El Castell de Vacarisses: entre la torre antiga, el castell i la biblioteca, una història que no s’acaba mai

El castell que no vol ser ruïna

Hi ha edificis que semblen senzills quan els mires des de fora, però que, quan hi entres —o quan els penses amb una mica de calma—, es despleguen com una història llarga i plena de girs; el Castell de Vacarisses és exactament això: no tant una fortalesa immutable, sinó un lloc que ha anat canviant de forma i de sentit, adaptant-se als temps sense deixar mai de ser present.

Situat damunt d’un turó que domina el poble, el castell manté encara avui aquella funció primera de mirada i control, però el que veiem no és un castell purament medieval, sinó el resultat de moltes capes superposades, els suspirs de la història, com si cada segle hagués deixat una empremta discreta però persistent.

 

 

Castell de Vacarisses, actual Biblioteca. Font: Autora

La història del castell comença, com tantes altres, amb una incertesa que gairebé és poètica: sabem que ja està documentat l’any 1001, però no sabem amb absoluta seguretat si aquell primer castell era exactament aquí o en un altre punt proper.

Alguns estudis, com els recollits per Antoni Flotats o l’article de Joan Valls i Pueyo, apunten cap a la Torrota, una torre situada al mateix terme que en documents medievals apareix com a castell vell (“castrum vetus”), mentre que el que avui coneixem com a castell seria el nou, un “hospicium” construït prop de la sagrera. 

Aquesta dualitat —vell i nou, torre i casa— no és menor: ens parla d’un moment de transició, d’un territori que s’organitza i es redefineix, d’un poder que es mou i es reorganitza.

 

Un castell de frontera

El castell s’inscriu dins la gran xarxa de fortificacions impulsades pels comtes de Barcelona a finals del segle IX, en el context de la consolidació de la marca del Llobregat; no era només una construcció militar, sinó una eina per estructurar el territori i garantir la repoblació. 

 

 

Finestra del Castell de Vacarisses. Font Morera

 

Durant segles, el domini es reparteix entre grans llinatges: els Montcada, els Castellet, els Desfar… famílies que no només posseïen terres, sinó que exercien poder, administraven justícia i donaven forma al paisatge humà i polític.

Però com passa sovint, aquest poder no és estable: vendes, unions familiars i canvis polítics fan que el castell passi de mans diverses vegades, fins que el 1358 el rei Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, iniciant una nova etapa. 

 

De fortalesa a casa

Entre els segles XIV i XV es configura el castell baix-medieval, amb muralles i recintes diferenciats, però el gran canvi arriba més tard, gairebé sense fer soroll: entre els segles XVI i XVIII, el castell deixa de ser una fortalesa estricta i es transforma en una residència. 

 

 

Rellotge de Sol. Font Morera

 

Amb la unió de les famílies Desfar i Amat, i especialment amb l’ascens social d’aquesta darrera —que obté el títol de marquès de Castellbell el 1702—, el castell es reconstrueix i s’amplia; es divideix en tres crugies, adopta l’aspecte d’una masia noble i s’hi afegeixen cups, cellers i espais agrícoles vinculats a l’expansió de la vinya.

És un canvi profund: el castell ja no defensa una frontera, sinó que organitza una economia.

Amb el pas del temps, el castell s’allunya encara més de la seva funció original i s’apropa a la vida del poble; al segle XIX acull escola, ajuntament, habitatges… esdevé un espai viu, utilitari, gairebé domèstic.

Aquesta transformació és especialment interessant perquè trenca la idea del castell com a lloc distant i elitista: aquí, en canvi, el poder es dissol en la quotidianitat, i les pedres que havien servit per controlar el territori passen a formar part de la vida diària.

L’edifici actual conserva encara aquesta complexitat: murs medievals, ampliacions modernes, espais industrials com el gran celler del segle XIX, i fins i tot restes integrades de la roca natural que sostenen l’estructura. 

 

Cup de la sala de cups. Font Morera

Tot plegat configura un conjunt que no és homogeni, però que precisament per això és ric: cada irregularitat, cada afegit, cada canvi de material parla d’una etapa diferent.

 

De l’oblit a la nova vida

Després d’un període de decadència al segle XX, el castell entra en una nova fase amb els estudis arqueològics i la rehabilitació de principis del segle XXI, que el converteixen en biblioteca i espai cultural; una nova manera d’habitar-lo, més silenciosa, però també més oberta. 

 

 

Espai de la Biblioteca. Font Morera

 

 

Avui, entre llibres, activitats i sales polivalents, el castell continua viu, no com una peça de museu, sinó com un lloc que encara es transforma.

Potser el més interessant del Castell de Vacarisses no és decidir si va començar a la Torrota o al turó actual, ni tampoc reconstruir fil per randa la seva evolució; potser el que realment importa és entendre que és un espai fet de continuïtats i de ruptures o, el que és el mateix, de decisions humanes.

Perquè hi ha edificis que expliquen la història… i n’hi ha d’altres, com aquest, que la contenen sense necessitat d’explicar-la del tot.

 

 

Fonts: 

Ajuntament de Vacarisses. Castell de Vacarisses.

 AA. DD. (1991). Castell de Vacarisses. A Els castells catalans (Vol. II, pp. 161–166). Barcelona: Dalmau Editors.

AA. DD. (s. d.). Estudi històric i arqueològic del Castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Flotats, A. (1979). Vacarisses, assaig històric d’un poble (pp. 19–34).

Flotats, A. (1994). Miscel·lània vacarissenca (pp. 104, 197). Vacarisses: Ajuntament de Vacarisses.

Valls i Pueyo, J. (2004, agost). La Torrota o castell vell de Vacarisses. Balcó de Montserrat, (432).