Sobre mi

Escoltar les pedres, llegir els paisatges i descobrir les històries que encara ens parlen.

Sempre he sentit una profunda curiositat per les petjades que el passat ha deixat en el món que habitem. M’interessen aquells llocs aparentment silenciosos —una pedra antiga, un camí perdut, una masia, una ermita o les restes d’un castell— perquè darrere seu s’amaguen històries humanes: persones que hi van viure, que hi van treballar, que van estimar, patir i transformar el territori.

 

 

Soc historiadora i una apassionada de la història i del patrimoni. Però la meva relació amb el patrimoni va més enllà de l’estudi de les obres, els edificis o els monuments. M’agrada entendre el paisatge com un gran llibre obert, un espai on cada època ha deixat escrit un fragment de la seva història.

Caminar pel territori és, per a mi, una manera de llegir aquestes pàgines, d’apropar-me a les veus que sovint han quedat en segon pla i de recuperar memòries que corren el risc de desaparèixer.

Aquest blog neix, l'any 2017, d’aquesta passió i d’una voluntat molt concreta: investigar, descobrir i compartir la història medieval de Vacarisses i del seu entorn, però també reflexionar sobre la relació entre patrimoni, memòria i identitat.

 

 

M’interessen especialment les petites històries, aquelles que no sempre apareixen als grans llibres d’història però que ens expliquen com era la vida quotidiana, com es configuraven els territoris i com les comunitats han anat construint, generació rere generació, el paisatge que avui coneixem.

Cada article és fruit d’una combinació entre recerca i experiència: la consulta de documents, fonts i bibliografia, però també les passejades pels camins, l’observació dels espais i la mirada atenta als detalls.

Perquè sovint és en allò més humil on trobem les històries més valuoses.

No pretenc explicar la història com una cosa llunyana o tancada en els llibres. M’interessa acostar-la al territori i a les persones, mirar allò que tenim davant dels ulls i preguntar-nos què ens pot explicar. Una ermita, una torre, una masia, un camí o una pedra poden semblar elements quotidians, però quan aprenem a mirar-los des de la perspectiva del temps, el paisatge es transforma i comença a parlar.

 

 

Crec que el patrimoni no és només una herència del passat, sinó també una responsabilitat del present. Conservar-lo significa escoltar-lo, comprendre’l i donar-li una nova vida perquè continuï formant part de la nostra memòria col·lectiva.

Aquest espai és una invitació a mirar el territori amb uns altres ulls: a caminar més lentament, a fer-se preguntes i a descobrir que sota els nostres peus encara hi ressonen moltes històries esperant ser explicades.

Aquest blog és també una manera d’agrair al territori tot allò que m’ha ensenyat; a l’art, la seva capacitat de revelar noves maneres de mirar; i a la reflexió, l’oportunitat d’interrogar-nos sobre el passat, el present i la nostra relació amb el món que habitem.

Càrol