Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

 Un camí de pedra sota Montserrat

 

Hi ha camins que, malgrat el pas dels segles, encara conserven memòria sota les pedres.  Són camins antics que no han desaparegut mai del tot; simplement han après a confondre’s amb el paisatge. 

Als peus de Montserrat, entre Vacarisses i Olesa de Montserrat, encara es poden resseguir fragments d’un antic camí ral que durant segles va vertebrar la vida quotidiana d’aquest territori. Avui, l’erosió i el silenci de la muntanya poden fer pensar que és només una pista més. Però quan la roca apareix aplanada, quan el terreny mostra trams regularitzats o petites plataformes guanyades a la pedra natural, s’intueix una altra realitat: la d’un camí treballat pacientment per generacions que necessitaven travessar aquestes muntanyes. 

 

Foto. autora blog

 

El terme camí ral designava les principals vies públiques de comunicació de l’època medieval i moderna, sotmeses a la jurisdicció directa de les autoritats reials, com ara els batlles i els veguers. Es tractava de camins d’ús públic que garantien la circulació de persones, mercaderies i correus entre viles i territoris, i sobre els quals els senyors feudals no podien imposar peatges o drets de pas —coneguts com a barratge— sense autorització reial. Aquesta protecció jurídica els convertia en infraestructures essencials per a l’articulació econòmica i política del territori.

Tanmateix, no s’han d’interpretar des d’una perspectiva contemporània com si fossin grans carreteres. En molts casos eren vies estretes, pedregoses i adaptades a una geografia complicada, especialment en sectors muntanyosos com el pas entre el Vallès i el Baix Llobregat. Sovint eren camins de bast, pensats principalment per al trànsit de mules, ases i altres animals de càrrega, més que no pas per a vehicles rodats. El seu traçat aprofitava sovint antics itineraris romans, careners o passos naturals, i podia variar segons les condicions climàtiques o l’estat del terreny.

El valor dels camins rals no residia tant en la monumentalitat o en la qualitat constructiva, sinó en la seva funció estratègica i econòmica: connectaven mercats, facilitaven els intercanvis comercials, permetien la mobilitat de viatgers i missatgers, i contribuïen a la cohesió territorial sota l’autoritat reial.

 

El camí ral més conegut que unia Manresa amb Barcelona passava pel Pont de Vilomara, travessava la serra de l’Obac pel Coll de Daví i baixava cap al Vallès passant per Matadepera, Sabadell i Barberà. Després de superar el Coll de Montcada, arribava finalment a Barcelona per Sant Andreu i el Clot. Durant segles, aquest va ser un dels principals camins de comunicació entre l’interior i la capital.

 

Mapa de Josep Aparici, 1720. Groc el camí de coll de Daví.  Vermell el de CollCardús 

Mapa de Pau Janer, 1780, on surten dibuixats els camins veïnals i els reals.

Per Vacarisses hi passava una derivació o variant coneguda com el camí de Collcardús. Aquest itinerari, tanmateix,  formava part d’una xarxa de camins que connectaven Olesa, Vacarisses i Manresa dins d’un corredor natural estretament vinculat a Montserrat. El monestir no era només un centre espiritual, sinó també un focus econòmic i comercial de gran importància, capaç d’atreure un trànsit constant de pelegrins, traginers, mercaders i viatgers. Abans de l’arribada de les carreteres modernes i del ferrocarril, especialment durant els segles XVIII i XIX, aquests camins eren autèntiques artèries de circulació i d’intercanvi humà.

 

Comparador històric de Catalunya del ICGC  Coordenada tram visible: 41°35'21.0"N 1°52'27.6"E

 

Com passa amb molts camins històrics, el seu origen probablement és molt anterior als documents que els esmenten. Sovint, aquestes vies no neixen de nou, sinó que segueixen traçats més antics: senders medievals, passos tradicionals i, potser, itineraris d’origen encara més remot. Els camins antics són, en el fons, una forma de memòria del territori: la petjada lenta i continuada de totes les persones que els van recórrer al llarg dels segles.

.

 

Foto. autora blog

 

Les imatges conservades avui mostren precisament aquesta adaptació intel·ligent al territori. En lloc de construir una calçada artificial completa, es treballava la roca mare: es rebaixaven desnivells, es consolidaven punts erosionables i s’aprofitaven superfícies naturals més resistents al desgast. Era una enginyeria humil però eficaç, basada en el coneixement del terreny i en la necessitat de mantenir el pas obert durant tot l’any.

I mantenir-lo era una obligació col·lectiva.

Fins ben entrat el segle XIX, els ajuntaments i les comunitats locals assumien bona part de la conservació dels camins. Sovint els veïns havien de participar en prestacions obligatòries —els anomenats jornals de vila o treballs veïnals— aportant dies de feina, eines, carros o animals. Després de pluges fortes o riuades, reparar els camins es convertia en una necessitat urgent: d’ells depenien el comerç, els mercats i fins i tot l’arribada de notícies.

Ens podem imaginar com per aquests trams hi devien passar carregaments de vi, carbó, llenya, gra o oli. També persones anònimes: pastors, pagesos, venedors ambulants, pelegrins camí de Montserrat o viatgers que recorrien llargues distàncies a peu.

Avui, en canvi, el temps hi circula d’una altra manera.

Montserrat continua dominant l’horitzó, poderosa i abrupta, mentre el vell camí sembla fondre’s amb la roca. Però precisament aquí rau el seu valor patrimonial. No és només un element arqueològic o una infraestructura antiga: és un paisatge viscut. Un espai on encara es poden llegir les relacions entre territori, mobilitat i vida quotidiana abans de la modernitat industrial.

 

Foto. autora blog

 

Potser per això aquests camins emocionen tant quan els descobrim. Perquè no són ruïnes allunyades de nosaltres. Encara es poden trepitjar. Encara segueixen el pendent de la muntanya, busquen els passos més suaus i resisteixen, silenciosament, sota el sol i la pluja.

I mentre els recorrem, costa no pensar en tota la gent que, molt abans que nosaltres, també va mirar Montserrat des d’aquest mateix punt del camí.

 

Imatge referent. Fem memòria dels oficis.  Memòria Digital de Catalunya

 

Veure la localització a Google Maps

Coordenades: 41°35'21.0"N 1°52'27.6"E 

 

Ajuntament de Vacarisses. Patrimoni cultural de Vacarisses. Diputació de Barcelona.

Centre Excursionista de Catalunya. (Diversos anys). Butlletins i estudis sobre camins històrics de Catalunya. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya.

Madurell i Marimon, J. M. (1972). Camins i vies de comunicació a la Catalunya medieval. Barcelona: Curial.

Madoz, P. (1845–1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Tipográfico de P. Madoz.

Martí, R. (1999). Camins rals i vies històriques a Catalunya: territori, comerç i mobilitat. Revista de Catalunya, 145, 45–68.

https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/cami-vell-dolesa-a-vacarisses

Serra, R. (2001). Els camins històrics de Catalunya: economia, territori i cultura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Vilaró, J. (2008). La xarxa de camins antics del Vallès i el Bages. Manresa: Farell Editors.