La cova dels Lladres de Vacarisses

La cova sepulcral neolítica dels Lladres

Prehistòria al Vallès Occidental – Vacarisses

Coordenades: 41º 34' 45.4" N · 1º 54' 40.8" E

Arran d’un projecte escolar sobre la prehistòria que els meus fills havien de treballar a l’escola, em va venir a la memòria una cavitat ben propera al terme de Vacarisses de la qual el meu amic Jaume Morera m’havia parlat feia relativament poc. Aquella conversa, aparentment senzilla, va despertar la curiositat de tota la família i es va convertir en el punt de partida d’una petita recerca que ens permetria descobrir un dels testimonis més antics de la presència humana coneguda al nostre municipi.

Abans d’endinsar-nos en la història de la cova, convé fer un breu recordatori del context històric en què cal situar-la. El Neolític, que a grans trets es desenvolupa entre el 6000 i el 3000 aC a Catalunya, representa una de les transformacions més profundes de la història de la humanitat. Després de mil·lennis de vida basada principalment en la caça, la pesca i la recol·lecció, les comunitats humanes van començar a domesticar animals, cultivar la terra i establir assentaments permanents. Aquest procés va comportar el pas gradual d’una forma de vida nòmada a una altra de més sedentària, amb grups socials cada vegada més estructurats i complexos.

 

Eix cronològic per a Catalunya

 

La cova dels Lladres ens ofereix una magnífica oportunitat per explicar als més petits, i als no tan petits, no només com vivien aquelles primeres comunitats agrícoles, sinó també com afrontaven una de les grans preguntes que ha acompanyat la humanitat des dels seus orígens: la mort. Al mateix temps, aquest petit espai natural conserva evidències que ens apropen als primers habitants coneguts de Vacarisses, convertint-se així en un indret de gran valor patrimonial i històric.

 

Imatge de J. Morera

 

La cavitat deu el seu nom a una tradició molt posterior als esdeveniments prehistòrics que la van fer famosa. Com succeeix amb moltes coves i racons amagats de la geografia catalana, el topònim probablement evoca històries de bandolers, amagatalls de botins o indrets considerats perillosos pels traginers i caminants que travessaven aquests paratges. Sigui quin sigui l’origen exacte del nom, la documentació arqueològica ens indica que la cova també va ser utilitzada en èpoques molt més recents. Entre els materials moderns recuperats durant les investigacions hi apareixen indicis que apunten al seu ús com a refugi durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), quan nombroses persones buscaven llocs apartats on protegir-se de la violència i la incertesa del conflicte.

 

 

Cova dels Lladres Vacarisses

 

Tanmateix, el veritable interès arqueològic de la cova ens obliga a retrocedir molt més en el temps, fins a fa aproximadament sis mil anys. En aquell moment, cap al 4000 aC, aquest petit espai natural es va convertir en un lloc destinat als enterraments col·lectius d’una comunitat neolítica. La seva existència ens recorda que aquells primers agricultors i ramaders compartien inquietuds profundament humanes, com l’afecte pels seus membres, la necessitat de recordar els difunts i la voluntat de donar sentit al misteri de la mort.

 

 

La descoberta es va produir durant els treballs d’exploració i inventari que els membres del SIS d’Olesa (Secció d’Investigacions Subterrànies) van dur a terme durant la dècada dels anys setanta del segle XX a la serralada de Torrelles. L’objectiu inicial era documentar i topografiar les diferents cavitats de la zona, però els resultats van superar totes les expectatives. A l’interior de la cova van aparèixer fragments d’ornamentació i penjolls ceràmics de diverses dimensions, conservats dins una petita gerreta globular decorada amb incisions. També s’hi van recuperar nombroses denes de collaret de formes diverses, entre les quals destacaven exemplars amb forma d’ametlla, denes elaborades amb petxines marines i dues làmines de sílex. A aquest conjunt s’hi afegien un crani humà relativament ben conservat i diversos fragments ossis dispersos. 

 

L’estudi d’aquestes restes va permetre determinar que la cavitat havia estat utilitzada com a espai funerari per almenys quatre o sis individus diferents. Ens trobàvem, per tant, davant d’un enterrament col·lectiu corresponent al Neolític antic epicardial, una fase cultural caracteritzada especialment per la producció de ceràmiques decorades i per determinades pràctiques funeràries que es documenten en diversos punts del territori català.

L’homogeneïtat dels materials recuperats i la seva coherència cultural suggereixen que la utilització funerària de la cova no es va prolongar durant un període gaire extens. Tot apunta que va correspondre a un moment relativament concret dins d’una mateixa comunitat o d’un mateix grup humà, fet que confereix una gran singularitat al conjunt arqueològic.

 

Imatge  J. Morera

 

 

L’any 1981 es va impulsar una nova campanya arqueològica amb el suport de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu era aprofundir en les troballes anteriors i obtenir una datació més precisa del jaciment. Els resultats van confirmar la cronologia neolítica i la seva vinculació amb la cultura epicardial, reforçant així les interpretacions inicials.

 

 

Una de les dades més fascinants derivades de les anàlisis va ser l’origen de les denes de color verd blavós recuperades a la cova. Es tractava de peces elaborades amb variscita, un mineral que procedeix de les conegudes mines neolítiques de Gavà. Aquest fet demostrava que les comunitats humanes de l’època mantenien contactes i intercanvis a distàncies considerables, molt superiors a les que tradicionalment s’havien imaginat per a aquells grups prehistòrics. La circulació d’aquests objectes permet entreveure xarxes de relació, d’intercanvi i probablement també de transmissió cultural entre diferents comunitats del territori.

La importància de les troballes va despertar aviat l’interès de la comunitat científica. L’arqueòleg Ramon Ten i Carné va presentar els resultats inicials sota el títol Un nuevo tipo de cuenta-colgante en el neolítico catalán durant el XV Congrés Nacional d’Arqueologia, fet que va contribuir a donar projecció a la cova dels Lladres més enllà de l’àmbit local. Posteriorment, les peces van formar part de diverses exposicions celebrades a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Madrid, Andorra i Gavà, entre els anys vuitanta i noranta, consolidant el seu reconeixement dins el panorama arqueològic català. 

Imatge cedida per J. Morera

 

Més enllà de les dades estrictament materials, la cova també convida a reflexionar sobre les creences i la manera com aquestes comunitats entenien la mort. Durant el Neolític i també durant bona part de l’Edat del Bronze, era habitual que els difunts fossin enterrats acompanyats d’objectes personals o d’elements simbòlics que formaven part del seu aixovar funerari. Aquesta pràctica suggereix l’existència d’alguna forma de creença en una continuïtat de l’existència després de la mort o, si més no, la necessitat de mantenir un vincle entre els vius i els seus avantpassats.

La mateixa configuració física de la cova ha despertat interpretacions suggerents entre alguns investigadors. La cavitat està formada per un corredor d’accés d’uns tres metres de longitud que condueix a una cambra d’uns dotze metres quadrats. L’aspecte de l’entrada i la seva morfologia han estat relacionats simbòlicament amb representacions del principi femení i de la fertilitat, una idea que apareix de manera recurrent en diversos contextos funeraris neolítics.

 

Moment de la Recerca amb l'Elena

 

Des d’aquesta perspectiva, el pas a través d’un corredor que desemboca en una cambra interior podria haver estat interpretat simbòlicament com un retorn al ventre matern, una metàfora del cicle de la vida i de la mort. Encara que aquestes interpretacions han de ser abordades sempre amb prudència, resulta evident que les comunitats neolítiques atorgaven una gran càrrega simbòlica tant al naixement com a la mort, dos fenòmens que escapaven completament al seu control i comprensió.

La cova dels Lladres és, en definitiva, molt més que una petita cavitat amagada entre les muntanyes de Vacarisses. És una finestra oberta a un passat remot que ens permet entendre millor les primeres comunitats que van habitar aquest territori, les seves creences, les seves relacions i la seva manera d’afrontar els grans interrogants de l’existència humana.

 

 

 

En record de Jaume Morera

Aquest article no estaria complet sense un record per a Jaume Morera, la persona que va descobrir aquesta petita joia patrimonial i que, amb la seva passió contagiosa, va despertar encara més el meu interès per la història i l’arqueologia del nostre entorn.

Jaume Morera Guixà va néixer a Olesa de Montserrat el juliol de 1950. Des de ben jove es va vincular al món de l’espeleologia a través del SIS, la Secció d’Investigacions Subterrànies, primer a Terrassa i posteriorment a Olesa. Ben aviat es va especialitzar en la vessant científica de l’exploració subterrània, participant en nombroses campanyes destinades a localitzar, documentar i topografiar cavitats.

L’any 1975, mentre treballava amb altres membres del SIS d’Olesa en la topografia de la cova dels Lladres, es va produir la descoberta accidental de la gerreta neolítica que acabaria convertint aquest indret en una referència de la prehistòria catalana.

Malgrat desenvolupar la seva activitat professional a Terrassa, Jaume dedicava bona part del seu temps lliure a la investigació local i a la preservació del patrimoni d’Olesa de Montserrat. Aquesta inquietud va conduir a la creació, l’any 1980, del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, una entitat que ha participat en nombroses iniciatives d’investigació arqueològica i històrica, entre les quals destaquen les actuacions al Mas Vilar o a Sant Pere Sacama.

La seva trajectòria va quedar reflectida en nombrosos articles i publicacions, però probablement el seu llegat més valuós va ser la seva capacitat per transmetre entusiasme. Les converses amb ell sempre acabaven despertant ganes de sortir a caminar, d’explorar una muntanya, de visitar una cova o de fer una nova recerca. Estimava profundament el seu poble, el patrimoni cultural i el patrimoni natural, i considerava que el coneixement només té sentit quan es comparteix.

Per aquest motiu, aquesta petita publicació vol ser també un senzill homenatge a una persona que va dedicar una part important de la seva vida a investigar, protegir i divulgar la nostra història col·lectiva.

 

 

Imatge  J. Morera

  

També et pot interessar: 

El Collaret verd viatger de la cova dels Lladres de Vacarisses

 

 Si vols continuar explorant...

Els Jaciments ibèrics de Vacarisses

L'inèdit petròglif de Castellbell i el Vilar

El forn de calç de l'orpina   

 

Fonts consultades

Diputació de Barcelona. Cova dels Lladres. Mapes de Patrimoni Cultural

Flotats, A. (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses.

García-Sánchez, R., Cerezuela Bastida, S., & Jiménez González, F. J. (2018). El principio formal femenino en la arquitectura funeraria arcaica y antigua. Cuadernos de Música, Artes Visuales y Artes Escénicas, 13(1), 135–148

Hernández, À. M. (2009). Pàgines vacarissanes. [Editorial no especificada].

Junyent, E., & Pla, J. (1970). Noticia sobre el hallazgo de un vaso en la “Cova dels Lladres” (Vacarisses, Barcelona). Pyrenae, 6, 43–46.

Soler Gironès, J. (2012). Olesa de Montserrat i entorns: Guia excursionista. Comunitat Minera Olesana; Ajuntament d’Olesa de Montserrat.

Ten Carné, R. (1986–1989). La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès Occidental). Empúries, 48–50(2), 352–355.

Fonts de consulta complementària

Bosch Argilagós, J. (2025). [Treball sobre el Neolític i les explotacions de variscita de Gavà]. Munibe Monographs. Anthropology and Archaeology Series, 3, 323–329.

Piñero Subirana, J. (2010). Cova dels Lladres. Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Fitxa 08291-37.

Recursos digitals de consulta

Dialnet.  La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès Occidental). Fundación Dialnet.

Guia excursionista d'Olesa de Montserrat i entorns. (2012). Projecte GEOME.