La Cova de la Dona Morta: un nom inquietant al cor de Montserrat

La Cova de la Dona Morta: un nom inquietant al cor de Montserrat

Monistrol de Montserrat 

 

 

Hi ha noms de lloc que semblen creats expressament per encendre la imaginació i fer ballar el cap, i la Cova de la Dona Morta, amagada en un racó abrupte de Montserrat, és un d’aquests topònims que actuen com una espurna immediata: només sentir-lo ja desperta la pregunta —qui era aquesta dona?, per què és morta?, què hi va passar?— i el més sorprenent és que, tot i la càrrega dramàtica del nom, no coneixem cap història documentada que l’expliqui amb certesa. I és precisament aquest buit narratiu, aquesta mena de silenci antic, el que converteix la cova en un lloc ideal per parlar de paisatge, memòria i misteris que s’esmunyen.

Situada prop del camí del Piteu, a la vessant sud de la muntanya, la cova apareix després d’un corriol que baixa serpentejant entre conglomerats rogencs, pins tortuosos i petites feixes naturals que la pluja i el vent han anat modelant com si fossin escultures improvisades. L’entrada no és espectacular ni monumental: és una boca fosca i discreta, gairebé humil, que dona pas a un interior on el temps sembla avançar amb una altra cadència, més humida, més lenta, més primitiva. No és una cavitat sorprenent des del punt de vista espeleològic —no hi trobarem grans estalactites ni sales immenses— però el seu recorregut horitzontal, els petits ressalts, la galeria superior d’accés precari i l’eco suau de les parets la converteixen en un escenari perfecte perquè la ment, si vol, s’atreveixi a fabular. 

I, tanmateix, allò més fascinant no és el que veiem, sinó el que no sabem. Les fitxes espeleològiques, les rutes senderistes i fins i tot els arxius municipals no recullen cap llegenda concreta, cap success tràgic, cap crònica antiga que expliqui per què aquest indret es diu “Dona Morta”. Tot fa pensar que l’origen del nom pertany al territori del folklore perdut, aquest immens arxiu d’històries que un dia van circular en boca dels caminaires, en les vetllades de masia o en les pors infantils, i que el temps ha anat esborrant fins a deixar-ne només el record d’un nom inquietant. I potser aquí hi ha la gràcia del lloc: la cova porta un nom que pesa més que la roca, un nom que funciona com un recordatori que el patrimoni no és només pedra i geologia, sinó també els relats —reals o inventats— que projectem sobre el paisatge.

I ni us explico la cara del grup quan, després de grimpar, els vaig desvelar el secret del nom..., bueno us la deixo veure. 

 

 

 

Perquè Montserrat és així: una muntanya plena de cavitats sense llegenda i de llegendes sense cavitat; un laberint d’agulles, avencs i fonts on els noms expliquen tant com la pedra, i on cada escletxa sembla guardar una història que mai no acaba de revelar-se del tot. La Cova de la Dona Morta, amb la seva entrada discreta i el seu topònim colpidor, ens convida justament a això: a aturar-nos, a escoltar els silencis, a acceptar que el patrimoni també està fet de buits, d’intuïcions, de preguntes sense resposta que, lluny de frustrar-nos, ens empenyen a mirar amb més profunditat.

 

Potser mai sabrem per què es diu així. Potser la dona morta mai no va existir, o potser sí, però la seva història es va perdre amb els qui la narraven. El que sí que sabem és que la cova continua allà, silenciosa i ombrívola, esperant que cada visitant hi arribi amb la seva pròpia versió del mite. I potser, en aquest gest íntim d’imaginar allò desconegut mentre avancem cap a la penombra, hi rau la veritable força d’aquest racó montserratí: un lloc on el paisatge es converteix en relat, i on el misteri —tan fràgil, tan necessari— continua ben viu.

 

 

ICGC - vissir 3

TotMontserrat. (s. d.). Fonts i punts d’aigua: Monistrol.

Generalitat de Catalunya. (s. d.). Catàleg de Paisatge de les Comarques Centrals: Montserrat. 

“Cova de la Dona Morta”. (s. d.). EspeleoWorld.

Solé, R. (2017, 1 de gener). Avui destaquem: La Font de la Dona Morta de Monistrol de Montserrat.

Badiella, X., Quirós, A., Quirós, E., Quirós, M., & Quirós, M. (1992). La influència dels relleus epigeus en la gènesi de certes cavitats montserratines. SIS, 12, 4-22. (Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa).