La Calsina de Vacarisses: història d’una antiga masia de l’Obac

La masia de la Calsina de Vacarisses. Memòria d'un mas entre la pedra, la calç i el paisatge de l'Obac

La masia de la Calsina és un d'aquells indrets del terme de Vacarisses on el paisatge i la història es confonen fins a semblar una mateixa cosa. Situada als vessants occidentals del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en una vall discreta però privilegiada entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, conserva encara avui la capacitat d'explicar com es va poblar, transformar i explotar aquest territori al llarg de gairebé un mil·lenni. Les seves parets, avui sense coberta, no són només les restes d'una casa pagesa: són el testimoni d'una forma de vida profundament vinculada a la geologia, als recursos naturals i als camins històrics que travessaven la serra.

Tot i que l'edifici que contemplem és fruit principalment d'una reconstrucció del segle XVII, la història del lloc és molt més antiga i s'inscriu dins el procés de consolidació dels masos medievals de la muntanya de l'Obac.

 

 

La Calsina. Cartell de la Diputació de Barcelona

 

 

Un paisatge poblat des de l'edat mitjana

La documentació medieval permet saber que, entre els segles XI i XII, els vessants de l'Obac formaven part d'un territori progressivament organitzat a partir de petites explotacions agràries conegudes com a masos. Aquest procés coincideix amb la consolidació del poblament feudal a la Catalunya central, quan moltes terres boscoses van ser artigades per convertir-les en espais de conreu, pastura i explotació forestal.

Diversos estudis sobre el patrimoni del Parc Natural indiquen que en aquest sector existien aproximadament una desena de masos medievals, molts dels quals depenien de jurisdiccions senyorials vinculades a Vacarisses, Mura o Rellinars. La Calsina formava part d'aquest conjunt de masos dispersos que articulaven el territori molt abans de la construcció de les grans masies que avui coneixem.

Com passa amb altres edificacions de l'Obac, és probable que la primera Calsina tingués un origen altmedieval, encara que les restes visibles actuals no corresponen a aquella construcció primitiva.

  

Masia de la Calsina, a l’entorn de l’Obac, dins del terme de Vacarisses.

 

L'origen del nom: una terra marcada per la calç

El topònim Calsina és un magnífic exemple de com la toponímia conserva la memòria del paisatge. El mot deriva de calç, el material obtingut de la cocció de la pedra calcària en forns especialitzats, una activitat molt estesa als massissos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac fins ben entrat el segle XIX.

Els inventaris patrimonials del Parc Natural documenten l'existència de diversos forns de calç i pous de calç molt propers a la masia. La proximitat d'aquestes estructures fa pensar que la producció de calç va constituir una activitat complementària de l'economia familiar, juntament amb l'agricultura, la ramaderia i l'aprofitament forestal.

Des del punt de vista lingüístic, el nom Calsina prové del llatí calx, calcis ("calç" o "pedra calcària"), al qual s'afegeix el sufix -ina, freqüent en la formació de topònims catalans que indiquen relació o abundància. Per tant, el significat més acceptat és el de lloc relacionat amb la calç o amb terrenys calcaris.

En algunes publicacions antigues apareix també la forma Calcina, però els especialistes en toponímia catalana consideren que es tracta simplement d'una variant gràfica històrica. No existeixen evidències documentals sòlides que permetin atribuir aquest topònim a una etimologia d'origen àrab, malgrat que la presència de molts topònims d'arrel andalusina a Catalunya és una realitat ben coneguda.

Aquesta precisió és important perquè permet distingir entre les hipòtesis populars i les interpretacions lingüístiques avalades pels estudis toponímics.

La Calsina Sobirana i la construcció del segle XVII

La masia actual va ser edificada l'any 1634 per Josep Ubach i Falguera, membre d'una de les famílies pageses més influents d'aquest sector del terme. La data apareix recollida en diversos inventaris patrimonials municipals i del Parc Natural.

La tradició oral sosté que aquesta nova construcció es va aixecar reutilitzant pedres d'una edificació anterior coneguda com la Calsina Sobirana o el Convent, situada molt a prop. La reutilització de materials era una pràctica habitual a l'època moderna, especialment quan una construcció havia quedat abandonada o en ruïnes.

Els Ubach també estaven vinculats al Mas de l'Obac, una de les grans explotacions agrícoles i ramaderes de Sant Llorenç del Munt, fet que ajuda a entendre la capacitat econòmica necessària per reconstruir una masia en un moment de recuperació demogràfica després de les crisis dels segles XIV i XV.

 

De la pesta negra al despoblament dels masos

La història de la Calsina reflecteix també les grans crisis de la Catalunya medieval.

Durant els segles XI, XII i XIII el mas sembla haver estat habitat de manera continuada per una mateixa nissaga familiar. Aquesta estabilitat es va trencar amb la Pesta Negra de 1348 i amb les epidèmies successives que van afectar Catalunya durant la segona meitat del segle XIV.

La davallada demogràfica va provocar l'abandonament de nombrosos masos, un fenomen àmpliament documentat pels historiadors. Moltes explotacions agrícoles van quedar sense hereus o van ser absorbides per altres propietats més grans. El Vallès i el Bages no en van ser una excepció.

La Calsina va formar part d'aquest conjunt de masos rònecs, és a dir, masos abandonats temporalment o definitivament després de les crisis demogràfiques medievals.

No serà fins al segle XVIII quan torna a aparèixer documentada com a mas habitat.

 

El retorn de la vida: el cens de 1727

La recuperació econòmica dels segles XVII i XVIII va afavorir la reocupació de moltes explotacions rurals.

La Calsina apareix censada l'any 1727, quan torna a estar habitada després de la reconstrucció impulsada pels Ubach. Aquesta cronologia encaixa amb un període de creixement agrícola i forestal que també va beneficiar altres masos del terme de Vacarisses.

 

 

Interior en ruïnes de la Calsina, on encara es poden reconèixer els murs, les obertures i l’estructura de l’antiga casa.

 

A partir d'aquest moment la masia torna a formar part de la xarxa d'habitatges permanents de la muntanya de l'Obac.

 

Arquitectura d'una masia de muntanya 

La Calsina conserva encara una estructura arquitectònica fàcilment identificable malgrat el seu estat ruïnós.

És una construcció de planta rectangular, formada per planta baixa, primer pis i golfes, coberta originàriament amb una teulada a dues aigües. Els murs són de pedra local unida amb morter de calç i no presenten revestiment exterior, una característica habitual de moltes masies de muntanya.

 

Restes de les escales interiors de la Calsina, testimonis de l’estructura original de la masia.

 

L'element més destacat és la porta principal adovellada, construïda amb grans carreus ben escairats que contrasten amb la resta del parament, molt més irregular. Aquest tipus de portal és característic de moltes masies dels segles XVI i XVII.

 

Façana principal de la Calsina, amb el portal de pedra que conserva el caràcter tradicional de l’antiga masia.

 

Les finestres combinen emmarcaments de pedra amb altres de maó.

 

Finestral emmarcat amb maó i acabat decoratiu

 

Pedra i maó: dues etapes constructives

La coexistència de finestres de pedra i de maó permet llegir l'evolució constructiva de l'edifici.

 

Antiga opertura d'una finestra de pedra

 

Els especialistes consideren que moltes obertures emmarcades amb maó corresponen a reformes dels segles XVIII o XIX, quan aquest material es va popularitzar gràcies a la millora dels forns ceràmics i al seu menor cost respecte als carreus de pedra.

 

Bòveda de maons i pedra que formava l'escala.

 

Aquesta combinació és freqüent en masies que van anar adaptant-se a noves necessitats sense modificar completament la seva estructura original.

 

 

Els festejadors: un detall de la vida quotidiana 

Un dels elements més bonics conservats són els festejadors, els bancs de pedra construïts dins del gruix dels murs al costat de les finestres.

Més enllà del nom popular, servien per aprofitar la llum natural, descansar, cosir o observar els camps. Formen part dels espais domèstics característics de moltes masies catalanes entre els segles XVI i XVIII.

Festejadors a les finestres de la Calsina de Vacarisses. Espais socials i de relació en aquest moment de la història

 

L'interior: la cuina, l'escala i les voltes de maó

La planta baixa conserva encara bona part de la seva distribució original.

L'espai apareix dividit en dues grans estances, probablement destinades a cuina i dependències agrícoles. Encara es poden veure restes de la volta de maó que sostenia l'escala interior d'accés al primer pis.

 

 

Accès a la cuina de la casa

  

Aquest ús del maó en voltes i escales és coherent amb les reformes modernes de moltes masies, ja que permetia construir estructures més lleugeres i resistents al foc.

Malgrat la desaparició dels sostres, la lectura de l'espai interior continua sent sorprenentment clara.

Estructura de l'escala que donava accès a la planta primera

 

La pallissa: el cor agrícola del mas 

Darrere la casa principal s'aixeca la pallissa, una construcció indispensable en qualsevol explotació pagesa.

 

 

Restes de l’antiga pallissa de la Calsina, amb les columnes de pedra i maó que sostenien la coberta.

 

Aprofitant el desnivell natural del terreny, els seus murs s'adapten a la roca i presenten petites obertures d'espitllera que facilitaven la ventilació del fenc i protegien l'interior.

Encara avui romanen dempeus quatre columnes que sostenien l'estructura de la coberta. Aquest espai devia servir tant per emmagatzemar palla i eines com per allotjar bestiar en determinades èpoques de l'any.

 

Detall de les columnes de pedra i maó de l’antiga pallissa de la Calsina.

 

La pallissa permet entendre que la Calsina no era únicament un habitatge, sinó una unitat econòmica autosuficient.

Un balcó privilegiat sobre l'Obac

La situació de la masia és excepcional.

Des del pati i des de la pallissa s'obren vistes àmplies cap al Paller de Tot l'Any, una de les agulles més emblemàtiques del massís, i cap a la Roca Salvatge, dues formes geològiques modelades pels conglomerats característics de Sant Llorenç del Munt.

 

La Calsina integrada en el paisatge abrupte de l’Obac, entre boscos, torrents i grans formacions rocoses.

 

Aquest paisatge explica també la ubicació del mas: disposava d'aigua propera, terres aprofitables i un ampli domini visual sobre la vall.

 

L'abandonament al segle XX 

Les fonts orals i els inventaris patrimonials coincideixen que la Calsina va estar habitada fins als primers anys del segle XX i que posteriorment encara va tenir ocupacions esporàdiques, especialment durant les dècades de 1950 i 1970.

L'ensorrament de la coberta respon probablement al deteriorament progressiu de l'edifici després del seu abandonament.

Existeix una creença molt estesa segons la qual alguns propietaris feien caure expressament la teulada per evitar impostos sobre habitatges inhabitats. Tot i que aquesta pràctica està documentada en alguns indrets de Catalunya, els historiadors assenyalen que no es pot afirmar que aquest fos el cas de la Calsina, ja que no existeix documentació específica que ho acrediti.

És més prudent interpretar-ho com una possibilitat coneguda dins del món rural català, però no com un fet demostrat per a aquesta masia.

 

La memòria dels últims habitants ocasionals

La història dels masos no acaba necessàriament quan deixen d'estar habitats de manera permanent.

Diverses persones del territori recorden que, durant bona part del segle XX, una família de Terrassa hi passava caps de setmana i vacances. Instal·laven tendes de campanya al voltant de la casa i convertien aquell espai abandonat en un refugi familiar, lluny de la ciutat.

És un record transmès oralment, però explica molt bé una nova manera de relacionar-se amb aquestes ruïnes: ja no com a espais productius, sinó com a llocs de natura, llibertat i memòria compartida.

 

Un patrimoni protegit dins del Parc Natural

La Calsina està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Cultural de Vacarisses i forma part dels béns protegits pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

 

L’entorn de la Calsina, amb el Paller de Tot l’Any entre les formes rocoses característiques de l’Obac.

 

Aquesta protecció no implica la reconstrucció de la masia, sinó la conservació de les seves restes com a element patrimonial integrat dins del paisatge natural. Les ruïnes formen part de la història de la muntanya igual que els camins, els forns de calç, les barraques de pedra seca o les fonts.

Visitar-la és també una manera d'entendre que el patrimoni rural no sempre són grans monuments. De vegades és una casa silenciosa, oberta al cel, que encara conserva una porta adovellada, uns festejadors de pedra i la memòria de les persones que hi van viure.

També et pot interessar: 

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

El Palà de Vacarisses i la memòria del territori

Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral

 Si vols continuar explorant...

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses? 

 

La casa Vella de l'Obac, un conjunt històric clau entre Vacarisses i la Serra de l’Obac 

📍 Ubicació de la masia de la Calsina

La masia de la Calsina es troba al sector de l'Obac, dins del terme municipal de Vacarisses, en un entorn de gran valor paisatgístic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Coordenades:
41.635979, 1.957134
41° 38′ 9,52″ N · 1° 57′ 25,68″ E

📍 Veure la Calsina a Google Maps

Ubicació aproximada de la masia de la Calsina a partir de les coordenades 41.635979, 1.957134.     

 

 

Bibliografia i fonts 

• Diputació de Barcelona. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Inventari del patrimoni cultural i arquitectònic del parc.

• Diputació de Barcelona.  Mapa del Patrimoni Cultural de Vacarisses. Oficina de Patrimoni Cultural.

• Generalitat de Catalunya. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC): Masia de la Calsina (Vacarisses).

• Bolòs, J. (2004). Els orígens medievals del paisatge català: l'arqueologia del paisatge com a font per conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

• Bolòs, J. (2005). La Catalunya medieval: una aproximació al territori i la societat a l'edat mitjana. Barcelona: Pòrtic.

• Pladevall, A. (1998). Història de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses.

• Vigué, J. (Dir.). (1994). Catalunya Romànica. Volum XVIII: El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

• Coromines, J. (1989–1997). Onomasticon Cataloniae: Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

 

Nota històrica

En aquest text s'han diferenciat les dades documentades (cronologia de la reconstrucció de 1634, cens de 1727, origen geològic del topònim, existència dels forns de calç i protecció patrimonial) de les tradicions orals o hipòtesis locals, com la reutilització de pedres de la Calsina Sobirana o l'ensorrament intencionat de la teulada, que es presenten com a possibilitats i no com a fets demostrats. Aquest criteri és el que recomana la recerca històrica i patrimonial actual.