Mas Vilar - Olesa de Montserrat

El Misteri de Mas Vilar: Un Viatge en el Temps a Través de les Restes d’un Crim

Coordenades: 41º 34' 01" N  1º 54' 41" E
Estil medieval s. XI - XV

Mas Vilar - Olesa de Montserrat

Si alguna vegada passegeu per la tranquil·la esplanada que porta a l’ermita de Sant Pere Sacama, és fàcil que passeu per davant de Mas Vilar sense fixar-vos-hi massa. Una estructura maltrecha per l’edat i els elements, les restes d’un mas que sembla només ser una ombra del que va ser. Però, ¿sabíeu que aquest indret amaga una història molt més fosca del que aparenta?

Una sitja de les dues trobades -  L. Carpio

Un Mas Amb Segles d’Història

Les primeres referències a Mas Vilar es remunten al segle XI, quan el lloc va començar com una petita edificació circular, en plena època de la feudalització. Amb els anys, la construcció va anar creixent, adaptant-se a les necessitats dels seus habitants i convertint-se, al segle XIII, en una gran casa de pati central amb diversos annexos. Al segle XIV i XV, l’edifici va ser restaurat i es va transformar en un petit centre agrícola.

Com molts altres masos de la zona, va patir els efectes de la pesta negra, que va deixar la comunitat esgotada i en moltes ocasions abandonada. Això va portar, cap a finals del segle XV, a la venda del mas, que va acabar sent adquirit pel veí mas de Sant Pere Sacama. Durant aquesta nova etapa, el mas va ser restaurat i es van afegir dues sitges que encara podem veure avui en dia. Malgrat aquests esforços, a finals del segle XV, el mas va quedar abandonat definitivament, i la natura es va anar encarregant de fer la seva feina.

Imatge cedida pel CMRO - Butlletí 64 Mas Vilar 

Detalls dels fonaments - L. Carpio

Un Crim Misteriós que Va Deixar Empremta

Tot i el pas dels segles, la història de Mas Vilar guarda un secret amagat en el seu terra. Entre 1996 i 1998, durant unes excavacions arqueològiques a càrrec de J.M. Vila, es va fer un descobriment sorprenent: l’esquelet d’un individu trobat dins d’una de les sitges de la finca. L’esquelet presentava signes evidents de violència, el que suggeria que la persona havia estat assassinada i amagada en aquell lloc. Les datacions indiquen que la persona va morir a finals de l'Edat Mitjana, probablement durant la Baixa Edat Mitjana, i tot apunta que era un home adult, possiblement un baró o un cobrador de rentes.

Aquesta troballa va generar una gran quantitat d’especulacions. La hipòtesi més acceptada és que l’individu podria haver estat un cobrador de delmes o tributs, potser una persona que recollia diners per compte del senyor del mas. És possible que el preu que va demanar per la seva feina fos massa alt, i això acabés desencadenant un conflicte mortal. Sigui com sigui, la troballa d’aquest cos amagat en una sitja, més de 500 anys després, va afegir un aire de misteri a un indret ja d’en per sí envoltat d’història.

Imatge cedida pel CMRO. Lloses que tapaven la sitja.

Un Lloc Carregat d'Història... i Potser de Més!

Avui en dia, si passegeu per l’esplanada i mireu enrere, potser tindreu la sensació que alguna cosa, alguna presència, us observa des de les restes del mas. Si l’ànima del baró assassinat camina encara per aquests paratges, qui sap? Potser el misteri de Mas Vilar continua esperant a ser resolt...

Aquest és només un exemple de com el patrimoni local pot estar ple d’històries que potser no veurem a simple vista, però que, en el fons, formen part de la nostra identitat i la nostra història compartida. La propera vegada que passeu per aquesta banda de l’esplanada, penseu en tot el que va passar aquí fa segles, i si us atreviu, no oblidin de mirar darrere vostre… potser hi ha alguna cosa que no veureu a l'instant.

Hatcher, J. (2008). The Black Death: A Personal History. London: HarperCollins.

Ariès, P. (1982). La muerte en la Edad Media. Barcelona: Editorial Crítica.

Vila, J. M. (1998). Excavacions a Mas Vilar: Informe preliminar de les troballes de l'any 1996-1998. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Diputació de Barcelona. (1995). Història i Patrimoni: Masos i construccions medievals de la comarca. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Museu d'Arqueologia de Catalunya. (2000). L'Arqueologia de la Baixa Edat Mitjana a Catalunya: Una mirada a les explotacions rurals. Barcelona: Museu d'Arqueologia de Catalunya. 

  

La sagrera de Vacarisses

La sagrera de Vacarisses: memòria medieval al cor del poble

 

En el cor del nucli antic de Vacarisses s’hi conserva en el seu traçat, un espai que ens connecta directament amb l’organització social, econòmica i espiritual de l’edat mitjana: la sagrera. Aquest terme, poc conegut fora de l’àmbit històric, designava l’espai sagrat i protegit que envoltava les esglésies parroquials, i que va jugar un paper fonamental en la formació dels primers nuclis habitats estables al territori català.

 

Què era una sagrera?

El concepte de sagrera prové de les mesures establertes per l’Església carolíngia al segle IX per protegir la pagesia dels abusos feudals. Es tractava d’un espai de trenta passes (uns 30 metres) al voltant de les esglésies on quedava prohibit qualsevol acte de violència o saqueig. Aquest entorn segur afavorí la construcció de cases, magatzems (sobretot per guardar collites) i altres edificis relacionats amb la vida rural.

La sagrera, per tant, no era només un espai físic, sinó també un model de convivència basat en la protecció eclesiàstica i la col·laboració comunitària. Aquestes zones van esdevenir l’embrió de molts pobles i ciutats medievals, amb una configuració urbana que girava al voltant del temple.

 

La sagrera de Vacarisses: orígens i traçat

La sagrera de Vacarisses es va desenvolupar entorn de l’església de Sant Pere, documentada ja l’any 993, en un petit turó situat estratègicament prop del castell i del camí ral que comunicava Manresa amb Olesa i Terrassa. Aquesta ubicació va facilitar el creixement del nucli, que combinava les funcions religioses, defensives i agrícoles.

Les primeres referències escrites a la sagrera de Vacarisses daten de l’any 1396, tot i que probablement ja s’havia anat formant abans, com passa sovint amb aquest tipus d’espais. Amb el pas dels segles, especialment durant l’època moderna (segles XVII i XVIII), es van anar construint més habitatges, que consolidaren el teixit urbà que encara podem reconèixer avui.

 

Ortofoto. Actualitat 

Patrimoni visible: el que queda de la sagrera

Avui dia, la trama urbana de l’antiga sagrera es pot rastrejar als carrers de l’Església, del Lladern, Major, del Pou (anterior, Alfons Sala) i a les places de l’Església i Major. Molts edificis han estat reformats o reconstruïts, però alguns conserven elements arquitectònics d’interès, com cal Ferrer Vell, cal Revitxol o cal Seró. Són testimonis d’una arquitectura rural tradicional, feta amb pedra i teula àrab, adaptada a la vida pagesa i al relleu del terreny.

A més, aquest nucli històric conserva una escala humana i una atmosfera de recolliment que permet imaginar com devia ser la vida en aquest entorn fa segles: el repic de les campanes, el pas dels carros, el treball agrícola i les festivitats religioses que marcaven el ritme del calendari.

Fites o pedres delimitadores

En alguns casos, l’espai sagrat al voltant de l’església es marcava amb fites de pedra, creus gravades o altres elements físics visibles que indicaven els límits de protecció. Aquestes fites podien ser:

• Creus esculpides en parets, roques o carreus.

• Pedres verticals amb marques simbòliques.

• Elements naturals reconeguts, com ara arbres o fonts, que es feien servir com a referents visibles.

Tot i això, poques d’aquestes marques han arribat fins als nostres dies, i sovint no han estat documentades ni protegides.

En el cas de Vacarisses, no es coneixen actualment fites visibles documentades de la sagrera, però el traçat del nucli antic —com els carrers Major i de l’Església— podria correspondre al perímetre sagrat tradicional. És possible que alguna creu gravada o pedra singular encara existeixi integrada en alguna façana o cantonada. Caldria, però, una prospecció in situ i una revisió de la documentació històrica per confirmar-ho.

 

Importància patrimonial i educativa

L’espai de la sagrera de Vacarisses no és només un vestigi del passat: és un element viu de la memòria col·lectiva i un recurs valuós per entendre la formació dels pobles al nostre territori. Preservar-lo i fer-lo conèixer és una responsabilitat compartida entre institucions i ciutadania.

Per als més joves, pot esdevenir una porta d’entrada a la història viva, un punt d’inici per descobrir com es vivia, s’organitzava i es resistia en temps d’incertesa. Per als adults, és una manera de connectar amb les arrels del poble, valorar el patrimoni quotidià i repensar el nostre entorn amb més consciència.

 

Un espai per descobrir (i redescobrir)

Potser cal tornar a mirar aquests racons amb ulls nous. Una passejada pels carrers de la sagrera de Vacarisses no només ens ofereix bellesa i tranquil·litat, sinó també un viatge al passat que ens parla de comunitat, resistència i identitat.

Aquest blog vol contribuir, humilment, a posar en valor aquest llegat. Conèixer-lo és el primer pas per estimar-lo i, en definitiva, preservar-lo.

 

Jornades europees patrimoni, visita guiada 2018

 

 

Duran i Sanpere, A. (1960). La vida municipal a Catalunya durant l’edat mitjana. Barcelona: Editorial Aedos.

Pladevall, A. (1998). Els castells catalans (Vol. 1). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Serra i Vilaró, J. (1910). Vacarisses. Notes històriques i arqueològiques. Arxiu Històric Diocesà de Solsona.

Sobrequés i Callicó, J. (2002). Història de Catalunya. L’edat mitjana. Barcelona: Edicions 62.

Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat. (2009). Història i patrimoni del camí ral: de Sant Boi a Manresa. Sant Feliu de Llobregat: CECBLL.

Enciclopèdia Catalana. (s.f.). Sagrera. En Gran Enciclopèdia Catalana.

 

Jaciments ibèrics - Vacarisses

Els Jaciments ibèrics de Vacarisses

Els vestigis de la prehistòria al nostre poble són encara a la memòria, en aquest cas, amagats segurament a la terra. 

Els ibèrics, s. VII - VI a.C. des del sud de França, fins a Andalusia, eren els primers pobladors coneguts de la península.  Els hem de pensar com l'evolució cultural dels assentaments indígenes, amb els contactes de les grans civilitzacions de l'antic orient proper, fenicis, grecs, etc., en temps dels metalls. Però lluny de ser pensats com a poble homogeni, mai es van constituir com una unitat política i, molt menys, centralitzada.  Tribus, grups unitaris, amb els lligams "familiars" devien formar aquests petits assentaments i/o poblats, en aquests espais.

Els ubiquem a la prehistòria, fet que sembla sobtar, ja que coneixien l'escriptura semi-sil·làbica (com una barreja entre l'escriptura pictogràfica dels egipcis i l'alfabètica dels fenicis), però pel fet de no disposar de cap pedra de roseta, no s'ha pogut traduir, ni entendre. És doncs que els ibers encara formin part, fins el dia d'avui, del temps definit com a prehistòria. 

Seria curiós que demà es poguessin llegir els escrits de la seva llengua o llengües... doncs... ja els tindríem d'ubicar dins de la història!! Així, Pim-Pam!

Plomo ibérico de Ullastret 

Una petita mostra d'aquests primers veïns, tot i que necessitem fer ús de molta imaginació, la tenim en les contrades de les Comelles, de Vacarisses.

Un primer assentament anomenat (Comelles I), cap a llevant del mas, entre dos camps de correu i un segon (Comelles II), molt proper al mateix mas.

Comelles I  (Coordenades aprox. 41°36'30.9" N 1°53'14.6"E)
Comelles II (coordenades aprox. 41°36'33.6" N 1°53'13.5"E)

Jaciment Comelles II

Aquests van ser descoberts arran de les prospeccions realitzades en 1985, amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa - Manresa. 

Restes, molt mal tretes de ceràmica ibèrica  (del s. II - I a. C), en un primer assentament.  Ceràmica campaniana, un fragment d'skyphos àtic - semblant a una sopera- (datat del IV a. C), un molí barquiforme i ceràmica oxidada.  Dels sondejos, no es va poder recavar molta més informació que la trobada a la superfície.

Ceràmica Campaniana - Imatge suggerida

 

Molí barquiforme - Imatge suggerida

Com anècdota: Per treure 1kg de farina, s'havia de trinxar durant 8 hores amb aquest molí manual.

Els  primers "potes-roges", en definitiva, sembla que van ser els ibers. La seva cultura va perviure fins a l'absorbiment per la cultura romana (s. I a.C.), campi qui pugui!, que tot i que ho vulguem pensar com un fet influencia'l, molt gran a la península, la realitat, és que del món arquitectònic romà... només ens queda un "mercadillo" a Empúries...

Fonts: 
DibA
National Geographics - La escriptura de los iberos

La Lemuria: El "Halloween" romano

La nit del difunts de Roma

Escoltar a la sempre gran, Ana Maria Vázquez Hoys, i llegir a un altre "monstre", excepcional investigadora de la història de l'antiga Roma, Mary Beard; és voler vendre l'ànima, per tal de ser capaç d'assimilar tanta informació i coneixement junt.

Ja m'hauria agradat ser Obélix, per poder dir, amb coneixement de causa, "Aquests romans estan sonats"... i no poc cert, deu tenir aquesta afirmació. El romans estaven sonats, però ben sonats. 

Mossaic s. III a. C Turquía. L'escrit sembla convidar a disfrutar en vida.

El món romà, sempre m'ha agradat pensar-ho com una "truita de patates a la campesina -de les que faig per sopar- ". D'aquestes que li vas afegint, verduretes que tens per casa, patates, pastanagues, pebrot, ceba... i, com l'ou ja deixa fer el que vulguis amb ell, sempre està bona. Doncs, així devia de ser el món romà; Ara agafem dels grecs, dels egipcis, dels fenicis, ara del que van deixar els hitites, dels hurrites, dels assiris, dels sumeris... i surt: una truita molt, però que molt bona. 

La improvisació d'aquests "cuiners", un pessic de sort i un parell de bones decisions, van fer el plat que estudiem i encara copiem.

I un d'aquests ingredients, que hem mantingut en tradició, -tot i que hem variat les dates, per conveni catòlic/cristià-  és la nit dels difunts, de "Todos los santos", en castellà;  La Lemuria romana.

_____________________________________________________

• Dos tipus d'espectres (fantasmes):

La dualitat, sempre present a l'ésser humà, també dóna forma al món del més enllà. 

Dos tipus de fantasmes: Els bons i els dolents, segons la cultura romana.

- Els bons: LARES - Són esperits arribats a terme en el moment de la seva mort. És a dir, aquells que han mort naturalment en el temps que es considerava normal.  A més, se'ls atribueixen la virtut de ser guardiants i protectors de les cases.

- Els dolents: LEMURS - Esperits morts abans de temps, nens, malalts joves, assassinats... Alguns d'ells ja tenien un esperit dolent de base, d'altres eren fets servits per les bruixes i bruixots, via encanteri, per fer turment als vius. Els agradava fer bretolades i espantar als vius.

_____________________________________________________

Així doncs, els bons eren cuidats i els dolents controlats. El control d'aquests, consistia en la celebració d'un conjur i certs rituals privats, fets per cada família. 

Sembla ser, que un dels principals motius dels lemurs (els considerats dolents), per ser tan "tocaturrons", era l'anhela de tornar a tastar aliments humans. Per aplacar aquesta necessitat, se'ls hi feien ofrenes de pa, vi, llet, etc. 

Dins d'aquest ritual, també se'ls oferiens faves negres, considerades sagrades i de sang, i es feia sonar un gong de bronze. Ara, els familiars del difunt, podien respirar tranquils, durant un any més... 

    

Una curiositat és el nom dels lèmurs. Els animals de Madagascar que coneixem i de segur, molts nens, també. Doncs aquest nom, va ser donat per un científic naturalista. Pels costums nocturnes d'aquests, pels seus grans ulls i pels crits "sons" que emetien durant la nit.

Fonts:

- Conferéncia ràdio Ana Maria Vázquez Hoys 
- Gastronomia romana blog

El Bovet - Vacarisses

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

 

Enfilant l’eterna recta de la C-58, en el seu tram entre les urbanitzacions de Can Serra i el Palà, s’alça altiva i vigilant una preciosa construcció: el mas del Bovet. Des del capdamunt del turó, sembla saludar-nos just abans de fer el revolt en direcció a Castellbell.

Vista amb ulls actuals, es mostra com una gran casa de maó massís, totxanes i teules àrabs, com si un arquitecte bucòlic s’ho hagués passat d’allò més bé construint una gegantina estructura de Lego, evocant els records de la seva infantesa. Però més enllà de l’estètica —pròpia d’un temps de bòbiles i produccions ceràmiques— el mas Bovet s’ha anat conformant estrat rere estrat damunt d’uns fonaments molt més antics, que podrien remuntar-se fins a la baixa edat mitjana.

El Bovet. Des de ponent.

• Una cronologia de propietaris

  Any	Esdeveniment
  Segle XVI	Primeres referències documentals; propietat d'un monistrolenc anomenat, Antoni Tries; el mas es considerava rònec el 1634 i 1656
  1656	Josep d’Olzina i Riusech (Castellbell) el compra; passa al seu fill Jeroni, doctor en dret. Publicacions relacionades amb aquest llinatge: Can Cavaller de Monistrol de Montserrat  i Torre de can Feu de Sabadell.
  1678	Isidre Padró el compra, pagès de Castellbell
  (Data desconeguda)	Simó Grau (pagès de Vacarisses) n’és propietari
  1697	Venut a l’abat de Montserrat
  1711	Josep Palà (mas Palà) el compra; el 1719 els fills el retornen al monestir
  1720	Valentí Viladoms l’adquireix; els fills Macià i Joan en són hereus (documentat 1727 i 1759 ) Publicacions relacionades amb aquest llinatge familiar: Viladoms de dalt a Castellbell i el Vilar.
  1875	Josep Bouvet compra el mas i li dóna el nom actual, “Bovet”
  Mitj s. XIX	Durant el regnat d’Isabel II, es descobreix una cova amb moneda falsa; Josep Vila, el masover, és detingut
  1939	La vídua ven a Miquel Segarra, que transforma radicalment l’estil arquitectònic
  1940s–1960s	Se sumen galeries, arcs, torrota amb aerogenerador, pallissa, jardí i bassa circular

 

Bovet. Fotografia J. Morera

 

• Un mas amb història tèrbola

El Bovet va assolir certa “fama” cap a mitjan segle XIX, durant el regnat d’Isabel II. En un context d’inestabilitat econòmica i convulsió social, es descobrí una cova propera al mas on s’hi fabricava moneda falsa. Josep Vila, el masover d’aleshores, fou detingut com a principal sospitós. La cova, segons es creu, fou tapiada i condemnada a l’oblit.

 

Planimètric 1914. Identificat Casa del Boubet

• Transformacions del segle XX

Després de la Guerra Civil, l’any 1939, la vídua del propietari vengué el mas a Miquel Segarra. Aquest nou propietari n’impulsà una profunda transformació, tot remodelant l’aspecte original i dotant-lo de la seva aparença actual: nivells de galeries amb baranes d’obra calada, arcs de diversos estils, dintells i altres elements ornamentals.

 

Fotografia. J. Morera

 

Un dels trets més singulars fou la construcció d’una torrota amb un aerogenerador, avui dia visible només com una estructura metàl·lica, però que durant molts anys proporcionà electricitat a la casa gràcies a l’energia eòlica.

A partir de 1940, el mas anà adquirint nous annexos: una pallissa, un jardí amb una bassa circular, i diverses edificacions al voltant del nucli original, avui difícilment identificable entre tantes reformes.

 

Bovet nocturna. Fotografia de l'autora

El mas Bovet, tot i ser avui una propietat privada de difícil accés, continua alçant-se amb discreta elegància sobre la C‑58, com una atalaia muda d’històries amagades.

Avui, el mas resta com un testimoni callat d’un passat que s’esmicola entre els maons de terrissa i les herències difuses. No hi ha visites guiades, ni rètols, ni actes commemoratius. Però hi ha la mirada de qui passa, de qui recorda, de qui investiga. Potser el repte de les properes dècades serà justament aquest: retornar al Bovet el lloc que li pertoca dins del patrimoni viu de Vacarisses. Fer-lo parlar de nou.

Perquè els masos no moren del tot quan algú els mira i en reconstrueix la història.

 

 

Font de la Reixa. Relació directa amb el mas

Per les contrades tres fonts destacables:

Font de la Reixa.

Font de la Teula.

Font de l'Hort Gran.

 

Fonts:

- Diputació de Barcelona. (s. d.). El Bovet. Vacarisses
- VALLS i PUEYO (1996). "Els masos Bovet, Janer i Vidal", Balcó de Montserrat, núm. 331 (març)
- VALLS i PUEYO (1998). "Els Olzina del mas Bovet", Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny)

- Sitja universitària. (s. d.). Mas El Bovet de Vacarisses 

La Balma de l'Espluga - Mura

La Balma de l'Espluga de Mura

Una espluga és una cova. I d'aquí topònims com,  Esplugues del Llobregat, Espluga de Francolí, etc., tota una curiositat etimològica, derivada del llatí vulgar speluca i/o llatí clàssic spelunca.

Balma de l'Espluga - Mura

 

Ací doncs, la Balma de la cova o de l'Espluga és una balma, òbviament, però no és molt lluny de ser pensada com una cova, de petites dimensions.  Vista a primer ull, impressiona pel gran rocam calcari que la precedeix, i ens mostra una bona lliçó d'història: 

________________________________________________________

 El trogloditisme va ser ben viu al Bages

________________________________________________________

 

 

Els homes i dones prehistòrics van escollir les cavitats naturals, com a refugi o habitatges, més o menys temporal, això ja ho sabíem.  Però, sort d'aquestes en temps de turbulències històriques i penúries econòmiques, que van fer de caliu a famílies senceres. La Balma de l'Espluga és un combinat de tots aquests ingredients, ben amanits. Situada a uns 20 minuts de la Font-Balma de la Pola, la Balma de L'Espluga podria donar testimoni contemplatiu de la història cisellada en aquesta preciosa terra.

Un espai, on poder parlar als més petits, del gran salt transformatiu dels homes i dones de la prehistòria. Un temps evolutiu, envers el neolític, de caçadors a recol·lectors i pagesos. Malauradament, també un espai, per parlar d'altre tipus de  troglodites, els dels "bàrbars" del s. XX.  Colla de descerebrats, que sense mirament i amb falsos arguments, hi han  atemptat directament contra el patrimoni natural, geològic i arqueològic del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Un territori explotat, gairebé fins al seu últim reducte. Tocant 1982 es va aplicar un nou pla d'ordenació, a causa del desmesurat creixement dels espais urbanitzats i de la tala indiscriminada d'alzines i roures.  Poc després l'any 1987 va ser declarat Parc Natural, per decret de la Generalitat de Catalunya, però els senyals del maltractament ja eren presents.

La Balma de l'Espluga va ser indiscriminadament castigada, en post dels ànims de lucre. Un espai, d'un importantíssim valor històric, va ser obviat, excusat i malmès, sense cap respecte. No es va impulsar cap intent de rehabilitació, ni de la seva memòria, ni del seu record. Les úniques intencions, encaminaven vers l'explotació econòmica. La grollera reconstrucció de l'espai obrat, de voltant els 1980, es va portar sense cap criteri històric. Sembla ser, que una petita filera d'Opus Spicatum, característic d'un temps passat, va queda mig soterrada, sota la nova construcció de pedra i ciment del balmat.

Avui dia, dos vestigis obrats són a anys llum del mas que conformava aquest espai. Les ruïnes de dues cledes per arrecerar el  bèstia. Uns pobres animals torturats fins l'últim alè, en el traginar de troncs amunt i avall,  pels voltants de la finca de Matarrodona. Propietària d'aquesta balma en aquell temps.

Pel record, hi ha qui afirma, que una de les mules va caure exhausta i, encara es troba enterrada, davant la porta de la construcció de ponent. 

• Publicació realitzada a l'Arxiu PDF de la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat” núm. 612 – Agost 2019.

Fonts:

Blog trailsant Llorenç
Diba: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac