremada o Torre de Sobarbe, conjuntament amb una gran extesió de terres boscades, als voltants de l'edifici. És doncs, un punt d'inici a la història, que donaria espai a una etapa nova de la Torre. 

 

Els Feu, una família que havia fet molts diners del comerç i "advenidizos" de blasó, van ennoblir de la mà de l'últim dels Àustria, Carles II (el hechizado), en 1686. 

 

 

"Aquest sistema d'ennobliment, esdevingut de la compra-venda, era ben habitual, així com una font d'ingrés per les monarquies absolutes, per tal fer front a les despeses i enriquir la seva teranyina clientelar." 

 

 

Les reformes estructurals de l'edificació, iniciats pels Feu, foren la llavor al canvi de nom de manera oficial, per sempre més. Així doncs, des d'aquest moment, que el seu nom de referència popular fou: la Torre de can Feu. El canvi o matís, com a castell, és a dir, el ser conegut també com castell de Can Feu, vindria donat al s. XIX. Esdevinguts dels nous aports constructius més teatrals, dels acabats d'estètica historicista, que es van anar implantant, conformant l'aspecte que esdevé en l'actualitat de conte de fades.

 

La mort de Pau de Feu i Rojas, fill de Pau de Feu i Soler, a la segona meitat del s.XVIII, sense descendència, comportar que el patrimoni dels Feu passés a la seva germana Elisabet de Feu i Rojas.

 

Així fou com, Elisabet, casada l'any 1746, amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusec, donzell de Barcelona i hereu d'una nissaga originària de Cardona, establerta a Barcelona des del s. XVI i família de notaris i mercaders, amb vincles administratius tant al Consell de Cent, com a la generalitat, històricament, agruparen un gran patrimoni.

 

Els Olzina de Riusec, també escrit com Riusech (1), i, molt especialment l'últim d'ells: Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret (1842-1924), seria el principal actor d'aquesta preciosa i romàntica trama.

 

 

Escuts de les nissagues. Olzina (esquerra) i Feu (dreta) 
                           Font: Can Feu i les imatges del Record. Aleix G.C.
 

Blasò a un dels trencadissos del Parc Güell.
                                     Font: Imatge reserca per la xarxa.

 

A Josep d'Olzina li va caure una bona. Va fer la promesa al pare, d'arreplegar tots els difunts de la família, en una capella o panteó familiar a la Torre de Feu (2). És doncs que, tots els seus esforços en endavant, foren destinats a complir la seva paraula.

 

Una de les premisses era obtenir el permís papal, per exhumar els seus familiars i portar-los a Sabadell. En aquesta espera de licitacions, Josep, iniciar les obres.

 

L'arquitecte encarregat de les obres fou August Font i Carreras (1846 - 1924) (3). 


La tendència constructiva de l'època va definir l'estil que reconeixem. Ens posicionem en temps d'influències de l'escola de Le Duc, la moda del moment és l'eclèctica tendència dels "neo". Així trobem un evident afrancesament amb apunts del gòtic internacional, pinzellades del gòtic anglès, etc., que percebim en la torre de l'homenatge amb troneres, matacans, decoracions i acabats d'estil gòtic, finestres geminades, arcs apuntats, florons, gablets, folies, vèrtexs amb torretes circulars que, segons el projecte rematarien amb teulada conoidal, etc., tot un ventall de la tendència estètica de moda.

 

La nova capella de can Feu, projectada per August Font i Carreras, es va dissenyar sota les directrius de Josep d'Olzina, l'any 1881, d'estil neogòtic, en sintonia amb el palauet. La proposta era enderrocar l'antiga per construir la nova, a taula rasa.  La contrapartida va ser, el fet de no guanyar la jugada als poders papals a finals de 1889. L'església no li va concedir l'exhumació de difunts, així doncs, es va quedar sense enderrocar i la nova sense construir. I, en sintonia, Josep no podia finalitzar el seu projecte i promesa, així doncs, les obres es van parar i la casa-palaut quedar a mig fer. Moltes de les accions que es van fer doncs, anaven destinades a donar solució ràpida, fora del que era el projecte dissenyat.

 

No obstant això, cal dir, que sí que es van arribar a fer molts espais interiors, jardins, espais de serveis, etc., donat que la família venia a estiuejar a la casa, de tant en tant.

 

La història final de la casa, amb l'spoiler que ja us he fet al principi, va donar acabament amb Josep Niculau d'Olzina i Riusech, en morir sense descendència. Els hereus van segregar tots els dominis dels voltants i viure de les rendes, sense aportar cap millorar o prospecció de futur, més que la construcció de naus i més naus industrials, així com la destrucció del que havia estat el bosc de can Feu, per la vida cultural i societat del moment. 

 

↫↬

(1) El Riusech es dedicaven al comerç i eren grans terratinents. Els seus orígens es remunten a Monistrol de Montserrat. Mai foren ennoblits amb cap títol nobiliari, però sempre van voler fer pompa de la seva distinció. Un afer que la mateixa família donava per atribuir-ser era la vinculació amb la llegenda montserratina de la troballa de la Verge.  Segons defensaven van ser als seus dominis, per uns pastorets que treballaven les terres del Mas Piteu, de propietat dels Riusech, que la van trobar. És doncs, que s'autoatribueixen aquest fet com a propi, l'any 888.

 

La distinció social i el bon posicionament econòmic, els va permetre casar la seva pubilla, l'any 1637, l'Elisabet Ferrer d'Alçamora (també Elisabet de Riusech) amb Josep d'Olzina i de Gualmar. Aquests segons, els Olzina, amb titulació nobiliària des del s. XVI, per Ferrar el Catòlic.

 

En aquesta filigrana de famílies és que, els Feu, entronquen amb els Olzina l'any 1747, amb el matrimoni de la pubilla Elisabet de Feu i Rojas amb Josep d'Olzina i Amigó de Riusech, com us explico a la publicació general. 

 

 (2) Hem d'explicar en aquest moment que, les ordenances, per salubritat, no permetien enterraments familiars, ni en esglésies, ni panteons familiars, etc., aquésts, els difunts havien d'estar als cementiris municipals als ravals, destinats per aquests afers. Aquest fet, per una família noble, era un desdeny al seu blasó.

 

(3) De Carreras us diré que va ser el professor de Gaudí. Sembla que la relació dels dos no era gaire bona, inclús, Font i Carrera va suspendre a Gaudí en els exàmens finals de llicenciatura. Un tema que Gaudí va recórrer als rectors i finalment va aprovar. Parafrejant paraules de Carreras vers Gaudí, sembla va dir: "No sabem si és un boig o un geni, el temps ens ho dirà". 

 

Fonts:

Gonzàlez Campaña, Aleix. Can Feu i les imatges del Record. Ass. Cultural Can Feu. Edició 2016

Visita guiada a la Torre de Can Feu, cada primer diumenge de mes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario