El Casalot del Corto Pio: història d’una antiga casa de pagès de Vacarisses
Hi ha indrets de Vacarisses que, malgrat trobar-se avui amagats entre la vegetació, encara conserven prou vestigis per explicar-nos com era la vida al camp fa dos o tres segles. El Casalot del Corto Pio és un d’aquests llocs. Les seves parets mig enrunades, el forn de pa, les restes dels espais agrícoles i les construccions de pedra seca formen un petit paisatge rural que permet imaginar una manera de viure que va desaparèixer progressivament durant el segle XX.
El Casalot es troba al sector nord del terme de Vacarisses, prop del torrent dels Oms, en un entorn que avui pot semblar solitari però que antigament estava molt més treballat. Els marges, les antigues terres de conreu, les barraques i les petites infraestructures relacionades amb l’aigua ens recorden que aquest paisatge no era simplement boscós: era un territori aprofitat pels pagesos, on cada tros de terra podia tenir una funció.
La casa és una construcció de mitjan segle XVIII. La documentació recollida al Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses explica que Francesc Alsina i Vendranes, germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina —situat al terme de Rellinars, molt a prop del límit amb Vacarisses—, posseïa una peça de terra d’unes trenta jornals al sector conegut com el Llatoner. En aquest indret hi va construir una casa on va anar a viure amb la seva família.
La documentació situa aquest establiment cap a mitjan segle XVIII i assenyala que l’any 1759 la casa ja existia. També sabem que pagava un cens de dos sous, un detall aparentment menor però que ens ajuda a entendre que aquella nova edificació formava part d’un sistema de propietat i d’obligacions econòmiques propi de l’època.
El nom de la casa també té una història curiosa. L’any 1780 apareix documentada amb el nom de Fuerte Pio, una denominació que amb el temps hauria evolucionat oralment fins a convertir-se en Corto Pio, el nom amb què avui la coneixem. És un d’aquells topònims que han sobreviscut malgrat que el significat original s’hagi anat perdent.
Una casa petita enmig del territori agrícola
El Casalot no és una gran masia senyorial. És, més aviat, una casa de pagès de dimensions modestes, pensada per viure-hi i treballar les terres del seu entorn. La seva arquitectura és senzilla i funcional, com correspon a aquest tipus d’edificacions rurals del segle XVIII.
La planta és rectangular i estava formada per una planta baixa i un pis o golfes. La coberta, avui desapareguda, era de dues vessants. Els murs són construïts amb pedra lligada amb morter i les cantonades conserven carreus més ben treballats, que donaven solidesa a l’edifici.
La façana conserva les restes del portal d’entrada, amb l’arrencada d’un arc adovellat de pedra tosca. Les obertures són petites i escasses, sobretot a la primera planta. Tot plegat dona a la casa un aspecte auster, molt allunyat de les grans masies que sovint associem al món rural català.
Però potser un dels elements que millor ens permet acostar-nos a la vida quotidiana dels seus habitants és el forn de pa.
![]() |
| El forn de pa conserva encara bona part de la seva volta de maó i sobresurt exteriorment de la façana. |
El forn està adossat a una de les habitacions i conserva la volta de maó en un estat relativament bo. Exteriorment sobresurt del mur de la casa formant un petit volum semicircular. Al costat encara es pot veure una pica relacionada amb aquest espai.
![]() | ||
| Volum exterior del forn de pa adossat a una de les estances de la casa. |
![]() |
Pica situada al costat del forn de pa, relacionada amb les activitats domèstiques de la casa
|
És fàcil imaginar que aquest forn devia tenir un paper important en la vida domèstica. En una casa rural allunyada dels nuclis de població, fer el pa a casa no era una activitat extraordinària, sinó una part habitual de l’organització familiar.
Del Corto Pio a l’heretat de can Còdol
La història de la casa no es va mantenir sempre vinculada a la família que l’havia construïda. Cap a l’any 1800, el Casalot del Corto Pio ja formava part de l’heretat del mas Còdol.
Aquest canvi és especialment interessant perquè ens situa la casa dins d’un sistema agrícola més ampli. El Corto Pio deixava de ser simplement la casa d’una petita propietat familiar i passava a formar part d’un patrimoni rural de majors dimensions.
Durant el segle XIX, les terres de la zona estaven vinculades sobretot al conreu de la vinya. La documentació recuperada sobre el sector permet identificar-hi pagesos que treballaven terres de can Còdol en règim de parceria.
![]() |
| Restes de la portalada adovellada de la façana principal del Casalot del Corto Pio |
Un dels noms que apareix és el de la família Puig, coneguda amb el sobrenom de Xicu. Segons la documentació estudiada per especialistes de la història local, l’any 1856 Joan Puig conreava en aquest sector una peça de més de cinc quarteres, principalment dedicada a la vinya. Uns anys més tard, l’amillarament de 1861 identifica Jaume Puig, àlies Xicu, com a cultivador d’unes terres propietat de Felip Neri Còdol.
Aquesta informació ens ajuda a entendre que el paisatge que envoltava el Corto Pio no era un espai marginal, sinó un territori agrícola actiu. La vinya hi tenia un paper important i els pagesos aprofitaven també els petits espais aptes per al conreu i el regadiu.
L’aigua, els horts i els marges
A poca distància de la casa es conserven altres elements que completen aquesta història. Entre la vegetació apareixen restes de marges de pedra seca, una barraca circular i, més avall, una font i una antiga bassa vinculades probablement a un petit hort.
La descoberta i documentació d’aquest conjunt ha permès recuperar una part de la memòria agrícola del lloc. La bassa conserva indicis d’un antic sistema d’aprofitament de l’aigua i l’espai que l’envolta presenta les característiques pròpies d’un petit hort: un replà protegit pels marges i restes de vegetació fruit de l’antic conreu.
La relació exacta entre aquest hort, la bassa i els habitants del Casalot no està documentada amb una certesa absoluta. Tanmateix, la proximitat amb la casa i la documentació del segle XIX fan molt plausible que aquest sistema d’aigua estigués relacionat amb les terres treballades pels pagesos que conreaven la finca.
És precisament en aquests petits elements on sovint trobem la història més interessant. Una gran masia pot explicar-nos qui era el propietari, però una bassa, un marge o un forn ens permeten acostar-nos una mica més a la vida de les persones que realment treballaven la terra.
Una arquitectura que encara explica la vida quotidiana
Al voltant del Casalot també hi ha restes dels antics espais auxiliars. A ponent de la casa es conserva l’estructura d’un annex que devia tenir funcions relacionades amb el bestiar i les activitats agrícoles.
A l’interior encara es poden seguir les restes de l’escalinata que conduïa al pis superior. Les parets, ara obertes al cel, permeten veure com estava distribuït l’espai i imaginar les diferents estances que formaven aquella petita casa.
També hi ha restes d’una tina o cup, avui força coberta, que cal relacionar amb el món de la vinya que va transformar bona part del paisatge de la Catalunya interior durant els segles XVIII i XIX. En aquest sentit, el Corto Pio no s’ha d’entendre com un edifici aïllat, sinó com una peça més d’un sistema agrícola format per la casa, els camps, els marges, els camins, l’aigua i les construccions auxiliars.
Tot aquest conjunt formava un paisatge productiu.
![]() | ||
| Restes de l’espai de l’escalinata que comunicava la planta baixa amb el pis superior. |
![]() |
| Restes de les escales interiors que encara es conserven a l’edifici. |
![]() |
Restes de l’annex situat a ponent de la casa, probablement relacionat amb les activitats ramaderes i agrícoles.
|
![]() |
| Restes d’un antic cup o tina, testimoni de l’activitat vitivinícola vinculada a les terres del Corto Pio. |
La memòria de pedra
Avui el Casalot del Corto Pio es troba abandonat i en un estat avançat de ruïna. La coberta ha desaparegut i bona part de l'edifici es va deteriorant lentament. Malgrat això, encara conserva prou elements per reconèixer la seva estructura original i entendre la funció que havia tingut.
El Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses el classifica com una construcció del segle XVIII i en descriu l'estat de conservació com a dolent. Actualment no consta que tingui una protecció patrimonial específica.
Aquesta situació fa que el seu valor no depengui només de l’estat físic de les restes. El Casalot és també un document històric. Les seves pedres expliquen una transformació del territori: l’ocupació agrícola de les terres, la construcció de petites cases de pagès, l’expansió de la vinya, l’aprofitament de l’aigua i, finalment, l’abandonament progressiu d’un model de vida rural.
Potser per això aquests llocs mereixen ser mirats amb una mica més d’atenció. No són només quatre parets enmig del bosc. Són les restes d’un paisatge que va estar habitat, treballat i transformat durant generacions.
El Corto Pio ens parla de Francesc Alsina i Vendranes, dels propietaris de can Còdol, dels pagesos que van treballar les seves terres i de totes aquelles persones que van viure d’un territori molt més exigent que el que nosaltres coneixem avui.
Quan només queda una paret, un forn o un marge de pedra seca, és fàcil pensar que allò és poca cosa. Però si sabem mirar-ho, cada pedra forma part d’una història.
I el Casalot del Corto Pio encara en conserva moltes.
També et pot interessar:
El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions
El Palà de Vacarisses i la memòria del territori
Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral
Si vols continuar explorant...
Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa
Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses?
La casa Vella de l'Obac, un conjunt històric clau entre Vacarisses i la Serra de l’Obac
Casalot del Corto Pio, Vacarisses
Coordenades: 41°37'19.0"N 1°55'16.3"E
Veure la ubicació a Google Maps
Fonts i bibliografia en APA
- Ajuntament de Vacarisses & Associació Catalana de Municipis i Comarques. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació (Fitxa 23). SART-FEC, Universitat de Vic.
- Diputació de Barcelona. (2010). Casalot del Corto Pio. Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses (Fitxa 08291-81).
- Diputació de Barcelona. (2024). Barraco del Corto Pio. Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses (Fitxa 08291-152).
- Valls i Pueyo, J. (1995). Els masos Alzina, Costa, Om i Magraner. Balcó de Montserrat, 317.
- Amagatalls de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. (2019). Trobada la vertadera font del Corto Pio (Vacarisses). El reportatge aporta informació complementària sobre la font, la bassa, l’hort i la documentació del segle XIX










Es sensacional. Molt bona feina. Moltes gràcies per la teva resenya. Celebro moltíssim haver fet una nova amistat,i espero poder colaborar amb tu, en pro de mostrar a tots els catalans el nostre patrimoni. Et felicito pel bloc.
ResponderEliminarMoltes gràcies Joan, per les teves paraules. Hi ha feina a fer...
Eliminar