Sant Pere i Sant Fermí o l’església vella de Rellinars: Època romana, preromànic, romànic i època moderna en un mateix conjunt patrimonial
Hi ha llocs on la història no es troba només als documents, sinó també en les pedres. Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, coneguda també com l’església vella de Rellinars, és un d’aquests indrets excepcionals del Vallès Occidental, un conjunt avui parcialment en ruïnes que conserva les traces de diferents moments històrics i que permet seguir, gairebé com si fos un llibre obert, l’evolució d’un mateix espai des de l’època romana fins a l’abandonament del temple al segle XIX.
El seu interès no rau únicament en l’antiguitat de les seves restes, sinó en la possibilitat de llegir-hi diferents maneres de construir, transformar i utilitzar un mateix edifici al llarg dels segles.
En aquest espai hi trobem evidències d’època romana, una primera església preromànica, diverses ampliacions medievals i reformes d’època moderna que van modificar profundament la seva fisonomia.
 |
| Finestral situat en un dels laterals de l’espai que ocupava l’antic presbiteri, corresponent a les reformes d’època moderna |
Un lloc ocupat abans de l’església medieval
Abans d’entrar en la història de l’església, cal retrocedir fins a l’època romana.
Les investigacions arqueològiques han identificat en aquest indret restes que permeten plantejar una ocupació anterior a la construcció medieval. Entre aquestes restes destaca un paviment d’opus signinum, una tècnica romana basada en un morter de calç barrejat amb fragments de ceràmica, que produïa una superfície compacta i resistent. La seva presència constitueix un dels elements que han portat els investigadors a identificar una primera fase romana en la seqüència constructiva del conjunt.
Però hi ha un testimoni encara més singular.
Entre els elements romans relacionats amb el conjunt destaca una ara votiva de gres dedicada al déu Herotoragus, datada entre els segles II i III dC i actualment conservada al Museu de Terrassa. La peça va ser reutilitzada posteriorment com a element constructiu en un dels murs de l’església medieval.
Inscripció de l’ara votiva dedicada a Herotoragus: "Al déu Herotoragus, Màrcia Pietas de bon grat curà d'erigir aquest monument".
 |
| Ara votiva romana dedicada al déu Herotoragus, datada entre els segles II i III dC i reutilitzada posteriorment com a element constructiu en un mur de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí. Museu de Terrassa. |
La dedicació a Herotoragus és especialment interessant perquè aquest déu constitueix un testimoni de la pervivència de tradicions religioses d’arrel indígena dins del món romà.
L’ara no demostra, però, que en aquest mateix punt hi hagués un temple romà que posteriorment es convertís en església. Aquesta és una distinció important. El que podem afirmar és que hi ha evidències d’activitat romana a l’indret i que una peça religiosa romana va ser reutilitzada posteriorment en la construcció medieval. La funció exacta de l’estructura romana continua essent una qüestió oberta.
Aquesta incertesa no resta interès al conjunt; al contrari, ens recorda que l’arqueologia treballa també amb preguntes que encara no tenen una resposta definitiva.
Les intervencions al conjunt també han posat al descobert altres estructures excavades directament a la roca. Entre aquestes destaca una sitja localitzada al costat de la porta de dovelles del mur sud, descoberta sota unes lloses que havien estat arrencades. Tot i que la documentació disponible no permet determinar amb seguretat la seva funció, la troballa mostra que l’interès arqueològic del conjunt no es limita als murs visibles de l’església.
La primera església medieval: el conjunt preromànic
La fase medieval més antiga conservada correspon a una església preromànica, probablement construïda entre els segles IX i X.
La seva arquitectura permet distingir-la clarament de les ampliacions posteriors. Els murs presenten un aparell irregular, format per pedres de dimensions diverses i poc treballades, mentre que determinats elements de la construcció permeten reconèixer una manera de construir pròpia de l’arquitectura anterior al romànic plenament desenvolupat.
 |
| Detall dels paraments de la nau preromànica, on es poden apreciar les diferències en l’aparell constructiu entre les diverses fases de l’edifici. |
Un dels aspectes més destacats és el transsepte elevat, que dona a aquesta petita església una configuració particular i constitueix un dels elements que permeten relacionar-la amb l’arquitectura preromànica catalana.
 |
| Arc de mig punt del transsepte, un dels elements que permeten reconèixer les diferents fases de construcció de l’església |
També són significatives les marques que es conserven en alguns punts de l’edifici i que permeten aproximar-nos a les tècniques emprades en la construcció de les voltes, com les empremtes de l’encofrat de canyes.
 |
| Nau preromànica de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí, corresponent a la fase medieval més antiga conservada. Fotografia: Ajuntament de Rellinars. |
Quan observem aquestes restes, per tant, no només contemplem una construcció antiga: podem arribar a intuir com treballaven els constructors medievals, quins materials utilitzaven i com resolien tècnicament els diferents elements de l’edifici.
L’antic absis d’aquesta primera església ha desaparegut en gran part, però encara se’n poden reconèixer alguns vestigis que permeten reconstruir, almenys parcialment, la configuració original.
 |
| Planta de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, on es poden observar les diferents fases constructives que conformen el conjunt. |
El document de l’any 951
La importància de Sant Pere i Sant Fermí queda reforçada per una documentació escrita excepcionalment antiga.
L’església apareix documentada el 5 de desembre de l’any 951, en un precepte del rei Lluís IV d’Ultramar, que confirma entre els béns del monestir de Santa Cecília de Montserrat una església denominada Sanctum Firminum quod est in Vachericias, donada anteriorment per un tal Longobard. La identificació d’aquesta referència amb l’actual Rellinars ha estat interpretada en relació amb la vinculació territorial de l’indret amb Vacarisses.
Aquesta notícia és fonamental perquè ens situa l’església en un context històric molt anterior a la configuració actual del municipi de Rellinars.
El territori medieval no estava organitzat com avui. Els termes, les parròquies i les jurisdiccions formaven una xarxa complexa, i Rellinars estava estretament vinculat a Vacarisses. Per això, la història de Sant Pere i Sant Fermí no es pot entendre de manera aïllada, sinó dins d’aquest marc territorial més ampli.
Durant el segle XI apareix una nova referència a Sant Pere de Rellinars, relacionada amb Berenguer, canonge del monestir de l’Estany, fet que mostra que l’advocació de Sant Pere ja formava part de la història del temple en aquest període.
Així, el mateix edifici que avui coneixem com Sant Pere i Sant Fermí conserva en el seu nom la memòria de diferents moments de la seva història.
Una nova nau al segle XI
La petita església preromànica no va romandre immutable.
Els estudis sobre la seqüència constructiva del conjunt indiquen que, probablement a començaments del segle XI, es va construir una segona nau al nord de la primitiva. Aquesta nova construcció tenia una capçalera quadrada i un arc triomfal a l’entrada del presbiteri.
Aquesta fase és especialment interessant perquè ens mostra que l’església no va ser simplement substituïda per una construcció nova, sinó que va anar creixent progressivament.
Alguns dels elements escultòrics que actualment es conserven al Museu de Terrassa, entre els quals hi ha dos capitells, s’han relacionat amb aquesta fase constructiva. La seva cronologia, però, ha estat objecte de debat. Domènec Ferran els havia considerat de possible cronologia preromànica, mentre que estudis posteriors han assenyalat que les seves característiques també poden encaixar amb una datació més tardana, probablement del segle XIII.
 |
| És un capitell de pedra sorrenca de forma troncopiramidal invertida, amb collarí de secció semicircular llisa. El fris és decorat a dues cares. Per tant, es tracta d’un capitell cantoner, situat en algun angle del mur. Actualment conservat al Museu de Terrassa. La seva cronologia ha estat objecte de diferents interpretacions.Fotografia: Ajuntament de Rellinars. |
Aquesta qüestió és un bon exemple de com la història de l’art no és sempre una successió de certeses, sinó també un procés de revisió i interpretació.
La gran ampliació romànica
Al segle XII, la segona nau fou substituïda per una construcció molt més gran, que configuraria la part romànica principal de l’església.
La diferència entre aquesta nova nau i la petita construcció preromànica és encara perceptible avui. Els murs, les dimensions i la concepció de l’espai mostren un canvi important respecte de la primera església.
El nou edifici no va eliminar completament el temple anterior, sinó que el conjunt va quedar format per les dues construccions, comunicades entre elles. Aquesta superposició de fases és precisament un dels trets que fan de Sant Pere i Sant Fermí un lloc especialment interessant per observar l’evolució de l’arquitectura religiosa medieval.
 |
| Fotografia: Ajuntament de Rellinars. 2019 |
La seqüència identificada per Garcia Llinares i Moro permet entendre el conjunt com una successió de fases en què una construcció anterior va ser transformada i ampliada successivament, fins arribar a la configuració romànica.
Avui, però, la nau romànica és també la part més afectada per la degradació i els esfondraments posteriors.
Les transformacions gòtiques
El conjunt encara experimentaria noves modificacions durant l’edat mitjana. Al mur nord de la nau preromànica es van obrir dues obertures amb arcs de mig punt que posteriorment van ser tapiades i parcialment afectades per la construcció d’un gran arc apuntat, destinat a comunicar les dues naus.
Aquesta transformació és especialment significativa perquè mostra com les estructures anteriors no desapareixien necessàriament quan es construïen nous espais, sinó que podien ser modificades, tapiades o integrades en una nova organització arquitectònica.
La fase gòtica és, per tant, una altra capa dins d’aquesta complexa història constructiva, encara que avui sigui més difícil de reconèixer que les estructures preromàniques i romàniques.
Una església que estava pintada
Hi ha una diferència enorme entre l’església que veiem avui i la que devien contemplar els seus habitants durant l’edat mitjana.
Les seves parets no eren nues.
L’any 1961, diversos fragments de pintura mural van ser arrencats de l’església i traspassats a llenç. El mateix any van ser lliurats al Museu de Terrassa, on actualment es conserven. En total, el Museu documenta dotze plafons procedents de Sant Pere i Sant Fermí.
La major part dels fragments correspon a la zona romànica de l’edifici. Les pintures utilitzen una gamma cromàtica relativament limitada, amb predomini dels tons vermellosos i del negre, i combinen elements figuratius amb motius ornamentals.
Entre les representacions conservades destaquen una crucifixió de sant Pere, una fortificació, un animal rampant i una figura femenina interpretada com una personificació del pecat de la luxúria. Els estudis situen aquest conjunt principalment entre els segles XII i XIII, amb elements ornamentals que poden arribar fins al segle XIV.
 |
| Fragment de les pintures murals procedents de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, conservades al Museu de Terrassa. Fotografia: Ajuntament de Rellinars. |
Això ens permet imaginar una església molt diferent de les ruïnes actuals: un espai on arquitectura, pintura i litúrgia formaven un conjunt visual carregat de significat.
La documentació també assenyala la presència de restes pictòriques conservades in situ en alguns punts de la nau preromànica, fet que afegeix encara més complexitat a la lectura del conjunt.
 |
| En el lloc d'aquesta porta de ferro es trovaba l'absis, avui dia pràcticament desaparegut. |
Capitells i materials reutilitzats
Les pintures no són els únics elements que han sobreviscut fora de les ruïnes.
El Museu de Terrassa conserva també dos capitells procedents de l’església. Els dos capitells conservats al Museu de Terrassa són també un exemple de com la interpretació d’un monument pot canviar amb la recerca. Inicialment relacionats amb una possible cronologia preromànica, estudis posteriors han proposat una datació més tardana, probablement del segle XIII.
Aquest petit detall explica una pràctica habitual en l’arquitectura històrica: la reutilització de materials antics.
Una pedra podia perdre la seva funció original i tornar a ser incorporada a una nova construcció. D’aquesta manera, els edificis acumulaven materials procedents de diferents èpoques, i avui aquestes reutilitzacions ens ajuden precisament a reconstruir la seva història.
Les transformacions d’època moderna
L’església encara canviaria de manera important durant l’època moderna.
L’antic absis de la nau romànica va ser enderrocat i substituït per una capçalera rectangular, transformació que les fonts situen durant els segles XVII i XVIII. També es va modificar la relació entre les dues naus i es va construir un campanar d’espadanya sobre la nova capçalera.
 |
| Capçalera de l’església amb el campanar d’espadanya, corresponent a les transformacions realitzades durant l’època moderna. |
Durant el segle XVII es va produir una transformació general del conjunt, que va unificar les dues naus sota una coberta comuna, va modificar la capçalera i va incorporar el campanar d’espadanya. Algunes d’aquestes transformacions es van completar o modificar posteriorment, ja dins dels segles XVII-XVIII.
Aquestes reformes ens mostren una vegada més que l’edifici no havia deixat de transformar-se.
La petita església preromànica del segle X, la nau afegida al segle XI, la gran ampliació romànica del segle XII i les reformes modernes no són edificis independents, sinó diferents capes d’una mateixa història arquitectònica.
Les tombes davant de l’església
L’espai al voltant del temple també conserva testimonis de la seva funció funerària.
S’hi han documentat tombes antropomorfes excavades a la roca, atribuïdes de manera general a un període medieval situat entre els segles IX i XI. Tanmateix, en aquest punt cal ser especialment prudents: la mateixa documentació patrimonial adverteix que la informació conservada sobre la troballa d’aquestes sepultures és molt escassa, fet que dificulta establir-ne amb precisió la cronologia i les circumstàncies.
Una de les tombes encara és visible davant de l’església.
Aquest element ens recorda que el temple no era només un lloc de culte. L’entorn de les esglésies medievals també podia convertir-se en espai funerari, estretament relacionat amb la comunitat que vivia al seu voltant.
La pedra, per tant, ens parla també de persones anònimes, d’homes i dones dels quals probablement no coneixerem mai el nom, però que van formar part de la història quotidiana de Rellinars.
 |
| Tomba excavada a la roca situada davant de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí, testimoni de la funció funerària de l’entorn del temple |
Quan l’església vella va deixar de ser el centre del poble
Durant segles, Sant Pere i Sant Fermí va ser l’església parroquial de Rellinars.
Però la situació del temple, allunyat del nucli habitat, acabaria afavorint el trasllat de les funcions parroquials a un nou edifici.
La nova església, més pròxima al nucli de població, fou beneïda l’any 1842. A partir d’aleshores, l’antic temple va perdre definitivament la seva funció parroquial i va iniciar un llarg procés d’abandonament.
Aquest canvi és especialment significatiu perquè representa el final d’una etapa iniciada molts segles abans: l’espai que havia estat centre religiós de la comunitat deixava de ser-ho.
A partir d’aquell moment, les antigues pedres ja no tenien la mateixa utilitat per a la comunitat i l’edifici va quedar exposat a l’espoli, a la degradació i, finalment, als esfondraments.
El gran esfondrament del segle XX
La degradació de l’església es va agreujar durant el segle XX.
 |
| L’església vella de Sant Pere i Sant Fermí l’any 1956, abans de l’esfondrament de bona part de la nau romànica provocat per les fortes nevades de 1962-1963. Fotografia: Ajuntament de Rellinars. 1956 |
 |
| Fotografia: Ajuntament de Rellinars. 1956 |
Les fortes nevades de l’hivern de 1962-1963 van provocar l’esfondrament de bona part de la nau romànica, deixant el conjunt en l’estat de ruïna que, en bona part, encara avui podem contemplar.
 |
| Estat de l’església vella després dels esfondraments provocats per les fortes nevades de 1962-1963. Fotografia: Ajuntament de Rellinars, 1965. |
Però paradoxalment, aquest mateix període va marcar també l’inici d’una nova manera de mirar el monument.
Durant la segona meitat del segle XX es van impulsar estudis arqueològics i arquitectònics destinats a comprendre millor l’edifici i les seves diferents fases. Entre aquestes investigacions destaca l’article de M. Gemma Garcia Llinares i Antonio Moro García, publicat l’any 1997 a la revista Terme, on presentaven noves aportacions a la periodització de l’església.
 |
| Si comparem aquesta imatge de l’any 2019 amb les fotografies més recents que podeu veure més avall, podem observar que l’estat de conservació del conjunt sembla haver-se mantingut força estable. Fotografia: Ajuntament de Rellinars. |
La recerca va permetre passar d’una simple percepció de l’edifici com una església abandonada a entendre'l com un conjunt arqueològic i arquitectònic complex, format per diferents etapes històriques.
La recuperació del conjunt
Durant la segona meitat del segle XX, l’església va començar a ser objecte d’una nova mirada. Entre 1975 i 1977 es van dur a terme treballs destinats a descobrir i consolidar la coberta de la capella preromànica, en un moment en què l’interès arqueològic i patrimonial pel conjunt començava a prendre força.
La recuperació del conjunt no es va limitar a les intervencions arqueològiques. La gestió del monument també va anar canviant durant la segona meitat del segle XX. Segons la documentació publicada per Garcia Llinares i Moro, l’Ajuntament de Terrassa era propietari de l’edifici des de 1965 i l’any 1994 va signar un conveni amb l’Ajuntament de Rellinars pel qual aquest assumia el manteniment, la difusió, l’ús cultural i la conservació del monument.
Aquesta etapa és important perquè mostra el canvi de consideració de l’edifici: d’una construcció abandonada i sotmesa al deteriorament a un bé patrimonial que començava a ser objecte d’estudi, protecció i divulgació.
Interior de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, amb els murs de les diferents fases constructives i les restes de les estructures que van configurar l’espai al llarg dels segles. La superposició de paraments, arcs i materials permet encara avui observar l’evolució arquitectònica del conjunt.
Intervencions que marcarien el començament d’una nova etapa: l’edifici deixava de ser només una construcció abandonada i passava a ser considerat un document històric que calia estudiar i preservar.
Actualment, l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí és un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i és de titularitat municipal. La seva conservació continua sent un repte, ja que la documentació patrimonial assenyala, tanmateix, la necessitat de continuar treballant en la seva conservació i salvaguarda.
Una petita lliçó d’història de l’art a l’aire lliure
Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars no és un monument monumental en el sentit tradicional de la paraula.
No impressiona per les dimensions ni per la conservació íntegra de les seves estructures.
El seu valor és un altre.
És un edifici que permet observar directament la superposició de diferents moments històrics. Un paviment ens porta fins a l’època romana; una ara votiva ens parla de les creences del món romà; la nau meridional ens acosta a l’arquitectura preromànica; les ampliacions ens introdueixen en el romànic; els fragments de pintura permeten imaginar l’interior medieval; el campanar i la capçalera expliquen les transformacions modernes, i les ruïnes actuals ens parlen de l’abandonament i de la fragilitat del patrimoni.
Església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars: la capçalera del temple i el campanar d’espadanya, elements que testimonien les transformacions d’època moderna sobre les estructures medievals anteriors.
Per això, caminar pel conjunt és gairebé com seguir una cronologia escrita sobre els murs.
Quan les pedres expliquen la història
Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és, en definitiva, molt més que una església abandonada. És un document construït amb pedra, morter, pintura i terra, en què cada època ha deixat una petjada diferent.
No és casual, per tant, que la documentació patrimonial actual consideri Sant Pere i Sant Fermí un element de primer ordre dins de l’arquitectura religiosa de Rellinars: en un únic espai concentra una seqüència excepcional d’evidències arqueològiques, arquitectòniques, artístiques i documentals.
Potser aquesta és la millor manera de mirar les seves ruïnes: no preguntant-nos només què queda, sinó què ens permet explicar allò que encara queda.
Perquè mentre una part de l’edifici desapareix, les seves pedres, les seves pintures, les tombes, l’ara romana i els documents que en parlen continuen explicant la història d’un lloc que durant més de mil anys va formar part de la vida de Rellinars.
También te puede interesar:
La sagrera de Vacarisses: memòria medieval al cor del poble
Si quieres seguir explorando...
Bibliografia i fonts consultades
Bolòs i Masclans, J., & Pagès i Paretas, M. (1982). Les sepultures excavades a la roca. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, Annex 1, 59–103. Universitat de Barcelona. https://hdl.handle.net/2445/67786
Diputació de Barcelona. (2019). Església vella de Sant Pere i Sant Fermí. Rellinars. Mapes de Patrimoni Cultural. https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/esglesia-vella-de-sant-pere-i-sant-fermi
Diputació de Barcelona. (2019). Lauda votiva de l’església vella. Rellinars. Mapes de Patrimoni Cultural. https://patrimonicultural.diba.cat/element/lauda-votiva-de-lesglesia-vella
Diputació de Barcelona. (2019). Pintures murals de l’església vella. Rellinars. Mapes de Patrimoni Cultural. https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/pintures-murals-de-lesglesia-vella
Diputació de Barcelona. (2019). Necròpolis de l’església vella. Rellinars. Mapes de Patrimoni Cultural. https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-de-lesglesia-vella
Diputació de Barcelona. (2019). Capitells de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí. Rellinars. Mapes de Patrimoni Cultural. https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/capitells-esglesia-vella-de-sant-pere-i-sant-fermi
Fabre, G., Mayer, M., & Rodà de Llanza, I. (1981). Epigrafia romana de Terrassa. Junta Municipal de Museus i Universitat Autònoma de Barcelona.
Garcia Llinares, M. G., & Moro García, A. (1997). Noves aportacions a la periodització de l’Església Vella de Rellinars. Terme, 12, 15–17. Arxiu Històric de Terrassa.
Masagué, J. M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. En XVIII Ronda Vallesana (pp. 85–92). Unió Excursionista de Sabadell.
Museu de Terrassa. (1999). Art medieval: Una col·lecció del Museu. Ajuntament de Terrassa, Regidoria de Cultura.
Pladevall i Font, A., et al. (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. En Catalunya Romànica (Vol. XVIII, El Vallès Occidental, El Vallès Oriental, pp. 136–140). Fundació Enciclopèdia Catalana.
Ajuntament de Rellinars. (2014). Catàleg de béns a protegir. Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Rellinars.
Ostras....me gusta mucho esta ermita........aquí haría yo una sesión nocturna que no veas
ResponderEliminarEs muy fácil llegar. Pero mucho más imponente es Viladoms de dalt. Ya haré un blog sobre ella. Un abrazo txema.
Eliminar