martes, 23 de mayo de 2017

Cim Cul de la Portadora de la Serra - Vacarisses

Turò Coll de la Portadora

Jaciment arqueològic Ibèric - Romà

 

El Cul de la Portadora és un indret geogràfic situat a la Serra de Vacarisses, dins de la comarca del Vallès Occidental, a la província de Barcelona. És una zona muntanyosa de gran bellesa natural i un lloc d'interès per a aficionats a l'excursionisme i la naturalesa.

En el context geogràfic i topogràfic, el terme “cul” s'utilitza sovint per descriure una mena de coll o pas de muntanya. Així, el Cul de la Portadora fa referència a un pas o coll situat en aquesta serra, probablement amb una vista privilegiada de la zona circundant.

Aquest indret és conegut per les rutes d'excursió que travessen la zona, com també pel paisatge que ofereix als visitants, amb una vista panoràmica dels voltants i una flora i fauna característiques de la muntanya mediterrània. La zona és ideal per a aquells que busquen fer rutes d'excursionisme de dificultat mitjana, ja que el terreny pot ser accidentat, però amb un alt valor paisatgístic.

Aquesta serra també està relacionada amb altres indrets històrics i culturals de la zona, com ara les granges i els camins antics que unien diversos pobles i masies. En el cas de la Portadora, no només es tracta d’un pas físic en la muntanya, sinó també d’un punt que es pot identificar dins d'un conjunt de rutes històriques que usaven els habitants per desplaçar-se.

Una ruta que, per ella mateixa, mereix ser gaudida en tota la seva carena. Culmina amb la sempre impressionant visió de Montserrat, des de la variant oriental per on puja l'aeri. Aquest indret és un punt d'enclau on es donen la mà tres comarques: el Baix Llobregat, el Bages i el Vallès Occidental. Si girem la vista, podem veure com les terres del Vallès Occidental s’estenen cap al nord, mentre que cap al sud es despleguen els camps i muntanyes de la comarca del Bages, amb el majestuós massís de Montserrat com a teló de fons. Tres comarques catalanes convergint en un mateix epicentre de natura i bellesa.

Aquestes muntanyes formen part de la Serralada Prelitoral, una cadena muntanyosa que es caracteritza per la seva diversitat geogràfica i biogeogràfica, amb cims i carenes que ofereixen unes vistes excepcionals. Les muntanyes d'aquesta zona tenen personalitat pròpia, amb una topografia accidentada i una flora variada, que van des de boscos de pi, roure i alzina fins a garrigues mediterrànies. Un dels atractius més grans d’aquesta serra és la seva excel·lent visibilitat del paisatge montserratí, amb les agulles i els cims de Montserrat que es dibuixen a l'horitzó.

A l'altra banda del riu, es pot veure la Serra de l'Obac i la Mola de Sant Llorenç del Munt, cims destacats de la Serralada Prelitoral, que formen part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquesta serra és un dels espais naturals més emblemàtics de Catalunya, conegut per la seva biodiversitat i pel seu conjunt d'espècies vegetals i animals que s'han adaptat perfectament a aquest paisatge de muntanya. Aquesta zona, a més, és popular per a l'excursionisme, amb nombroses rutes de diversa dificultat que permeten gaudir de la naturalesa i del paisatge que envolta aquestes muntanyes.

 


Turò Cull Portadora

Impresionants vistes de Montserrat des de la Portadora

 És una posició altament estratègica, ja que domina completament la banda sud-oest del riu Llobregat, un punt clau on es fa entrada al congost del Cairat. Des d'aquest indret també s'ofereix una vista privilegiada de l'esplanada del Bages, cap a l'oest, amb una panoràmica del territori que es fa més evident per la seva alçada i ubicació. Aquesta posició geogràfica permet una excel·lent visibilitat dels voltants, cosa que, sens dubte, conferia una gran importància estratègica a la zona en èpoques antigues, especialment per a finalitats defensives i de control de rutes de comunicació.

En aquests terrenys, s'ha detectat l'aflorament de material arqueològic ceràmic, amb datacions d'època ibèrica. L'erosió provocada per la pluja ha fet que, actualment, sigui difícil trobar elements estructurals que puguin indicar l'existència d'assentaments permanents. No obstant això, no és complicat imaginar la disposició d'aquest lloc com a guaita, ja que la seva situació elevada i estratègica hagués permès un control fàcil de les vies de pas i de les terres circumdants.

Els materials recuperats fins al moment inclouen fragments ceràmics, diversos fragments d'àmfora, kàlatos i altres objectes que daten dels segles III-II a. C. Aquests elements ofereixen una visió del tipus d'intercanvis comercials i de la vida quotidiana a la zona durant l'època ibèrica.

Observació: Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa (Font Diba), que es dedica a l'estudi i preservació de les restes arqueològiques trobades a la comarca. Aquest centre és un lloc important per a la recerca de la història i el patrimoni local.



Pista de pujada. Serralada pre-pirinenca al fons



Armariet metàl.lic. 
 
Petit santuri de la verge morena.

 

 

Ajuntament de Vacarisses. La Serra de Vacarisses: Geografia, història i paisatge. Recuperat de https://www.vacarisses.cat/

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Toponímia de les muntanyes del Vallès: El Cul de la Portadora. Recuperat de https://www.icc.cat/ 

González, R. Excursionisme i natura al Vallès Occidental. Editorial Muntanya. 

Solé, J. Rutes d'excursió per la Serra de Vacarisses. Publicacions de la Diputació de Barcelona.Martínez, P. (Any). La geografia i els camins històrics del Vallès. Edicions del Patrimoni Local.

Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa CMOlessa

Blog personal de Runningsupermamis. (Escrit que vaig fer 17 de gener de 2017)  Runningsupermamis

domingo, 14 de mayo de 2017

La Balma de l'Endalò o l'Andalò - Rellinars

La Balmada de l'Endalò o l'Andalò

La Balma de l'Andalò o Balma de l'Endalò (Rellinars - Vallès Occidental)

 

Interior Baumada

 

Trobem  no molta informació d'aquesta balmada obrada a les fonts d'informació patrimonials de Barcelona.  Si és curiós, que hem trobat que  s'anomenada de les dues formes, indistintament, per referir-se a la mateixa: "l'Andalò" i  "l'Endalò". Potser la "e" en possició i so neutra va fer aquesta fonia que  passar a ser escrita com a tal sonava, amb "a". Tot i això, és "collita pròpia" i no he sabut trobar cap font d'informació que ho pugui aclarir.

 

 Font: DiBa
 

La Balma, sigui amb "a" o amb "e" es troba molt a prop del poble de Rellinars i diguem que fa poc a passat a ser més coneguda. Tot això gràcies a la senyalització del SL-C55 per part de la Diputació de Barcelona, sender local que passa per la font dels Carlets, i d'altres preciosos espais del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La disposició mig amagada d'aquest espai natural, feia que els caminants ho passesin sense saber que existia. Ara amb la senyalització queda ben definit el seu valor històric, cultural i natural.

Aquesta meravella està situada tot al revolt d'un torrent (el torrent del Vetllador). Les vegades que l'hem visitat, el torrent sempre ha estat totalment sec. L'última vegades, després de dies de força pluja local, semblava un rajar un fil d'aigua molt tímid amb goteig lent.

 


Tímid goteig del Torret del Vetllador sobre la Balma

 

Les fonts que he consultat expliquen que va se construïda per un pagès, anomenat Endalò, com aixopluc o magatzem mentre feia les seves jornades. I com d'altres balmades obrades i cavitats naturals, va ser amagatall per bandoles i refugi durant la guerra civil (1936-1939) i durant els anys d'autarquia. En aquest cas, per les seves dimensions, de famílies senceres.

 

Font: Laura Carpio

 

Hi ha una història que explica que uns guàrdies civils van descobrir una noia del bàndol resistent, de tornada a l'amagatall de la balma. Havia baixat al poble per veure la seva família i de tornada, amb l'esglai al cor, els va portar fins a la balma sense voler. Tot va quedar en un ensurt, ja que l'autoritat únicament va identificar els que allà hi vivien.

 

Simpàtic detall d'un possible repiradero


Un tram del lateral exterior

 

- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog Catalunya Subterrànea Catalunya Subterrànea

- Blog personal de trailsantllorenc. Trail Sant Llorenc


 

 

miércoles, 10 de mayo de 2017

La Torrota quadrada de l'Obac - s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

En temps de comtats catalans, francs i sarraïns es va construir una torrota peculiar per la seva disposició, quadrada. I dic peculiar, no per esser una excepció, ja que hi ha moltes amb aquesta planta estructural, és pel fet que les que trobem pels volta'ns són de base circular, com són la Torrota de Vacarisses o la Torrota de Monistrol. Una altra sorpresa, en aquest cas no tan grata, és no trobar cap referent d'ella en el topogràfic de la pàgina del patrimoni de la Diputació de Barcelona. Senyors de DIBA, assignatura pendent, si us plau.



Imatge de la cara Sud


Ens trobem en un context històric d'inestabilitat territorial i de "repoblament" de cristians envers sarraïns. Límit fronterer marcat per l'anomenada Marca hispànica i físic pel riu Llobregat. Endegat per Guifré el pilós i els seus fills a partir del s. IX, un cop es va anar consolidant, a poc a poc, el domini cristià sobre terres d'Osona i el Bages. És doncs un gran taulell d'escacs, amb la distribució estratègica d'aquests elements on podem imaginar com es devien desenvolupar les jugades de vigilància, comunicació i aguait.


Imatge agafada del bloc de Joaquim Verdaguer 
Aquesta torrota és doncs, un possible punt de guaita, situat al cim del turó, a uns 787 m d'altura respecte al nivell del mar. Avistament d'atacants sarraïns en el seu primer origen i enclau de control en temps de guerres carlines. Des del seu domini, tenim un perfecte avistament del camí que ve des de la Barata, tot el pla de la casa Vella i la casa Nova de l'Obac i gran part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i L'Obac.
La disposició estratègica permetia donar transmissió òptica a les altres torrotes dels voltants. Si fem traçat en línia recta a l'ortofoto veiem la linealitat que existeix entre Montserrat, la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses al mig.

Les torrotes de pedra, podem dir que eren la segona generació en termes constructius. Substituïren a les inicials que eren de fusta. La torrota quadrada de l'Obac, té una planta rectangular de 3 x 4 metres i uns 6,5 metres d'alçada. Les parets volten els 100 cm de gruix i van decreixent des de la base fins a la part més alta.Tot això amb una alçada total d'uns 7 metres, actualment. Amb el precedent d'altres torrotes amb alçades que voltaven els 10 metres, és fàcil pensar que li manca un últim tram. Tant el parament interior com exterior està format per blocs de pedra lleugerament escairats (característics de l'alta edat mitjana) i disposats en filades més o menys regulars, amb disposició de pedres, de diferents mides, barrejades amb morter. Tot el parament conserva els forats on es sostenien les bigues que donaven el forjat dels diferents nivells o estances interiors.



Imatge lateral
Imatge interior. Foto Laura Carpio


El més comú era la disposició de tres pisos. Un magatzem de provisió, de combustible i com a habitatge o estància pels vigilants. El combustible acostumava a ser farigola i espart.  La ginesta era la base per fer "les fumeres" com a mètode més eficaç de comunicació a distància.

El 1987 es va dur a terme una restauració per part del servei de Parcs de la Diputació de Barcelona. La torre estava en perill de caure. Una gran esquerda, de dalt a baix, estava separant-la en dues parts.

El parc de l'Obac és ple de llegendes i aquest enclau no podia ser menys. Ens explica la tradició popular que entre la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses hi ha un tresor amagat.


“Una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa un militar carlí i el seu assistent que venien de l’hostal de la Barata amb una mula, carregada amb més de tres quintars en monedes d’or. Van passar pel collet Estret i resseguint la carena del Pou de glaç van arribar a la torrota. 
 Sense que ningú no els veiés van entrar en un túnel que unia la torrota de l’Obac amb l’altre torre de Vacarisses. Allà, posant a Déu per testimoni, van amagar tot el tresor que duien prometent no revelar-ne mai el secret. Però l’endemà al matí, de retorn cap a la Barata, uns soldats amagats al peu del camí ral els van enxampar, éssent afusellat immediatament pel militar de més graduació. L’assistent va ser portat près a Ceuta. Allí tancat a la cel·la, li anaren passant els anys fins que, perdudes les esperances i veient que se li apropava la mort, l’assistent contà el seu secret a un presidiari fill de Terrassa anomenat “el Nas Ratat”, que era un conegut lladregot. Quan s’acabà la seva condemna i per fi es veié lliure “el Nas Ratat” tornà a Catalunya amb l’idea d’aconseguir l’or de la torrota. Un cop arribat a Terrassa, anà a buscar un antic amic seu que tenia per nom “el Guixé” perquè l’ajudés a cercar el tresor. D’aquesta manera tots dos se n’anaren a l’Obac i començaren a buscar en el lloc que els havia indicat el pobre assistent, però dissortadament per a ells no aconseguiren de trobar-hi res, fins que cansats i desil·lusionats abandonaren la idea del tresor i se’n tornaren definitivament a Terrassa.

Malgrat tot, “el Nas Ratat” i “el Guixé” no foren els únics buscadors de l’or de la torrota, sinó que també altres persones foren víctimes de la dèria produïda pel fantasmagòric tresor. 
Alguns diuen que el tresor continua intacte en algun lloc de la torrota. I per trobar-lo, cal anar-hi a tren d’alba i alçar la trapa que el Nas Ratat i el Guixé no van veure. Els primer rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d’or que encara allà hi ha amagades.

També hi han els comentaris fantasiosos que diuen que el tresor fou per fi descobert i que aquest seria l’origen de la fortuna d’una coneguda família de fabricants terrassencs.
Relatat del sr. Josep M. Faura i Ubac, propietari del mas de l’Obac, a Antoni Ferrando, autor del llibre “Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac”




- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog personal del Sr. Joaquim Verdaguer.  Blogspot Joaquim Verdaguer