Un petit recorregut per l’interior de la cova de Can Còdol per descobrir colades, coraloides i altres formes creades per l’aigua al llarg del temps.
Hi ha racons que no necessiten grans dimensions ni paisatges espectaculars per sorprendre’ns. De vegades, només cal trobar una petita cavitat amagada a la muntanya, enfilar-se pel camí d’accés i deixar que la foscor ens descobreixi, a poc a poc, tot allò que l’aigua ha anat construint durant milers d’anys.
La cova de Can Còdol és un d’aquests petits tresors de la muntanya de Vacarisses. És una cavitat que pot resultar especialment interessant per a qui s’inicia en el món de l’espeleologia, perquè permet observar de prop algunes formacions geològiques sense haver de convertir-se necessàriament en un gran aventurer subterrani. I, precisament per això, és també un indret que pot despertar la curiositat dels més petits.
A tot això, a casa nostra, anar de caçadors de coves ens encanta. I, en aquest cas, no cal endinsar-se gaire sota terra per sentir aquella barreja de curiositat, respecte i misteri que sempre acompanya les cavitats naturals.
I és que una cova té alguna cosa especial. A l’exterior, el paisatge ens mostra el resultat de milions d’anys d’erosió; a l’interior, en canvi, podem observar un altre tipus de paisatge, molt més lent i silenciós, creat gota a gota per l’aigua.
 |
| Un petit explorador buscant un ratpanat |
La primera vegada que vam descobrir la paraula espeleotema, ja ens va semblar tot un petit embarbussament. Durant uns quants dies va formar part d’aquelles paraules que costa recordar, fins que, de mica en mica, es va convertir en una paraula més del nostre vocabulari. Ara ja forma part fins i tot del més habitual vocabulari de casa, especialment quan tornem d’una excursió amb alguna fotografia nova.
Perquè una de les coses que més sorprenen quan comences a interessar-te per les coves és descobrir que les famoses estalactites i estalagmites són només una petita part d’un món molt més ampli.
Les espeleotemes són les formacions minerals que es desenvolupen a l’interior de les cavitats com a conseqüència de la precipitació dels minerals transportats per l’aigua. El seu aspecte pot ser molt divers i depèn, entre altres factors, de la manera com circula l’aigua, de la quantitat de mineral que transporta, de les característiques de la roca i de les condicions ambientals de la cavitat.
A Can Còdol, algunes d’aquestes formes són especialment fàcils d’observar i ens permeten entendre, encara que sigui a una escala molt petita, com funciona aquest procés.
 |
| Interior de la cova de Can Còdol, on es poden observar diverses formacions d’espeleotemes. |
Com es forma una cova?
Per entendre l’existència d’aquestes formacions primer hem de mirar la roca que tenim sota els peus.
Les cavitats càrstiques es desenvolupen habitualment en roques solubles, especialment en materials carbonatats com les calcàries. L’aigua de pluja, en travessar l’atmosfera i sobretot en entrar en contacte amb el sòl, incorpora diòxid de carboni i pot adquirir una certa acidesa. Quan aquesta aigua penetra per les esquerdes, fractures i petits espais de la roca, pot anar dissolent lentament part del carbonat càlcic.
És un procés extraordinàriament lent. L’aigua aprofita les petites fissures que ja existeixen a la roca i, amb el pas del temps, les va eixamplant. D’aquesta manera es poden formar conductes, petites cavitats i, en determinades condicions, sistemes càrstics molt més complexos.
Però el mateix procés que ajuda a formar la cavitat també és responsable de bona part de les formes que després trobem al seu interior.
L’aigua: una escultora molt lenta
L’aigua que circula pel subsòl no és simplement aigua. Durant el seu recorregut va interactuant amb la roca i pot incorporar minerals dissolts.
Quan aquesta aigua arriba a l’interior d'una cavitat, les condicions canvien. En entrar en contacte amb l’aire de la cova, pot perdre part del diòxid de carboni que portava dissolt. Això modifica l’equilibri químic de l’aigua i pot provocar que el carbonat càlcic deixi d’estar dissolt i precipiti sobre les superfícies de la cavitat.
A poc a poc, capa rere capa, aquest material es va acumulant.
El resultat és una mena d’arquitectura natural creada sense plànols, sense eines i sense cap intervenció humana. Una arquitectura que pot necessitar moltíssim temps per formar una estructura que nosaltres observem en només uns segons.
I aquí és on apareixen les espeleotemes.
No tot són estalactites i estalagmites
Quan pensem en una cova, probablement les primeres formes que ens venen al cap són les estalactites que pengen del sostre i les estalagmites que creixen des del terra. Però el món de les espeleotemes és molt més variat.
La forma que adopta una precipitació depèn, entre altres coses, de com arriba i circula l’aigua. No és el mateix una gota que cau repetidament des d’un punt concret que una fina pel·lícula d’aigua que llisca per una paret. Tampoc és igual l’aigua que es filtra lentament per petites fissures que aquella que es distribueix per una superfície més àmplia.
Per això podem trobar estalactites, estalagmites, columnes, colades, banderes, gours, coraloides i moltes altres formes, algunes de les quals poden resultar difícils d’identificar a simple vista.
I aquí és on nosaltres comencem a perdre’ns una mica.
Som, més aviat, «espeleòlegs de sabatilles d’anar per casa». Ens agrada entrar a les coves, mirar, fotografiar i intentar entendre què tenim davant, però encara ens queda molt camí per recórrer abans de poder identificar amb seguretat totes aquestes formes.
A Can Còdol, però, n’hi ha algunes que sí que ens han cridat especialment l’atenció.
Les colades
Una de les formacions que podem observar són les colades, que es produeixen quan l’aigua circula per una superfície en forma de fina pel·lícula o flux laminat i va deixant enrere els minerals que transporta.
 |
| Espeleotemes de la cova de Can Còdol, formades per la precipitació de minerals transportats per l’aigua. |
En lloc de concentrar-se en un únic punt, el material es va dipositant sobre una superfície més àmplia i pot generar capes i formes que recorden una cascada de pedra congelada.
Aquestes colades poden presentar textures i colors diferents segons les característiques del material i les condicions en què s’han format.
A Can Còdol, observar-les de prop ens permet entendre molt millor que una espeleotema no és necessàriament una estructura que «creix» cap amunt o cap avall. També pot avançar lateralment, recobrint lentament una paret mentre l’aigua hi circula.
Els coraloides
Una altra de les formes que ens han despertat curiositat són els coraloides, també coneguts en alguns contextos com a concrecions coral·loides.
Són petites formacions minerals nodulars que poden aparèixer agrupades sobre les superfícies de la cavitat i que, pel seu aspecte irregular i ramificat, poden recordar vagament un petit escull de corall.
 |
| Espeleotemes coraloides decoren les parets de la cova |
La seva formació està relacionada amb processos de precipitació que poden produir-se en superfícies humides, sovint en condicions diferents de les que originen les grans estalactites o estalagmites. En la seva formació poden intervenir diversos factors ambientals i químics, per la qual cosa no sempre és fàcil explicar l’origen d’una determinada forma simplement mirant-la.
I aquesta és precisament una de les coses que més ens agrada de les coves: sovint una fotografia ens desperta més preguntes que respostes.
Un petit paisatge
La cova de Can Còdol no és una gran cavitat espectacular ni cal convertir-la en una expedició d’alta dificultat per gaudir-la. El seu interès és un altre.
És una petita finestra que ens permet observar com funciona el paisatge també sota els nostres peus. A l’exterior, l’aigua erosiona, transporta i transforma el relleu; a l’interior, aquesta mateixa aigua pot convertir-se en constructora i deixar enrere minerals que, molt lentament, van configurant noves formes.
És fàcil mirar una estalactita, una colada o un petit coraloide i pensar que simplement són pedres curioses. Però darrere de cadascuna hi ha un procés físic i químic que s’ha desenvolupat durant un temps que nosaltres difícilment podem imaginar.
Potser aquesta és la veritable màgia de les coves.
No és només el misteri de la foscor ni la possibilitat de trobar-hi un ratpenat. És saber que allò que tenim davant dels ulls continua formant-se, gota a gota, en un procés gairebé imperceptible.
I nosaltres només hi passem un moment.
La cova continuarà allà, humida i silenciosa, mentre l’aigua segueix fent la seva feina.
De moment, nosaltres continuarem fent de «caçadors de coves» i intentant posar nom a tot allò que trobem pel camí. Encara ens falten moltes espeleotemes per descobrir i, sobretot, molts noms per aprendre.
Però això també forma part de l’aventura.
 |
| Petita escala de fusta que facilita l'accès |
També et pot interessar:
La Cova de la Dona Morta: un nom inquietant al cor de Montserrat
El molí fariner de Can Còdol a Vacarisses: la força de l'aigua al servei del pa
Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral
Si vols continuar explorant...
L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat
Comentarios
Publicar un comentario