El Mimó Vell de Vacarisses: història d’un mas medieval i la Guerra del Francès

Entre ruïnes, ceràmiques medievals i memòria oral, el Mimó Vell conserva les traces d’un antic mas de Vacarisses i d’un paisatge rural transformat entre l’Antic Règim i el segle XIX. 

  

Hi ha llocs que no desapareixen del tot. Encara que les parets caiguin, que el bosc els amagui i que el temps vagi cobrint les pedres, alguna cosa d'aquella vida continua quedant sota terra. El Mimó Vell és un d'aquests llocs.

Avui només en resten murs, fragments de portes, una tina, una possible sitja i altres estructures mig amagades entre la vegetació. Però aquestes restes expliquen que aquí hi va haver una casa pagesa durant molt de temps. La seva història documentada comença, com a mínim, al segle XVI, però les ceràmiques localitzades als voltants permeten anar molt més enrere i situar l'origen de l'assentament en època medieval. La Diputació de Barcelona recull fragments ceràmics dels segles XIII i XIV, localitzats per Jaume Morera, del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

Per això, quan caminem entre les seves ruïnes, no estem davant simplement d'una masia abandonada. Estem davant d'un paisatge que va anar canviant al llarg de segles.

 

Un dels murs que encara es conserva dempeus entre les ruïnes del mas Mimó Vell, a la serra de Collcardús, testimoni de l’antiga masia.

 

Una casa amb història

Les primeres notícies documentals conegudes del mas Mimó són de 1597. Aquell any, Joan Mimó, pagès de Vacarisses i propietari del mas, en va vendre la possessió a Antic Illa. Quatre anys més tard, el 1601, Antic Illa va donar el mas a la seva filla Joana amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del mas Torra.

A partir d'aquí, la història del Mimó queda vinculada durant generacions a la família Torra. Valentí Torra i, posteriorment, Josep Torra apareixen com a propietaris. Josep, que residia al mas Torra, controlava també el Mimó i l'Arbós. La documentació indica que al Mimó hi vivia un masover, mentre que l'Arbós es trobava deshabitat.

Aquesta dada ens ajuda a imaginar com funcionava el territori. No totes les cases eren necessàriament la residència principal dels seus propietaris. Algunes formaven part d'un conjunt de terres i masos administrats des d'una casa principal i explotats mitjançant masovers i pagesos.

A finals del segle XVIII, les terres del Mimó van adquirir encara més importància agrícola. Els propietaris hi van fer diversos establiments a rabassa morta, especialment relacionats amb el conreu de la vinya, amb habitants d'Olesa i de Viladecavalls.

El paisatge que avui veiem com una zona forestal era, per tant, molt més treballat. Vinyes, oliveres, terres de secà i petites construccions agrícoles formaven part d'una economia rural que aprofitava cada racó possible.

 

Restes d’un mur del Mimó Vell on encara es poden observar fragments de teula àrab entre els materials de construcció de l’antiga masia.

 

 

I després va arribar la guerra

Quan parlem del final del Mimó Vell apareix una història que ha anat passant d'un lloc a un altre: la Guerra del Francès.

Entre 1808 i 1814, Catalunya va viure un conflicte especialment complex. No va ser simplement una guerra entre dos exèrcits. Hi van intervenir tropes franceses, guerrilles, sometents, autoritats locals i població civil, en un territori sotmès a ocupació, violència, requisicions i canvis polítics.

En aquest context s'ha explicat tradicionalment que el Mimó Vell hauria estat destruït durant la guerra, possiblement com a represàlia pel suport de la població local a la resistència.

Però aquí cal anar amb compte.

La documentació patrimonial de la Diputació recull aquesta possibilitat, però deixa clar que no hi ha constància documental que permeti afirmar que la masia fos destruïda durant la Guerra del Francès. La mateixa font parla d'una hipòtesi segons la qual el mas hauria estat destruït aleshores i reconstruït posteriorment en un altre emplaçament, a l'altra banda de la riera.

Això canvia molt la manera d'explicar la història.

No podem dir que el Mimó Vell va ser cremat pels francesos. Podem dir que existeix aquesta tradició o hipòtesi, però que no ha estat documentalment demostrada. I és precisament aquí on les restes arqueològiques introdueixen una pregunta interessant.

 

Les pedres expliquen una altra història

El Mimó Vell va tornar a fer-se visible després dels incendis forestals de 1994, quan es van identificar les ruïnes que fins aleshores havien quedat amagades per la vegetació. La localització i estudi del conjunt estan relacionats també amb la tasca de Jaume Morera, excursionista, espeleòleg i membre del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

I entre les restes van aparèixer ceràmiques.

Algunes d'aquestes troballes han estat datades entre els segles XIII i XIV, fet que reforça la idea que l'assentament té un origen medieval. La Diputació identifica actualment el Mimó Vell com un jaciment arqueològic de cronologia medieval, moderna i popular, en estat de ruïna i amb accés difícil.

Això ens permet mirar el lloc d'una altra manera. El mas no va començar amb els documents de 1597. Quan Joan Mimó apareix en la documentació, probablement estem entrant simplement en una història que ja feia segles que existia.

 

Una casa feta per etapes

Les ruïnes també ens parlen de diferents moments constructius.

La planta sembla desenvolupar-se de manera força lineal, amb espais que es van anar afegint o modificant segons les necessitats de cada moment. Entre les restes encara es poden reconèixer alguns elements que ajuden a imaginar la distribució de la casa.

 

 

Perfil escairat del marc d’una antiga porta del Mimó Vell, un dels elements constructius que encara permeten intuir la distribució interior de la masia.

 

Carrió escairat i bisellat que formava part d’una antiga obertura del mas Mimó Vell, un petit detall constructiu que encara es conserva entre les ruïnes.

 

Hi ha l'estructura d'una antiga portalada i diferents espais que podrien correspondre a les zones de treball i d'ús domèstic. També es conserva el que sembla una sitja destinada a guardar cereals, un element que ens acosta a la vida quotidiana dels habitants del mas.

 

 

Possible sitja excavada a l’interior del conjunt del Mimó Vell, probablement relacionada amb l’emmagatzematge de cereals i amb les activitats agrícoles del mas.

 

En alguns murs encara es poden veure els perfils de portes i finestres, amb carreus treballats. Són detalls modestos, però precisament aquests petits elements són els que permeten entendre que aquella ruïna no era un simple conjunt de pedres: havia estat una casa habitada.

També hi trobem una tina, relacionada probablement amb l'elaboració i transformació del vi. La seva presència té encara més sentit si tenim en compte la importància que va adquirir la vinya a les terres del Mimó durant els segles XVIII i XIX.

 

Tina cilíndrica conservada a les ruïnes del Mimó Vell, relacionada amb l’elaboració del vi i amb la importància que va tenir el conreu de la vinya en aquest territori.

Fragments ceràmics localitzats als voltants del Mimó Vell, entre els quals s’han identificat materials que ajuden a situar l’ocupació del lloc en època medieval.

El Mimó Vell i el Mimó Nou

La història es torna especialment interessant quan comparem aquestes ruïnes amb el mas Mimó que encara es conserva actualment.

La documentació patrimonial explica que, segons la hipòtesi tradicional, el mas vell hauria estat destruït durant la Guerra del Francès i que a començament del segle XIX se'n va construir un de nou a l'altra banda de la riera. Aquest és el Mimó actual, que més endavant tindria diverses reformes i que acabaria convertint-se en restaurant.

El nou mas ja apareix documentat el 1887, quan el propietari era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés.

D'aquesta manera, dos masos separats per poca distància poden explicar, gairebé com si fossin dues pàgines consecutives, una part important de la transformació del territori.

El vell representa una casa vinculada a una economia rural d'origen medieval, basada en la terra, la vinya i les relacions entre propietaris, masovers i pagesos.

El nou neix en un moment diferent, ja dins del segle XIX, quan la societat catalana està canviant profundament després de la crisi de l'Antic Règim, la Guerra del Francès i l'arribada progressiva d'un nou ordre liberal.

No vol dir que puguem demostrar que la construcció del nou Mimó fos una conseqüència directa d'aquesta transformació política. Però sí que podem observar que els dos masos formen part d'un mateix paisatge i d'un moment de canvi.

 

Restes d’una construcció situada uns metres per sobre del Mimó Vell. La seva funció i cronologia encara no han pogut ser identificades amb seguretat, però conserva alguns elements que indiquen l’existència d’una antiga edificació.

  

Un paisatge que encara guarda preguntes

Hi ha, a més, una cosa que m’intriga especialment. Uns metres per sobre del Mimó Vell es poden observar les restes d’una altra construcció que encara no he sabut identificar amb seguretat. Entre la vegetació apareixen alguns elements que semblen correspondre a una antiga edificació, com els dintells i les bases d’algunes possibles obertures, però avui no disposem de prou informació per saber quina era exactament la seva funció ni en quin moment es va construir. Podria estar relacionada amb el mateix mas, correspondre a una fase anterior de l’assentament o haver tingut alguna altra funció vinculada a l’explotació d’aquest territori. Mentre no aparegui documentació o una intervenció arqueològica que permeti aclarir-ho, prefereixo deixar la pregunta oberta.

I potser aquesta és precisament una de les coses més interessants del patrimoni: entendre que no tot ha de tenir una resposta immediata i que, de vegades, les preguntes que ens deixen unes pedres poden ser tan valuoses com les certeses. El Mimó Vell no és només el que queda d’una casa abandonada, sinó la suma de moltes històries que s’han anat superposant en aquest mateix lloc: la d’un assentament d’origen medieval, la d’unes famílies pageses que podem seguir documentalment des del segle XVI, la d’unes terres que durant generacions es van treballar i es van dedicar també al conreu de la vinya, la dels masovers que hi van viure i treballar i la d’un paisatge que, com tants altres, va anar canviant a mesura que també ho feia la societat.

Per això m’agrada pensar en el Mimó Vell i el Mimó Nou com dues cares d’un mateix lloc. Un ha quedat en silenci, entre les pedres i la vegetació, mentre que l’altre encara conserva la seva presència dins del paisatge. Entre tots dos hi ha alguna cosa més que una riera: hi ha el pas del temps i la transformació d’un món rural que venia de l’Antic Règim i que, durant el segle XIX, començaria a viure canvis profunds.

El Mimó Vell no ens permet saber amb certesa com va acabar la seva vida com a mas, ni podem afirmar sense proves que la seva destrucció estigués relacionada amb la Guerra del Francès. Però les restes que encara avui podem veure ens permeten entendre que, molt abans de convertir-se en ruïna, aquest va ser un lloc habitat, treballat i viscut durant generacions. I potser aquesta és, al capdavall, la seva història més important: que encara que la casa hagi desaparegut, les seves pedres continuen parlant.

També et pot interessar: 

Església Sant Pere de Vallhonesta

Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral

Font de la Portella de Vacarisses: la font més emblemàtica de l'Obac i la memòria de l'antic mas de la Portella

 Si vols continuar explorant...

La comunitat religiosa que va convertir Cal Masies en l'escola de les nenes de Vacarisses durant la segona meitat del segle XIX.

Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses? 

La casa Vella de l'Obac, un conjunt històric clau entre Vacarisses i la Serra de l’Obac

📍 Ver la ubicación del Mimó Vell en Google Maps 

 

 

 

Bibliografia

Diputació de Barcelona.  El Mimó Vell. Patrimoni Cultural

Diputació de Barcelona. El Mimó. Patrimoni Cultural.

Hernández i Cardona, À. M. (1999). Les plantes i el paisatge vegetal d’Olesa de Montserrat. Olesa de Montserrat: Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

Piñero Subirana, J. (s. d.). El Mimó Vell. Inventari del Patrimoni Cultural de Vacarisses. Diputació de Barcelona.

Valls i Pueyo, J. (1996). Història de Vacarisses: dels orígens a la fi del segle XIX. Vacarisses: Ajuntament de Vacarisses.

Museu d’Història de Catalunya.  La Guerra del Francès o Guerra de la Independència espanyola (1808-1814).

Enciclopèdia Catalana. Guerra del Francès. Gran Enciclopèdia Catalana.