El castell de Castellbell: clau en la frontera medieval del Bages

Paisatge, poder i memòria: una mirada al castell de Castellbell 

Si circules per la C-58 en direcció al Bages o t’endinses a peu pels camins que s’acosten al meandre del Llobregat, hi ha un moment en què la mirada s’atura gairebé sense voler. Damunt d’un turó, entre la vegetació i el relleu ondulant, apareixen les restes del Castell de Castellbell. No és una presència espectacular ni monumental en el sentit més evident; és més aviat una aparició discreta, però carregada de densitat històrica. Un lloc que es deixa descobrir.

A mesura que t’hi apropes, el paisatge es desplega amb una claredat que ajuda a entendre per què aquest indret va ser escollit. El riu Llobregat dibuixa un meandre ample als peus del turó, com si abracés el territori. Els camps, els boscos i els camins configuren una geografia que, malgrat les transformacions modernes, encara conserva l’estructura d’un paisatge antic. I al fons, dominant l’horitzó, la silueta de Montserrat recorda que aquest no és només un espai físic, sinó també simbòlic.

 

Imatge: font pròpia

 

Un lloc per entendre la frontera 

Aquest indret no va ser triat per casualitat. En els segles VIII i IX, quan aquests territoris es trobaven en una zona de contacte entre diferents poders, el control dels passos naturals era essencial. Tal com explica Dolors Bramon, la frontera no era una línia fixa, sinó un espai viu, canviant, on convivien tensions i intercanvis.

El Llobregat, en aquest context, no era només un riu: era una via de penetració, una línia de comunicació i també un punt de vigilància. Des del turó del castell, la visibilitat és privilegiada. Tot el que es movia pel pas natural quedava, d’una manera o altra, sota control.

 

Imatge: Patrimoni Cultural Diputació de Barcelona

 

Amb el temps, i especialment a partir del segle X, el castell es consolidaria com a centre d’un terme feudal. Segons documenta Joan Valls i Pueyo, aquest espai es va integrar en les estructures de poder dels comtats catalans, convertint-se en un punt clau per a l’organització del territori.

Però el castell no era només una torre de vigilància o una estructura militar. A diferència d’altres castells més tardans o purament militars —construïts en moments puntuals de conflicte—, Castellbell neix vinculat a la necessitat de fixar població i consolidar el domini. Per això no és només una torre, sinó un centre. Era també un lloc habitat, un centre de vida. El segon factor és la seva funció com a cap d’un terme jurisdiccional. Segons els estudis de Joan Valls i Pueyo, el castell articulava un territori ampli amb masos dispersos. Això implicava una gestió constant: cobrament de rendes, organització agrària, administració de justícia. Al seu voltant s’estenia una xarxa de masos, camps de conreu i camins que connectaven petites comunitats.

Els estudis de Genís Frontera i Jèssica Devant mostren com aquest model de poblament dispers ha deixat una empremta duradora. Encara avui, quan es recorre el terme de Castellbell i el Vilar, es poden identificar aquests antics eixos: camins que segueixen traçats medievals, masos que mantenen noms antics, fragments d’un passat que continua present.

Dins del castell, la vida devia ser austera però constant. Espais per a l’habitatge, magatzems, zones de defensa… tot integrat en una arquitectura pensada tant per resistir com per viure. No era un lloc aïllat, sinó un node dins d’una xarxa humana i econòmica. 

 

Històries petites, memòries persistents

Entre les dades històriques, hi ha detalls que apropen el passat d’una manera especial. En els treballs de Joan Valls i Pueyo apareixen noms com Viladoms o Vilamarics, considerats alguns dels primers pobladors documentats. Són noms que, més enllà de la seva funció documental, ens connecten amb persones concretes: individus que van viure, treballar i habitar aquest territori fa més de mil anys.

També hi ha la dimensió de la memòria oral. Durant generacions, el castell ha estat present en l’imaginari local: com a punt de referència, com a escenari de relats, com a element que acompanya la vida quotidiana sense necessitat de ser explicat constantment.

I, en temps més recents, s’hi suma una nova capa: la del patrimoni. Tal com assenyala Francesc Villegas, les intervencions de restauració han intentat preservar allò que queda, no només com a estructura física, sinó com a espai de significat.

 

Imatge: font pròpia

Quan avui puges fins al castell, el que trobes no és només una ruïna. És un lloc des d’on mirar. El meandre del riu, els camps, les vies de comunicació modernes que travessen el territori… tot conviu en una mateixa imatge.

Hi ha alguna cosa especialment suggerent en aquest contrast. Allò que un dia va ser un punt estratègic de control és avui un espai de contemplació. On abans es vigilava, ara s’observa. On abans es defensava, ara es recorda.

Potser és aquí on el Castell de Castellbell troba un nou sentit. 

 

El castell es troba sobre un turó que domina el meandre del Llobregat, en una posició estratègica entre el riu i la muntanya de Montserrat. El seu accés es pot fer a peu des de diferents camins del municipi.

Biografia

Bramon, D. (2000). De quan érem o no musulmans: Textos del 713 al 1010 (Continuació de l’obra de J. M. Millàs i Vallicrosa). Eumo Editorial.

F., A. de. (1976). Castellbell. Municipi de Castellbell i el Vilar (Vol. V, pp. 730–736). Rafael Dalmau Editor.

Frontera, G., & Devant, J. (2004). Castellbell i el Vilar: Història i memòria gràfica. El Brogit.

Valls i Pueyo, J. (1993). El castell i el seu terme: Notícies històriques de Castellbell i el Vilar (Col·lecció L’Auca comentada, núm. 8). Col·lectiu El Brogit.

Valls i Pueyo, J. (2003). Castelobello: De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers pobladors amb nom conegut de Castellbell i el Vilar (Col·lecció Temes Històrics, núm. 1). Ajuntament de Castellbell i el Vilar.

Valls i Pueyo, J. (2011). Història de Castellbell i el Vilar: El mirador de Montserrat. Ajuntament de Castellbell i el Vilar.

Villegas, F. (2003). Noves restauracions en el patrimoni arquitectònic medieval del Bages. El Butlletí. Amics de l’Art Romànic del Bages, (133), 62–63.

Diputació de Barcelona. (s. d.). Castell de Castellbell. Patrimoni Cultural.