Un mas, un nom i les capes d’un paisatge que no desapareix
El mas del Palà, situat al terme de Vacarisses, és molt més que una fitxa del patrimoni rural en un llistat: és un d’aquells llocs que semblen sostenir, en silenci, la memòria llarga del paisatge. No és només una masia antiga, sinó un punt d’ancoratge que ha anat vertebrant el territori al llarg dels segles, fins al punt que encara avui continua present en la manera com l’espai s’organitza i es nomena. La urbanització que s’estén al seu davant —avui dividida en les Comelles del Palà i Can Xoles del Palà— n’és una prova clara: el nom del mas ha perdurat, com una ombra persistent que resisteix els canvis del temps.
 |
| Atento Maresme |
Els seus orígens es remunten al segle X, quan apareix documentat com a mas Riera, en un moment de reorganització del territori sota el domini feudal. A mitjan segle X, el mas fou donat al monestir de Santa Cecília de Montserrat, fet que ens parla d’un temps en què la terra no era només un lloc per viure i treballar, sinó també una peça dins d’una complexa xarxa de poder. El nom de “Riera” no és casual: remet a la riera de Marà, que passa a prop del mas, i ens situa en una relació directa amb l’aigua i amb una manera d’entendre el territori profundament vinculada al medi.
Amb els segles, el mas no només perdura, sinó que es transforma. Al segle XI, un conflicte per l’ocupació indeguda de les terres es resol a favor del monestir, confirmant el seu valor i la seva importància. Ja al segle XIII, documentat com a manso de Riaria, es consolida com una explotació estable dins del terme. Més endavant, entre els segles XV i XVII, el mas passa per diferents mans i noms —Riera Bayona, després en possessió de la família Font— fins que, a finals del segle XVII, el cognom Palà s’imposa i acaba donant nom definitiu a la finca.
 |
| Planimètric ICGC |
Aquest canvi és més que nominal: mostra com el territori deixa de definir-se només per les seves característiques físiques per passar a incorporar la petjada humana. Quan un cognom esdevé topònim, el paisatge es carrega de memòria familiar i d’identitat.
Però el Palà —o el vell Riera— no era un espai aïllat. La seva ubicació, a tocar de camins històrics que connectaven Olesa, Manresa i Montserrat, el situava enmig d’un flux constant de persones. Pelegrins, traginers i viatgers transitaven per aquest indret, convertint-lo en un espai viu i obert. No és estrany, doncs, que al seu entorn hi apareguessin serveis vinculats al pas, com un hostal o altres espais d’acollida. El mas no només produïa: també observava i participava d’aquest món en moviment.
En relació: Font de la Teula, Font de l'Hort Gran
Al segle XVIII, el mas ja s’havia consolidat com una de les grans explotacions agràries de Vacarisses. La seva extensió —que arribava a ser molt considerable— no s’explica només per la continuïtat, sinó també per un procés d’absorció progressiva de terres i de petits masos o unitats agràries que, amb el temps, havien quedat abandonats. Sovint, aquests espais no han deixat un rastre clar en la documentació, però la seva integració es pot intuir en la mateixa dimensió de la finca. Més que una suma de noms, el que es dibuixa és un procés silenciós de concentració de la terra, molt característic del món rural d’època moderna.
 |
| Atento Maresme |
Arquitectònicament, el Palà és el resultat d’un temps llarg, gairebé lent, en què cada generació hi ha deixat la seva empremta. El nucli original, de planta quadrada i coberta a dues aigües, respon a la lògica funcional de la masia tradicional. Amb els anys, però, s’hi afegeixen elements com un porxo d’arcs de mig punt, una galeria superior i diversos espais adaptats a noves necessitats. A la part posterior, els cups de vi recorden la importància de la vinya en l’economia del mas, quan el paisatge no era només una imatge, sinó també treball, cicle i subsistència. El mas no és, doncs, una estructura estàtica, sinó una forma viva que ha sabut adaptar-se al pas del temps.
 |
| Atento Maresme |
Al segle XX, especialment a partir de la segona meitat, el territori experimenta una transformació profunda. La pèrdua de pes de l’activitat agrària i la pressió urbanística afavoreixen la conversió del sòl rural en espai residencial. És en aquest context que neix la urbanització El Palà, que pren el nom de la masia com si, fins i tot en la ruptura, fos necessari mantenir un fil de continuïtat. Amb el temps, aquesta urbanització es fragmenta en diferents sectors —Comelles I, Can Xoles i Comelles II—, responent a fases de creixement i a un model d’ocupació dispersa, característic del Vallès Occidental contemporani.
 |
| icgc |
La relació entre el mas i la urbanització no és tant de substitució com de superposició. El Palà continua present, visible, com una memòria material que persisteix, mentre que al seu voltant el paisatge ha canviat de lògica: del camp treballat al sòl parcel·lat, del temps agrícola al temps residencial. Entre aquests dos mons encara es poden llegir traces del passat: camins antics, marges, espais buits que conserven, gairebé de manera involuntària, l’estructura del territori anterior.
Potser és precisament aquesta convivència el que fa d’aquest lloc un espai especialment suggerent. Perquè el mas del Palà no explica una ruptura, sinó una acumulació. No és només una masia ni només un nom: és una forma de continuïtat. Una presència discreta que ens recorda que els paisatges no desapareixen mai del tot, sinó que es transformen, capa a capa, mantenint viva, encara que sigui en silenci, la memòria del que han estat.
Diputació de Barcelona. El Palà (Vacarisses). Inventari del Patrimoni Cultural.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Visor Vissir
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cartografia històrica i ortofotomapes de Catalunya.
Ajuntament de Vacarisses. (01/03/2026.). Patrimoni i història local.
Generalitat de Catalunya. (15/02/2026). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC).
VALLS i PUEYO, J (1997). "El mas Riera", Balcó de Montserrat, núm. 352 (desembre).
VALLS i PUEYO, J (1995). "Els Font i els Palà de Vacarisses", Balcó de Montserrat, núm. 318 (febrer).
No hay comentarios:
Publicar un comentario