L'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta
Les runes de l'històric hostal
Hi ha una teoria que relaciona el nom de Vallhonesta amb el conjunt de dos termes d'arrel Ibero-Bascs. ONES+TOI que voldria dir "
lloc de bons terrenys", en la composició que ens ha arribat. Si li donem un sentit més fàcil d'entendre,
Vallhonesta seria:
- Vall de bones terres o Vall fèrtil.
(Segurament per ser terres de bones vinyes en aquella època)
El nostre hostal, Sant Jaume de Vallhonesta està situat al nord de Sant Vicenç de Castellet i avui dia forma part d'aquest municipi. Anteriorment el conjunt de masos, també mig derruïts, que hi ha pel territori, La Serra, El Ginebral i Les Vinyes formaven un terme propi.
És, probablement, un dels Hostals més antics, conjuntament amb el de la Barata a Matadepera. Els dos formaven part del mític camí Ral del coll Daví en temps de Bandolers.
 |
| Pilona camí coll de Daví |
|
La construcció és d'origen medieval, i es va anar ampliant els anys posteriors, fins arribar al màxim esplendor els s. XVII-XVIII.
Aquest hostal va ser molt important fins a mitjans del segle XIX, i era un dels més freqüentats del camí ral entre Barcelona i Manresa. Fins que es va fer la carretera de Can Maçana
(mitjan segle XIX).
Es troba dalt de la carena que separa els termes municipals de
Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, i son visibles des de
molt lluny les seves restes, així com l'ermita de
Sant Jaume de Vallhonesta. Les vistes des de Sant Jaume són esplèndides. Podem veure la riera de Matarrodona i el torrent de l'Infern, en els seus trams finals, abans de unir-se prop de la imponent masia del Farell.
 |
| Inici de la decadència. Mas ja abandonat |
|
El primer document que tenim on parla d'aquest hostal a Vallhonesta és del segle
XV (tot i que sabem que la seva construcció és anterior). Es tracta d'un
testament en el que es designa marmessor (persona encarregada de fer complir un testament) a Bartomeu Miraula, que també vivia
al mas. Com a dita de la seva importància es feia constar en un cadastre del segle XVII que les quadres de l'hostal
podien acollir fins a 70 mules, una quantitat que demostra la quantitat
de persones que feien servir el camí ral i que feien parada a
Vallhonesta.
Són moltes les llegendes i contalles que prenen com a escenari aquesta màgica edificació. El seu punt enclau que propiciava les anades i vingudes permanents de persones, carruatges i ramats, sovint van atreure la presència de bandolers i altres lladres de camins.
Així, per exemple, un dia al vespre va arribar a l'hostal un home amb una mula. Va deixar al pati l'animal, que anava carregat amb dues portadores, i va anar a veure els masovers perquè volia passar la nit a l'hostal. Però en tornar al pati va trobar que els gossos estaven bordant i ensumant les dues portadores. Els masovers, que ja n'havien vist de tots colors, no van dubtar a mirar l'interior, d'on van sortir dos lladres. De seguida van avisar i els lladres van ser detinguts.
En una altra ocasió va arribar a l'hostal un home aparentment noble, vestit amb casaca amb botons d'or i amb tres mossos que li feien de servents. No era una situació habitual. El misteriós personatge, després de pactar el preu amb el masover, va anar a donar ordres als mossos quan fa aparèixer un bandoler amb una espasa a la mà. Es va acostar a l'home i li va treure un per un els botons de la casaca i va fugir corrents.
Una de llegendes és dels nostres temps. Es refereix a l'existència de la
mítica serp amb cabellera entre les runes de l'hostal. La part de
realitat d'aquesta llegenda és que alguna vegada alguns excursionistes
han patit un ensurt al tafanejar les runes de l'hostal i trobar-se una
serp.
Posteriorment, durant la guerra dels Francesos, els anys 1808-1812, va ser utilitzada com a caserna militar. Així, com el mas de la Barata (Matadepera) ubicat a l'altra extrem del camí Ral de coll Daví.
En aquest període va ser atacada i malmesa pels francesos fins que van marxa definitivament. Concretament a finals de febrer del 1811 van cremar el pobre hostal, i va necessitar ser rehabilitat en gran mesura.
 |
| vista exterior des de camí del maquis pel Pont de Vilomara |
|
L'arribada del ferrocarril a Catalunya cap a la primera meitat del s.XIX i la construcció de la carretera de la maçana va derogar al desús aquests indrets, únicament fets servits com a camins ramaders, tot i que la seva activitat continuar fins primers del s.XX. La masia també va ser refugi dels maquis en època de postguerra, molt d'ells presents en aquests indrets del Bages. L'abandó i el deteriorarament posterior, va ser molt ràpid. Potenciat amb un segon incendi que va cremar la zona el 1985. On es cremaren les biges de fusta i enderrocaren gairebé tot l'edifici.
Curiosament trobem una rèplica molt similar al mas de Viladoms de Baix. Aquesta casa és
pràticament igual perquè un dels seus antics propietaris, Jaume
Viladoms, es va casar el 1841 amb Rosa Marcet Roca, filla de Sant Jaume
de Vallhonesta. La dona va posar una condició al seu marit: que la seva
residencia fos semblant a la que havia de deixar. I així va ser. Sobre
l'antic mas de Viladoms es van afegir murs i arcades perquè adoptes una
aparença molt semblant a la de Sant Jaume de Vallhonesta.
http://www.elbreny.com/breny305/reportatge305.htm
El pati superior es troba en una millor conservació, al qual s'accedeix des de l'exterior pel portal de Barcelona, cara a l'ermita de Sant Jaume. S'observa una gran bassa, abandonada. I dins del pati veiem una pedra cilíndrica per moldre. Adossat al mur exterior hi havia un petit jardinet que fins avui dia han cuidat, amb molt de carinyo, un grup d'excursionistes que estimen aquest indret.
Del pati baixem per unes escales que porten a les cavallerisses cobertes amb grans voltes de pedra. Donem sortida per l'altre porte que dóna a la cara de Manresa on trobem una era enrajolada.
L'única zona totalment restaurada és l'ermita romànica.
