L'Hospital de la Sang i la cova Cort Fosca de Matarrodona - Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac

L'Hospital de la Sang de Matarrodona i la Cova de la cort Fosca

Racons de guerra, ombres de pau 

  

 

Al terme de Mura, a la vessant sud-est de la carena de la Fosca, en un racó amagat i curiós del parc natural de Sant Llorenç,  hi ha aquest espai, reflex de la nostra història.

L’Hospital de Sang és el nom genèric que es donava als hospitals provisionals situats en punts estratègics propers a zones de conflicte bèl·lic. Aquests hospitals van sorgir de la necessitat d’oferir auxili ràpid als ferits (sovint de tots dos bàndols). En èpoques de guerra, aquests hospitals ambulants tenien un caràcter sagrat i, en certa manera, eren respectats per ambdues parts combatents.

 

Interior de la bretxa que feia d'Hospital provisional

 

Un context històric

Les guerres carlines (1828-1876), popularment conegudes com a carlinades, van tenir una gran importància a terres catalanes. Tot i ser conflictes que afectaren tot l’Estat, va ser a Catalunya —especialment al nord— on es van viure amb més intensitat i violència.

La mort de Ferran VII l’any 1833, conegut com el Deseado, va dividir ideològicament l’Espanya del moment. Es va generar una disputa dinàstica entre els partidaris de la Llei Sàlica (que impedia regnar a les dones) i els que volien derogar-la.

El resultat: tres guerres i diversos aixecaments, amb episodis de guerrilla d’una crueltat extrema. La primera guerra carlina es produí després de la mort del rei (1833-1840), la segona, coneguda com la Guerra dels Matiners, va tenir com a escenari principal Catalunya (1846-1849). Totes dues acabaren amb derrota carlina. La tercera guerra carlina (1872-1876) es produí amb Isabel II a l’exili.

Els carlins consideraven legítim hereu de Ferran VII el seu germà, Don Carles (Carlos María Isidro de Borbón, 1788-1855), mentre que els isabelins donaven suport a la seva filla, Isabel II (1830-1868), qui regnava sota la regència de la seva mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, atès que només tenia tres anys. Més enllà de la qüestió dinàstica, s’hi amagava un enfrontament entre dues concepcions de país: una Espanya moderna, liberal i progressista —hereva de les Corts de Cadis— i una Espanya absolutista, tradicional i clerical, sota el lema “Déu, Pàtria i Rei”.

 

Infant don Carles, V. Porteña 1825

 

 

 

El suport a Don Carles es concentrava principalment al País Basc i Navarra, així com a les comarques de l’interior de Catalunya, el País Valencià i l’Aragó. Aquest suport estava motivat per la por dels camperols al nou sistema liberal i era fomentat sovint pel clergat local. Per altra banda, els isabelins trobaven suport a les grans ciutats, entre la burgesia urbana i sectors privilegiats amb ideologia liberal.

 

 

 Isabel II d'Espanya . C. 1860

 

 

La fi del conflicte

Aquest seguit de guerres de desgast va arribar a un cert consens amb l’inici del període conegut com la Restauració (1874-1931). Es consolidà amb el matrimoni entre Isabel II i el seu cosí carnal, Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis (1822-1902). Un matrimoni de conveniència, de gran pes polític i diplomàtic. Francesc, apodat el Natilles per la seva personalitat afable i discreta, tenia escassa incidència en els afers d’estat.

D’aquesta unió en nasqueren dotze fills, però només cinc arribaren a l’edat adulta. D’aquests, només un era home: Alfons. Tot i això, molts historiadors posen en dubte la seva paternitat biològica.

Alfons XII, el Pacificador

 

Alfons pujà al tron l’any 1876 com a Alfons XII, conegut com el Pacificador, donant inici al període de la Restauració de la monarquia borbònica. Durant aquest període, una part del carlisme abandonà la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Tot i això, el carlisme mantingué suport popular a Navarra i entre sectors reaccionaris de Catalunya, amb milícies pròpies com els requetès.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el carlisme es posicionà al costat del bàndol insurrecte i s’integrà dins la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), creada per Franco el 1937.

______________________________________________________________

És, doncs, en aquest espai aparentment allunyat en el temps, on la memòria d’aquells fets encara troba ressò. Un indret que ens convida a no oblidar el passat que ha modelat la nostra història. Entrem. 

______________________________________________________________ 

  

L’Hospital de la Sang

Es troba dins d’una escletxa de la roca amb forma de V invertida i orientació nord-sud. Un esvoranc que actua com a passarel·la natural i que queda discretament amagat al paisatge. L’entorn, aspre i rocallós, forma part de la vessant sud-est de la carena de la Fosca, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’espai és envoltat de vegetació típica mediterrània —com el llentiscle, el margalló i el pi blanc— i es caracteritza per la seva dificultat d’accés i discreció, la qual cosa li conferia un avantatge estratègic.

S’hi poden observar restes del que probablement van ser murs o divisions interiors. Un mur de pedra seca, mig ensorrat, evidencia el que devia ser un espai central lleugerament més ampli, així com un segon nivell amb una altra divisió: possiblement una sala més petita o un espai destinat a la vetlla o al recolliment. La disposició i les restes fan pensar en una estructura d’ús temporal, rudimentària però funcional.

Aquest tipus de refugi —amb condicions mínimes per a l’atenció sanitària— probablement va ser utilitzat durant les guerres carlines del segle XIX, períodes marcats per enfrontaments freqüents a les zones interiors de Catalunya. El seu emplaçament, discret però pròxim a punts de pas i carenes, respon a la necessitat d’un accés ràpid però ocult, típic dels anomenats hospitals de sang, utilitzats per atendre els ferits de forma provisional i sovint clandestina.

 

Accès exterior N

Cavitat sostre natural

 

Lateral de pedra calcàrea que formen l'espai

 

La Cova de la Cort Fosca

Coneguda també com la Cort Fosca de Matarrodona, per la seva proximitat a les terres d’aquesta antiga masia, és una cova veïna de l’Hospital de la Sang que va tenir un paper destacat durant el transcurs de les Guerres Carlines i, més tard, durant la Guerra Civil Espanyola.

Es tracta d’una cavitat amb tipologia d’espluga o caverna, amb una cobertura natural en forma de V invertida i pràcticament oculta per la vegetació. La cova disposa de dues sales accessibles: una primera, més llarga i àmplia, i una segona situada al fons, cap a un lateral. Aquestes dues estances es troben separades per un mur de maons, construcció que evidencia un ús funcional i prolongat de l’espai.

A la segona sala, hi ha una font d’aigua construïda cap als anys quaranta pel Valentí Rossinyol, "Tinet" (1). Tanmateix, el fet que es tracti d’un punt de surgència natural indica que, probablement, ja hi havia aigua a la zona molt abans de la intervenció, fet que reforça la viabilitat de l’Hospital de la Sang en aquest indret durant el segle XIX.

A la primera sala es conserva una pedra amb una cavitat circular excavada, que sembla haver estat utilitzada com a fogonet per encendre foc. Aquest indici, juntament amb les restes ibèriques trobades a l’interior, suggereix que aquest espai podria haver estat ocupat i utilitzat ja en èpoques antigues, molt abans del seu ús en contextos bèl·lics contemporanis.

Entrada a la cova

Diposit aigua font natural. Font del Rossinyol o del Tinet

Aixeta de la font

Pedra foradada.

 

Imatge des de l'interior cap a l'entrada

 

(1) En Valenti Rossinyol. El Tinet.

(...) aquestes terres han estat propietat del mas de la Mata, però entre finals dels 20 i els 70, amb la guerra civil pel mig, l'Obac va tenir un virei. Parlem de Valentí Rossinyol i Canudas, conegut com Tinet o el Tinoi.  En aquest post del meu blog, també vull treure de l'oblit al Tinet i a la colla com en Pere Pallejà, el Hans Weichsel, el Puig, el Navarro, el Tomàs i d'altres que han fet senyal a la nostra muntanya, com a grup excursionista de la juventud de Terrassa.

 
A la part final de la Guerra Civil, en Valentí Rossinyol, que ja tenia 40 anys, va ser cridat a files. Com el conflicte ja estava en la fase final, el Tinet va creure  hi podia contribuir ben poc i, com molta altra gent de la seva edat, va decidir amagar-se.
Conjuntament amb els seus amics Navarro i Joan Folch, van  establir-se a la Cort Fosca i l'Hospital de Sant, un lloc difícil de trobar i que ja havia tingut la mateixa funció unes dècades abans durant la guerra carlista.

 
A la Cort Fosca, el Tinet i la seva colla van deixar una nova mostra del seu interés i de la seva habilitat per a edificar fons. Durant la seva estava van fer una pica per a recollir l’aigua que degotava del sostre de la cova. Amb el pas del temps, aquesta construcció ha conservat el cognom del Tinet, encara avui se l’anomena la Font del Rossinyol.
Uns metres més enllà de la cavitat van repetir una edificació semblant, que ara es coneix com la Font de l’Hospital. Era un sistema més de recollida d’aigües d’aquest actiu grup.

 

Emissio 7.  Per Això és la Mola. Guies de l'Emissió: (En memòria de Valentí Rossinyol, Hans Weichsel i Pere Pallejà.

 

(2) La guerra dels Matiners
(...) el 1846, set anys després de la fi de la primera carlinada, Catalunya va ser l'escenari d'un nou conflicte dinàstic: la guerra dels Matiners. En un context de crisi agrària i financera, el malestar de les classes populars va desencadenar una segona insurrecció a favor de Carles VI, fill del pretendent Carles V. Altre cop, el 1849 la revolta va acabar amb derrota carlina.

Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac

Coordenades: 

Latitud: 41.65817

Longitud: 1.96235

 

UTM Est (X): 413605

UTM Nord (Y): 4612344

 

Fonts 

Canal, Jordi. El carlisme: Dos segles d'una contrahistòria. Ed. Base, 2006. 

Balcells, Albert. Catalunya contemporània (1808–1939). Ed. Universitat de València, 2012.

Pladevall, Antoni (dir.). Els monestirs catalans. Enciclopèdia Catalana, 1999.

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac – Diputació de Barcelona

Museu de Mura / Centre d’Interpretació del Patrimoni del Moianès

Toponímia i catàleg de coves de la Federació Catalana d’Espeleologia

Mapa topogràfic de Catalunya (ICGC)