Un viatge des dels primers pobladors ibers fins a la restauració contemporània d'un dels conjunts patrimonials més antics d'Olesa de Montserrat.
L'ermita de Sant Pere Sacama és un dels testimonis patrimonials més antics i significatius del terme d'Olesa de Montserrat. La seva història, estretament vinculada al desaparegut castell de Sacama, s'estén al llarg de més de mil anys i reflecteix l'evolució d'un espai estratègic situat entre el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i els primers contraforts de la serralada Prelitoral. L'edifici que avui contemplem és el resultat de nombroses reformes realitzades al llarg dels segles, l'última de les quals es va dur a terme entre els anys 1985 i 1986 gràcies a la iniciativa de membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, fet que va permetre recuperar una construcció que es trobava en un estat molt deteriorat.
L'ermita formava originàriament part del castell de Camba, també documentat com a castell de Cama, una fortificació fronterera del segle X integrada dins el sistema defensiu del riu Llobregat. Aquest conjunt de castells tenia la funció de controlar la frontera entre els territoris cristians de la Marca Hispànica i Al-Andalus, en una època marcada per la consolidació dels primers comtats catalans. La seva funció era molt similar a la d'altres fortificacions properes, com els castells de Sant Salvador de les Espases, Voltrera o Esparreguera, que vigilaven els principals passos naturals i les vies de comunicació d'aquest sector de Montserrat.
 |
| Sant Pere Sacama: arcs llombards i campanar d’espadanya de l’antiga capella romànica. |
L'origen del topònim Sacama
L'etimologia de Sacama ha estat objecte de diverses interpretacions, tot i que la hipòtesi considerada més consistent des del punt de vista filològic és la que relaciona el topònim amb l'antiga forma sa Cama o ça Cama. Segons els estudis d'onomàstica de Joan Moran i Ocerinjauregui, el segon element deriva de camba, un mot d'origen preromà —probablement cèltic— que significa «corba», «revolt» o «curvatura». Amb l'evolució de la llengua, el grup mb es va simplificar i va donar lloc a la forma cama, un fenomen fonètic documentat en altres paraules del català. Aquesta explicació encaixa molt bé amb la geografia del lloc, ja que el turó on s'aixequen el castell i l'ermita presenta un relleu abrupte, ple de corbes, cingleres i afloraments rocosos.
El primer element, sa —escrit sovint ça en la documentació medieval— correspon a un antic article salat d'origen preromànic que va ser habitual en el català medieval abans de desaparèixer progressivament entre els segles XV i XVI. Tot i això, ha quedat fossilitzat en nombrosos topònims, com Sesrovires, Saplanca o Samuntà, i encara es conserva viu en el català de les Illes Balears i en alguns indrets de la Costa Brava.
 |
| L’ermita de Sant Pere Sacama s’alça sobre el turó, en un indret estratègic vinculat a l’antic castell medieval |
El castell de Sacama, una fortificació de frontera
El castell de Sacama va ser una construcció modesta però plenament defensiva, aixecada en època carolíngia dins el context de la frontera amb Al-Andalus. Durant els segles IX i X, la Marca Hispànica constituïa el territori sota domini de l'Imperi Carolingi al sud dels Pirineus i es convertí en l'embrió dels futurs comtats catalans, que progressivament van adquirir autonomia fins a desvincular-se del poder franc.
En aquest context històric, el castell controlava el pas del camí que comunicava Olesa amb Vacarisses i Terrassa, una ruta de gran importància estratègica tant per als desplaçaments militars com per al control del territori. La seva situació elevada permetia dominar visualment una extensa àrea de la vall del Llobregat i dels accessos cap al Vallès.
Actualment, del castell només es conserven alguns vestigis, entre els quals destaca un mur construït amb tècnica opus spicatum, així com diverses estructures que podrien correspondre als seus fonaments. Malgrat la seva desaparició gairebé completa, aquestes restes permeten identificar encara la funció militar que havia tingut aquesta fortificació durant els primers segles medievals.
 |
L'opus spicatum és una tècnica constructiva molt antiga consistent a col·locar les pedres inclinades formant un dibuix en espiga. Aquest sistema s'utilitza ja en època romana, però continua apareixent en construccions dels segles IX i X, especialment en edificis militars i religiosos de la Catalunya altmedieval. A Sant Pere Sacama, aquest mur és especialment valuós perquè ajuda a identificar una fase constructiva molt antiga del castell. |
La història documental del castell és ben coneguda gràcies als documents conservats al monestir de Montserrat. Al llarg dels segles, la propietat va passar per diferents mans i va ser objecte de constants disputes entre el monestir de Ripoll i el comte Borrell, fill de Guifré el Pilós. Finalment, el castell es consolidà com un alou de Ripoll, mentre que el domini útil era cedit a castlans o senyors feudals a canvi del pagament de censos.
Ja al segle XIII, el castell fou adquirit temporalment pel monestir de Montserrat i, un segle més tard, Pere III el Cerimoniós el vengué definitivament al prior de Montserrat, juntament amb les jurisdiccions d'Olesa de Montserrat. La propietat monàstica es mantingué fins al segle XIX.
Les investigacions arqueològiques realitzades pels membres de la Secció d'Investigacions Subterrànies d'Olesa van permetre reconstruir parcialment la planta del castell i recuperar una quantitat considerable de material ceràmic medieval. Aquest conjunt arqueològic confirma una cronologia situada principalment entre els segles IX i X, mentre que l'ús estrictament defensiu de la fortificació desaparegué al voltant del segle XIV.
 |
| Perfils de l’antic castell de Sacama i materials arqueològics recuperats durant les investigacions. |
El mas de Sant Pere, una construcció desapareguda
Al costat de l'ermita s'aixecava el mas de Sant Pere, construït durant el segle XVI i desaparegut definitivament l'any 1978. Aquesta masia es va bastir aprofitant materials procedents d'una altra casa coneguda com la casa d'en Daniel, i els seus primers propietaris van ser membres de la família Valldeperàs, establerta a Olesa entre els anys 1542 i 1548.
La família Valldeperàs va tenir una estreta vinculació tant amb el mas com amb l'ermita i també amb les restes del castell. Segons la documentació conservada, van participar en l'enderroc de la fortificació medieval i van reutilitzar moltes de les seves pedres per ampliar la capella romànica. Aquesta pràctica era habitual en època moderna, quan moltes construccions medievals abandonades es convertien en pedreres per aixecar nous edificis.
Una de les curiositats més conegudes és la història de la llinda de la finestra principal. L'any 1549 Salvador Valldeperàs hi va gravar el seu nom, inscripció que posteriorment fou modificada diverses vegades pels seus descendents. Francesc Valldeperàs hi afegí una nova inscripció durant el segle XVII i, finalment, Pere Valldeperàs la tornà a fer cisellar l'any 1702 amb la llegenda «Ave Maria sin pecado concebida». Aquestes modificacions successives converteixen la llinda en un petit document familiar gravat sobre pedra.
 |
| Llinda de la finestra de la masia de Sant Pere Sacama, amb les inscripcions de la família Valldeperàs |
L'any 1749 Eulàlia Valldeperàs es casà amb Josep Puigjaner i Olivella, de Capellades, i poc temps després la família abandonà el mas per traslladar-se al nucli d'Olesa. A partir d'aquell moment la casa quedà en mans de masovers fins que, el 1978, fou enderrocada. Les pedres es van vendre per construir una edificació a les terres de Tarragona i, amb aquest fet, desaparegué definitivament una masia que havia format part del paisatge durant més de quatre segles.
 |
| Sant Pere Sacama l’any 1915, amb la masia adossada a l’entorn de l’ermita. f. Arxiu Olesa de Montserrat |
 |
La masia de Sant Pere Sacama fotografiada l’any 1975, poc abans del seu enderrocament. |
 |
Imatges de l’enderroc de la masia de Sant Pere Sacama l’any 1978
|
 |
| Restes de les antigues dependències de la masia de Sant Pere Sacama després de l’enderroc. |
L'ermita de Sant Pere Sacama
La capella de Sant Pere Sacama apareix documentada per primera vegada l'any 982, encara que tot indica que la seva existència és anterior. D'aquell primer edifici preromànic no se n'ha conservat cap element visible, ja que la construcció actual correspon principalment a una ampliació realitzada entre els segles XI i XII en ple període romànic. Tot i que no es conserva documentació escrita sobre aquesta reforma, diversos elements arquitectònics permeten situar-la cronològicament en aquest moment.
Entre aquests elements destaca especialment la finestra de doble esqueixada de l'absis i la decoració exterior formada pels característics arcs cecs llombards, distribuïts en sèries simètriques de tres, un recurs ornamental molt habitual en el primer romànic català. Les fornícules interiors i les pintures murals al fresc corresponen, en canvi, a una intervenció posterior, encara dins el mateix període arquitectònic.
Durant un període indeterminat, la capella va deixar de tenir ús litúrgic, probablement a causa de l'abandonament o de la manca de manteniment. L'any 1620 la família Valldeperàs la va rehabilitar, però sorprenentment l'edifici es destinà durant uns anys a graner i magatzem, funció que encara apareix documentada el 1629. Només més endavant recuperà la seva funció religiosa, coincidint amb el moment de màxima prosperitat del mas, quan també es van construir una sagristia aprofitant l'absis, un nou altar i diversos retaules.
La Guerra Civil de 1936 provocà la destrucció dels retaules barrocs, però l'edifici va sobreviure sense patir danys estructurals greus. L'aspecte actual és fruit de la restauració impulsada durant els anys 1985 i 1986, quan es reconstruí la coberta, es reféu el sostre interior, es restaurà el campanar d'espadanya i es consolidà tota l'estructura de l'ermita. Aquesta intervenció va ser decisiva per garantir la conservació del monument.
 |
| Darrers treballs de restauració de l’ermita de Sant Pere Sacama durant la intervenció dels anys 1985-1986. |
Descripció arquitectònica
Sant Pere Sacama és una ermita d'una sola nau acabada amb un absis semicircular, on es conserva l'element més antic i valuós de la construcció: la decoració exterior amb arcs llombards. El campanar és d'espadanya, també conegut com a campanar de cadireta, i correspon a una reforma posterior.
L'absis es va construir sobre els fonaments d'un antic oratori visigòtic i destaca per l'harmonia de les seves proporcions i per la qualitat del treball de la pedra, tallada amb un escairat molt acurat. A la part central s'obre una petita finestra de doble esqueixada coronada per un arc de mig punt, una de les característiques més representatives del romànic primerenc.
La portalada, orientada a ponent, és formada per un arc adovellat de doble punt que també fou modificat en època moderna. L'accés habitual resta tancat amb una reixa i, per visitar l'interior de la capella, és necessari demanar autorització a la propietat. A l'interior també es conserva una pica baptismal situada dins una fornícula i diversos elements litúrgics incorporats al llarg de la seva història.
 |
Pica baptismal situada en una de les fornícules de l’interior de l’ermita.
|
 |
Pica baptismal situada en una de les fornícules de l’interior de l’ermita
|
 |
| Creu de ferro conservada a Sant Pere Sacama, possiblement relacionada amb una antiga creu de terme o un aplec. |
Un espai habitat des de l'antiguitat
Les excavacions arqueològiques han demostrat que el turó de Sant Pere Sacama va estar ocupat molt abans de la construcció del castell medieval. Les diferents campanyes arqueològiques han identificat restes d'un assentament ibèric, un habitatge d'època carolíngia i una necròpolis medieval associada a la capella. Aquest conjunt confirma una ocupació continuada del lloc durant un llarg període històric.
Els materials ibèrics recuperats inclouen ceràmiques de producció local i també peces importades, com ceràmica àtica d'origen grec, fet que indica contactes comercials i una ocupació més complexa del que podria semblar inicialment. Tot i això, la barreja de materials procedents de diferents èpoques dificulta definir amb precisió la naturalesa de l'assentament.
La situació dominant del turó ha portat diversos investigadors a plantejar la hipòtesi que Sant Pere Sacama podria haver funcionat com una talaia ibèrica, és a dir, un punt elevat de vigilància i control territorial. Aquest tipus d'assentaments compartien una característica comuna: l'elecció d'indrets de difícil accés amb un ampli domini visual sobre les planes i les vies de comunicació, espais que sovint van ser reutilitzats durant l'edat mitjana per construir torres o petits castells amb una funció molt semblant
 |
| Reconstrucció de la necròpolis medieval documentada a l’entorn del castell i l’ermita de Sant Pere Sacama. |
La necròpolis medieval
Com moltes ermites medievals, Sant Pere Sacama també va exercir funcions funeràries. Les excavacions van localitzar diverses tombes excavades directament al subsòl tant a l'exterior com a l'interior de la capella, confirmant l'existència d'una petita necròpolis vinculada al lloc de culte.
Les sepultures situades a l'exterior, principalment al vessant sud, corresponen a enterraments individuals sense caixa de pedra ni aixovar funerari, una tipologia molt habitual en els cementiris rurals medievals. A l'interior de l'ermita es documentà una tomba múltiple amb restes de quatre individus, fet que constitueix un dels elements arqueològics més singulars del conjunt.
Sant Pere Sacama és, per tant, molt més que una petita ermita romànica. El conjunt resumeix més d'un mil·lenni d'història d'aquest sector de Montserrat, des dels possibles assentaments ibèrics fins a la fortificació carolíngia, la consolidació feudal, el domini dels monestirs de Ripoll i Montserrat i les transformacions agrícoles de l'època moderna. La seva conservació permet llegir, en un mateix espai, les diferents capes històriques que han configurat el paisatge i el patrimoni d'Olesa de Montserrat.
També et pot interessar:
Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa
Cul de la Portadora de Vacarisses: història paisatge i jaciment ibèric
L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat
Si vols seguir exploranto...
Un camí de pedra sota Montserrat
Sant Salvador de les Espases: l'ermita que vigila Montserrat des de fa més de mil anys
El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions
Bibliografia i fonts
AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI aC al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Català, P. (1990). Castell de Sacama. A Els castells catalans (Vol. I, pp. 448–451). Rafael Dalmau Editor.
González Baschwitz, J., & Obradors, X. (2006). Pla especial de protecció i catàleg del patrimoni arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat.
Mauri Martí, A. (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2. Ajuntament d'Olesa de Montserrat i Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat.
Pagès i Paretas, M. (1992). Sant Pere Sacama. A Catalunya Romànica (Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme). Fundació Enciclopèdia Catalana.
Saumell Oliveras, J. (1981). Olesa aimada. Unió Excursionista de Catalunya – Olesa.
Moran i Ocerinjauregui, J. (1994). Estudis d'onomàstica catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Diputació de Barcelona. (2011). Sant Pere Sacama (església). Mapes de Patrimoni Cultural d'Olesa de Montserrat.
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO)
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (1986). Sant Pere Sacama: cronologia històrica. Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, 34, 131–142.
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (1987). Sant Pere Sacama. Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, 37–39.
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI aC al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (2003). Forn de Sant Pere Sacama. Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.
Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. (2005). Recinte i castell de Sant Pere Sacama. Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, 66, 3–16.
Comentarios
Publicar un comentario