L’Hostal de la Creu de Guardiola: un alt espiritual en el camí a Montserrat
L’enrunat Hostal de la Creu de la Guardiola (261 m) s’aixeca a les portes de Monistrol de Montserrat, al costat del camí Ral que, en un dels seus trams, anava des de la vila egarenca (Terrassa) fins a Montserrat. El seu nom prové d’una creu de terme avui desapareguda, que marcava l’entrada a un espai considerat sagrat. Aquest indret era, per als romeus, molt més que una parada física: era l’inici d’un tram carregat de significat espiritual.
Aquest hostal, d’ubicació estratègica i amb unes vistes impressionants sobre el massís de Montserrat, oferia refugi, descans i protecció als pelegrins que hi arribaven des de diversos indrets de Catalunya. Era habitual fer-hi nit o reposar forces abans d’afrontar la dura pujada al santuari. Les vistes de la gran muntanya, en arribar al pla on se situava l’hostal, devien ser imponents i emocionants per a aquells viatgers esgotats, amb els cossos marcats per les llargues jornades a peu. Avui dia, aquestes panoràmiques continuen captivant, tant de Montserrat com de Monistrol, i ensimismen a tothom que arriba pel suau tram final del camí.
Encara s’hi conserven restes de les infraestructures impulsades per Pere el Cerimoniós (s. XIV), que va establir normes per garantir la seguretat i el bon estat dels camins públics, especialment en rutes de pelegrinatge. A les autoritats locals se’ls exigia el manteniment dels camins que travessaven els seus dominis, amb mesures com l’enllosat, canalitzacions de desguàs per evitar enfangaments, i lleis contra assalts i robatoris, molt comuns en èpoques d’inseguretat. Aquests camins, declarats reials, gaudien de protecció directa de la corona, i s’hi establia el dret de pas segur.
Una altra mesura significativa fou l’impuls a la creació d’albergs i hospitals per a pelegrins. Tot i que molts ja existien per iniciativa eclesiàstica, la monarquia en va afavorir la fundació i el manteniment, entenent-los com a punts clau per al control territorial i la projecció del poder reial. Prop de l’hostal hi ha testimonis d’aquests usos, com una font avui eixuta, i una gran bassa de 7 x 4 metres, destinada a abeurar els animals dels hostatges.
Aquest conjunt d’elements reflecteix una visió funcional i simbòlica del territori: calia garantir que el moviment de persones, mercaderies i missatgers fos segur i eficient, però també convertir el camí en un espai de preparació espiritual i de transició simbòlica. Creus de terme, hostals, fonts, paisatge... tot formava part d’un escenari on la fe, l’esforç i l’experiència col·lectiva del pelegrinatge esdevenien part essencial de la vivència del viatge.
Aquest indret, a mig camí entre el món profà i la muntanya sagrada, resumeix com el paisatge i les infraestructures es posaven al servei de la devoció, del poder i de la memòria. Un lloc on l’ànima, com el cos, reposava abans d’enlairar-se muntanya amunt.
_________________________________________________
La Creu de Guardiola, avui desapareguda, probablement marcava l’entrada al domini espiritual de Montserrat i podria haver estat lloc de pregària o d’acció de gràcies abans d’iniciar la pujada.
_________________________________________________
Qui eren els romeus de Montserrat?
Els romeus, nom amb què s’anomenava els pelegrins a l’edat mitjana, eren homes i dones de condició diversa que emprenien viatges de fe cap a llocs sants. Tot i que el nom prové de “Roma”, ben aviat s’utilitzà per referir-se també a aquells que anaven a santuaris marians com el de Montserrat, que a partir del segle XIV esdevingué un dels centres espirituals més importants de la Corona d’Aragó i, més endavant, d’Europa.
Els perfils dels romeus eren molt variats. N’hi havia de pagesos i artesans, sovint molt humils, que caminaven durant dies amb l’esperança d’obtenir un favor diví. També malalts o familiars seus, que feien el camí per demanar una curació o un miracle a la Mare de Déu. Altres hi pujaven com a penitència per pecats o delictes comesos, imposada per l’Església o per la justícia secular. Entre els pelegrins també hi havia nobles, cavallers i burgesos, amb més mitjans però la mateixa voluntat de redempció o agraïment. I no hi faltaven tampoc viudes, marginats, orfes i esperits errants, que buscaven en la muntanya un nou sentit a la vida.
Molt sovint, el pelegrinatge es feia en grups organitzats per confraries, gremis o parròquies, que pujaven junts amb estendards, cants i pregàries. Aquesta dimensió col·lectiva reforçava els lligams socials i espirituals de la comunitat.
El camí cap a Montserrat no era només un desplaçament físic: era una experiència interior profunda, un ritual de transformació. Cada pas apropava el romeu no només al santuari, sinó també a una versió més pura de si mateix, després de superar la fatiga, els perills del camí i els límits propis.
Així, Montserrat es convertia en molt més que una destinació: era una fita d’esperança, de fe i de renovació.
