Les ruïnes de l'històric hostal de Vallhonesta
Avui, quan arribem a la restaurada capella romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, el primer que pot cridar-nos l'atenció són les ruïnes de l'antic hostal veí, silencioses i envoltades de bosc, però durant segles aquest mateix indret va ser molt diferent: era un lloc de pas, d'arribada i de partida, on coincidien traginers, pagesos, viatgers, soldats, ramats i cavalleries, i on el moviment constant del camí ral convertia aquestes terres aparentment apartades en un espai molt més connectat amb el territori del que podríem imaginar avui.
 |
| L'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta pels volts de 1930. La imatge permet observar l'imponent conjunt arquitectònic abans del procés d'abandonament i deteriorament que acabaria transformant-lo en les ruïnes que coneixem avui. |
Un territori amb història pròpia
La documentació ens permet anar molt més enrere en el temps i descobrir que la història de Vallhonesta no comença amb l’hostal, sinó que té unes arrels força més antigues. L’enclavament ja apareix documentat l’any 1115, quan es trobava sota domini comtal i els seus feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, una família vinculada a la senyoria de la zona. Aquell mateix any trobem també una referència a Sant Pere de Vallhonesta, quan Bernat de Guàrdia va donar a la seva esposa, Ermessenda, diversos béns situats dins la seva parròquia.
Aquestes referències, encara que breus, ens permeten entreveure un Vallhonesta molt diferent del que avui podem imaginar: un territori ja organitzat, habitat i estructurat al voltant de masos, terres de conreu i centres religiosos, molt abans que l’hostal es convertís en un punt de pas de certa importància. L’hostal, per tant, no va aparèixer en un lloc buit ni aïllat, sinó que es va incorporar a un paisatge humà que ja tenia una història pròpia i que, segles abans, havia començat a prendre forma al voltant de Sant Pere de Vallhonesta i de les famílies que controlaven aquest territori.
 |
| Cronologia familiar vinculada al Castell de Guàrdia de Montserrat on apareix Bernat de Guàrdia |
Així doncs, Sant Jaume de Vallhonesta no es va convertir en un lloc de pas per casualitat. La seva situació, sobre la carena de la serra de Sant Jaume, entre els actuals termes de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, estava estretament vinculada a l’antic camí ral de Barcelona a Manresa.
Durant segles, aquest camí va ser una via fonamental per a la comunicació entre Barcelona i el Bages. Per ell hi circulaven viatgers, traginers i mercaderies, i és en aquest context que cal entendre l’existència de l’hostal i del conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta. La seva història, per tant, no es pot separar de la història del camí: era aquest trànsit constant el que donava sentit al lloc i el convertia en un punt de parada dins d’un dels principals itineraris que travessaven aquesta zona.
 | |
| Pilona de pedra al camí del Coll de Daví, testimoni silenciós dels antics camins de pas per la muntanya. Avui, entre bosc i pedra, ens recorda que aquests camins van ser durant segles espais de comunicació, trànsit i vida. |
Un hostal al servei del camí ral
Abans que les carreteres modernes transformessin la mobilitat, els camins rals eren vies essencials per al transport de persones i mercaderies, però també eren recorreguts llargs, irregulars i físicament exigents. En aquest context, els hostals adquirien una importància que avui ens costa d’imaginar.
La primera notícia documental coneguda fins ara sobre el mas de Sant Jaume de Vallhonesta és de mitjan segle XV. L’any 1448 hi apareix Bartomeu Miraula, resident al mas, que fou nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta. Així ho recull David Sanz en el seu estudi sobre Sant Jaume de Vallhonesta, on també assenyala que el testament fou atorgat en poder de Berenguer Pere, rector de Mura (Sanz, 2004).Aquesta notícia constitueix, fins ara, el primer testimoni documental que permet relacionar directament Sant Jaume amb les persones que hi vivien. Tanmateix, no es pot confondre aquesta primera referència escrita amb l’origen de l’edifici: el document de 1448 acredita l’existència del mas i la presència de Bartomeu Miraula, però no permet determinar quan es va construir ni quan va començar a funcionar com a hostal. Les referències documentals explícites a la funció d’hostatgeria són posteriors.
Sant Jaume era, juntament amb altres establiments com la Barata, a Matadepera, un dels hostals vinculats al camí ral del coll de Daví. La seva funció d’hostal està documentada de manera explícita ja l’any 1551. En el marc d’un procediment sobre la conveniència d’habilitar un nou camí entre Manresa i Barcelona, Bernat Aimeric, senyor jurisdiccional de Vallhonesta, declarava que en el trajecte entre Manresa i la Barata només hi havia dos hostals: el de Sant Jaume de Vallhonesta i el del pont de Vilomara (Valls i Pueyo, s. d.).
El testimoni és especialment valuós perquè procedeix d’un contemporani que coneixia directament el territori. Aimeric afirmava que coneixia el camí perquè, com a senyor del terme de Vallhonesta, hi havia anat i vingut moltes vegades. La seva declaració permet entendre fins a quin punt Sant Jaume formava part de la xarxa d’allotjament associada al camí ral.
La importància que l’hostal havia assolit queda ben reflectida en una dada del cadastre de 1741: a Sant Jaume de Vallhonesta hi consten fins a 70 mules (Arxiu Històric de Manresa, 1741). Més que una simple xifra, aquesta dada permet entreveure la dimensió de l’activitat que es concentrava en aquest indret i la intensitat del trànsit de persones, animals i mercaderies que recorria el camí ral.
Així, mentre avui contemplem les parets mig derruïdes i les grans voltes de les antigues cavallerisses, podem imaginar-les plenes d’animals, traginers i mercaderies, en un món en què el transport depenia de la força de les mules i en què arribar d’un lloc a un altre podia significar jornades senceres de camí.
 | |
| El mas de Sant Jaume de Vallhonesta després de l’abandonament. La teulada i bona part dels murs de la part superior han desaparegut, però encara es conserva l’estructura de l’antic mas, testimoni de les dimensions i la importància que va arribar a tenir dins del conjunt de Vallhonesta. |
Entre traginers i bandolers
Els camins també tenien la seva cara fosca. Durant els segles XVI i XVII, determinats trams del camí ral de la zona, especialment els que travessaven territoris boscosos i de difícil control, es van convertir en escenari d'actes de bandolerisme, i Sant Jaume de Vallhonesta, com altres hostals situats al llarg d'aquestes rutes, va quedar inevitablement relacionat amb aquest món de viatgers, soldats, traginers i bandolers. La documentació històrica confirma, de fet, notícies de bandolerisme a la zona i esmenta l'hostatgeria de Sant Jaume.
Però al costat de la història documentada també han sobreviscut diverses llegendes, transmeses durant generacions, que contribueixen a construir la memòria popular de l'hostal.
Una d'elles explica que un vespre va arribar a Sant Jaume un home amb una mula carregada amb dues portadores. Després de deixar l'animal al pati, va entrar a l'hostal amb la intenció de passar-hi la nit, però els gossos van començar a bordar i a ensumar insistentment les portadores. Els masovers, avesats a les situacions que podien produir-se en un lloc de pas com aquell, van decidir comprovar què hi havia a l'interior i, segons la narració, en van sortir dos lladres amagats.
Una altra llegenda parla d'un misteriós viatger que va arribar a l'hostal vestit amb una elegant casaca adornada amb botons d'or i acompanyat de tres mossos. La seva aparença va despertar l'atenció dels presents i, segons explica la tradició, poc després un bandoler va aparèixer amb una espasa i li va anar arrencant, un per un, els valuosos botons de la casaca abans de fugir.
Són històries difícils de separar completament de la imaginació popular, però precisament per això formen part també de la història cultural del lloc: ens expliquen com els habitants del territori van recordar un espai que durant segles havia estat associat al moviment, al perill i a les trobades inesperades.
I encara avui hi ha una llegenda que sembla haver trobat en les ruïnes el seu escenari perfecte: la de la serp amb cabellera de Sant Jaume de Vallhonesta. Potser darrere d'aquesta criatura fantàstica no hi ha més que la trobada, gens extraordinària en un indret abandonat i envoltat de vegetació, amb alguna serp real que devia provocar més d'un ensurt entre els excursionistes.
 | |
| Estat actual de l’antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, vist des del camí dels Maquis. Les restes de l’edifici, situades al costat de l’ermita, encara permeten reconèixer la dimensió del conjunt que durant segles va donar servei al camí ral del coll de Daví. |
Sant Jaume durant la Guerra del Francès
El paper de l'hostal va adquirir una nova dimensió durant la Guerra del Francès (1808-1814), quan els antics camins van recuperar també una importància estratègica i militar.
Sant Jaume de Vallhonesta va ser utilitzat com a caserna i punt de defensa del camí ral, en connexió amb altres punts de vigilància del Bages sud i del Vallès. La seva situació elevada i el domini visual sobre els camins feien de l'hostal un lloc especialment adequat per controlar els moviments de tropes i persones.
La documentació conservada permet conèixer fins i tot episodis concrets d'aquest període. El 1810, després de l'assalt de Manresa, centenars de soldats francesos van ser capturats i alguns van quedar custodiats a Sant Jaume. Un any més tard, durant la retirada francesa, l'hostal va ser incendiat, provocant importants desperfectes i obligant a reconstruir bona part de l'edifici.
L'incendi de 1811 no va posar fi immediatament a la vida de Sant Jaume, però sí que va deixar una ferida profunda en l'edifici. Les grans voltes de pedra de les cavallerisses, que encara avui podem contemplar, van permetre continuar donant aixopluc quan les parts superiors havien quedat destruïdes.
Quan el camí va deixar de passar per Sant Jaume
Durant segles, la prosperitat de l'hostal havia estat estretament vinculada al camí; per això, quan el sistema de comunicacions va canviar, també va començar la seva decadència.
La construcció de la carretera de Can Maçana, a mitjan segle XIX, va modificar els principals fluxos de comunicació entre Barcelona i Manresa, mentre que l'arribada del ferrocarril va transformar encara més profundament la manera de transportar persones i mercaderies.
Sant Jaume de Vallhonesta, que havia viscut durant segles del pas dels viatgers, va quedar progressivament allunyat de les noves rutes de comunicació. L'hostal va perdre així bona part de la seva funció original, tot i que l'activitat agrícola i ramadera va continuar mantenint viu el mas durant dècades. L’amillarament de 1865 mostra que Sant Jaume continuava sent un dels masos més importants de Vallhonesta: hi consten 18 parcers i la propietat apareix a nom de Juan Marcet (Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet [AMSVC], 1865).
A principis del segle XX, Sant Jaume encara mantenia la seva funció d’hostal. Segons el testimoni recollit per David Sanz, la família de Joan Riera, procedent de cal Padre, hi va viure entre 1903 i 1911 (Sanz, 2004). Aquesta dada mostra que l’activitat de l’hostal es va mantenir fins ben entrat el segle XX, abans que el conjunt iniciés el procés d’abandonament que acabaria culminant a mitjan segle
De masia a refugi de maquis
Durant la postguerra, l'espai va adquirir una nova funció, aquesta vegada vinculada a una història molt més recent i sovint menys visible: la presència dels maquis en els boscos i muntanyes del Bages.
Les zones boscoses i poc poblades de la serra de l'Obac i del Bages sud oferien espais de refugi i moviment per als grups guerrillers antifranquistes, i Sant Jaume de Vallhonesta també va quedar vinculat a aquesta memòria de la postguerra.
Finalment, l'edifici va quedar abandonat de manera definitiva a partir de mitjan segle XX, i el deteriorament es va accelerar ràpidament. L’incendi de 1985 va contribuir decisivament al deteriorament de l’antic hostal. Segons la documentació divulgativa posterior, el foc va destruir les grans bigues de fusta de l’edifici, accelerant-ne el procés d’enrunament.
 |
| Sant Pere de Vallhonesta després dels incendis de 1985. La imatge mostra l’impacte del foc sobre l’entorn de Vallhonesta. No correspon a l’hostal de Sant Jaume. |
Les ruïnes que encara ens permeten entendre l'hostal
Malgrat el seu estat actual, Sant Jaume de Vallhonesta encara conserva prou elements per poder reconstruir mentalment una part de la seva antiga estructura.
El conjunt estava format per diverses edificacions, amb el mas i l'hostal separats per una era enrajolada i amb l'ermita de Sant Jaume situada davant del portal que comunicava amb el camí en direcció a Barcelona. El conjunt arquitectònic havia de ser considerable, i les seves dimensions són coherents amb la funció que va exercir durant segles.
 | |
| Portal de l’antic hostal de Sant Jaume, al costat del camí de Manresa. Un dels accessos que recorden la funció de l’edifici com a punt de pas i d’acollida de traginers i viatgers. |
El desnivell natural del terreny fa que l'edifici presenti diferents alçades, mentre que els antics portals permeten identificar els dos sentits principals de circulació: el de Barcelona i el de Manresa. A l'interior encara podem reconèixer les antigues cavallerisses, cobertes amb grans voltes de pedra, així com diverses dependències, cisternes i altres elements relacionats amb la vida quotidiana del mas i de l'hostal.
 |
| Portal de Sant Jaume de Vallhonesta, al costat del camí de Barcelona. L’accés formava part de l’estructura de l’antic hostal vinculat al camí ral del coll de Daví. |
 | ||
| Les antigues cavallerisses de l’hostal de Sant Jaume. Les grans voltes i l’amplitud dels espais permeten imaginar la importància que hi van tenir les cavalleries, especialment en l’època del transport amb animals de bast. |
Un dels espais que millor ens ajuda a imaginar la vida d'aquest lloc és precisament el pati superior, on encara es conserva una gran bassa i on es pot observar una pedra cilíndrica relacionada amb les activitats productives de la casa. Al costat del mur exterior, davant de l'ermita, també hi ha un petit jardí que ha estat mantingut amb estima per excursionistes vinculats a aquest indret.
I és que les ruïnes, malgrat la seva fragilitat, encara expliquen molt més del que sembla. Les grans voltes ens parlen dels animals que hi descansaven; els portals, dels camins que hi arribaven; les cisternes, de la necessitat d'aprofitar l'aigua; l'era, de l'activitat agrícola, i les parets ennegrides i reconstruïdes, dels conflictes que van afectar aquest espai.
La memòria de Sant Jaume també viatja fins a Viladoms
Hi ha, a més, una curiosa història que relaciona Sant Jaume de Vallhonesta amb el mas de Viladoms de Baix, al municipi de Castellbell i el Vilar.
L'any 1841, Rosa Marcet Roca, filla de Sant Jaume de Vallhonesta, es va casar amb Jaume Viladoms. Segons la tradició recollida en fonts locals, Rosa hauria demanat que la seva nova residència conservés una aparença semblant a la gran casa que deixava enrere, i per aquest motiu l'antic mas de Viladoms hauria estat modificat amb nous murs i arcades per donar-li una fesomia propera a la de Sant Jaume.
Sigui com sigui, la història resulta especialment suggeridora perquè converteix l'arquitectura en una forma de memòria: quan una persona abandona una casa, pot deixar enrere els murs, però no necessàriament l'espai que aquests murs representaven.
Un patrimoni que encara parla
Avui Sant Jaume de Vallhonesta és molt diferent del que devia ser quan les seves quadres podien acollir desenes de mules i el camí ral portava fins a les seves portes un flux constant de persones i mercaderies.
Les seves ruïnes, però, no són simplement les restes d'una antiga masia abandonada. Són el testimoni material d'un món desaparegut, un món en què els camins tenien una importància fonamental, els viatges es feien a peu o a cavall, les mercaderies avançaven al ritme de les mules i els hostals constituïen espais essencials de descans, relació i protecció.
Per això, caminar avui fins a Sant Jaume de Vallhonesta és també caminar per una part de la història de les comunicacions entre Barcelona i Manresa. Entre aquestes parets van passar traginers i soldats, pagesos i viatgers, bandolers i maquis; hi va haver moments de prosperitat, episodis de violència, períodes d'abandonament i, finalment, el silenci de les ruïnes.
Potser aquesta és una de les raons per les quals Sant Jaume continua despertant tanta fascinació: perquè, encara que l'hostal ja no aculli viatgers i el camí ral hagi perdut la seva antiga funció, el paisatge encara conserva la memòria dels qui hi van passar.
I quan contemplem les seves parets des de l'antic camí, entre les muntanyes de l'Obac, costa no imaginar que, sota aquestes runes, encara hi queda alguna cosa d'aquell vell món de camins, traginers i hostals que durant segles va mantenir connectades les terres de Barcelona i Manresa.
D'on ve el nom de Vallhonesta?
L'origen del topònim Vallhonesta no és del tot segur i, precisament per això, resulta especialment interessant. Durant anys ha circulat en la bibliografia i en la divulgació local una interpretació atribuïda a Joan Coromines segons la qual el nom procediria d'uns elements d'arrel iberobasca, ones + toi, amb el sentit de «rodal o lloc de bons terrenys», d'on derivaria la interpretació de Vallhonesta com a «vall de bones terres», «vall fèrtil» o «vall feraç». Aquesta explicació, però, no l'he pogut verificar directament en l'obra publicada de Coromines, de manera que, per rigor, és preferible presentar-la com una hipòtesi tradicionalment atribuïda al filòleg i no com una etimologia definitivament establerta.
La documentació medieval ofereix, en canvi, altres pistes que permeten aproximar-nos al nom. En les llistes de parròquies del bisbat de Vic anteriors a l'any 1154 apareixen les formes «Valle honesta» o «Valle onesta», mentre que l'Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines també recull la forma llatinitzada «Vallis-honesta» juntament amb el topònim actual Vallhonesta.
Encara més enrere, un document datat el 31 de març de l'any 960 esmenta una propietat situada al terme de Nèspola, en un lloc anomenat Vallformosa. Alguns historiadors medievalistes han identificat aquest topònim amb l'actual Vallhonesta, tot i que aquesta correspondència s'ha de considerar una hipòtesi i no una identificació absolutament segura. La mateixa documentació patrimonial de Sant Vicenç de Castellet planteja que l'adjectiu formosa podria tenir una relació semàntica amb honesta, en tots dos casos com a qualificatius aplicats a les característiques d'una vall.
Així, més que afirmar que Vallhonesta significa exactament «vall fèrtil», sembla més prudent explicar que ens trobem davant d'un topònim antic, documentat almenys des de l'alta edat mitjana i que presenta formes com Vallformosa, Valle honesta i Vallis-honesta. El significat originari continua sent objecte d'interpretació, però totes aquestes formes ens recorden una característica essencial de la toponímia medieval: els noms dels llocs no són immutables, sinó que poden transformar-se amb el pas dels segles, adaptar-se a les llengües dels documents i conservar, al mateix temps, fragments molt antics de la història del territori.
També et pot interessar:
Si vols continuar explorant...
Arxiu Històric de Manresa. (1741). Reial Cadastre: Vallhonesta, repartiments al por menor, 1741-1797 [Fons documental, carpetes 812-816]. Arxiu Històric de Manresa.
Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet (AMSVC). (1865). Amillarament de Sant Vicenç de Castellet.
Cortés Elía, M. del A. (2004). Hostal Sant Jaume de Vallhonesta. Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona
Sanz, D. (2004). Sant Jaume de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. El Breny, 300.
Iglésias, J. (1979). El fogatge de 1553 (Vol. I). Fundació Salvador Vives i Casajuana.
Iglésias, J. (1991). Fogatge de 1497: estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana.
Suades, J. (1987). El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner. Dovella, (22), 15–18.
Suades, J., & Sanz, D. (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell.
Capdevila i Plans, J. (1981). Camí ral de Coll de Daví. Dovella, (2), 6–11.
Roig, A. (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt: el camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Ferrando i Roig, A. (2002). Les sendes dels bandolers: Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Valls i Pueyo, J. (s. d.). Els camins de Manresa a Barcelona, passant per Castellbell i el Vilar i les barques del riu Llobregat. Dovella.
Madoz, P. (1845–1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid.
Sarret i Arbós, J. (1922). Manresa en la Guerra de la Independència, 1808–1814. Manresa.
Aymamí i Domingo, G. (1998). Camins antics... camins d'història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
📍 On es troba Sant Jaume de Vallhonesta?
Sant Jaume de Vallhonesta es troba en un punt elevat de la serra de l'Obac, en un indret que durant segles va estar estretament relacionat amb l'antic camí ral entre Barcelona i Manresa. La seva situació ajuda a entendre la importància que va adquirir l'hostal com a lloc de parada per als viatgers, traginers i animals que recorrien aquesta antiga via de comunicació.
Un sitio maravilloso, ayer por segunda vez, radiante sol. Nos encontramos al grupo de excursionistas, gran labor y dedicación para que nuestra historia pueda ser contemplada por nuestros hijos. Primeras fotos con el dron, que debemos mejorar.
ResponderEliminar