El forn encantat de Vacarisses

Quan les restes del passat es converteixen en llegenda

 

D'aquells indrets de Vacarisses on la història i la llegenda sembla que s’hagin posat d’acord per conservar, cadascuna a la seva manera, la memòria d’un passat que avui costa d’imaginar. El Forn Encantat, situat en l’entorn del Coll de Bram, prop del camí que comunica el Mimó amb el pla del Fideuer, és un d’aquests espais on el patrimoni material i la tradició oral es troben fins al punt que resulta difícil observar les restes del forn sense recordar la història que, durant generacions, ha intentat explicar per què aquella antiga cuita va quedar interrompuda.

 

 

 

El Forn Encantat de Vacarisses, 2018,  un antic forn d’obra envoltat actualment per la vegetació.

La llegenda explica que, en un calorós migdia d’estiu, una velleta que pujava pel camí del Mimó en direcció al pla del Fideuer es va aturar a descansar a prop d’uns forners que treballaven en la cuita del forn. La dona, cansada i assedegada, els va demanar una mica d’aigua per apagar la set, però els homes, en lloc d’atendre la seva petició, la van escridassar, la van tractar malament i finalment la van empaitar perquè s’allunyés. 

La vella, abans de continuar el seu camí, els hauria maleït l’obra i hauria pronunciat una amenaça: aquell forn no tornaria a coure mai més. Segons la tradició, els forners ho van intentar una vegada i una altra, però no van aconseguir completar la cuita, i el forn va quedar carregat tal com havia estat deixat. 

D’aquí vindrien els noms de Forn Encantat, Forn Maleït o Forn Embruixat, noms que han mantingut viva la història fins als nostres dies. 

Aquesta llegenda va ser recollida per Joan Solà Corominas l’any 1929 i posteriorment recuperada en diferents publicacions sobre el patrimoni i les llegendes de l’entorn de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La història té, naturalment, tots els ingredients d’una bona llegenda popular: una dona pobra i indefensa, uns homes que actuen amb crueltat, una injustícia, una maledicció i, finalment, un fet extraordinari que sembla confirmar-la. Però darrere de la narració fantàstica hi ha una realitat perfectament visible: les restes d’un antic forn d’obra on, efectivament, la cuita va quedar interrompuda. I és precisament aquesta coincidència entre allò que explica la llegenda i allò que encara podem observar sobre el terreny el que probablement va permetre que la història arrelessin amb tanta força en la memòria col·lectiva.

Perquè el forn no és només un lloc imaginat per la tradició, sinó una estructura productiva real. Les restes conservades permeten reconèixer-ne la cambra de foc, la graella i la cambra de cocció, i encara s’hi poden observar fragments de totxos que haurien quedat a mig coure. 

La fitxa de patrimoni de la Diputació de Barcelona descriu l’estructura com un forn de tipologia arcaica, dels anomenats tradicionalment forns de tipus ibèric, tot advertint, però, que en aquest cas es considera que probablement correspondria a època medieval. Per tant, l’expressió “forn ibèric” no significa que aquest sigui un forn construït pels ibers, sinó que fa referència sobretot a una determinada manera de construir aquest tipus d’instal·lacions, una tècnica que es va mantenir en èpoques posteriors.

 

 

«No tot allò que sembla antic es pot datar amb certesa; de vegades, les pedres només ens permeten formular preguntes. »

 

Amb certa proximitat al forn, el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) va descobrir unes restes i les va  identificar com les del mas de Coll de Bram.  Van ser localitzades i documentades després de l’incendi de 1994, quan la desaparició temporal de la vegetació provocada pel foc va permetre reconèixer unes estructures que durant anys havien restat pràcticament ocultes. Segons el CMRO, es tractaria d’un antic establiment rural situat en aquest sector del camí que comunica el Mimó amb el pla del Fideuer, del qual avui només en resten alguns vestigis entre la vegetació. La fotografia de Jaume Morera, presa l’any 1995, poc després de l’incendi, té en aquest sentit un valor documental especial, perquè ens permet contemplar l’indret en un moment en què el paisatge havia quedat despullat de la cobertura vegetal i feia visibles unes restes que, amb el pas dels anys, tornarien a quedar amagades.

Tanmateix, aquesta identificació no és del tot pacífica, ja que les estructures que el CMRO va atribuir al mas de Coll de Bram també han estat interpretades com les possibles restes d’una antiga barraca de pedra seca. Per tant, mentre que la recerca local les relaciona amb el mas medieval de Coll de Bram, cal mantenir una certa prudència a l’hora d’afirmar-ne la identificació, especialment davant la manca, fins ara, d’una evidència arqueològica o documental que permeti confirmar-la de manera definitiva. Aquesta incertesa no resta interès al conjunt; al contrari, ens recorda que la lectura del paisatge històric es construeix sovint a partir de vestigis fragmentaris i d’interpretacions que poden ser revisades a mesura que apareixen noves dades.

 

Restes identificades com el mas de Coll de Bram, fotografiades per Jaume Morera l’any 1995, poc després de l’incendi.

 

En tot cas, sigui aquest el mencionat mas de Coll de Bram o es tracti d’un altre establiment rural situat a prop seu, com apunten diversos indicis, la presència del forn en aquest mateix entorn no sembla casual. Els forns d’obra formaven part de les activitats productives vinculades als masos i permetien fabricar localment materials ceràmics destinats sobretot a la construcció, com ara teules, maons o rajoles, aprofitant els recursos que oferia el mateix territori. La proximitat entre les restes i el forn ens permet, per tant, imaginar un espai on l’activitat domèstica i la productiva podien estar estretament relacionades, i ens recorda que aquest paisatge que avui percebem com un espai forestal, silenciós i aparentment solitari, va ser en altres temps un territori habitat, treballat i recorregut quotidianament per persones, animals i mercaderies.

La construcció d’aquests forns s’adaptava sovint a la topografia del terreny, aprofitant els desnivells naturals per disposar les diferents parts de l’estructura i facilitar el procés de combustió i cocció. Avui, les restes que emergeixen entre la vegetació —siguin les d’un antic mas, les d’una construcció rural de funció encara per determinar o les d’altres estructures associades a l’activitat del lloc— formen part d’un paisatge històric que només podem reconstruir a partir de fragments. I és precisament aquesta combinació entre el que sabem, el que els indicis ens permeten apuntar i allò que encara resta per investigar la que fa especialment interessant aquest petit racó de Vacarisses.

 

 «Un ha resistit entre les pedres; l’altre, en la memòria.»

 

El Forn Encantat és, per tant, molt més que un vell forn abandonat. És el testimoni d’una activitat productiva d’un paisatge rural antic i, alhora, l’escenari d’una llegenda que va convertir una cuita interrompuda en una història de set, crueltat i maledicció. Potser mai no sabrem què va impedir que aquella fornada arribés al final, però aquesta mateixa incertesa és la que va deixar espai perquè la memòria popular hi construís la seva pròpia explicació.

I és precisament això el que fa especial aquest indret: unes restes materials que han sobreviscut al temps i una història que també ho ha fet, transmesa de generació en generació. Dues formes de conservar la memòria d’un mateix paisatge que, encara avui, ens conviden a mirar les pedres una mica més enllà del que mostren.

El patrimoni material ens mostra les restes; la memòria ens explica allò que ja no podem veure. I potser és precisament entre aquestes dues mirades on el Forn Encantat conserva encara tota la seva força.

  

També et pot interessar: 

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

El Palà de Vacarisses i la memòria del territori

Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral

 Si vols continuar explorant...

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses? 

 

La casa Vella de l'Obac, un conjunt històric clau entre Vacarisses i la Serra de l’Obac 

 

 

📍 Localització del Forn Encantat

Forn Encantat de Vacarisses
Entorn del Coll de Bram, entre el Mimó i el pla del Fideuer

Coordenades: 41.57636, 1.90256

🗺️ Veure la localització al mapa 

 

 

Bibliografia 

Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (1995). Documentació i fotografies de les restes del mas de Coll de Bram i del Forn Encantat després de l’incendi de 1994 [Documentació gràfica i patrimonial].

Diputació de Barcelona. Forn Encantat. Patrimoni Cultural.

Hernández i Cardona, À. M. Pàgines Vacarissanes.

Solà, J. (1929). Topografia mèdica de Vacarisses.

Suades, J. (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Farell Editors.