La Bòbila de Vacarisses: la fàbrica de maons que va construir el ferrocarril i va marcar la història del poble

Un antic forn de rajola amagat darrere l'estació de Vacarisses-Torreblanca conserva la memòria d'un dels oficis més durs del segle XIX i del testimoni de Josep Font, un dels seus últims treballadors.

 

Darrere l'estació de Vacarisses-Torreblanca, seguint un corriol que s'endinsa entre la vegetació, s'amaga una construcció que fàcilment pot passar desapercebuda. Qui hi arriba per primera vegada probablement hi veu una edificació enrunada, mig engolida pels arbres i abandonada des de fa dècades. L'entorn desprèn una certa sensació d'inseguretat i el pas del temps és evident a cada paret, però sovint el patrimoni més valuós és precisament aquell que ja no crida l'atenció.

Sempre recordo una frase de la meva estimada professora d'Història de l'Art, la senyora Millàn: «El que no sap és com el que no veu.» La repetia quan ens ensenyava obres que, a simple vista, semblaven estranyes o poc atractives. Amb la Bòbila de Vacarisses passa exactament el mateix. Darrere d'aquest aspecte humil s'hi amaga una peça important de la història industrial del municipi, un espai que durant molts anys va ser imprescindible per construir i fer créixer el poble.

 

 

La Bòbila de Vacarisses, antic forn de maons del segle XIX

 

Una bòbila nascuda amb l'arribada del ferrocarril

La història de la Bòbila està estretament lligada a un dels grans canvis que va viure Vacarisses durant el segle XIX: l'arribada del ferrocarril. El tram Terrassa-Manresa es va inaugurar el 4 de juliol de 1859, culminant una infraestructura que transformaria les comunicacions entre Barcelona i el Bages. La construcció de la bòbila, però, és lleugerament anterior i se situa aproximadament un parell d'anys abans, quan ja s'havien iniciat les obres de la línia.

El seu nom no deixa lloc al dubte. Era una bòbila, és a dir, un forn destinat a fabricar maons i altres peces ceràmiques d'argila. La seva funció inicial era subministrar bona part dels materials necessaris per a la construcció del ferrocarril, especialment els maons massissos utilitzats en diverses estructures de l'obra ferroviària.

Aquella activitat va donar sentit a aquest petit conjunt industrial, ubicat molt a prop de la via i aprofitant tant la disponibilitat d'argiles com la proximitat de les obres.

 

Interior del forn de la Bòbila de Vacarisses

 

Xemeneia i conjunt industrial de la Bòbila de Vacarisses

 

Per què hi havia una bòbila a Vacarisses?

La ubicació no era casual. El territori de Vacarisses i bona part del Vallès disposen d'un subsòl ric en argiles i materials sedimentaris aptes per a la fabricació de ceràmica de construcció. Durant el segle XIX, nombroses bòbiles i forns de rajola es van estendre per diferents punts de Catalunya aprofitant aquests recursos naturals.

El procés era completament artesanal. L'argila s'extreia, es barrejava amb aigua, es modelava manualment dins de motlles de fusta i es deixava assecar abans d'entrar al forn. Després arribava la fase més delicada: la cocció.

Les peces destinades al ferrocarril van ser només el començament. Quan aquella gran obra va acabar, la bòbila no va tancar portes. La demanda de maons continuava sent molt elevada perquè Catalunya vivia un període d'intensa activitat constructiva.

Imatges  2018

 

Façana abandonada de la Bòbila de Vacarisses

 

Interior en ruïnes de la Bòbila de Vacarisses

 

Més enllà del tren: una activitat que va continuar durant dècades

La Bòbila de Vacarisses va continuar funcionant molt després d'haver complert la seva missió original. La rajola era un element essencial en la construcció de masies, cases de poble, murs, corrals i edificacions agrícoles, i també en moltes obres que es feien arreu del municipi.

L'expansió urbanística de finals del segle XIX i començaments del segle XX, impulsada també pels grans esdeveniments de Barcelona com les exposicions universals de 1888 i 1929, va incrementar la necessitat de materials ceràmics. Les petites bòbiles locals continuaven tenint mercat perquè proveïen construccions properes sense necessitat de transportar els maons des de grans fàbriques.

Segons el testimoni recollit al poble, la Bòbila de Vacarisses encara va mantenir activitat fins a les darreres dècades del segle XX, aproximadament al voltant dels anys noranta.

 

Detall del forn ceràmic de la Bòbila de Vacarisses

 

Un forn que no podia apagar-se mai

Entrar avui a l'interior del forn costa d'imaginar la intensitat de la feina que s'hi desenvolupava. Les parets ennegrides encara conserven les marques de milers d'hores de foc continu.

Cada fornada durava entre deu i quinze dies i durant tot aquest temps el forn no podia quedar desatès en cap moment. Sempre hi havia treballadors vigilant la temperatura, alimentant el foc i comprovant que la cocció fos uniforme. Si el foc baixava o la temperatura variava massa, tota la producció podia quedar malmesa.

Aquell era un treball col·lectiu i d'una enorme responsabilitat. Cada fornada podia arribar als 15.000 maons massissos, una quantitat considerable per a una instal·lació d'aquestes dimensions. Si la cocció no sortia bé, la feina de gairebé dues setmanes es perdia i els treballadors no cobraven aquella producció.

La llenya era igualment indispensable. Les alzines dels voltants proporcionaven el combustible necessari i, segons recorden els antics treballadors, l'espai que avui apareix cobert de vegetació era aleshores una gran esplanada pràcticament despoblada d'arbres perquè la fusta s'utilitzava constantment per alimentar els forns.

 

Conjunt de la Bòbila de Vacarisses entre la vegetació

Josep Font, un dels últims homes de la Bòbila

Quan vaig començar a interessar-me per la història d'aquest lloc, un bon amic em va parlar d'un home que encara conservava records directes de la Bòbila. Així vaig conèixer Josep Font, un veí de Vacarisses que hi havia treballat des de ben petit.

La trobada va ser breu, però suficient per entendre que darrere d'aquella construcció hi havia també moltes històries personals. Josep era un home amable, sensible i disposat a compartir els seus records, encara que els anys ja pesessin sobre la seva salut.

Més endavant vaig conèixer el seu fill, Pere Font, que amb una generositat enorme va dedicar temps a explicar-me tot allò que havia sentit explicar al seu pare i tot el que ell mateix havia viscut de petit al voltant de la bòbila.

Aquella conversa va donar vida a unes parets que, sense testimonis, només serien ruïnes.

 

Aprendre un ofici amb només dotze anys

Segons explica Pere, el seu pare va començar a treballar a la bòbila quan tenia aproximadament dotze anys, una realitat gens excepcional en aquella època. Era un noi espavilat que aviat va aprendre un ofici exigent, físicament molt dur i basat en l'experiència.

Les jornades eren llargues, sovint organitzades en torns continus perquè el forn mai no podia quedar sense vigilància. Tothom tenia una funció concreta: alimentar el foc, controlar la cocció, preparar l'argila o tallar la llenya necessària per mantenir la temperatura.

Pere recorda especialment una frase que el seu pare repetia sovint quan parlava de fabricar maons: «Això es fa d'aquesta manera.» No era només una manera de parlar; reflectia el respecte absolut per un ofici après amb anys de pràctica, on qualsevol petita variació podia afectar el resultat final.

 

La Bòbila també va ser casa seva

Quan Josep Font es va casar i va formar una família, va deixar la bòbila per anar a treballar al sector tèxtil de Terrassa, com tants altres vacarissencs d'aquella generació. Tot i això, mai no va trencar el vincle amb aquell espai.

Segons explica el seu fill, un dels petits edificis annexos al forn, on hi havia una llar de foc, va ser construït pel mateix Josep. Aquell racó es va convertir en el seu espai personal. Hi tenia un petit hort que regava aprofitant l'aigua de pluja i hi passava moltes hores.

Per a ell, la Bòbila no era només un antic lloc de treball. Era un espai íntim, gairebé un refugi, on havia deixat una part molt important de la seva vida.

 

Una passió inesperada: la fotografia

Entre tots els records que em va explicar Pere, n'hi va haver un que em va sorprendre especialment. Josep Font era un gran apassionat de la fotografia.

Parlem de la fotografia analògica dels anys setanta i vuitanta, quan fer una bona imatge exigia coneixements tècnics, temps i molta dedicació. Va arribar a formar part del gremi de fotògrafs professionals de Barcelona i mantenia amistat amb persones vinculades a aquest món.

Confesso que, mentre escoltava aquella història, imaginava caixes plenes de fotografies antigues de la Bòbila, dels forns en funcionament i dels treballadors fent maons. Haurien estat un testimoni extraordinari.

Però aquestes imatges no hi són. En algun moment de la seva vida, per motius que la família desconeix, Josep va decidir desfer-se d'una gran quantitat de negatius i fotografies. Aquell arxiu personal va desaparèixer i amb ell també una part irrepetible de la memòria visual del poble.

 

Un patrimoni que encara espera ser valorat

Avui la Bòbila de Vacarisses continua dempeus, però el seu estat és molt delicat. La vegetació ha ocupat bona part del conjunt i les construccions presenten un deteriorament evident. Passejar-hi és descobrir un espai silenciós que conserva les empremtes d'un passat industrial gairebé oblidat.

Tot i això, continua sent un element patrimonial de gran interès perquè explica un moment clau de la història de Vacarisses: l'arribada del ferrocarril, els antics oficis vinculats a la construcció i la vida quotidiana de moltes famílies que van treballar en activitats avui desaparegudes.

 

Gràcies, Pere

Aquest article no hauria estat possible sense el temps i la confiança de Pere Font, que va compartir els records del seu pare i una part de la història de la seva família. Gràcies també a Josep Font, perquè a través de la seva memòria encara podem entendre una mica millor què va significar la Bòbila per a Vacarisses i per a tota una generació de treballadors que hi van deixar molt més que hores de feina.

 

 

També et pot interessar: 

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

Cul de la Portadora de Vacarisses: història paisatge i jaciment ibèric 

L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat

 Si vols seguir exploranto...

Un camí de pedra sota Montserrat

Sant Salvador de les Espases: l'ermita que vigila Montserrat des de fa més de mil anys

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

 

 

📍 Localització de la Bòbila de Vacarisses

La Bòbila de Vacarisses
41°35'08.7"N 1°55'03.1"E

📍 Veure la ubicació a Google Maps 

 

 

Bibilografia i fonts 

Ajuntament de Vacarisses. Patrimoni cultural de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses.

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC): Bòbila de Vacarisses. Generalitat de Catalunya.

Diputació de Barcelona. Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses. Oficina de Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona.

Font, P. (2026). Testimoni oral sobre la Bòbila de Vacarisses i la trajectòria de Josep Font [Entrevista personal].

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Visor cartogràfic de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.  La indústria rajolera i les bòbiles a Catalunya. mNACTEC.

Palau, M. (Coord.). (2000). El ferrocarril a Catalunya. Història dels ferrocarrils catalans. Enciclopèdia Catalana.

Nota: Aquest article incorpora informació procedent d'una entrevista personal realitzada a Pere Font l'any 2018, que recull els records i el testimoni del seu pare, Josep Font, un dels últims treballadors de la Bòbila de Vacarisses. Les entrevistes personals no són recuperables i, segons la normativa APA, es citen al text i es poden identificar a la bibliografia com a testimoni oral.  

Fonts de les imatges

• Patrimoni de Vacarisses (fotografies de la Bòbila, 2015).

• Diputació de Barcelona. Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses (imatge del conjunt amb la xemeneia, 2010).

• Fotografies pròpies de l'autora (estat de la Bòbila, 2018).