Un recorregut per la història de la balma, el mas medieval i la tradició excursionista de la Serra de l’Obac
En un dels racons més amagats del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, al vessant de ponent del Turó de la Pola, hi ha un espai que durant segles ha estat relacionat amb l’aigua, el refugi i l’aprofitament de la muntanya: la Font de la Pola.
La font es troba dins d’una gran balma, una cavitat natural de dimensions considerables protegida per una àmplia cornisa de conglomerat i orientada a migdia. Avui és coneguda sobretot pels excursionistes que recorren aquesta zona de la Serra de l’Obac, però les restes que encara es conserven ens expliquen una història molt més antiga.
I és precisament aquí on la Font de la Pola deixa de ser només una font.
Perquè al seu voltant hi trobem el record d’un antic mas documentat des de l’edat mitjana, restes de construccions que encara desperten preguntes i, ja al segle XX, la petjada d’aquells excursionistes que van transformar la balma en un dels seus llocs habituals de parada.
La balma i el mas de la Pola
Les balmes han tingut un paper important en la història de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La naturalesa del terreny, format principalment per conglomerats, ha afavorit la formació de nombroses cavitats que, en diferents moments, han estat aprofitades com a refugi, espai de treball, lloc per guardar animals o fins i tot habitatge.
La Balma de la Pola conserva encara alguns vestigis d’aquest aprofitament humà. A la part superior hi ha restes de possibles murs de tancament i també es conserva un fragment de mur, encara que actualment no hi ha estructures suficients per identificar-la com un habitatge.
La relació amb l’activitat humana medieval és especialment interessant perquè el mas de la Pola apareix documentat per primera vegada l’any 1336, segons la documentació patrimonial, que recull la referència a un pergamí procedent del fons documental de la casa de la Mata.
Aquesta dada ens situa el topònim de la Pola, i per tant l’existència del mas, en plena baixa edat mitjana.
Ara bé, cal anar amb compte amb una qüestió: no podem afirmar que la balma que avui coneixem fos exactament la casa del mas medieval. La documentació patrimonial considera probable que el mas es trobés en aquest entorn i que la balma hagués tingut algun tipus de relació amb ell, però les restes conservades no permeten confirmar aquesta identificació.
Aquesta prudència és important perquè la història d’aquest indret encara té alguns interrogants oberts.
La història documental de la Pola continua durant els segles posteriors
La història documental de la Pola continua durant els segles posteriors i ens permet seguir, encara que de manera fragmentària, l’evolució del mas dins de l’organització territorial del terme de Mura.
L’any 1400, Ramon Sescomes va prendre possessió del castell i terme de Mura després d’haver-lo comprat al rei Martí l’Humà. En aquest context, els masos de la Pola i la Rouriga van ser concedits en emfiteusi, és a dir, mitjançant un sistema pel qual el senyor mantenia el domini directe de la terra mentre que l’emfiteuta n’obtenia el domini útil a canvi d’un cens i d’altres obligacions.
Uns anys més tard, el 6 de juliol de 1420, trobem un document especialment interessant conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En aquest pergamí, Ramon de Coma, senyor del castell de Mura, estableix els masos de la Ruïga i de la Pola a favor de Pere de la Serra, originari del territori del castell de Vacarisses. Pere de la Serra assumeix diverses obligacions envers el senyor, entre les quals hi ha el pagament de censos i altres drets, i formalitza la seva dependència mitjançant l’acte d’homenatge. (Arxiu Nacional de Catalunya, 1420, ANC1-977-T-30)
Aquest document ens permet veure amb més claredat què significava aleshores tenir un mas: Pere de la Serra no es convertia en propietari del mas en el sentit actual, sinó que en rebia el domini útil i el dret d’explotar-lo, dins del sistema feudal i sota les condicions establertes pel senyor del castell. El fet que procedís del terme del castell de Vacarisses també ens mostra les relacions que existien entre els diferents territoris de la muntanya.
El 1423, Joan de Peguera, gendre del ja difunt Ramon Sescomes i administrador del castell i terme de Mura, va tornar a establir aquests dos masos. La documentació ens mostra, per tant, que la Pola continuava formant part d’una estructura senyorial activa durant la primera meitat del segle XV.
La documentació torna a parlar del mas durant el segle XVI. L’any 1568, Joan Vall el va vendre a Bernat Peguera, senyor del castell de Mura, que el va tornar a vendre l’any 1570.
Aquesta successió d’establiments i transmissions ens mostra que no estem davant d’un simple topònim, sinó d’un mas integrat durant segles en l’organització territorial, jurídica i econòmica del terme de Mura.
Tanmateix, a finals del segle XVI sembla que la situació ja havia canviat. El mas de la Pola no apareix en la consueta de Mura de 1592, mentre que encara trobem referències al mas l’any 1601, quan es documenten els drets de cultiu relacionats amb la Pola, la Rouriga i la Ginebreda.
Aquesta última documentació permet plantejar una hipòtesi raonable: el mas probablement havia deixat de funcionar com a habitatge permanent, tot i que les terres continuaven sent aprofitades agrícolament. Per tant, el final de la Pola com a mas habitat no sembla coincidir necessàriament amb l’abandonament de les seves terres i drets d’explotació.
Els misteriosos forats de la Pola
A poca distància de la balma hi ha un altre element que ha contribuït a donar al lloc un cert aire de misteri: els anomenats Forats de la Pola.
Es tracta d’un conjunt de forats circulars excavats a la roca, distribuïts en dues plataformes situades a diferents nivells. A la part superior, els forats formen un cercle d’uns vint metres de diàmetre i encara s’hi conserven alguns fragments de murs; a la plataforma inferior, un altre grup de set forats podria haver servit per sostenir una estructura de fusta. La documentació patrimonial de la Diputació de Barcelona considera que les restes podrien correspondre a una estructura fortificada d’època altmedieval, possiblement relacionada amb una torre de vigilància.
 |
| Vista de Montserrat i dels forats a la roca molt aprop de la Font de la Pola |
Però aquesta no és l’única interpretació que s’ha fet del lloc.
L’any 1986, l’enginyer i arqueoastrònom egarenc Amador Rebullida i Conesa va publicar El santuari luni-solar de la Pola, un estudi en què plantejava la possibilitat que aquestes estructures tinguessin un significat relacionat amb l’observació del Sol i de la Lluna. D’aquí prové el nom de santuari luni-solar de la Pola, que encara trobem en part de la bibliografia i en la toponímia excursionista del sector.
Aquesta interpretació resulta especialment suggestiva si ens fixem en la disposició dels forats i en la situació elevada del conjunt, des d’on s’obren àmplies perspectives sobre el paisatge. Tanmateix, no podem afirmar que es tractés d’un observatori astronòmic ni d’un antic rellotge lunar. La mateixa fitxa patrimonial de la Diputació assenyala expressament que la teoria del possible santuari luni-solar d’arrels prehistòriques no està contrastada arqueològicament.
 |
| Aproximació de la roca on podem veure els forats perfectament perforats a la roca |
Per tant, avui podem parlar de diverses possibilitats: una estructura defensiva o de vigilància d’època medieval, com proposa la interpretació arqueològica actual, o bé, segons la hipòtesi de Rebullida, d’un espai relacionat amb l’observació astronòmica. Fins que no hi hagi nous estudis arqueològics que permetin determinar la funció original dels forats, qualsevol d’aquestes interpretacions s’ha de mantenir en el terreny de la hipòtesi.
I potser és precisament aquesta incertesa la que fa que els Forats de la Pola continuïn sent un dels indrets més enigmàtics d’aquest sector de la Serra de l’Obac.Els misteriosos forats de la Pola
Una muntanya plena de balmes
La Font de la Pola no és un cas aïllat.
A l’entorn del Turó de la Pola i de la Serra de l’Obac hi ha diverses balmes que van ser aprofitades per les persones al llarg del temps. Algunes conserven murs, restes d’estructures o altres elements que indiquen que havien estat condicionades.
Un bon exemple és la Balma de l’Espluga, també situada a la zona del Turó de la Pola, on encara es conserven restes d’estructures relacionades amb un antic aprofitament de la cavitat.
I encara més significativa és la Balma de la Porquerissa, situada al vessant sud-oest del Turó de la Pola. En aquest cas sí que es tracta d’un jaciment arqueològic amb restes de murs i evidències d’ocupació romana i medieval.
Tot plegat ens ajuda a entendre que les balmes d’aquest sector no eren simplement accidents del relleu, sinó espais que podien tenir una utilitat concreta dins de la vida de la muntanya.
La Font de la Pola i els excursionistes
Però la història de la Font de la Pola no acaba amb l’abandonament del mas.
 |
| Cartell de la Font de la Pola, un dels indrets més coneguts de l’entorn del Turó de la Pola. |
Durant les primeres dècades del segle XX, la balma va començar a adquirir una nova funció. Excursionistes i caçadors que recorrien la Serra de l’Obac hi feien parada, atrets per la font i per l’espai protegit que proporcionava la gran balma.
A finals dels anys vint, un grup de caçadors vinculats a la secció d’excursionisme de la Joventut Terrassenca va decidir condicionar l’espai.
Entre els principals impulsors hi havia Valentí Rossinyol, conegut com el Tinet, Pere Pallejà i Hans Weichsel. També hi va intervenir un paleta conegut posteriorment com «el paleta de la Pola». Els materials necessaris per a les obres es van transportar amb un ruc des de l’Alzina del Salari.
Les obres van transformar considerablement l’espai.
Es va construir una cisterna a l’interior de la balma per afavorir l’aprofitament de l’aigua de la font, així com una pica exterior. També es van construir una taula circular de pedra i, posteriorment, dues taules més petites.
Però probablement un dels elements més curiosos era un petit armari-rebost encastat a la paret, on es guardaven plats, gots i altres estris que els excursionistes utilitzaven durant les seves estades.
D’aquesta manera, la Font de la Pola es va convertir en alguna cosa més que un lloc de pas.
Es va convertir en un espai de trobada.
 |
La Font de la Pola l’any 1929, durant les obres d’acondicionament realitzades pels excursionistes de la Joventut Terrassenca
|
La Pola, un lloc per aturar-se
És fàcil imaginar aquells excursionistes arribant a la balma després d’una caminada per la Serra de l’Obac, buscant l’aigua de la font i refugiant-se sota la gran cornisa de roca.
En aquella època, l’excursionisme tenia també una dimensió social molt important. Les fonts, les balmes i els refugis eren punts de trobada on compartir menjar, conversar i descansar abans de continuar el camí.
La Font de la Pola conserva encara part d’aquesta memòria.
Les taules de pedra, la cisterna i els altres elements construïts durant aquella època formen avui part del paisatge de la balma i ens permeten veure com una mateixa cavitat podia adquirir funcions diferents segons el moment històric.
 |
Taula amb banc circular construïda a la balma de la Font de la Pola durant el període d’acondicionament excursionista.
|
 | ||
|
Segles més tard, convertida en lloc de parada i trobada dels excursionistes.
 |
La font i el seu dipòsit interior, un dels elements relacionats amb l’aprofitament de l’aigua de la balma
|
 |
| Pertxeros utilitzats per guardar les botes de vi a la balma de la Font de la Pola. |
Una història que encara no està acabada
Quan avui arribem a la Font de la Pola, potser el primer que ens crida l’atenció és la balma, la font o les construccions de pedra que encara es conserven.
 |
Petit rebost encastat a la paret de la balma, utilitzat pels excursionistes per guardar estris.
|
 |
Detall de la finestreta del petit rebost de la balma de la Font de la Pola.
|
Però si mirem una mica més enllà, descobrim un paisatge molt més complex.
Hi ha el record del mas de la Pola, documentat des de 1336; hi ha les restes de la balma i les preguntes sobre la seva funció original; hi ha els Forats de la Pola i la possibilitat que estiguessin relacionats amb algun sistema de control del territori; i hi ha, finalment, la intervenció dels excursionistes del segle XX, que van donar a aquest espai una nova vida.
La Font de la Pola és, per tant, un bon exemple de com un mateix indret pot anar canviant de funció al llarg dels segles.
I també és un recordatori que la història de la muntanya no sempre es troba en grans castells, esglésies o edificis monumentals.
De vegades es troba en una font, en una balma, en unes pedres col·locades fa segles o en les restes d’una construcció que encara no sabem interpretar del tot.
Potser aquesta és una de les coses que fan especial la Font de la Pola.
La seva història està documentada, però encara conserva preguntes.
I això fa que, quan hi tornem, no hi veiem només una font amagada a la muntanya, sinó un petit fragment de la història de la Serra de l’Obac.
També et pot interessar:
Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa
Si vols seguir exploranto...
Un camí de pedra sota Montserrat
El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions
Bibliografia i fonts consultades
Diputació de Barcelona. (s. d.). Balma de la Pola. Mapes de Patrimoni Cultural.
Diputació de Barcelona. (s. d.). Forats de la Pola. Mapes de Patrimoni Cultural.
Ferrando i Roig, A. (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac: Història i arqueologia vistes per un excursionista. Unió Excursionista de Sabadell.
Rebullida i Conesa, A. (1986). El santuari luni-solar de la Pola. Ègara.
Trail Sant Llorenç. (2013, març). La fascinant història de la Font de la Pola.
Ballbé, M. (1997). Aportació històrica de Mura (Vol. III) [Inèdit].
Comentarios
Publicar un comentario