El Casalot del Corto Pio de Vacarisses

El Casalot del Corto Pio: memòria de pedra al cor de Vacarisses

 

Al nord del terme municipal de Vacarisses, enmig d’un paisatge de vinyes abandonades, pinedes i marges de pedra seca, s’aixequen encara les restes del Casalot del Corto Pio, una antiga casa de pagès del segle XVIII que ens parla en silenci d’un passat rural avui gairebé oblidat.

Corto Pio - Façana

El Casalot va ser construït l’any 1759 per Francesc Alsina i Vendranes, un petit propietari rural que va adquirir una parcel·la de 30 jornals al sector conegut com el Llatoner, proper al mas Alzina, del qual era germà petit del propietari. Allà va edificar una nova casa on s’instal·là amb la seva família. Inicialment coneguda com a Fuerte Pio, aquesta denominació va evolucionar amb el temps a Corto Pio, possiblement per deformació oral o reinterpretació popular.

El nom Vendranes no és aliè a la història local: documentat des del segle XIV, membres d’aquesta nissaga, com Montserrat Vendranes (1), foren figures destacades a Vacarisses —en aquest cas, batlle l’any 1597. Aquestes arrels familiars expliquen la consolidació d’un patrimoni agrícola estable, distribuït entre diverses hisendes i masos del terme.

Cap a l’any 1800, el Casalot del Corto Pio va passar a formar part de l’heretat del mas Còdol, una de les grans propietats agrícoles de la zona. Durant el segle XIX, la finca era conreada en règim de parceria per famílies pageses com els Puig Riusech, coneguts com els Xicu, que hi plantaven vinya i mantenien les estructures agrícoles auxiliars.

 

Façana principal. Portalada adovellada

La casa segueix l’estructura típica de la masia del segle XVIII: planta rectangular, dos nivells i coberta a dues aigües. Els murs, de pedra lligada amb morter, conserven encara les cantonades ben escairades. Un element remarcable és el forn de pa de volta, adossat a la façana, que destaca pel seu bon estat de conservació.

 

Interior forn

 

Volum exterior forn

 

 

 

Pica al costat del forn

Als voltants es poden trobar restes de conreus i una interessant barraca de pedra seca de planta circular, una construcció tradicional que formava part de la vida quotidiana agrícola.

 

Espai de l'escalinata cap al primer pis

 

 

 

Últim entramat escales

 

 

Finestra 

Annex a ponent pel bestià

 

Cup de la tina força tapada

 

 

Avui el Casalot es troba en un estat avançat de ruïna, però forma part del Mapa de Patrimoni Cultural de Vacarisses, elaborat amb el suport de la Diputació de Barcelona. Tot i que no compta amb protecció legal específica, el seu valor com a testimoni del món rural del segle XVIII és indiscutible.

Gràcies a la tasca d'entusiastes locals i blogs especialitzats com Amagatalls de Sant Llorenç, s’han redescobert i documentat la font i la bassa del Corto Pio, elements que ajuden a entendre millor la vida a la finca i el seu aprofitament hidràulic.

 

 

(1) El nom Montserrat pot generar confusió, ja que avui és predominantment femení, però als segles XVI i XVII també era utilitzat com a nom masculí, especialment a Catalunya.

Agraïment a Joan Escoda i al seu blog https://trailsantllorenc.blogspot.com

Diputació de Barcelona. (2010). Casalot del Corto Pio. Mapa de Patrimoni Cultural.

 

Amagatalls de Sant Llorenç. Trobada la vertadera font del Corto Pio (Vacarisses).

Ajuntament de Vacarisses. Mapa de patrimoni cultural.

Sant Pere - Vallhonesta

Església Sant Pere de Vallhonesta

Romànic S. XI - XII - Veritable joia del romànic.

Coordenades: 41º 40' 26 " N 1º 53' 16" E

Aquesta preciositat d'església, es troba en un magnífic estat, gràcies a la cura que mantenen les poques persones que la custodien de ben a prop.

Ens trobem al llevant del municipi de Sant Vicenç de Castellet.  Vallhonesta, forma part del terme de Sant Vicenç de Castellet, des del s. XIX.  Anteriorment, Vallhonesta era un petit municipi totalment diferenciat del de Castellet. Pocs masos, dispersos, dels quals uns estan habitats i d'altres en ruïnes i/o abandonats.  L'any 2001 al cens i constaven 10 persones.

El seu caràcter rural, marcat possiblement, per la seva ubicació allunyada de població més urbanita, és l'empremta evident que intueixes només arribar. La ment et fa un salt en el temps i, es inevitable, la sensació de regressió a segles passats. Aquesta percepció agafa tota la seva força en el moment d'accedir per l'escalinata de pedra que puja cap al turonet, on es posiciona Sant Pere de Vallhonesta.

Llevant - Esgésia  de Sant Pere de Vallhonesta

La documentació d'aquesta església és molt escassa. Sembla, que els primers apunts són de 1115, quan un tal Bernat de Guàrdia, dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta. Posteriorment, hi ha diversos apunts parroquials durant el s. XIV, fins que trobem un buit al s. XV. Poder, a causa de les epidèmies de la pesta negra. 

És doncs al s, XVII (1685) que tornem a tenir referències, però ja com a església sufragaria o dependent de Sant Vicenç de Castellet.

Ens trobem amb una església de nau única, amb absis i una sagristia tardana. Les remodelacions en diferents etapes són ben evidents. Trobem la part més antiga, que identifiquem amb el tosc escairat de la pedra, fet a cop de maceta. Aparellat que es pot veure a l'absis i el primer tram de la nau (s. XI).  
La decoració exterior d'aquest absis és característica d'aquest període artístic.  Tenim, al perfil exterior, les particulars arcuacions dobles amb lesenes.

Podem veure, un sobrealçament de l'absis, amb un mur obrat de petites lloses planes. Poder, adaptació a les necessitats constructives de les darreres modificacions de la volta interior. 

Absis. Arcs cecs llombards entre bandes.

Les escasses finestres són de doble botzina, és a dir, tan amples a l'interior com a l'exterior de l'edifici, amb el centre estret. (Forma d'embut en planta).

Finestra de doble botzina

En segles posterior, XII- XIII, es van edificar, o reemplaçar del primers elements estructures paleocristians, la nau i la part de ponent, on assenta el campanar. 
Els murs són relativament gruixuts, perquè estaven pensats per sostenir la volta de la nau i la teulada.

La nau havia estat en un principi més ampla però, per modificacions en la nova coberta, es van haver de reforçar els murs. La nova disposició, demanava doblar el reforçament  amb forts pilars interiors, lligats amb arcs formers adossats als murs estructurals existents. A sobre hi van construir els murs que havien de sostenir la volta de pedra. 
Aquests arcs formers són apuntats, així com, l’arc que genera la volta de canó en tot el seguit de la nau.
 
Les pedres s'uneixen amb morter de calç i arena d'un gra molt gros. Tot un conjunt amb juntes força grans. Els murs van minvant la seva grandària, a mesura que les parets s'enlairen.

Campana de cadireta de dobles arc de mig punt

Un campanar de doble espadanya o de cadireta, posicionat en el que va ser el frontis originari, és particular de l'arquitectura més imponent  i representant del moment. A més de ser únic en el gènere i un exemplar raríssim a Catalunya.

Les campanes han desaparegut. Durant la guerra civil, el campanar es va malmetre en voler treure les campanes amb dinamita. Hi ha veus, que expliquen, que les campanes desaparegudes són les que sonen al  campanar de la nova parròquia de Sant Vicenç (s.XIX). 
La manca del pressupost previst, ja que l'ajuntament va haver de destinar aquests diners cap altres projectes més prioritaris, com eren el clavegueram i el pont i, els desafortunats incendis de 1934, van induir, possiblement, a aquesta temptativa posterior, si escau.

Escales per accedir al campanar

Al cantó sud, hi ha l'estructura de la porta, a la qual arribàvem per unes escales adossades al mur. Es feien servir per tenir accès a les campanes. La teulada tenia un passadís per poder accedir a aquestes. 

Estructura teulada amb el passadís.

Les cobertes de voltes de canó eren tot un èxit pels constructors catalans del s. XI. Aquest sistema estava plenament dominat des del s. IX.  Les cobertes d'embigat i encavallades estaven quasi en desús. La volta de canó interior, va ser revestida per una nova volta, més estreta i recolçada sobre els murs arcats. Aquestes darreres obres, sembla, estan datades a finals del s. XIII.

Les últimes restauracions, que buscaven millorar l'estat exterior principalment, van ser comissionades entre 1950 - 1955 i en una segona fase el 1983 - 1985, pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Es repiquen i rejunten els murs exteriors. S'enderroca el cor, al qual s'accedia des de la petita escalinata al costat de la porta.

A l'exterior hi ha dues piques de bateig, una davant del campanar i l'altre al costat de la sagristia. Són de grans dimensions, pensades pel bateig d'adults. 
Podem afirmar, que aquesta església havia estat parròquia (poder no en un sentit estricte), però de segur que portava a terme algunes de les típiques funcions parroquials, com batejar, enterrar, desposar, etc., actes típics en altres esglésies antigues d'estil similar.

Pica baptisteri. Darrera sacristia

La portalada s'obre el mur sud o de migjorn, és d'arcada de mig punt adovellada. Va ser reoberta durant la primera restauració dels anys 50. L'original i principal porta donava a ponent, sota el campanar. Es va considerar el seu tancament, per por a que caigués tota l'estructura pel pes. Si parem atenció a les doveles, podem apreciar diferents símbols medievals. Segurament marques dels constructors de l'època.

Porta a migjorn

Davant de la porta, a l'interior, podem veure un sarcòfag de pedra, perfectament conservat i, el detall de les inscripcions tallades a la pedra. Aquesta ossera té la cara frontal vorejada per dalt i pels costats, amb una sanefa de petites hexafòlies encerclades. El cap de la tapa, a doble vessant, tenen una creu nimbada (creu dins d'un cercle).
Aquest sarcòfag té la particularitat de no descansar directament a terra, sinó sobre dues petges o lloses rectangulars. A les cares d'aquestes, veiem una creu llatina refondida i dins d'una arcada, i, en l'altra, també sota un arc, com un arbre molt estereotipat. Poder escut del llinatge familiar.
La col·locació de les peanes no és la correcta, ja que van ser pensades per deposar els gravats mirant als laterals. La ubicació original, o on la van trobar, era l'exterior, al costat de la  porta d'entrada actual, però per protecció i conservació es va decidir aquest nou posicionament.

La llossa que recolça en un lateral, és la pica de la cuina de Cal Campaner, en espera d'una millor ubicació.

Sarcòfag al interior. Que abans estava ubicat a l'exterior.

L'espai dedicat a Sant Pere, sota l'absis, està lleugerament alçat amb un esglaó. Un petit espai, que recull l'altar i una talla del sant Policromada. Com a curiositat d'aquesta talla, segons m'expliquen, dir que va ser agafada per un mossen de Sant Vicenç, que li debia tenir molta estima. Finalment, per pressió dels habitants de Vallhonesta i grups afins, va tornar al seu lloc.

Sant Pere policromat

Altres elements, com un petit altar (darrere de la imatge) i una pica baptismal, són ofrenes de dos veïns. 

Altar al Sant

Els vells canelobres, van ser recuperats, gràcies a que un veí els tenia a casa seva. Van ser donats al centre excursionista, restaurats i reformats per funcionar amb electricitat.

Un dels dos canelobres

De l'any 1936 al 1953 no es va celebrar culte, però des del 1954 es celebra cada any la festa del Panellet el dia 1 de maig. 

Un punt a part, són els frescos de l'absis. Només podem veure alguns dels traços que devien decorar aquest espai.  Un cel blau amb estels; El conjunt pictòric, tot i estar pintat en diferents moments i en diferents etapes històriques, sembla abocar a un simbolisme del paradís a l'època paleocristiana. Parlem d'un art, principalment, pedagògic, en aquest moment i així l'hem d'entendre. El diferenciem, de les quadrícules amb motius vegetals decoratius, que formen tendència d'altra època més  tardana.

 

Pintures paleocristianes

Pintures amb motius vegetals

Fort agraïment a la família Ambrós per deixar-me accedir a l'interior d'aquest espai tan especial. 


 Fonts:

- Inventari patrimonial de Sant Vicenç de Castellet - Diba Patrimoni 
- Blog - Arxiu fotogràfic de Sant Vicenç de Castellet.  
- Blog los folloneros 
- Conèixer Catalunya 
- Romànic Obert 
- Geocahing 
- La història del poble 
- L'art funerari medieval a la conca del Llobregat  Aut. Xavier Sitjes i Molins Ed. Monogràfics

Font de la Portella - Vacarisses

Font de la Portella

Coordenades:  41º37'51.4"N 1º57'45.4"E

 

Aquesta font és, segurament, la font per excel·lència de l'Obac. O, si més no, la més concorreguda per la proximitat a la casa Vella de l'Obac. Un clàssic que no he pogut deixar escapar i, he volgut fet un petit apunt presencial en aquest bloc.

La trobem a pocs metres d'un trencall que surt del turó Roig, tot venint del camí de la casa Vella, i havent deixat el pou de glaç a mà Esquerra.

 

Font de la Portella

Un espai obac, fresc i arbrat. Però sobretot, un raconet amb molt d'encant. Un indret on la molsa fa vida propia, aporta la verdor característica i, a més un flaire inconfundible a l'entorn.

El nom li ve donat d'una antiga casa de pagès, què va ser deshabitada després de les epidèmies de la pesta. Aquest mas formava part del grup, de més de vint masies, que hi havia a l'obac; en un temps on els moros rondaven per Catalunya. El mas de la Portella rebia aquest nom per la seva simbologia de "pas o porta", amb l'emplaçament on s'ubicava.
En aquell temps, el turó Roig formava part de la carena que cercava el pas cap a Mura, en direcció a Castellsepera. Per donar accés a aquest espai es va fer un esvoranc en forma de portella o coll, que el temps ha erosionat fins a separar definitivament el turó de la carena.

El turó Roig de Perfil. Des del corriol que va cap a la font

Un cop abandonat, els seus territoris van passar a mans de la Casa Vella de l'Obac i, l'actual aspecte de la font és el resultat dels arranjaments del s. XIX. 
Durant els s. XVII- XIX, les famílies que van aconseguir mantenir-se a Sant Llorenç, van ampliar i reafirmar propietats. Donant pas a un temps de vida a les masies. Una etapa de la nostra història, sempre  lligada a la ganaderia, la ramaderia i d'altres activitats, com serien la vinya, la producció de carbó, els pous de glaç i de calç o de més técniques, com ara els forns de vidre.

El dia que vaig anar, la font estava seca, ni un raig d'aigua. Però en tot el seu conjunt, és el testimoni de la feina, que pagesos o carbonàires feien obrar per poder aprofitar aquests brots i reconduir pel seu bon rendiment.

La font de la Portella, com d'altres fonts de surgència torrencial, disposava d'un dipòsit per salvar les possibles temporades més seques.  El sobrant era reconduït a una bassa rectangular, una mica més abaix.

Bassa que recull el sobrant d'aigua

El frontal obrat amb maó massís, la pica, el banc de pedra i ciment, etc., tot un conjunt per donar dolçor als sentits i explicar llegendes de bandolers a la canalla.

Diba 
Trail Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac 
Rodamots
Los folloneros 
Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Oba - Ed. Farell

 

Molí del Torrent del Sellarès - Vacarisses

Molí Torrent del Sellarès

El Molí del mig de Vacarisses

Coordenades: 41°36'23.3"N 1°54'37.9"E

Aquesta construcció a tocar el Torrent del Sellarès, molt a prop de la Rectoria, sempre m'havia fet parar l'atenció. El seu estat de conservació dolentíssim i mig derruït, la proximitat amb el mateix poble i, la manca d'informació sobre ella mateixa, em feia anar de "palpetes" de tota possible recerca.

Petit molí del Torrent del Sellarès

I just a la fusta, sembla ser un molí blader amb una possible datació del s. XIX i, provablement, molt anterior.

De ben segur va proveir de farina als veïns de Vacarisses, fins farà uns 100 anys enrera i, ara s`ha esborrat, deleble i trist de la memòria. 

Cal un degoteig, de petits records, per recuperar la memòria del municipi. Però, especialment manca un objectiu que cuidi el patrimoni, que dignifiqui la història abandonada i li doni difusió.

Aquests molins eren construccions tan importants com l'aire o, més afortunada expressió, com el pa de cada dia. 

Aquest pa, aliment bàsic, sempre s'associat culturalment a les classes més humils i també a una elaboració artesanal. Així doncs, els molins fariners eren disseminats a terres catalanes per abastir aquest subministre, des de fa temps. Tocat la fi del s. XIX es va anant doant pas a les farineres amb un sentit més industrial envers la seva producció i la comercialització.

El nostre devia de ser un petit molí hidràulic d'accionament de roda vertical. En aquests molins, l'eix de la roda és horitzontal. La resta d'espais comuns, el rec, la bassa, l'edifici de moles i sota la sala, el carcabà, tot similar funcional com la resta de molins.

 

Imatge miscel·lània penedenca

El rec canalitzava l'aigua cap a la bassa. Ara tot està tapat per la vegetació.

Aquesta bassa no deu ser molt antiga, es feta de maó i arrebossada amb ciment. Sembla assentar sobre una base de pedra, que deu ser molt més antiga.

Bassa que s'alimentava del rec

L'edifici de moles està derruït, sense sostre i dues parets, mig dempeus. Sistema paredat, amb vanos i reforçat de maó.

Exterior.   Bloc de maó que dona subjecció a la cabra.

Al centre, un espai on devien assentar les moles. Encara es veu part de l'estructura que devia donar subjecció  a la grua o cabra (1).  Imatge d'un esquema típic d'aquests molins petits de rodet horitzontal.



Jordi Bolòs i Masclans, Josep Nuet i Badia, Els molins fariners,
Ketres Editora, Col·lecció Ventall, 1983 Barcelona.
Sistema molí amb caigua d'aigua sobre el carcabà.

Cabra o grua per treure les moles

Receptable de moles

Entrada  d'aigua de la bassa a la sala de moles.

Sota la sala principal o sala de moles hi ha el carcabà. Una cambra  petita feta amb volta de maó. L'alçada d'aquesta, també, em fa pensar en l'adequació de l'espai per la dispossició d'un rodet en vertical.

L'aigua de la bassa devia connectar amb la roda vertical, que es deuria estar ubicada al forat paral·lel al carcabà. Aquesta roda seria, molt possiblement, la que accionava el rodet de la sala de "màquines". 
Avui hi ha una entrada d'aigua des de la bassa, que poder és una adaptació nova a un segon ús d'aquesta edificació.

 Forat que donava caigua a l'aigua fins al carcabà.

Carcabà. Imatge L. Carpio

1. Grua o cabra (per treure les moles)
2. Tremuja (embut per on cau el blat), al sostre n'hi havia una altra i estaven connectades amb el canó (tub)
3. Filosa
4. Riscle (receptacle de les moles)
5. Engegador del molí
6. Mola de dalt
7. Mola sotana (fixa)
8. Farinal (canal per on baixava la farina de les moles)
9. Farinera (caixa on queia la farina)
10. Arbre (eix que mou les moles)
11. Rodet (roda que gira amb la força de l'aigua)
12. Canal (lloc per on baixa l'aigua a pressió)
13. Agulla (peça que suporta tot l'arbre)
14. Dau/dinaret (peça sobre la qual roda l'agulla)
15. Carcavà (cova on hi ha el rodet)
16. Canalot (canal per on baixa el gra des de la tremuja a les moles)

Fonts:

-Diba -patrimoni
- Vissir
- Jordi Bolòs i Masclans, Josep Nuet i Badia, Els molins fariners,
Ketres Editora, Col·lecció Ventall, 1983 Barcelona.
- Micel·lània Penedenca