Un testimoni medieval del camí de pelegrinatge cap a Montserrat
Durant segles, milers de persones van travessar aquest indret camí de Montserrat. Pelegrins, comerciants, traginers, soldats, frares i viatgers hi trobaven un dels darrers refugis abans d'afrontar el pas del Cairat i la pujada cap al gran santuari de la muntanya. Avui, gairebé ocult entre la vegetació, l'Hostal de la Creu és una ruïna silenciosa. Però les seves pedres encara expliquen una història essencial: la del vell Camí Ral que unia el Vallès amb el Bages i convertia Montserrat en una de les grans destinacions espirituals de la Corona d'Aragó.
Aquest conjunt, situat a l'entrada de Monistrol de Montserrat, és molt més que un edifici abandonat. És el testimoni d'una infraestructura creada per facilitar el moviment de persones i mercaderies, però també d'un paisatge carregat de simbolisme, on el viatge físic es transformava en experiència espiritual.
Un hostal al servei del Camí Ral de Montserrat
L'Hostal de la Creu s'aixeca a uns 261 metres d'altitud, al costat d'un dels trams més antics del Camí Ral que comunicava Terrassa, Vacarisses, Monistrol i Montserrat. Durant l'edat mitjana aquesta era una de les principals vies de comunicació entre Barcelona i Manresa, utilitzada tant per viatgers com per mercaders, missatgers reials, soldats i, sobretot, romeus que es dirigien al monestir.
La seva situació no era casual. Després de travessar tots aquests territoris, el camí s'obria sobre un replà des d'on apareixia, per primera vegada amb tota la seva magnificència, el massís de Montserrat. Aquella visió devia tenir un profund impacte emocional sobre els pelegrins, que arribaven exhausts després de dies caminant.
L'hostal oferia refugi, aliment, estables per als animals i un espai segur abans d'emprendre el darrer tram de la pujada. Era, en molts sentits, l'última parada abans d'entrar en un territori percebut com a sagrat.
Per què aquest indret era tan important?
La importància de l'Hostal de la Creu només s'entén si observem el conjunt del paisatge medieval.
El Camí Ral era una via de comunicació d'importància territorial, i el seu manteniment implicava també les autoritats locals i la Corona. Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387), trobem documentació relacionada amb els camins d'aquest territori. En aquest context s'emmarca una carta reial datada a Barcelona el 14 de juliol de 1342, adreçada als consells de Terrassa, Vacarisses, el Bruc i la Guàrdia. Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA), Cancelleria Reial, Cartas Reales, Pedro III [IV], núm. 1821, pergamí, 14-07-1342.
| Segell de Pere III el Cerimoniós, rei d'Aragó, València i Mallorca (1336-1387). Font: Generalitat de Catalunya, Catalunya País d'Arxius. |
Els camins públics no només tenien una funció econòmica o territorial. També eren vies de pelegrinatge, especialment en un territori articulat al voltant de Montserrat.
Al llarg del recorregut apareixien hostals, fonts, ponts i creus de terme, elements que convertien el trajecte en una successió d'espais de descans, orientació i servei.
L'Hostal de la Creu s'inscriu en aquest paisatge de camins i infraestructures vinculades al pas de viatgers i pelegrins cap a Montserrat.
La Creu: el llindar de la muntanya sagrada
L'hostal prenia el nom d'una antiga creu de terme, avui desapareguda i que, segons podem veure al planimètric de Monistrol de 1914, quedava molt propera del mateix edifici.
Aquestes creus de terme delimitaven jurisdiccions, protegien els camins i marcaven l'entrada a espais especialment significatius. En aquest cas, tot fa pensar que la Creu anunciava simbòlicament l'arribada al domini espiritual de Montserrat.
Molts romeus hi devien aturar-se uns instants abans de continuar la pujada: una pregària, una acció de gràcies o una petició de protecció abans d'afrontar l'últim esforç.
La desaparició de la creu ens recorda fins a quin punt el patrimoni dels camins ha estat vulnerable al llarg dels segles.
Qui eren els romeus de Montserrat?
A l'edat mitjana el terme romeu designava qualsevol pelegrí que emprenia un viatge de devoció. Tot i que l'origen del mot remet a Roma, ben aviat també s'aplicà als qui peregrinaven a Santiago, Jerusalem o Montserrat.
A partir del segle XIV, Montserrat es convertí en un dels santuaris marians més importants de la Corona d'Aragó, atraient pelegrins de tots els territoris catalans i també de fora.
Els romeus eren molt diversos. Hi havia pagesos i artesans que caminaven durant dies per demanar un favor diví; malalts o familiars que imploraven una curació; penitents que complien una condemna espiritual imposada per l'Església o pels tribunals; nobles i cavallers que oferien exvots; vídues, orfes o persones marginades que cercaven consol.
| El pelegrinatge era una experiència col·lectiva i espiritual. Homes i dones de totes les condicions socials caminaven durant dies per demanar protecció, complir un vot o agrair un miracle a la Mare de Déu de Montserrat. |
Moltes peregrinacions es feien col·lectivament. Parròquies, confraries i gremis organitzaven romeries amb estendards, cants litúrgics i pregàries compartides.
El camí es convertia així en una experiència comunitària, però també profundament personal. Per a un pelegrí medieval arribar a Montserrat significava molt més que completar un recorregut. El viatge implicava cansament, incertesa, riscos i sacrifici. Els camins podien ser perillosos, especialment en zones boscoses o congostos com el del Cairat, on no eren estranys els robatoris.
Precisament per això existien hostals com aquest. L'hostal representava un espai intermedi entre el món quotidià i la muntanya sagrada. Aquí el cos descansava abans que l'esperit continués el seu camí.
Aquest simbolisme encara avui és perceptible quan s'arriba caminant des de Vacarisses o Terrassa i apareixen, de sobte, les agulles de Montserrat.
Els romeus de Mura i la memòria d'una tradició
Un dels testimonis més interessants de la tradició de pelegrinatge a Montserrat és el dels romeus de Mura. Segons la documentació conservada a l’arxiu parroquial de Sant Martí de Mura, l’any 1500 es va fer una prometença de pelegrinar anualment a Montserrat després d’una greu epidèmia que havia causat una mortalitat extraordinària al poble. La prometença establia que els amos dels principals masos del terme hi anirien descalços, vestits de blanc i amb camisa i gorra, després d’haver-se confessat i fet celebrar una missa.
El pelegrinatge es feia al voltant de la festa de Sant Marc. Una dotzena de romeus sortia de Mura en processó, acompanyada pel rector i bona part del poble, i seguia un itinerari que passava pel Puig de la Balma, Santa Creu de Palou, Rellinars, Castellbell i Monistrol, abans d'emprendre la pujada cap a Montserrat. Al llarg del recorregut resaven salves i parts del rosari, i en alguns punts del camí s'aturaven per reposar o per pregar. A Montserrat eren rebuts pel pare abat, visitaven la Mare de Déu i passaven la nit al santuari.
Amb el temps, la pràctica es va modificar. El document conservat a l’arxiu parroquial i certificat pel rector Ramon Camprubí el 1947 explica que, després de l’epidèmia de còlera de 1854, es va establir una nova fórmula: dos homes serien escollits cada any per fer la peregrinació en representació dels propietaris i veïns que havien assumit la prometença. L’any 1855 començà aquesta nova etapa documentada del pelegrinatge.
La tradició es va mantenir durant segles, fins que es va interrompre durant el període de la República. Posteriorment, els Amics de Mura la van recuperar l’any 1979, i més endavant el Centre Excursionista de Mura en va assumir la continuïtat.
El cas dels romeus de Mura és especialment interessant perquè permet imaginar, amb una base documental excepcional, com es vivia un pelegrinatge a Montserrat: el ritme de les jornades, els llocs de pregària i descans, els aliments transportats per les cavalcadures i, sobretot, la importància que tenien els camins que comunicaven els pobles amb la muntanya de Montserrat. No podem afirmar que tots els pelegrins que passaven pel Camí Romeu seguissin exactament aquest mateix itinerari o aquestes mateixes pràctiques, però el testimoni de Mura constitueix un valuós exemple de la cultura del pelegrinatge que durant segles va vertebrar aquest territori.
Com era l'Hostal de la Creu?
L'edifici responia al model funcional dels hostals medievals de camí. Era una construcció sòbria, adaptada al terreny, aixecada amb pedra local i morter de calç. Els murs, gruixuts i robustos, protegien tant del fred hivernal com de la calor estival.
La part inferior estava destinada principalment a les cavallerisses. Encara avui es conserven dues estances cobertes amb volta de canó, separades per un mur de càrrega central. Aquest espai era imprescindible perquè bona part dels viatgers es desplaçaven amb cavalls, ases o mules, animals que també necessitaven aliment, aigua i descans.
A la planta superior se situaven les dependències destinades a les persones. L'escala conservada a mà esquerra de l'entrada encara permet imaginar aquesta distribució. Probablement hi havia una sala comuna amb una gran taula de fusta, bancs, una llar de foc i algunes cambres senzilles on dormir. Els àpats devien consistir en pa, vi, llegums, verdures, formatge o algun guisat elaborat amb productes locals.
L'entorn conserva indicis molt reveladors del seu funcionament.
A pocs metres hi ha una font —actualment eixuta— que devia subministrar aigua tant als hostes com als animals.
També s'hi conserva una gran bassa d'uns set metres de llarg per quatre d'ample, destinada probablement a abeurar les cavalleries.
Aquests elements ens permeten entendre l'hostal com un petit complex de serveis vinculat directament al Camí Ral.
No era un edifici aïllat, sinó una peça més d'una infraestructura territorial molt més extensa.
Un paisatge que encara conserva la memòria
Les vistes des de l'hostal continuen sent extraordinàries.
Des d'aquest punt s'observa el massís de Montserrat dominant l'horitzó, mentre als peus s'estén la vall del Llobregat i la vila de Monistrol.
![]() |
| Des de l'hostal s'obté una magnífica panoràmica sobre Monistrol de Montserrat i la vall del Llobregat. Aquest paisatge és pràcticament el mateix que contemplaven els romeus fa més de sis-cents anys. |
És fàcil imaginar els pelegrins arribant fins aquí després de travessar rieres i contemplant, emocionats, la seva destinació.
Aquest paisatge és també patrimoni.
La relació entre camí, hostal, creu, font i muntanya configura un conjunt inseparable que ajuda a entendre la història de la mobilitat medieval.
El lent abandonament d'un patrimoni imprescindible
Avui l'Hostal de la Creu presenta un estat preocupant.
La vegetació ha ocupat gran part de l'espai, la coberta ha desaparegut i molts murs amenacen ruïna. El deteriorament és estructural, però també és un deteriorament de la memòria.
Cada pedra caiguda representa una part de la història dels camins medievals que es perd.
Malgrat això, el conjunt encara conserva prou elements per explicar com funcionava un hostal de pelegrins i quin paper exercia dins la xarxa del Camí Ral.
La seva conservació no és només una qüestió arquitectònica; és també una manera de preservar la memòria dels milers de persones anònimes que van caminar fins a Montserrat.
Un lloc on el cos descansava i l'esperit continuava caminant
L'Hostal de la Creu resumeix com pocs indrets la història dels camins medievals catalans.
Aquí conflueixen la geografia, la fe, el poder reial, les infraestructures públiques i la vida quotidiana dels viatgers.
No és només una ruïna amagada al costat d'un sender. És un dels testimonis més evocadors del pelegrinatge a Montserrat, d'un temps en què caminar era una forma de devoció, de supervivència i també de transformació personal.
Recuperar la història d'aquest hostal és recuperar una petita però imprescindible peça de la memòria medieval del Vallès, del Bages i de Montserrat.
També et pot interessar:
Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa
Si vols seguir exploranto...
Un camí de pedra sota Montserrat
El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions
L'Hostal de la Creu i el Camí Romeu
Situat en un punt estratègic del camí que conduïa cap a Montserrat, l'Hostal de la Creu formava part d'un antic sistema de comunicacions que durant segles va permetre el pas de viatgers, traginers i pelegrins.
La seva situació ajuda a entendre la importància que va tenir aquest indret dins de l'antic itinerari entre el Vallès i Montserrat.








Tengo una finca aqui desde 42 que tengo mis padres la construyeron.forma parte de mi vida el l'hostal soy de ventayol y he disfrutado de ella desde la infancia y con mis amigos.he visto como el paso de los años ha ido deterionrandose es una pena pase grandes momentos de mi infancia mu chos momentos sentado observandola con la paz y paisaje que nos envuelve. Sigo visitandola y nunca me cansare de visitar el que le considero mi hostal de mi vida.la historia del l'hostal de la creu me gusto muchisimo
ResponderEliminarCierto! Es la historia de muchas construcciones y elementos patrimoniales. Un principio y, muchas veces, un triste fin. Un enclave precioso, además de certero para sus disposiciones y utilidades de la época. Pero, ahora sin uso, y por lo tanto, condenado al abandono y destrucción. Gracias por tu comentario y, sí, disfruta de la energía que transmite el lugar, que carga pilas en cuerpo y alma.
EliminarBuenas
ResponderEliminarSi alguien tiene informacion verdadera del Hostal de la creu, me la puede enviar a. carchaba@gmail.com
Soy el propietrio y si pudiera la reformaria
Gracias
Moltes gràcies per les teves paraules i interès. Certament l'Hostal de la Creu és un clàssic, edificació amb molta història darrera, que a quedat com a topònim d'una urbanització, carrer, etc., per la seva escasa glòria. Les fonts documentals es troben molt disperses desgraciadament, Monistrol, Vacarisses, Patronal de Montserrat, Vic..., desconec, si hi ha una recerca més acotada.
ResponderEliminarFer una reforma, tal estat actual, en la meva modesta opinió, és una gran comesa. Avui dia és totalment rònenc.
No obstant això, mantenir viva la seva història en format llibre o document, si seria una molt bona idea. Crl.
:) Seria meravellós al menys tenir un panell informatiu que el recordés i valorés aquest punt- com també l'ermita de Sant Antolí que no està gaire lluny. Jo m'he mig criat a la urbanització del Ventayol i per nosaltres, quan erem petits, l'anomenàvem el "castillo" i fins i tot recordo pujar a la primera planta- ara es va caient poc a poc.
ResponderEliminarDoncs sí, comparteixo la teva opinió. Un referent informatiu seria una bona idea. Gràcies pel teu comentari i a gaudir molt del seu record.
Eliminar