Reflexió: Allà dalt, entre creus i silencis

Entre la reverència i la memòria: què fem amb els símbols?

L’altre dia, parlant amb un company còmplice d'alçades, carenes i converses, vam acabar en un lloc metafòric inesperat. No recordo exactament com hi vam arribar —potser des del mateix filar d'altres converses, potser des d’una intuïció—, però de sobte estàvem parlant de creus als cims. D’aquestes estructures que apareixen allà dalt, com si la muntanya, per si sola, no fos prou.

La seva mirada era clara, gairebé tranquil·la. Per a ell, aquelles creus eren una forma de respecte. No les llegia com a imposició, sinó com a gest. Com una manera —potser antiga, potser senzilla— de reconèixer alguna cosa que ens supera. Les relacionava, gairebé totes, amb la religió, però no des del poder, sinó des d’una mena de reverència.

 

21 de març 2026

 

—I si no són tant una marca de domini, sinó un signe d’humilitat?

Jo no ho veia igual. Pensava en altres contextos, com els cims del País Basc, on algunes creus arrosseguen una memòria més incòmoda, vinculada a una època en què el poder també s’inscrivia en el paisatge sota la figura de Francisco Franco. Per a mi, en alguns casos, no són només símbols espirituals, sinó també històrics, fins i tot ideològics.

Ell escoltava, però no s’hi oposava. Simplement sostenia una altra manera de mirar.

—I si el que importa no és tant d’on vénen, sinó com les mirem ara?

La conversa va quedar oberta. No hi havia conclusió, només una mena d’equilibri fràgil entre dues lectures possibles. Com si el mateix objecte —una creu en un cim— pogués ser, alhora, pes i alleujament.

Dies després, gairebé de manera sobtada, va aparèixer la notícia: la creu de l’Aneto havia estat tallada i havia desaparegut.

I aleshores el pensament i la conversa van tornar. No com a record, sinó com a pregunta.

Perquè aquell gest —arrencar, eliminar, fer desaparèixer— no resol res per si sol. Si la creu podia ser llegida com a símbol de domini, també podia ser-ho de respecte. I, en fer-la desaparèixer, no desapareixen els significats, només es desplacen.

Queda el buit.

I el buit, potser, és encara més difícil d’interpretar. Perquè ja no hi ha objecte, però sí memòria. Ja no hi ha signe, però sí mirades que el continuen projectant.

Penso en el que em deia. En aquesta idea de la creu com a gest d’humilitat. I em pregunto què passa quan aquest gest és interromput. Si és una forma d’alliberament o una altra manera d’imposar una lectura.

Potser la qüestió no és si la creu ha de ser-hi o no. Potser la qüestió és més oberta i fràgil: qui decideix el sentit del paisatge? 

Perquè els cims, que ens semblen tan llunyans i silenciosos, també són espais de significat. I nosaltres, inevitablement, els omplim.

Amb creus.
O amb la seva absència.

Noticia: 

Confirmado: la cruz del Aneto no fue robada... ha sido cortada con una radial y un vídeo lo demuestra

 

 

Març 2026