Una petita torre, un gran paisatge i més de mil anys d’història
Silenciosa, enlairada sobre la carena de l'Obac i envoltada de bosc, la Torrota de l'Obac és un dels testimonis més antics de l'organització del territori durant els primers temps dels comtats catalans. Tot i la seva discreció, és una de les construccions militars altmedievals més interessants del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Sorprèn, però, que encara avui aquest element no aparegui correctament identificat dins del mapa del patrimoni de la Diputació de Barcelona. Una absència difícil d'entendre tractant-se d'una estructura catalogada i restaurada fa dècades.
 |
| Cara sud de la Torrota de l’Obac, torre de guaita d’època preromànica. |
Una torre en terra de frontera
La Torrota de l'Obac es construeix molt probablement durant el segle X, en un moment en què la frontera entre els territoris controlats pels comtes catalans i al-Àndalus es trobava encara relativament a prop. El riu Llobregat actuava com un dels grans eixos defensius d'aquesta frontera, coneguda tradicionalment com la Marca Hispànica.
Avui els historiadors preferim parlar d'un procés de consolidació i ocupació del territori més que no pas de "repoblament". Les comunitats pageses ja existien en moltes d'aquestes terres, mentre els comtes impulsaven una nova xarxa de castells, torres i parròquies destinada a controlar camins, protegir els assentaments i comunicar ràpidament qualsevol moviment sospitós.
En aquest context, la Torrota de l'Obac formava part d'un sistema visual de vigilància distribuït pels cims del Vallès, el Bages i la muntanya de Montserrat.
 |
| La Torrota de l’Obac s’alça en un punt estratègic de la serra, amb una àmplia visió sobre el territori. Fotografia: Joaquim Verdaguer. |
Una torre quadrada, poc habitual al nostre entorn
A diferència de les torres de Vacarisses o de Monistrol de Montserrat, que són circulars, la Torrota de l'Obac presenta una planta rectangular de 3 × 4 metres. Aquesta diferència no és excepcional dins l'arquitectura militar del segle X —hi ha nombroses torres quadrades a Catalunya—, però sí que la converteix en un element singular dins del conjunt de torres conservades a l'entorn de Sant Llorenç del Munt.
Actualment conserva una alçada aproximada de 6,5-7 metres, encara que diversos estudis consideren probable que originalment fos més alta, possiblement prop dels 9 o 10 metres.
Els murs, d'un metre de gruix a la base, disminueixen lleugerament cap a la part superior. Estan construïts amb pedra local lleugerament escairada, disposada en filades irregulars i unida amb morter de calç, una tècnica característica de l'arquitectura altmedieval catalana.
A l'interior encara són visibles els encaixos de les bigues que sostenien els diferents pisos de fusta.
 |
| Vista lateral de la Torrota de l’Obac, on es pot apreciar el gruix dels murs i la seva planta rectangular. |
Com era per dins?
La distribució interior devia seguir un esquema semblant al d’altres torres de guaita de la mateixa època. La planta baixa hauria servit principalment com a espai d’emmagatzematge de queviures, eines i altres provisions, mentre que els nivells superiors podien acollir els vigilants i disposar d’un espai destinat a l’observació i a la comunicació amb altres punts del territori.
L’accés a la torre probablement es feia a través d’una porta elevada respecte del nivell del terreny, una característica habitual en aquest tipus de construccions defensives. L’entrada podia ser accessible mitjançant una escala de fusta, que en cas de perill es podia retirar o inutilitzar per dificultar l’accés a l’interior.
La comunicació entre els diferents punts de vigilància es podia efectuar mitjançant senyals visuals, especialment fum durant el dia i foc durant la nit. Aquest sistema permetia transmetre avisos d’un punt elevat a un altre aprofitant la visibilitat entre les torres i altres emplaçaments estratègics. En el cas concret de la Torrota de l’Obac, però, no podem afirmar amb certesa quins senyals ni quin sistema exacte s’hi utilitzava, ja que no disposem d’evidències directes que permetin reconstruir-ne el funcionament.
 |
| Interior de la Torrota de l’Obac, amb els encaixos de les antigues bigues dels pisos superiors. |
Una situació estratègica excepcional
La torre s’alça al cim d’un turó, a uns 787 metres sobre el nivell del mar, en un punt que ofereix una àmplia panoràmica del territori. Des d’aquest emplaçament es podia controlar visualment el camí procedent de la Barata, l’entorn de la Casa Vella i la Casa Nova de l’Obac, bona part del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i les vies naturals de comunicació entre el Vallès i el Bages.
La seva situació elevada també permetia mantenir contacte visual amb altres punts estratègics del territori, entre els quals hi ha la Torrota de Vacarisses i diversos punts elevats de Montserrat. Aquest tipus d’emplaçament respon a la importància que tenien les torres de guaita en l’organització i vigilància del territori durant l’alta edat mitjana, molt abans que els grans castells romànics acabessin dominant el paisatge.
Del segle X a les guerres carlines
La torre va perdre la seva funció defensiva medieval amb el pas dels segles, però la seva situació privilegiada va fer que fos reutilitzada en diferents moments històrics.
Durant les Guerres Carlines del segle XIX hi ha documentació que indica l'ús de diversos punts elevats de l'Obac com a llocs de vigilància i observació dels moviments de tropes pels antics camins rals que unien Terrassa, Manresa i el Bages.
No hi ha proves arqueològiques que la torre fos construïda en època carlina; simplement es va aprofitar una estructura molt més antiga.
La restauració de 1987
Quan el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va intervenir-hi l'any 1987, la torre presentava un estat molt delicat.
Una esquerda vertical recorria tota l'estructura i amenaçava amb dividir-la en dues parts. La restauració va consolidar els murs, va estabilitzar els paraments i va permetre conservar aquest element excepcional sense reconstruir-ne les parts desaparegudes, seguint criteris de conservació arqueològica.
Gràcies a aquella actuació avui encara podem observar bona part de l'estructura original del segle X.
El tresor de la Torrota: entre història i llegenda
Si la història ens parla de vigilants i fronteres, la tradició popular hi afegeix un ingredient irresistible: un tresor amagat.
La llegenda explica que, durant una nit de febrer en plena guerra carlina, un militar carlí i el seu assistent transportaven una mula carregada amb monedes d'or procedents de la Barata. Arribats a la Torrota de l'Obac, van amagar el tresor dins d'un suposat passadís subterrani que comunicava aquesta torre amb la Torrota de Vacarisses.
L'endemà el militar fou afusellat i l'assistent empresonat a Ceuta. Abans de morir revelà el secret a un pres terrassenc conegut com el Nas Ratat, que anys després tornà a Catalunya amb un company, el Guixé, per buscar l'or. Van remoure el terreny sense trobar res.
La història no acaba aquí. Altres cercadors també ho van intentar i la llegenda assegura que el tresor continua amagat sota una trapa invisible que només es revela amb els primers raigs del sol.
Naturalment, no existeix cap evidència històrica ni arqueològica que confirmi l'existència d'aquest túnel o del tresor. Forma part del ric patrimoni oral de la serra de l'Obac, recollit per Antoni Ferrando a partir del relat de Josep Maria Faura, propietari del mas de l'Obac.
Un patrimoni que encara té molt a explicar
La Torrota de l'Obac és molt més que una torre antiga. És una peça clau per entendre com s'organitzava el territori català fa més de mil anys, quan els camins, les muntanyes i els punts elevats eren essencials per controlar una frontera canviant.
Avui continua vigilant el mateix paisatge que contemplaven aquells primers guaites del segle X, convertida en un dels testimonis més valuosos de l'arquitectura militar preromànica del nostre entorn.
També et pot interessar:
El molí fariner de Can Còdol a Vacarisses: la força de l'aigua al servei del pa
Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral
Si vols continuar explorant...
L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat
Comentarios
Publicar un comentario